El cel nocturn de Juliol

Arriba el juliol i amb ell passarem pel punt més allunyat del Sol, a més de 152 milions de quilòmetres! També podrem gaudir de la pluja d’estels Delta Aquàrides i a mitjans de mes el triangle d’estiu culminarà a mitjanit, format per les estrelles Vega (Lira), Deneb (Cigne) i Altair (Àguila).

I com diu la dita popular “la nit de juliol, pluja no vol”! Així que esperem poder aprofitar per gaudir de les nits d’estiu observant el cel nocturn.

Constel·lacions

Al cel nocturn de juliol podrem observar:

Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions d’Aquari, Capricorn, Sagitari, Escorpí, Serpentari, Balança i Verge que ja es va amagant per l’horitzó. Cap a mitjans – finals de mes també podrem començar a veure Peixos i Àries. Aquestes constel·lacions estaran acompanyades pràcticament durant tota la nit per Saturn i Mart.

Per l’Est – Nordest podrem veure Pegàs, Cavallet i Llangardaix i començarà a treure el cap Perseu. Per l’Oest podrem veure Bover (amb la seva estrella alfa vermella Arcturus), la corona Boreal, la cabellera de Berenice i Hèrcules.

Al bell mig podrem veure les constel·lacions del triangle d’estiu: Àguila, Cigne i Lira.

Al nord, com sempre, trobarem les 5 constel·lacions circumpolars: La Ossa major, la Ossa menor, Cefeu, Cassiopea i el Drac.

Simulació del cel del 15 de juliol a les 23:30

Eclipses i altres fenòmens

 

Pluja d’estels Delta Aquàrides. Podrem gaudir d’aquesta pluja d’estels del 12 de juliol al 23 d’agost,  però les millors nits seran les del 27 al 30 de juliol. Tot i que són més visibles des de l’hemisferi sud, des del nord també les podrem observar amb menor intensitat.

Seran més fàcilment observables a partir de mitjanit amb una activitat de 15-20 meteors/hora i a una velocitat d’una mica més de 40 km/s. La lluna, amb una fase del 18%, no dificultarà gaire l’observació.

 

L’Afeli. El 4 de juliol la Terra passa per el punt més allunyat del Sol, a uns 152,1 milions de quilòmetres.

Tot i estar en el punt més allunyat, l’hemisferi Nord està més calent en l’afeli que en el periheli (punt més pròxim) degut a la inclinació de l’eix terrestre respecte l’eclíptica.

El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 6h 23m; POSTA a les 21h 28m. Hores de sol 15h 03m.
• Dia 15: SORTIDA a les 6h 30m; POSTA a les 21h 24m. Hores de sol 14h 54m.
• Dia 25: SORTIDA a les 6h 38m; POSTA a les 21h 17m. Hores de sol 14h 39m.

La Lluna

 

• LLUNA NOVA el dia 4 a les 13h 01m.
• QUART CREIXENT el dia 12 a les 02h 52m.
• LLUNA PLENA el dia 20 a les 00h 56m.
• QUART MINVANT el dia 27 a les 01h 00m.

 

Posició	Data	Hora	Distància
Perigeo	2016-07-01	08:46	365,982 km
Apogeo	2016-07-13	07:25	404,271 km
Perigeo	2016-07-27	13:26	369,658 km

 

 

Planetes observables

 

MERCURI, passa per la seva conjunció superior el dia 7 de juliol, moment en que el Sol es troba alineat entre la Terra i Mercuri. Per tant, no el podrem observar fins els últims dies de mes després de la posta de Sol i amb dificultat.

VENUS es podrà veure a finals de mes, però a molt poca altura sobre l’horitzó.

MART, el podrem observar gran part de la nit, tot i que anirà avançant la seva posta fins que a finals de mes a partir de mitjanit deixarem de veure’l.

JÚPITER,  s’observa just al fer-se fosc i va avançant la seva posta fins que a finals de mes ja s’amaga pràcticament quan comença a fer-se negra nit. El trobarem situat a la constel·lació de Lleó.

SATURN, és visible tota la nit a la constel·lació de Serpentari, va avançant la seva posta fins que a finals de mes desapareix un parell d’hores abans que es faci clar.

URÀ, s’observa fàcilment amb prismàtics a la constel·lació de Piscis.

 

OBJECTES VISIBLES JULIOL

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.
² M4 es veu millor a principis de Juliol. M19 a mitjans del mes. M6, M7, M8, M20 i M23 a finals de Juliol.

 

El triangle d’estiu

El cel nocturn d’estiu està protagonitzat per tres estrelles, que juntes, formen el triangle d’estiu; aquestes són Altair, Vega i Deneb. Altair pertany a la constel·lació d’Àguila, Vega a la de Lira, i Deneb a la constel·lació del cigne.

Una història d’amor japonesa conta que una princesa (Vega) es va enamorar d’un pastor (Altair). Aquesta princesa era una magnífica teixidora que teixia al costat d’un bonic riu, i treballava tant i tant que no tenia temps per conèixer algú de qui enamorar-se. El rei, el seu pare, va preparar una cita entre la seva filla i el pastor que només de conèixer-se es van enamorar un de l’altre i al poc temps es van casar.

Després del casori, la princesa, distreta per l’enamorament al pastor, es va oblidar de teixir, i el pastor, també bojament enamorat, es va oblidar de les ovelles que es van escampar per tot el firmament. El rei, molt enfadat, els va separar al cel, deixant un a cada costat del riu (Via Làctia) on teixia la princesa; aquesta, trista per la separació del seu marit li va demanar plorant al seu pare que li permetés veure’l de nou. El rei, commogut per les llàgrimes de la seva filla, els va permetre veure’s el setè dia del setè mes lunar a través d’un pont que travessa el riu (Deneb).

Actualment al Japó es celebra un festival per commemorar el retrobament entre els dos enamorats després d’un llarg any d’espera.

Aquest mite és la explicació  del triangle d’estiu format per Vega, la princesa, Altair, el pastor i Deneb: el pont que permet travessar la Via Làctia, que representa el riu.

Bons cels nocturns de juliol!

EL COR DE LA VIA LÀCTIA.

Font: Apod.cat Crèdits: NASA, Scott Kelly

Des de novembre de 2000, hi ha hagut persones que han viscut continuadament a l’Estació Espacial Internacional.

Per celebrar el 15è aniversari de la humanitat fora de la Terra, vet aquí aquesta instantània de la nostra galàxia i del nostre món posant junts més enllà de l’Estació. La Via Làctia s’estén per sota de la corba del limbe de la Terra on també hi ha un vermell tènue, la luminescència atmosfèrica. El bulb central de la galàxia apareix amb camps d’estrelles tallats per esquerdes de pols interestel·lar enfosquidora.

La fotografia va ser presa per l’astronauta Scott J. Kelly el 9 d’agost de 2015, el dia número 135 de la seva missió d’un any a l’espai.

La Via Làctia és en una galàxia normal que s’assembla a les milers de milions de galàxies de l’Univers.

La imatge, basada en dades del satèl·lit Gaia, mostra la silueta de la nostra galàxia, la Via Làctia, i de les dues veïnes Núvols de Magallanes. Imatge Credit: ESA

El pla Galàctic és la projecció en el cel del disc galàctic, una estructura aplanada d’uns 100.000 anys llum de diàmetre i un gruix de només 1.000 anys llum.

El centre de la nostra galàxia es troba entre les constel·lacions de Sagitari i Escorpí. Amb llum òptica l’únic que es veu, després d’una llarga exposició, és la imatge del disc galàctic vist des de dintre, és a dir des d’on estem nosaltres.

Quines meravelles hi ha en el centre de la nostra galàxia?

En el clàssic de ciència ficció de Jules Verne “Viatge al centre de la Terra”, el professor Lidenbrock i els seus col·legues exploradors descobreixen moltes meravelles insòlites i emocionants. Els astrònoms ja coneixien alguns d’aquests objectes estranys que hi ha en el nostre centre galàctic, com ara immensos núvols de pols, cúmuls d’estrelles brillants, anells arremolinats de gas i, fins i tot, un forat negre supermassiu.

La pols i el gas que hi ha enmig bloqueja la nostra visió en llum visible de gran part del centre galàctic, però es pot explorar fent servir altres formes de radiació electromagnètica. Per tant, per estudiar el centre galàctic, s’ha d’utilitzar altres longituds d’ona, com les de radio, llum infraroja i raigs X. De fet el primer que es va descobrir a prop del centre galàctic és que hi ha una radiofont molt intensa.

A meitats del s XX, i gràcies al desenvolupament de les tècniques de radar durant la segona guerra Mundial, l’enorme progrés en radio tecnologia va fer un ràpid avanç de la radioastronomia i va desvelar nombroses i potents radiofonts extragalàctiques. Es revelaren com objectes molt compactes i puntuals que semblaven estrelles normals. Se’ls va anomenar quàsars, fonts de radio quasi estel·lars, i que van ser un misteri durant dècades.

Els quàsars són uns objectes descoberts al 1963 per MaartenSchmidt, astrònom holandès. MaartenSchmidt va estudiar un objecte visible i puntual que era un fort emissor d’ones de radio i va observar que era un objecte puntual. Aquest punt no podia ser una estrella, si no que tenia que ser un objecte extragalàctic situat a una enorme distància.

Un quàsar pot generar un bilió de vegades la lluminositat del Sol, que és molt més que la lluminositat d’una galàxia, però a més es troba en un espai que és un milió de vegades menor que el de la nostra galàxia.

Però després de descobrir els quàsars, els astrònoms es van preguntar:

Què podria generar tanta energia en un espai tan petit?

Els forats negres són, potser, els objectes més estranys de l’Univers. Ara per ara, són els més difícils de comprendre.

El terme “forat negre” no s’ha d’entendre com un “forat” en el sentit usual del terme, sinó com una regió de l’espai de la qual res en pot escapar, ni tan sols la llum. És per aquest motiu que se’ls anomena “negres”.

Foto: wikipedia. Vista simulada d’un forat negre davant de la Via Làctia. El forat té 10 masses solars i es troba a una distància de 600 km. Kraus, Ute. «Step by Step into a Black Hole», 2005-03-20.

El que veiem directament no és mai el forat negre, sinó la matèria que cau cap a ell, que forma un disc d’acreció. La matèria va xocant, s’escalfa a temperatures de fins a 12 milions de graus Celsius, unes 2.000 vegades més calent que la superfície del Sol. A aquesta temperatura el gas brilla amb raigs X a baixa energia. Creiem que un quàsar és això mateix: un gran forat negre en el centre d’una galàxia que està engolint matèria i emetent gran quantitat d’energia en forma de llum. I aquesta energia equival al 10% de tota la matèria que cau cap a ell.

Quan un forat negre no està engolint matèria perquè no té res al voltant, es converteix en un objecte completament negre. Si ens apropem a ell veuríem una zona del cel completament fosca perquè no podríem veure res del que hi ha darrera.

A més, la llum que passés a prop seria desviada per l’efecte gravitatori produït per l’enorme força de gravetat del propi forat.

Massa prop d’un forat negre

Font : Apod.cat Crèdit & Copyright: Alain Riazuelo

Si anéssiu directament cap a un forat negre, què veuríeu? Les coses us semblarien molt estranyes, com mostra aquesta imatge generada per ordinador.

El forat negre té una gravetat tan intensa que la llum es doblega apreciablement cap a ell, cosa que causa distorsions visuals molt rares. Cada estrella té almenys dues imatges, una a cada costat del forat negre. Prop del forat negre es pot veure tot el cel: la llum procedent de totes les direccions es doblega i retorna a l’observador.

El mapa del fons s’ha elaborat a partir de l’estudi del cel infraroig 2MASS, amb les estrelles del catàleg de Henry Draper superposades.

Es creu que els forats negres són l’estat més dens de la matèria. Hi ha evidència indirecta de la seva presència en els sistemes estel·lars binaris i en els centres dels cúmuls globulars, de les galàxies i dels quàsars.

Els quàsars tenen un cert període d’activitat. Quant l’univers tenia uns tres mil milions d’anys hi havia molts quàsars actius, és a dir, eren moltes les galàxies que tenien un quàsar en el seu centre.

A l’actualitat, l’Univers ja té quasi 14.000 milions d’anys, l’activitat dels quàsars ha anat disminuint. Hi ha menys matèria que cau cap al centre de les galàxies i queden els forats negres sense aquesta activitat. La nostra galàxia, com la gran majoria, tenia un quàsar en el centre que amb el pas del temps s’ha anat apagant i ara queda un forat negre molt tranquil.

Quan es van descobrir aquests forats supermassius al centre de les galàxies, es va témer que poguessin destrossar tota la galàxia, però ara sabem que és tot el contrari: aquests forats negres són el motor gravitatori que mantenen unides totes les estrelles de la galàxia. Si no fos per ells, potser les estrelles de les galàxies es dispersarien i no es podrien mantenir lligades.

Quan el forat negre s’empassa molt gas del seu voltant, la mateixa radiació que emet, altament energètica, frena el gas que està caient i s’estableix un equilibri de forces, d’aquesta manera el forat negre no s’empassa la galàxia sencera destruint-la, com es podria pensar a d’entrada, sinó que ajuda a cohesionar-la.

Els forats negres són pous de gravetat. Es tracta de matèria que ha col·lapsat sobre si mateixa fins que res ha pogut resistir la seva pròpia força de gravetat. En ells no queda res del que ha caigut, només una massa total.

Des de la Terra, si es llencéssim una pedra amb molta força i superés la velocitat de 11km/s, aquesta podria escapar de la gravetat terrestre. Des de el Sol costaria molt més escapar ja que necessitaria una velocitat molt més alta. Per escapar d’un forat negre faria falta llançar la pedra a una velocitat superior a la velocitat de la llum, la qual cosa és impossible, per això res pot escapar d’un forat negre, ni la llum. Per tant, un forat negre és aquella regió de l’espai on tot el que cau allà, desapareix per sempre.

El tranquil Sagitari A*: El forat negre en el cor de la ViaLàctia.

Font: chandra.harvard .edu.    Illustration of Sagittarius A*

Al 1974, els radioastrònoms van descobrir un objecte puntual, Sagitari A* (SgrA*), que després es va especular que podria ser la manifestació del forat negre supermassiu del centre de la Via Làctia, amb uns 4 milions de vegades la massa del Sol. Amb tan sols 26.000 anys llum de la Terra, Sgr A * és un dels pocs forats negres a l’Univers on realment podem presenciar el flux de la matèria propera.

I després de molts estudis al final de la dècada es va poder explicar amb èxit que “Sagitari A* és un forat negre passant gana”.

“El nostre forat negre està actiu, però està a dieta i menja lentament. Està envoltat de gas a temperatures de milers de milions de graus”, Així, doncs, al cor de la Via Làctia hi ha “un núvol poc dens”.

Durant els últims 15 anys s’han realitzat observacions molt detallades, amb els telescopis VeryLargeTelscope a Xile i des de telescopis d’Estats Units, de les estrelles més properes al centre galàctic. S’ha vist com es mouen al voltant del centre galàctic i han pogut determinar les seves òrbites. El Sol es troba a uns 26.000 anys llum del centre galàctic i triga a donar una volta al seu voltant uns 200 milions d’anys. Està atret gravitatòriament cap al centre per tota la massa que hi ha a l’interior de la seva òrbita, on hi ha milers de milions d’estrelles. En aquesta regió del centre, hi ha una massa puntual i totes aquestes estrelles giren al seu voltant descrivint òrbites com les dels planetes del Sistema Solar.

Font: Apod,cat Crèdits: raigs X NASA / CXC / Q. Daniel Wang (UMASS) et al., IR – NASA/STScI

El forat negre de la Via Làctia, Sagittarius A*, protagonitza aquesta composició d’infrarojos (tons vermell i groc) i de raigs X (blau) basada en les dades d’una àmplia campanya d’observacions del telescopi de raigs X Chandra en òrbita. El requadre mostra l’emissió difusa que envolta el forat negre, una regió que fa aproximadament mig any llum de diàmetre i que es troba a uns 26.000 anys llum de distància del centre de la galàxia.

Els astrònoms han descobert que l’emissió de raigs X, s’origina en el gas calent arrossegat pels vents de les estrelles massives joves de la regió. És a dir, el Sagitari A* sí que atrau matèria cap a dins, però també sabem que la major part d’aquesta matèria és expulsat novament. Les dades del Xandra indiquen que menys de 1% d’aquest gas, dins de la influència gravitatòria del forat negre arriba a l’horitzó de successos o punt de no retorn. És a dir perd la calor i el moment angular suficients per caure en el forat negre, mentre que la resta del gas s’escapa.

Tot això i tots els esdeveniments que van succeint en el cor de la nostra galàxia, ens donen l’oportunitat única d’utilitzar una simple gota de matèria que cau per entendre la física d’un dels objectes més estranys que hi ha la nostra galàxia.

Bibliografia:

• Conferència a l’Associació Astronòmica de Sabadell per Jordi Miralda i Escudé, professor d’Investigació ICREA d’Astrofísica. Institut de Ciències del Cosmos, Universitat de Barcelona.
• NASA
• Apod.cat
• Denis Overbye. Ara.cat