Itinerari recomanat: “Volta per la Vall del Nyiri i Estany de la Gola”

L’itinerari que us volem recomanar es situa a la Vall del Nyiri, propera a la població d’Esterri d’Àneu i que s’endinsa entre la Serra Mitjana i la Serra Mascarida. El recorregut s’inicia prop de la població de Cerbi, poble més alt de les Valls d’Àneu, a 1430m d’alçada. L’Estany de la Gola serà el nostre punt culminant i més alt de la caminada.

Foto 1. Pàrquing on deixarem el vehicle i iniciarem la marxa. Font pròpia.

Deixarem el vehicle en un pàrquing que hi ha just abans d’entrar al poble de Cerbi, a mà dreta. És un pàrquing adreçat a les persones que visiten la Vall del Nyiri i l’Estany de la Gola. Al costat d’on deixem el vehicle, hi tenim la pista que emprendrem per a començar la ruta. Anirem amb compte ja que és un camí on hi poden circular vehicles (apte només per a vehicles 4×4 degut a l’estat de la pista, sobretot als últims trams on s’hi pot circular).

Caminarem per la part dreta de la vall, en direcció a l’Estany de la Gola, creuant diferents barrancs, entre ells el Barranc de Rumiets, on segurament a mitjans de primavera hi veurem caure força aigua. Abans però, trobarem el desviament cap a les Bordes d’Aurós, les quals ens hi podrem aproximar a la tornada. Seguim doncs, pel camí de la dreta.

Passada una estona travessem, cap a l’esquerra, el riu d’Unarre, a partir del qual seguirem el nostre recorregut per la part esquerra de la vall. Uns 500 m més endavant trobarem un pàrquing per a vehicles i per aquells que volen estalviar-se uns metres de desnivell.

Foto 2. Camí que puja per la dreta de la Vall del Nyiri. Font pròpia.

Arribats als 1950 m d’alçada, a la nostra dreta hi trobem el Planell del Sartari, una plana on hi solen pasturar vaques i alguns isards durant la primavera. Un cop vorejada la plana, creuem un pont i iniciarem un ascens més pronunciat que s’evidencia gràcies a les contínues esses que ajuden a superar més fàcilment el desnivell. En aquest punt, el camí passa a ser un corriol més estret. Serà important no abaixar el cap per tal de no perdre’ns la Cascada de Sartari, la qual queda a la nostra dreta i raja amb força en les èpoques de desglaç i pluges abundants. En aquest punt trobarem un creuament a la dreta que mana cap a l’Estany de Ventolau, passant per la cascada esmentada. Nosaltres continuarem per la nostra esquerra direcció al Refugi de la Gola. En aquest refugi no ens hi espera ningú ja que no és guardat. No obstant, ens pot aportar calidesa i aixopluc en cas necessari. Ens uns metres podrem albirar el nostre objectiu i punt més alt: l’Estany de la Gola. Just al seu costat, mirant cap a l’est – sud-est veurem el pic que porta el mateix nom, el Pic de la Gola, de 2550 m d’alçada.

Foto 3. Planell de Sartari. Font pròpia.

Ja ens queda la tornada, la qual no ens deixarà de sorprendre. La començarem pel mateix camí fins arribar al punt on hem creuat el riu Unarre. Haurem de seguir un panell que ens convida a visitar l’Ermita de Sant Beado, i per la qual anirem vorejant la Serra Mitjana. Aquest camí té una dificultat més elevada que el camí d’anada, ja que hi ha trams equipats amb cadenes on haurem de parar atenció a on posem els peus i les mans. No deixa però, de ser una part divertida del recorregut. Passat aquest tram, arribem a l’Ermita de Sant Beado, de parada obligatòria.  Solitària i enmig de la carena de la Serra Mitjana, s’hi ubica aquesta ermita romànica que data del S.XI, a la qual només s’hi pot arribar a peu i on s’hi celebren dos aplecs al llarg de l’any.

Seguirem vorejant la serra fins a un punt en que haurem de trencar a l’esquerra per un corriolet que baixa en forma d’esses fins a anar arribar al torrent de Sant Beado. Un cop travessat, podríem dirigir-nos cap a la dreta per anar a visitar l’Estany de Buixasse, però la ruta que seguim trenca cap a l’esquerra.

Foto 4. Ermita de Sant Beado. Font pròpia.

Una vegada retrobem el riu Unarre, el qual queda un xic estancat degut a una presa, veurem a la nostra esquerra, un camí que porta a les Bordes d’Aurós, antigues cases de pastor. Podrem acostar-nos-hi per després tornar enrere i seguir per la pista que mana de nou cap al poble de Cerbi. Arribarem per la seva part nord i l’haurem de travessar en direcció al sud, per anar a cercar el vehicle. Abans  però, recomanem visitar, entre d’altres punts d’interès, la seva església parroquial, Sant Serni de Cerbi, i la capella de la Immaculada de Cerbi, actualment en ruïnes.

 DADES TÈCNIQUES:

Recorregut: 13,26 Km (part del recorregut és circular)

Altitud màxima: 2250 m

Altitud mínima: 1400 m

Durada: 4h 30 minuts

Època recomanada: primavera, estiu, tardor. No recomanable quan el terra és moll o humit, degut al tram de tornada equipat amb cadenes. No obstant, podem esquivar aquesta part del recorregut, tornant pel mateix camí d’anada.

Material recomanat: Brúixola, aconsellable mapa de la zona (Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu Escala 1:50000 , Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu NW Vall d’Àneu – Mont-roig Escala 1:25000), menjar, aigua, roba d’abric, calçat còmode (botes o bamba de muntanya) i impermeable.

Foto 5. Font: ICC Vissir 3. http://www.icc.cat/vissir3/

ÀRREU

Municipi: Alt Àneu

Població: deshabitat

Nuclis de població: Sorpe, Borén, Alòs, Isil, Isabarre, Son, València d’Àneu

Segons Joan Coromines, Àrreu, amb Arres i Arròs, parteixen d’un ètim preromà bascoide, arro (agre, rònec).  Coromines 1994. (1)

Comencem un itinerari des de les Valls d’Àneu on ens endinsarem en un esplèndid paisatge, en un lloc poc transitat i on pots trobar un autèntic paradís. En els anys cinquanta, al poble d’Àrreu, situat en un dels paratges més feréstecs de les Valls d’Àneu, encara hi havia set cases obertes. I això que arribar-hi era tot una aventura, ja que Àrreu no ha tingut mai una carretera que hi faciliti l’accés. Potser per aquesta causa, visitar-lo avui representa la possibilitat de contemplar la natura en estat pur. (2)

Àrreu com Alós d’Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s’uní a Isil. I fins al 1972 formava part de l’antic terme d’Isil. Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1268,6 metres d’altitud, a l’esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d’Àrreu. És a prop de Borén al sud i una mica més distant al nord, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa.

Francisco de Zamora: “El lugar de Àrreu mira a mediodía, está cituado a la orilla del río, se compone de nuebe vezinos. Su titular es San Saturnino y hacen la fiesta mayor el primer domingo de octubre, qaue dura tres días, con músicos y bayle públicos. Tiene este lugar bosque. Ay un vicariio perpetuo. Abunda de pastos para toda especie de ganados y se cogen frutos como en los demás lugares de dicho valle.” (3)

Pascual Madoz 1845, dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Àrreu: “Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d’Àneu, en un barranc envoltat de muntanyes molt altes, combatuda pels vents del nord i del sud. Gaudeix d’un clima bastant sa, però a causa del fred extrem, s’hi produeixen pulmonies i refredats amb febres. Tenia en aquell moment 6 cases i l’església parroquial de Sant Sadurní, servida per un rector de provisió diocesana o reial, segons el mes en què es produeix la vacant. Separada del poble hi ha una ermita poc notòria. Hi ha fonts a l’entorn, d’aigües molt fortes. El territori és de qualitat inferior, muntanyós i trencat; només hi ha uns 40 jornals de feina de cultiu, la resta són ermots. S’hi produïa sègol, patates, llegums i fenc i s’hi criava bestiar vacum, de llana, mules i cavalls, porcs i uns vedells denominats serchs, de grans banyes. Hi havia caça de llebres, conills, perdius i isards, a més d’animals nocius, com guineus, llops i óssos. Comptava amb 5 veïns (caps de casa) i 25 ànimes (habitants). Fa esment que aquest poble era més amunt, a les Bordes d’Àrreu” (4)

Nosaltres continuem amb l’itinerari que l’escriptor Ferran Rella (5) ens proposa en el seu article de la Mare de Déu d’Àrreu: Senyora de les Neus:

“Un recorregut que s’enlaira fins als 1.300 metres d’altitud, discorre pel curs mitjà de la Noguera i ateny la zona meridional del terme municipal d’Isil, al Nord de les Vals d’Àneu. Aproximar-se al massís de Beret és una gran seducció la tranquil·litat del paisatge, des de l’aproximació silenciosa a la naturalesa, des de la visió testimonial de l’empremta humana, des de la veu envellutada que a través del riu d’Àrreu ens precipita, timba avall, entre blavors i escumes fins a la Noguera.

Des d’ Esterri enfilem la carretera que ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i que quilòmetres enllà ens menaria a Montgarri i a l’Aran tot vorejant el massís de Beret anomenat també de Marimanya. Aigües amunt, passem els ponts sobre el riu de la Bonaigua i la Noguera fins arribar al poble de Borén. Ha arribat el moment de deixar el cotxe, i d’iniciar la passejada que, en una hora escassa, ens traslladarà a territori d’Àrreu, lluny del trànsit rodat. Travessem el pont sobre el riu i , direcció a ponent, costejarem per un sender estret i costerut que s’enfila muntanya amunt gràcies als centenars d’esglaons que conformen l’anomenada escala d’Àrreu. Els esglaons de pedra perfectament marcats, ens recorden els temps, no massa reculats, qual el camí era força més transitat pels habitants que des d’Àrreu baixaven, els diumenges, a mercat a Esterri”.

“La vall d’Àrreu apunta d’Est a Oest, constitueix la banda sud del massís de Beret. Es tucs de la Cigalera, Muntanyó d’Àrreu, Rosari i Marimanya, a l’entorn dels 2.600m, tanquem el circ. Des de les alçades l’aigua s’escola, es relaxa en preciosos llacs: Muntanyó, Garrabeia i Rosari. Des de l’atmetlla de Rosari fins a Àrreu el riu s’espavila, el desnivell és considerable, quan arriba el pont de fusta tocant de la serradora s’ha trencat ja en milions de gotetes i una escumera blanca de cansament s’entreté contemplant la Mare de Déu de les Neus, abans d’engorjar-se fins a la Noguera”.

Camí cap a Àrreu

“Jordi Creus ens diu que aquesta és una caminada per fer amb un pas tranquil, sense presses. Per no perdre ni un detall d’un dels pocs territoris verges que des del punt de vista turístic encara queden en el nostre país. Són uns minuts força intensos, però que tenen la seva recompensa en les impressionants vistes que gaudireu d’indrets com Borén, Isavarre o Sorpe. Ara si que val la pena, de tant en tant, detenir-se donar-se la volta i admirar, des d’aquesta talaia natural Borén arraulir-se prop del llac, Isavarre alterós i, al fons, la visió se’ns perd entre valls i cims. Anem per un corriol d’aigua fresca i juganera que s’esbalça per sobre els prats de Borén. Minuts després, deixem enrere l’escala d’Àrreu, guanyem fàcilment el camí que planerament ens porta a la Vall pròpiament dita d’Àrreu”. (2)

Continuem el sender que descriu en Ferran Rella com un impecable camí de ferradura on al bell mig el barrancs, situem a un costat la Mare de Déu de les Neus i a l’altre, les bordes i el poblet d’Àrreu.(5)

La vall s’obre progressivament, el camí s’enfonsa en una petita depressió. Al capdamunt de la coma, a mà dreta, sobresurten unes construccions de pedra que reben el nom de “torre de la minyona”, que havia sigut una antiga fortificació, amb les restes es va construir una borda que avui està mig enrunada. La torre era en realitat un clos fortificat amb espitlleres, bastit sobre l’esbalç per controlar l’entrada de la vall. Queden en peu els murs i les construccions ramaderes al centre. La vista és impressionant.

Diu la llegenda d’en Pep Coll “que quan els moros ocupaven aquestes valls, una noia cristiana del poblet d’Àrreu es va enamorar d’un xicot moro, que també estava penjat per la noia. Els amants es veien secretament, d’amagat dels pares. Feia poc que festejaven quan, tot d’una, els moros van se expulsats de les Valls d’Àneu. Els pare de la noia, que s’havia destacat en la lluita contra els invasors, va fer-se amo de tots els prats i boscos de la seua petita vall i així, es va convertir en el nou senyor d’Àrreu. Quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro, va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla. La noia va viure en captiveri fins que una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia i , diuen, que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat”. Hem de suposar que van arribar al poble del xicot, i que a pesar que ell havia perdut la batalla amb els cristians i ella, els seu pare; a pesar que tots dos havien perdut les seues terres de la vall d’Àrreu, es tenien l’un a l’altre, i això per a ells era el que més comptava del món, de manera que van viure molt feliços en el seu exili de les terres baixes”. (6)

“A l’esquerra, molt ben situada, tocant del prat de Joan d’Àrreu i al peu del camí s’hi dreça la xicarrona ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu“: (6)

Aplec de la Mare de Déu de les Neus.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’imatges).
Registre: 778. Fons: Corbella (689)
Fons original: Antoni Jiménez Campi
Any: 1950
C Consell Cultural de les Valls d’Àneu

Ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu

Es tracta d’una capella de reduïdes dimensions que fins no fa gaires anys, cada 5 d’agost, havia estat protagonista de multitudinaris aplecs que avui ja només perviuen en el record dels seus últim assistents”.

Està situada en un coster a ponent del poble d’Àrreu, a la dreta del Riu d’Àrreu i a l’esquerra del Barranc del Pinetar, a quasi 500 metres del poble, uns 80 metres més enlaire.

És un temple de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular, sobrealçat, més pel costat de migdia que pel septentrional. Té una porta senzilla al nord (façana poc habitual per a la porta en el romànic), amb un anagrama de Crist esculpit en un bloc de pedra. També té un petit campanar d’espadanya a la façana de ponent. La seva restauració es va executar entre el període comprés de juliol 2012 a setembre 2013.

En Ferran Rella ens diu que “És una ermita de butxaca, res en ella i en l’entorn no és imperfecte, cada espai actua en el retaule amb precisió matemàtica. Justament aquí cada cinc d’agost, s’apleguen la gent de l’entorn per retre homenatge a la “mestressa de les neus.” Davant la talla de la Mare de Déu, l’única del romànic aueuenc que quedà després de l’ensulsiada del ’36, les veus emocionades entonen els gojos”: (6)

“D’aquella glòria passada

de les gestes del temps vell

sols Vós heu romàs, dreçada

prop les runes del Castell”(…)

Barranc d’Àrreu

Des d’allà, ja en descens, haureu de travessar el pont sota el qual s’escolen, escumoses, les aigües el barranc d’Àrreu, just a tocar de l’antiga serradora d’Àrreu, vella relíquia d’activitat industrial típica de les zones pirinenques. Malauradament l’aigua no mou el rodet, ni la serra secciona els rulls. Fa anys que a Àrreu no hi viu ningú.

Bordes d’Àrreu

Ja a les restes del que havien estat les bordes d’Arreu o Àrreu de dalt abans que un allau, sepultà, per sempre més, un reculat 25 de desembre a principi del segle XIX, arrenca el senderol que mena a Rosari per la font de Sallerte. El poble es va tornar a edificar tot just davall del que va quedar enrunat i la prova d’aquella desfeta són les bordes que es van continuar conservant per guardar bestiar o eines o, simplement, per arrecerar-se d’una tempesta.

Nosaltres, però, continuem el descens, “Recordem una nit d’agost quan la pluja ens féu córrer des de l’ermita fins al paller de Joan d’Àrreu on vam haver de dormir. Avui, les seues parets ennegrides pel foc són testimoni d’un esfondrament que dia a dia governa l’ambient”.

Borda de Joan d’Àrreu.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
(Arxiu d’imatges) Registre 3818.
Fons diverses (316)
Fons original: Consell Cultural de les Valls d’Àneu

El senderol ens mena al carrer principal on trobareu les primeres cases del poble i on s’arrastellen les cases més boniques. Típiques construccions de muntanya amb llosats pronunciats i teulats prominents i amb alguna balconada de fusta de barrilons admirablement tornejats. Un amable pedrís i el cóm amb brollador conviden al descans.

Carrer principal d’Àrreu. Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’Imatges. Registres 292.
Fons Joaquim Morelló i Nart (76) Any: 1904. Fons original: Centre Excursionista de Catalunya

 

 

Poble d’Àrreu. Imatge: Gemma Valero

La conversa evoca temps millors per a Àrreu, repassem les contalles que Juan blau d’Esterri, un prodigiós fadrí, de gairebé cent anys nascut a casa Llirbat d’Àrreu, ens havia fet en d’altres ocasions: “desfila l’ambient engrescador en les festes del poble: festa major, carnestoltes… alguna facècia d’óssos i de bestiar, el batec de la vida quotidiana.

Records coberts per la pàtina del temps que s’esvaneixen més ràpidament per l’acció depredadora de l’home. En aquest temple del silenci, de la pau, de l’harmonia, l’entorn crida a la reflexió. Aquí s’hi materialitza el pillatge d’animals de dues potes.”

Poble d’Àrreu

“Portes franques, esbotzades, un devessall de papers escampats al terra: cartes, participacions de naixements – boda – defunció, documents agrícoles, fotografies.

Darrera la porta de la cuina un grogós calendari fixat en el temps. A les habitacions, envans de fusta folrats amb ídols de cine i cantants dels anys seixanta. La intimitat al descobert, res ha estat respectat. Fora de la casa recuperem el tremp”.

Al fons del carrer l’església parroquial dedicada a Sant Serni ens acosta el primitiu romànic dels segles IX-X, advocació occitana que evidencia la influència del comtat de Comenge sobre territori aneuenc.

Situada a l’extrem nord-est del nucli de població. És un temple de nau única, sense absis. Té un campanar d’espadanya de dos ulls damunt de la façana de ponent i porta a migdia.

Església de St. Serni

En el seu interior es conserven tres notables piques romàniques, una de baptismal, una altra de beneitera i una tercera que roman encastada a la paret. Aquesta darrera podria haver estat originalment un sarcòfag, però darrerament servia per a guardar-hi els sants olis.

Pica beneitera

 

Pica baptismal

 

 

 

Interior de l’església Imatge: Gemma Valero

 

Interior de l’església. Imatge: Gemma Valero

 

Marta Alòs, en el llibre dels pobles oblidats ens parla que en Ricard Bringué es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. Tot i que l’església romànica de Sant Serní o Sant Sadurní d’Àrreu és avui sense culte i en un estat ruïnós, el seu valor històric i patrimonial és molt important. Segons les dades que es recullen a la publicació feta dels Amics de l’Art Romànic, de l’IEC, l’advocació a Sant Serní permet pensar en l’origen alt medieval del segle X, i que la construcció original fos, fins i tot, preromànica. De fàcil accés al seu interior, el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill de desaparició d’alguns elements molt valuosos que encara hi ha a l’interior, com és el cas d’una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari”. “El capellà pujava de Borén a dir missa” (7).

En Ricard diu que “els nens d’Àrreu baixaven cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pel romànic, no. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra i tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les eugues… tothom treballava com bèsties…. I tot a braços!”.

Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver d’abandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb l’esforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard, no hi ha, però cap miratge de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà Àrreu, tot i que no sap quan. “Massa interessos, vet-ho aquí”.

Recorda la Festa Major d’agost, quan els veïns d’Isil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també , quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs s’engegava a peu. “Mitja hora de camí, tot plegat un passeig.

“I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa d’Arreu. “La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet”. I tot, també els records, van quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui sap… però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes i marxem. I els d’Àrreu van dir adéu a l’antiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes que s’emportaven la llana i tornaven amb xocolata, arròs i tabac”.

 

Enganxada a la parròquia, hi trobem la rectoria amb un preciós mirador de fusta treballada, avui ja, en molt mal estat. (5)

Església i rectoria

Marta Alòs,ens explica que es troba amb en Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu i li deixa anar una pregunta que sembla no trobar resposta: “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres!. El Santi em diu que sempre ha sentit a dir que pels anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera hi va haver pressions perquè no hi arribés. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic. Que les cases majestàtiques que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes per la manca de comunicació que no permet que hi arribin vehicles. La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar del poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny. Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147 que comunica Alòs d’Isil amb Esterri d’Àneu, resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, encara resisteix. (7)

El Ricard Bringué que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu, diu que la seva era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai l’he vista habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Folorentina, casa Nadal, casa Tomeló, la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que, per cert, li va imposar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano.

Continuem l’itinerari baixant per un caminet que surt de la part baixa del poble per un camí de ferradura que a partir de revolts pronunciats, serpenteja muntanya avall fins al lloc on el furiós barranc d’Àrreu diposita les seves aigües a l’interior de la Noguera Pallaresa. (5)

Vista de la Vall

El camí s’acosta al barranc, i en un moment, som a baix. Una palanca de fusta, restaurada ens permet d’acomplir l’itinerari que ancestralment recorria la gent d’Àrreu.

Pont d’Àrreu

I deixant enrere Àrreu, molt a prop de la carretera passem per damunt on s’aixeca, orgullós, l’ anomenat Pont d’Àrreu , on travessa la Noguera Pallaresa. Una construcció del segle XII amb arcada de mig punt i punt. L’arc està format per dovelles fetes amb lloses allargades i ben treballades. Ensorrat i refet diverses vegades, s’hi observen almenys tres moments constructius diferents.

I com diu Ferran Rella, “després del pont, ja a la realitat, l’asfalt fins a Borén on tenim els cotxes. “Immersos en el brogit del motor evoquem la rítmica tornada els gojos”.

“Puix com reina sou servida

d’aquest tros de Pirineu:

Defenseu la nostra vida,

Mare de Déu de la Neu”.

Algú es permet, en els versos solemnials, d’afegir-hi una frivolitat literària: defenseu Àrreu.

I acabem aquest magnífic itinerari amb unes paraules de Jordi Creus (2) :

“Les conseqüències del despoblament hi són ben visibles. Parets enrunades i vegetació sense fre que inunda fins i tot els llocs més sagrats de les llars. I també senyals inequívocs de la rapinya dels més desaprensius, d’aquells que no respecten ni els pobles morts. Bellesa i desolació a parts iguals. I enmig de tot, una escletxa oberta a l’esperança, ja que, prop de l’abeurador, en una de les cases -casa Nadal- hi ha senyals de vida. Després de molts anys de solitud. Arreu ha acollit mitja dotzena de joves vinguts de terres enllà de les valls d’Àneu. La tranquil·litat la tenen ben assegurada!

 

“Aquest itinerari és el punt final d’una caminada per una de les darreres valls impol·lutes del Pirineu. Una vall, però, que ben aviat pot mutar el rostre. La seua capçalera, així com la resta del municipi de l’Alt Aneu -al qual pertany-, està afectada pel projecte d’ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira- Beret cap al Pallars Sobirà. Des del Muntanyó d’Arreu a Sorpe, passant pels Clots de Rialba i el Pinatar, la natura feréstega que avui s’hi contempla pot deixar passar el brogit dels esquiadors, dels restaurants, dels aparcaments i de les urbanitzacions.

Per això, la meua recomanació no pot ser cap altra que visitar, com més aviat millor, aquesta vall genuïna, caracteritzada per l’abundància, el despoblament i l’harmonia serena d’Àrreu, un poble que l’escriptor Ferran Rella va definir, amb tot l’encert del món, com “la pagoda de la bellesa”.

Aquí us deixem, amb aquesta bellesa i magnífica Vall i amb aquest poble d’Àrreu. Un poble abandonat però amb una història que continua viva i que entre tots nosaltres hem de continuar protegint i preservant per respecte a tota aquesta gent i a la seva intimitat que any rere any han viscut i treballat i que fa que a questa bonica vall no sigui mai oblidada.

I continuarem el nostre recorregut per aquestes feréstecs Valls d’Àneu i ens endinsarem cap al pròxim poble. Fins aviat!

Mapa del recorregut

Referències:

(1) Coromines 1994.

(2) Jordi Creus. Article Vent de Port. Arnica 57.

(3) Francisco de Zamora 1790

(4) Madoz 1845.

(5) Itinerari segons l’escriptor Ferran Rella en el llibre de les Les Valls d’Àneu. Mare de deu d’Àrreu: Senyora de les Neus

(6) Conte de Pep Coll en el llibre Mentre el Món serà Món.

(7) Marta Alòs. Els pobles oblidats. Edicions Sidillà

 

Bibliografia

• Fotos cedides per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu (Arxiu d’Imatges). Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

                     http://www.aneu.cat

                    Av. J. Morelló, 3 baixos

                    25580 Esterri d’Àneu

• Coromines, Joan. «Àrreu». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. II. A – Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, 1994. ISBN 84-7256-889-X.
• Àrnica. Revista del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Època III, nº57.Juny 2003. NIAL 1. Escenaris de memòria històrica. Per Ferran Rella. Article Jordi Creus Vent de Port.
• Respostes de la Vall d’Àneu als Qüestionaris de Francisco de Zamora (1790). Noticias de los pueblos del Valle de Àneo. Pag 231. Edita: Garsineu Edicions ISBN:84-88294-83-2
• Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
• Mentre el Món serà Món. Pep Coll. Editorial Empúries. ISBN: 84-9787-196-0
• Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Edicions Sidillà. ISBN: 978-84-938743-9-1
• Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Gil». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
• Bolòs i Masclans, Jordi; Busqueta i Riu, Joan-Josep. «Pont d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7.
• Gavín, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d’esglésies, 8). ISBN 84-85180-25-9.
• Adell i Gisbert, Joan-Albert; Cases i Loscos, Maria-Lluïsa; Sánchez i Boira, Imma. «Mare de Déu de les Neus d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona.

 

Isil

Municipi: Alt Àneu

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alós, Arreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu.

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície: 217.8 km2

Enfilo un dia més cap a Ca la Tona a fer el cafè i de passada si tinc sort, m’hi trobaré en Berto fent un tallat. I és que aquest home tant entranyable fa les delícies de qui el vulgui escoltar! Intento arrencar-li qualsevol història que em vulgui explicar i començo per les cases. Quantes n’hi deu haver, Berto?

– Pobra nena – em fa en Berto – avui no n’hi ha cap de cases! Aquí n’hi havia tantes que ja te’n descomptaries! M’explica que quan ell va néixer,- lo menos hi haviva 700 habitants, (ja en el fogatge del 1553 s’hi declararen 20 focs laics i 2 eclesiàstics amb 110 habitants, avui però, n’hi ha uns 40).  Tenivom 2 mestres: un per les nenes i l’altre pels nens.

Isil (Font: http://www.aneu.cat – Arxiu Imatges Consell Cultural de les Valls d’Àneu)

L’estudi de les nenes era a on ara hi ha Casa de l’Ós (casa Sastrès) (1) mentre que el dels nens era al costat de l’església on hi havia l’Ajuntament. A Casa Sastrès, m’explica la Maria de Casa Pinyana, hi anaven les nenes però que no estaven soles. – A la planta baixa hi haviva lo salon de ball que natres a vegades sentivom l’orquestra tocar mentre estàvem a estudi i fèvom així com si balléssim! Al primer pis, en aquella finestra– m’assenyala – hi havia la casa de la mestra i al costat la nostra aula i al segon pis i als caps de casa hi havia hagut 100 soldats! Me la miro esverada – Sí, sí…– em fa. Quin pou de memòria aquesta dona!

– N’érem molta de colla! Jo, en canvi, hagués dit que avui dia ja se’n veuen prou de cases, encara que la majoria són de segones residències, però el poble no se’l sent sol ni trist, sinó que se’l veu cuidat i alegre! Tanco els ulls… sí, sí que en veig de nens amunt i avall jugant, les dones feinejant i els homes segurament al tros o amb els animals.

D’animals, – em diu Berto,- en veniven molts, des de tot arreu, aquí dalt, a les muntanyes fins a Montgarri, en venien del Jussà i fins i tot, en venien de l’Aragó. Tots cap aquí dalt, i et parlo de mils d’ovelles i de vaques! També hi havia cavalls però no tants! I és que el bestiar, sobretot el de peu rodó (egües i mules) van representar una entrada de diners important a les cases, ja que els Isilencs coneixien molt bé la manera de criar aquests animals per després vendre’ls a la Fira de Salàs o a la d’Esterri. Amb el que en treien, una família podia viure prou bé durant tot l’any i es podia permetre un mosso o una mossa. D’aquí, segurament que encara es vegin al poble cases tant grans. Tot i que la canalla– diu l’Ester- sempre deia: Hi ha tres Déus: Casa Sastrès, Casa Bernat i Casa Cremat! Aquestes sí que eren grans!!!

La Noguera parteix al poble en dos

El poble té encant, però en Berto em té el cor robat! Ell fa que sigui capaç de veure amb els seus ulls un poble ple de vida.

Puc sentir el fred de l’hivern que s’escola a les cases, obligant a les famílies a reunir-se davant una bona llar de foc! I també em trobo sense llum, com diu el Berto – ja mos hi quedavom sense llum i llavors…. mare meva! Teníem una central, un molí però s’ho va emportar el riu. També em fa veure que la vida no era pas fàcil, una vida rústica i dura en uns temps difícils.

Sí, el riu es va emportar fins i tot una casa sencera a la banda d’Aragó, Casa Ignàsia, tota ella, la més gran del poble. Diuen que tenia 6 pisos, una botiga que hi havia de tot i un bar amb màquina de fer cafè. Tota ella va baixar pel riu igual que una fulla (més tard l’Ester Isus em traurà l’entrellat d’aquesta casa) i darrera en queien 25 més. Dels aiguats encara se’n parla. El poble sencer es va protegir a les muntanyes de Catalunya, esperant que la tragèdia passés el més ràpid possible. Feia fressa obrir els ulls i veure com tot s’escolava riu avall. A l’església de Sant Joan hi entrava aigua per un forat provocat pel mateix aiguat i el pont d’Aragó es fa fondre amb l’aigua, privant els uns de passar a la part del poble anomenada Catalunya (2). El pont va ser substituït per un altre de formigó que li treu l’encant que tenia.

Parlo de l’any 37, com se’l va anomenar popularment. Aquest any, juntament amb el 1907 i el 1982 van quedar ben gravats a la memòria de tot el país, sobretot el 37 pels habitants de les Valls d’Àneu que es ressentien d’una forta riuada que s’enduria 26 edificis a Isil quan el barranc d’Airoto augmentà el seu cabal amb el conseqüent arrossegament de troncs i pedres que embussà el lloc anomenat Ansola de Miquel, desviant-se cap al poble, entrant a Isil pel barri anomenat la Molina. Ensorrà les cases, començant per la més gran del poble, Casa Ignàsia. També es va endur un dels ponts romànics (Aragó) i moltes terres de cultiu van quedar destrossades així com també va afectar l’església de Sant Joan d’Isil. (3)

La Noguera parteix el poble en dos, Catalunya i Aragó, baixant les seves aigües neguitoses i escumejades empenyent-se buscant el desnivell en direcció a Borén.

Sant Joan d’Isil

Deixo el poble enrere i me’n vaig a l’església de Sant Joan i em sembla que mentre m’hi acosto, cada pas és un segle menys fins arribar al segle XI davant mateix de la porta del cementiri. En aquest segle, el lloc pertanyia als comtes de Pallars i tots els béns de la vila d’Isil eren del monestir de Santa Maria de Gerri. Més tard, fou monestir episcopal de clergues i uns quants anys priorat de Sant Joan de Jerusalem.

En queda l’edifici de planta basilical, de tres naus amb un absis central i dues absidioles, decorats per arcuacions llombardes i lesenes (es pot observar des de l’altre banda del riu a on un caminet molt ben traçat, t’hi porta). Sobre els absis podem veure finestres de doble esqueixada. Les naus es comuniquen per arcs formers de mig punt. La nau central és coberta amb encavallada de fusta mentre que l’absis és de volta de canó. Les naus laterals són cobertes amb volta de quart de cercle.

La portalada, situada a migjorn i a dins del cementiri, és d’arc de mig punt amb tres arquivoltes en degradació, sostingudes per respectives columnes i capitells decorats amb figures antropomòrfiques. Per sobre, s’hi poden veure dues finestres geminades de doble esqueixada i d’estil gòtic. Els detalls del fris de tota la façana sud destaca de la resta d’esglésies romàniques de la zona per la diversitat i riquesa de simbologia. S’hi pot veure també les figures d’un home i una dona en baix relleu que podrien ser làpides funeràries visigodes o preromàniques a on s’observa  que “estan repicats de mig cos en avall”.

Als angles de l’edifici hi ha quatre torres que es van fer enderrocar al s.XVIII a causa del mal estat per ordre d’un “visitor” de la cúria de la Seu d’Urgell.

Les falles (Font: http://www.fallesisil.cat)

Aquests dies, a la porta del cementiri, sobre l’arc de pedra, s’hi poden veure un bon grapat de creus dibuixades amb carbó en record dels difunts. És la petja que han deixat les falles el dia 23 de juny, la nit més màgica de l’any. El poble cada any i des que se’n té constància (4) celebra el dia assenyalat la baixada de les falles des del Faro. Aquesta festa ancestral no té un origen conegut però sí un significat que ha passat de generacions en generacions i per tot el país: a primer cop d’ull sembla una celebració d’entrada del solstici d’estiu que s’interpreta en la nit de Sant Joan i la relació amb el foc que simbolitza la representació del Sol, essent venerat no només com l’astre que permet la vida a la Terra sinó també perquè marca el cicle estacional de l’any que dóna vida, molt lligat a les cultures amb una forta base agrícola i ramadera. Però també podríem interpretar la festa com un ritus d’iniciació on el fet de baixar la falla representava l’entrada dels fadrins (joves solters) a l’edat adulta. No hi ha faltat, al llarg de la història i per part del cristianisme un sentit també religiós. Les aigües i les herbes li donen el sentit més pagà i original a la festa, l’aigua com la cura de tot mal i les herbes recollides aquesta nit com a màgiques i remeieres. Hi ha qui explica una llegenda força sorprenent sobre l’origen de les falles que es remunta al juny del 1487, quan després de l’abdicació del castell de València d’Àneu a favor dels Cardona, Caterina Albert, la comtessa i esposa del compte Hug Roger III de Pallars, defensora en aquell moment del castell, va fugir acompanyada de pagesos fidels de la zona que la van guiar pel camí direcció a França amb uns troncs encesos: les falles!

La falla consisteix en un tronc de pi negre de la muntanya d’Airoto d’entre 150 i 170 cm aproximadament, que amb l’ajuda de les pigasses (destrals) en porgaven les branques, pelaven l’escorça i en treien els nusos més grossos. La part més estreta del tronc s’asclava amb tascons de ferro, donant-li una forma de creu. Els tascons eren substituïts per altres troncs de bedoll o teies que mantenien el tronc obert, per tal de que s’assequés més fàcilment. Aleshores es plantaven en grups de 20 o 30 formant una rotllana i així el secat era més ràpid. Hi havia dues mides de falles. Les més petites eren les què transportaven els fallaires a coll amb l’ajut d’un bastó d’avellaner, mentre que les més grans, s’estimbaven muntanya avall. Els fallaires comencen el descens de la muntanya quan veuen a la plaça que s’ha encès la falla major, plantada al bell mig de la plaça. El descens és lent i en ziga –zaga com si fossin cuques de llum il·luminant el camí els mateixos fallaires. Quan arriben al poble, s’hi uneix la canalla amb petites falles fetes pels padrins i els fadrins són rebuts per les fadrines amb un ram de flors, un tros de coca i un bon got de vi. Abans de descarregar les pesades falles sobre de la falla major, tot el poble acompanya els fallaires a l’església de Sant Joan per recordar els morts amb una creu dibuixada amb la falla. Tornen a la plaça donant un gran tomb pel poble i acabant amb tres voltes a l’església de la Immaculada (5) que presideix la plaça major per descarregar finalment el tronc. Els balls i la música sonarà fins que el sol torni a fer acte de presència de bon matí i la falla major quedi del tot calcinada!(5)

Estic a la casa de l’ós i rebo una visita inesperada i molt agradable: és l’Ester Isus. Quina sort perquè l’Ester sap tot i més del poble i escoltar-la és com entrar dins la història del poble i del Pallars sencer. Tinc tantes preguntes que me’n deixo la meitat; si pogués, la retindria una bona estona més només per escoltar tot el què em conta. Aprofito i li demano dubtes que tinc al cap i que no en trobo resposta enlloc:

D’on surt Casa Ignàsia que destacava tant al poble?

Casa Ignàsia (Font: http://www.aneu.cat – Arxiu Imatges Concsell Cultural de les Valls d’Àneu)

Casa Ignàsia neix indirectament d’un projecte d’explotació forestal a mans d’una empresa francesa anomenada Mathusier et Forest. A principis del segle XX a Bonabé es van talar més de 700.000 arbres, gairebé tots ells avets. Es volia construir un telefèric al port de Salau per transportar la fusta cap a França. Allí, a Bonabé, s’hi va instal·lar tota una colònia internacional. Hi havia gent de tot arreu: alemanys, francesos, italians… Una vegada van tenir el cable instal·lat que passava pel port de Salau, aleshores no els va funcionar amb el conseqüent litigi de la companyia del cable que no va cobrar. A resultes d’aquest error, la fusta es va quedar allí preparada per anar a enlloc i fou aleshores que van haver de menester l’electricitat  construint una serradora. La fusta va anar a parar a una paperera construïda a Salau i almenys no va quedar desaprofitada. De tot plegat en queda testimoni sobretot a la part francesa amb les pilones de formigó. A la part pallaresa es va desmantellar tot, aprofitant el ferro. El vol, el què està per sobre de la terra, és a dir , l’herba era dels pagesos i veïns i el bosc es repartia de la següent manera: cada 4 arbres, tres eren pel poble i un pel compte. Els francesos van haver de comprar els drets d’explotació als ducs de Medinaccelli i també van haver de pagar als del poble per la resta de troncs. Van pagar en unces d’or i a la persona que en aquell moment era l’alcalde d’Isil, li van construir tota una casa: Casa Ignasia!. Aquesta no tenia sis pisos, però sí que destacava respecte a les altres. Era una fonda i a més tenia botiga i tot.

Permeteu-me un fragment del llibre de Ferran Blasi i Birbe (6). “La mare va demanar una plaça de mestra interina i va procurar que fos a prop de la frontera, per si es feia convenient passar a França. Li van donar la d’Isil (Gil). L’estada en a quest poble va anar acompanyada de moltes satisfaccions per la bona acollida de tothom. Ens vam allotjar a l’immoble que reunia segurament més bones condicions: Casa de l’Ignàsia on, a més dels amos – Ferran Sempau i la seva muller Elvira i els fills –hi havia també altres estadants forasters.”

A resultes de tot plegat, el poble d’Isil va tenir llum molt abans que altres pobles i, fins i tot, molt abans que Sort, la capital!

Un poble, doncs, prou important….

Casa Sastrès avui dia acull la Casa de l’ós

En aquest poble hi havia un forn comunitari. Es feien torns, es pastava un dia a la setmana; un molí fariner; una serradora que es va endur la riuada del 37, el comunidor que també havia servit de presó que va desaparèixer també l’any 37; Escola de nenes, Escola de nens, Central hidroelèctrica i sala de plens municipal…

I Casa Sastrès?

Casa Sastrès va ser comprada per l’Ajuntament i per l’alcalde Sempau de Casa Ignàsia. Després de l’aiguat del 37, quan la casa gran va desaparèixer entre les aigües del Noguera, la família de l’alcalde van anar a viure a la meitat de Casa Sastrès, que aleshores la tenien llogada a la mestra del poble. L’altre meitat va servir d’escola o estudi, de casa de lloguer, més tard de refugi o alberg i finalment de la Casa de l’Ós, iniciativa que es  va dur a terme a través de l’EMD d’Isil i Alós. En aquesta casa, diuen que hi ha un túnel a on s’hi havia amagat les relíquies dels sants de l’Església de Sant Joan, en temps de la guerra civil per evitar que els sants fossin cremats a la foguera com ja ho havia estat  el retaule de fusta que hi havia.

El túnel queda en la memòria d’alguns que l’havien vist i d’altres que ens agradaria descobrir-lo. La Maria de Casa Pinyana m’explica que ella sí que hi havia passat pels túnels i que n’hi havia dos, l’un anava cap a les quadres i l’altre cap a l’altre meitat de la casa. Quan li pregunto perquè, simplement em contesta que hi eren com a nexe d’unió per no passar fred per anar als corrals.

Si no fos per tota la feina de reconstrucció que s’ha fet a Casa Sastrès, ara aquest edifici històric no existiria.

Volem mostrar el nostre agraïment a tot el poble i dedicar-los aquest article, per la seva amabilitat, per la seva cortesia, pel seu tarannà alegre i per tota la informació que ens han donat. A tots us diem: gràcies i fins aviat!

 

Ab les falles aflamades

Devallam dels alts turons,

Nostres testes anramades

De ginestes i timons.

Al repic de la campana

Destrenam la gran sardana

Per la terra catalana

Dam al vent nostres cançons

 

Som l’alè de la tempesta

Som lo ritme de la festa,

Som l’olor de la ginesta

De la vetlla de Sant Joan.

 

Lo cant dels fallaires (fragment)

Antoni Navarro. Ponts Romànics

(1). Casa de l’Ós (Antiga Casa Sastres). Centre d’interpretació de l’ós bru dels Pirineu.

(2). El riu Noguera Pallaresa parteix el poble en dos, mantenint l’església de la Immaculada al centre. La part oest s’anomena Aragó, mentre que la contrària és Catalunya. Així és com l’anomenen els mateixos habitants del poble.

(3). Àrnica núm. 10 (1992).

(4). El 10 de juliol de 1902, es descriu dins un programa de la Festa Major d’Isil la baixada de les falles. El segon esment sobre la festa, la trobem en l’obra de Joaquim Morelló “ Les Valls d’Àneu” publicada l’any 1904. Les Falles: declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional l’any 2010.

(5). Església de la Immaculada: construcció barroca de l’any 1771. Dedicada a Sant Joan Baptista, actual església parroquial.

(6). El retorn del Temps: memòries d’un bon tros de segle” de Ferran Blasi i Birbe.

Bibliografia:

COROMINES, JOAN. “Isil” Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. ISBN 84-7256-854-7

IGLESIAS, JOSEP. El fogatge de 1553. ISBN 84-232-0189-9

ÀRNICA Nº 10 (1992)

BLASI BIRBE, FERRAN. “Memòries d’un bon tros de segle”

www.romanicobert.cat

SANCHEZ-CID, ENRIC. “Ermites i temples insòlits de Catalunya”. ISBN 84-95684-34-9

www.aneu.cat : arxiu d’imatges. Consell cultural de les Valls d’Àneu

Les festes majors

El Pallars Sobirà, com d’altres zones rurals del Pirineu ha estat tradicionalment una comarca agrícola i ramadera. Nombroses festivitats permetien durant l’any que gent de diferents valls es retrobessin. Aplecs que es celebraven a la primavera, fires a la tardor i festes majors que es centraven al hivern, quan no hi havia tanta feina.

Amb el temps, algunes d’aquestes festivitats s’han perdut, altres s’han recuperat i d’altres han canviat de data, traslladant-les a l’estiu, que és quan hi ha més afluència de visitants.

La celebració de les festes majors ve de lluny. És la festa principal i més important que s’ha celebrat any rere any als pobles, i on es feia honor al seu sant o patró. Anys enrere, quan als pobles no hi arribaven carreteres i les comunicacions eren més escasses, la festa major era l’ocasió per a que les famílies es retrobessin i els pobles s’omplissin de forasters. Les genealogies mostren com, durant la primera meitat del segle XX, hi havia una tendència a cercar parella entre les persones del mateix poble o de pobles propers, pauta destacable especialment en els pobles de la vall d’Unarre, de la vall d’Isil o la de Son, tot i que les fires de bestiar i les festes majors oferien una certa facilitat en les noves relacions i es formessin parelles entre persones d’altres pobles de les valls d’Àneu, del Pallars Sobirà o de la Val d’Aran i la Ribagorça.

El foc és l’element més important d’algunes de les festes tradicionals del Pallars, la qual cosa hi denota una gran arrel pagana, com són les Falles d’Isil i d’Alins.

Imatge: Festa major d’Isil. Font: http://www.pallarssobira.cat

Antigament l’Església n’era un altre element important, protagonista dels actes religiosos. Analitzant l’evolució del seu paper al llarg del temps es fa pales com el seu paper dins la festa ha anat perdent forca. Tot i els canvis, encara avui l’Església continua tenint un caire alegre en aquests dies.

Un tercer element clau en les festes majors eren els balls de festa major. Els més importants de la comarca són: el Ball de la Morisca a Gerri de la Sal, el Ball Pla i l’Esquerrana a Esterri d’Àneu i Rigodons de Rialp i Sort.

Els Rigodons

El ball dels rigodons és una dansa tradicional d’origen francès, que a principis de segle era molt popular a la zona del Pallars Sobirà i es ballava a pràcticament totes les poblacions de la comarca. La Guerra Civil, entre altres causes, gairebé va provocar la seva desaparició. Els rigodons són balls elegants, es balla en dos rengleres de parelles on cada parella disposa d’una altra parella al seu davant. Hi ha moltes varietats de Rigodons, encara que la forma de ballar-los i l’estructura són similars. Tradicionalment s’havia utilitzat el vestuari català de barretina, faixa, vigatanes, etc. Actualment es ballen únicament a Rialp i a Sort.

El Ball de la Morisca de Gerri de la Sal

És una de les joies de la cultura popular i tradicional del nostre territori. Es balla durant la festa major, el tercer diumenge d’agost i ha esdevingut un element d’identitat col·lectiva d’aquest poble del Pallars.

Es tracta d’un ball antic, d’origen incert, però que  pel nom i alguns detalls dels passos i del vestuari, la podem relacionar amb la dansa medieval del mateix nom. Les llegendes que envolten aquest ball situen els seus orígens en temps dels moros. Se’n troben referències als segles XV i XVI, on es parla de moresques o morisques. La llegenda té el seu origen en el foragitament dels sarraïns pels vilatans, qui pels quatre boca-carrers que conflueixen a la plaça Sant Feliu, centre de la vila Closa, envoltaren als invasors manats per Mohamed Al Trempoli Al Cigalot, alliberant la donzella més bella, l’Elvira, filla de l’alcalde. Actualment cada any, el diumenge de la festa major es fa una representació d’aquest retaule coincidint acompanyada pels escopetaires que marquen els 13 compassos amb dos trets cadascun.

Imatge: Vall de la Morisca. Font: Dir. Gen. de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals

L’Esquerrana

Geogràficament el ball anomenat l’Esquerrana es localitza a les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, tot i que també està referenciat en algunes localitats de l’Alt Urgell i l’Alta Ribagorça. L’Esquerrana és una dansa tradicional del poble d’Esterri d’Àneu. Es balla el matí del diumenge de la festa major del poble, a l’agost.

Una llegenda que explica que un des comtes del Pallars tenia una filla mancada de braç dret, i la donzella en qüestió estimava molt la dansa, però no podia practicar-la per degut a aquest defecte físic. El comte desitjant tenir la seva filla contenta, féu una crida per totes les terres del comtat, oferint una bona recompensa a aquell dels seus vassalls que sabés inventar una dansa que fos graciosa i galana, però que pogués ser ballada sense intervenció del braç dret.

Aquesta dansa es balla a Esterri d’Àneu el dia central de festes juntament amb el Ball de Guapos, el Ball Pla i El Corrido.

Per acabar, no cal dir que les festes majors són un moment molt esperat durant tot l’any per petits joves i grans. Un moment de diversió, cultura i tradició.

Si voleu saber les dates de les festes al nostre territori us recomanem anar seguint mensualment l’agenda d’activitats del Pallars Sobirà a http://www.pallarssobira.cat/agenda.

Els aplecs a les Valls d’Àneu

Ara que ja gaudim de bon temps, com cada any, i vés a saber des de quan, comencen els aplecs de les Valls d’Àneu.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix aplec com: “Trobada festiva en ocasió d’alguna romeria a una ermita o en ocasió de celebracions de caràcter popular i folklòric”

Font: http://www.aneu.cat
(Consell Cultural de les Valls d’Àneu)

Us parlarem dels que ens toquen de més a prop, dels que tenim la sort de viure encara avui en dia, probablement amb una motivació en el sentit religiós diferent a temps passats. Els més devots però, continuen celebrant l’ofici i cantant els goigs pertinents i afegint-se després a la resta. El que no ha canviat és que hi continua tenint cabuda el retrobament, la germanor, un bon àpat, el bon temps, la música i vivències que el dia a dia a vegades fa que no tinguem temps per fer. Són sens dubte, una tradició cultural de les Valls d’Àneu on es cultiven i es refermen les ralacions humanes dels seus habitants.

Els aplecs que es celebren a les valls aneuenques, gairebé tots, solen estar relacionats al voltant d’un santuari on s’homenatja el Sant titular. Actualment, en la majoria, s’hi arriba en cotxe i en d’altres l’accés només és a peu, però cal transportar-nos uns quants anys enrere, on el sentit religiós era més sentit potser que el d’avui en dia, i on les vies i els mitjans de transport no eren els actuals .

Alguns dels aplecs, com en d’altres tradicions, s’han mantinguts al llarg del temps; d’altres s’han recuperat i uns quants s’han perdut pel camí.

Per ordre del calendari tindríem:

– 1 de maig: aplec de Sta. Maria d’Àneu, patrona de les valls. Antigament cada parròquia tenia el seu dia per anar a visitar la patrona, i hi anaven amb el capellà i la bandera parroquial. Posteriorment dinaven i se’n tornaven cap a casa.

Font: http://www.aneu.cat
(Consell Cultural de les Valls d’Àneu)

Actualment hi acudeixen al mateix dia tots els veïns de la vall. Per una banda els feligresos surten d’Esterri amb romeria fins a l’església de Sta. Maria, on es celebra una missa. Al sortir es fan els diferents rogles de tertúlies mentre va arribant la resta de gent que comencen a buscar lloc als prats del volant del santuari per entaular-se i dinar amb les diferents colles.

EL jovent allarga per darrere i pel davant aquest aplec, ja que es solen trobar als prats de Sta. Maria la nit abans i posterior.

– últim cap de setmana de maig: aplec de Sant Maurici (Espot). Aquest aplec varia de dates en funció de la neu que hi hagi. La gent del poble d’Espot puja amb cotxes fins a l’ermita, fan la missa cantant els goigs i fan un dinar de germanor pels voltants que organitza l’ajuntament.

En canvi el 22 de setembre, dia de St. Maurici, tornen a fer un aplec i una missa on beneeixen vi i coca i els fadrins la reparteixen entre assistents però no es fa cap dinar de germanor perquè al coincidir amb la festa major la gent baixa a dinar a les seves cases.

 – 29 de juny: aplec de Sant Pere del Burgal (Escaló). Aquest aplec es va perdre i des de fa uns anys s’ha tornat a recuperar. La gent d’Escaló puja en romeria fins al monestir on es celebra una missa beneint vi i coca i tornen a baixar sense fer cap dinar comunitari.

– dissabte de Pasqua granada: aplec de Sant Beado. Segons la llegenda, aquest sant d’origen francès era un pelegrí de Compostel·la que d’anada o de tornada el sorprengué el fred i es va refugiar a prop de Cerbi on es produïren diversos miracles. Per recordar la seva estava a la vall d’Unarre els habitants d’aquesta vall celebren aquest aplec. Antigament li oferien una garba de sègol i actualment es reparteix un tros de pa i vi als assistents.

– diumenge de Pasqua Granada: aplec de Les Ares. Antigament aquest aplec el celebraven els 4 pobles que tenen en comunitat les pastures del port de la Bonaigua i té l’origen en la reunió de tots els pastors de la contrada que hi acudien amb els seus ramats. Alguns d’ells no entraven a missa, restaven al voltant del santuari munyint les ovelles i després repartien la llet als assistents.

Acabat l’ofici es dedicaven unes pregàries als caminants que havien mort aquell hivern en passar el port, es feia una processó voltant pels prats i cantant el goigs de la Mare de Déu, mentre el capellà beneïa les pastures.

Posteriorment els veïns dels quatre pobles (Esterri, Son, València i Sorpe) anaven a  missa i a la sortida es reunien per fer un dinar de camp, però a diferencia d’altres trobades, cada poble tenia el seu indret de reunió.

Els d’Esterri al Gerdar, a coma Navaia, els de Son i els de València a la font de Mata-Moixons i els de Sorpe a l’esplanada del santuari.,

Actualment ja fa uns anys que els de Son i València hi han deixat d’anar, tot i que cada any tenen ganes de tornar a recuperar aquesta tradició, els últims anys que s’hi havia anat ho feien el 2n diumenge de juliol.

I els de Sorpe hi van cada any el diumenge de pasqua granada, i el dinar el fan a prop del Gerdar, al Pla de la Dinada.

– 5 d’agost: aplec de la Mare de Déu de les Neus (Àrreu). Aquest aplec es va perdre durant uns anys però s’ha tornat a recuperar.

– 2n dissabte de setembre: aplec de la Mare de Déu de la Roca (Escart). Es celebra el dissabte següent al 8 de setembre, dia de les mares de Déus trobades. Els veïns d’Escart i alguns d’Escaló pugen per l’estret camí fins el santuari, a l’indret on antigament hi havia hagut el  castell de St. Just. El lloc és tan poc espaiós que en acabar l’ofici la gent se’n torna avall.

D’altres aplecs que s’havien celebrat eren els de St. Joan d’Aurós, St. Roc a Llavorre, Mare de Déu de Bellero a Son, St. Jaume entre Espot, Jou i Estaís, etc.

La Mata de València, una avetosa per excel·lència

Entenem per  avetosa o avetar, el bosc format per un conjunt d’avets.

L’avet, (Abies alba) no és una conífera estrictament subalpina. S’estén profusament per l’estatge muntà, on molt sovint fa boscos mixtos amb el faig, si bé és veritat que s’enfila molt per l’estatge subalpí, mai arriba a constituir el límit del bosc natural, honor que només li pertoca al pi negre o al bedoll. Les avetoses busquen zones obagues obertes, situades sempre o preferentment per sobre del nivell de les boirades.

L’avet, és un arbre que pot arribar fins els 45 metres d’alçada, amb una forma, cónico-piramidal, amb el tronc molt recte quasi cilíndric i les branques en aparents verticils o pisos que tendeixen a la posició horitzontal. Una adaptació d’idoneïtat en els períodes de forta innivació. Presenta ramificació abundant i densa i ens dóna una ombra molt espessa, que ens permet gaudir a ple estiu d’una sensació insòlita al llarg de les nostres passejades

És un arbre de climes freds i sobretot humits. Necessita humitat regular; per tant, la precipitació estival ha de superar els 300 mm. Prefereix sòls profunds i àcids. El gran cúmul d’acícules al terra provoca que el sòl s’acidifiqui encara més.

Les seves fulles (acícules) es situen de manera helicoidal en les branques joves, però ràpidament es disposen en un sol pla, degut a la torsió del pecíol (en forma de doble pinta, o disposició dística). Aquesta posició dística possibilita un major aprofitament de la llum, permetent a l’avet habitar zones amb molts dies sense sol o amb boires permanents durant l’any. Les acícules mostren al revers dues línies que li donen un to argentat de tonalitat blanquinosa.

Les pinyes, les trobarem en disposició vertical  a la capçada de l’arbre quan són madures (setembre-octubre), es desintegren i i cauen les bràctees; al final, en l’arbre només queda l’eix central  ben pelat. El bosc d’avets, és molt dens on rarament trobem espècies acompanyants i si n’hi ha estan força disperses, com el bedoll.

El visitant que arriba a les Valls d’Àneu i s’enfila cap al cap del port de la Bonaigua direcció  a l’Aran, queda totalment sorprès per la immensitat de la Mata de València, una avetosa per excel·lència, paradís d’espècies d’ocells emblemàtiques com el Gall fer (Tetrao urogallus), el Mussol Pirinenc (Aegolius funereus), el Picot negre (Dryocopus martius) i carnívors com la Marta (Martes martes), un bosc madur singular que pren la magnitud categòrica d’estar considerada, com l’avetosa més important de la península ibèrica.

Un bosc on l’aprofitament forestal va ser des de l’edat mitjana font de recurs i benefici pels Aneuencs. Antigament i tradicionalment, en els pobles de les Valls d’Àneu hi havia una servitud a favor dels veïns del poble de rebre el 75% del producte líquid de les vendes de fusta i carbó, d’utilitzar els passius per als seus ramats i treure llenya i fusta per a propi ús. Aquest dret fou concedit pels Comtes de Pallars als seus vassalls i , més tard, quan la Casa de Cardona desposseí del seu títol a Hug Roger III, darrer comte de Pallars, aquest dret fou mantingut.

Posteriorment, la propietat d’aquests boscos va passar a la Casa de Medinaceli i finalment passà a altres propietaris mitjançant la llei desamortitzadora, fins que l’Estat els adquirí entre el 1975 i 1976.

La fusta s’utilitzava per la construcció de les cases, bordes… eren les fustes anomenades veïnals. El seu repartiment es feia per arbre o metres cúbics, segons les famílies o caps de família que hi havia  en cada poble. També utilitzaven llenya per escalfar-se i com a material de pagament de deutes..

Els aprofitaments de llenya s’havien d’obtenir  de fusta seca, en unes determinades partides del bosc i havien de ser soques velles, arbustos, arbres morts o no fusters. Estava prohibit tallar i esporgar arbres que no fossin marcats pel guarda forestal; en el cas que faltés fusta grossa per abastir a tots els veïns, es podia tallar arbres que fossin “puntiasecs”, raquítics o deformes.

La conservació actual i la gestió emprada en aquesta avetosa, actualment dins de la zona perifèrica del parc Nacional d’Aigüestortes i estany de St. Maurici ens permet disposar d’un atractiu turístic; una passejada insòlita i de record perdurable que cal preservar i que indubtablement recomanem a tots visitants que hagin triat com a destí turístic les Valls d’Àneu.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Nous temps, nous models.

Article a càrrec de Jordi Abella Pons Antropòleg i Director de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Des del juny de 1994, en què Casa Gassia com a cap de l’Ecomuseu obre al públic les seves portes, veu la llum –després de molts anys de gestació- un ambiciós projecte que pretén combinar la salvaguarda i gestió del patrimoni amb el desenvolupament local i territorial.

Ara, quan aviat farà els vint anys de la inauguració de Casa Gassia, volem en aquest article presentar algunes reflexions sobre aquests anys de funcionament i sobretot, començar a marcar algunes de les noves línies de treball que ens permetin plantejar el futur, en el nou i complex context econòmic i social en el que ja estem immersos.

Alguns referents teòrics. El concepte de territori, la nova museologia i els museus de societat.

L’Ecomuseu de les valls d’Àneu neix sota la influència directa de la nova museologia francesa que és caracteritzava per definir un mou model de museus més implicats en el territori, en la població local i el seu desenvolupament. Aquesta concepció, que durant els anys 80 i 90 va estar molt activa i reivindicada des de la museologia catalana, ha marcat molts dels eixos teòrics d’aquest projecte.

Els ecomuseus és consideren com un indicador del desenvolupament d’alguns canvis revolucionaris que han afectat a la concepció moderna del museu. S’ha passat del museu edifici al museu territori, de la col•lecció d’objectes emmagatzemada i protegida al patrimoni comunitari col•lectiu i del públic visitant a la comunitat implicada en la gestió del patrimoni.

Com diu Jean Davallon “los museos sólo pueden justificarse social y culturalmente en función de su destinatario: el público; o por decirlo con la nueva mueología, es la comunidad la que marca y consagra la razón de ser de estas instituciones como un instrumento de desarrollo cultural, social y económico a su servicio.”

Un altre concepte fonamental ha estat el de territori. El territori, tal com diu Mateo Hernando referint-se al concepte “local”, no s’ha de veure com una mera demarcació administrativa, sinó com un espai geogràfic amb unes característiques similars que es tradueixen en una situació socioeconòmica comuna. Els seus problemes i necessitats, la seva evolució històrica i cultural, han de ser recollides en la diagnosi territorial que es formuli dins del procés d’elaboració de l’estratègia de desenvolupament.

En aquest sentit és bàsic conèixer amb profunditat la realitat històrica, econòmica, social i cultural d’un territori abans de fer qualsevol proposta d’actuació o d’activar un procés de desenvolupament local.

I un tercer referent teòric, que alguns autors consideren com una certa evolució i actualització del ecomuseus i la nova museologia és la dels museus de territori. Tal com diu Carles Vicente: “Els museus, en general, han patit al llarg dels temps transformacions diverses i han acomplert funcions ben diferents: d’espai de representació simbòlica a espais d’intercanvi i comunicació d’experiències amb una clara funció social i integradora. En aquest procés, els museus han esdevingut complexos centres culturals especialitzats en la recuperació i investigació del patrimoni que conserven, a més de democratitzar-ne l’accés als ciutadans. Aquesta funció es fa encara més evident en els anomenats museus de territori, que prenen aquest com a objecte museístic primordial o element bàsic sobre el qual recolza el seu discurs.”

Aquests equipaments es defineixen i singularitzen per la proximitat i la implicació en el seu medi cultural-natural, per la vocació d’ús comunitari basat en la participació ciutadana i pel tractament integral dels béns patrimonials d’un espai determinat, allò que s’anomena el museu sense murs: l’exposició com a síntesi o preàmbul del veritable “museu-territori”.

A partir d’aquests referents teòrics, l’Ecomuseu de les valls d’Àneu ha anat desenvolupant diversos eixos de treball:

1.- La recuperació del patrimoni local. Promoció d’un producte cultural conjunt i coordinat.

A partir de la recuperació i la posada en valor de diferents infraestructures i edificis històrics, repartits per tota la vall es proposa organitzar un producte cultural de qualitat, suggerent al visitant, i que aporti coneixement i també dinamitzi el territori.

En aquest sentit proposem un viatge en el temps i en l’espai per introduir, d’una manera real i participativa, al visitant en la cultura i les formes de vida de la zona. En els primers anys el projecte el formaven:

• Casa Gassia d’Esterri d’Àneu, Casa museografiada originària del segle XVIII que ens permet introduir al visitant en com s’organitzava la vida domèstica de principis del segle XX i com ha anat evolucionant fins a l’actualitat.

Casa Gassia d’Esterri d’Àneu és un dels espais visitables més emblemàtics de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

• La serradora d’Alós, on s’explica el món de l’explotació forestal. Quan la fusta era matèria primera insubstituïble, i il•lustra el procés que se seguia des que es tallava al bosc fins que era transformada en taules per a la construcció

• El conjunt monumental de Son, format per l’església dels Sants Just i Pastor, el campanar llombard, el cloquer, el cementiri, i la torre del rellotge -antic comunidor per exorcitzar les tempestes -. En el seu interior es pot veure el retaule, obra de Pere Espallargues, una joia del gòtic lleidatà del segle XV, i les excel•lents mostres romàniques del patrimoni moble.

Però poc a poc, en aquests darrers anys s’han anat incorporant molts altres elements –alguns relacionats amb les esglésies romàniques o barroques de la vall- com el monestir de Sant Pere del Burgal o la vila closa d’Escaló, Santa Maria d’Àneu, Sant Joan d’Isil o Sant Pere de Sorpe i altres més etnològics o històrics com la formatgeria de Gavàs o la ruta dels búnquers de la Guingueta d’Àneu, entre d’altres .Cadascun d’aquests espais ecomuseístics, que definim com a antenes o radials, són testimoni d’algun aspecte relacionat amb el present, el passat i el futur del territori. Des de l’Ecomuseu intentem organitzar-ne una oferta, promoció i gestió coordinada i treballar conjuntament amb els ajuntaments, el bisbat d’Urgell i la Generalitat de Catalunya en el seu coneixement, conservació i difusió.

El paper dels guies interpretadors

En tot aquest procés de presentació i gestió de les antenes continua jugant un paper clau el paper dels i les guies interpretadors que gestionen les visites i ajuden a conèixer de primera mà els relats i discursos que acompanyen a les visites.

L’aposta per les visites guiades és fonamenta en les següents idees:

• La creació d’un equip de guies –més o menys estable- és una bona manera de crear connexions més intenses amb el propi territori i la població local. La majoria dels que fan i han fet de guia (en aquests quasi vint anys han passat ja diverses generacions) són gent del propi territori que mitjançant aquesta feina a més a més de mobilitzar uns recursos econòmics en forma de contractes laborals i aportar un interessant impacte econòmic directe, també participen més activament en el projecte ecomuseístic.

• Creiem que els guies aporten un valor afegit qualitatiu en la presentació i coneixement no sols dels espais visitats sinó també de tot el territori. El guia pot ser un bon intermediari per arribar a conèixer molts altres aspectes de la realitat social, econòmica i cultural del territori i, sobretot, pot donar respostes a preguntes, inquietuds i necessitats dels visitants que un altre mitjà comunicatiu més tecnològic potser no podrà fer.

• La visita guiada és fàcilment renovable, es pot actualitzar i personalitzar i no depèn de costosos manteniments tècnics que facin excessivament dependents les visites de sofisticats equips que el dia que no funcionen generen frustracions i decepcions. Això no vol dir que en alguns dels espais visitables es disposi de reforços comunicatius basats en tecnologia, presentacions museogràfiques o altres recursos.

Tot i que financerament el manteniment d’una estructura estable de guies interpretadors pot ser més costosa (s’ha d’invertir en formació, en sous i en gestió) que altres mitjans comunicatius i d’exposició (que en alguns casos un cop instal•lats ja no comporten despeses de manteniment), creiem que els beneficis socials d’aquests plantejaments són més alts.

El paper dels i les guies és fonamental en el projecte. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

El plantejament museogràfic de Casa Gassia, cap de l’Ecomuseu. Noves propostes.

L’any 1994 s’obre al públic Casa Gassia que és museografiada a partir dels continguts que va aportar la recerca sobre Casa i família a les valls d’Àneu que es va desenvolupar amb la col•laboració de la Universitat de Barcelona. En aquesta presentació museogràfica es van prioritzar els següents elements:

– Recuperar els espais propis de la casa i el manteniment d’aquells elements que encara hi estaven presents, tant de mobiliari com d’estructura, des dels més antics (segle XVIII) fins als més contemporànies (principis-mitjans del segle XX) per tal d’intentar donar una imatge evolutiva i viva de la casa i de l’espai domèstic. Volíem defugir d’una visió tradicionalista i nostàlgica del món familiar, i ens interessava molt poder anar contextualitzant històricament les transformacions i els canvis d’una casa agroramadera pirinenca entre els segles XVIII i XX. L’objectiu final era utilitzar el relat de la vida domèstica d’una casa per explicar que no existia una societat tradicional estàtica i immobilista i que no es pot entendre el patrimoni cultural sense el context econòmic, social i històric en el que està immers.

– Per una altra banda el fet de disposar d’espais i ambientacions originals, reflexes d’èpoques i moments històrics diferents, però convivint en un mateix edifici atorga una força patrimonial molt intensa a Casa Gassia. L’organització de l’espai, els materials de construcció, els detalls arquitectònics i els elements mobles que hi conviuen en conjunt ens ofereix una experiència patrimonial molt accessible i valorada pel visitant i que sovint no és pot comparar amb altres mitjans expositius més clàssics (objectes en vitrina, plafonatges, etc…). Calia reforçar aquesta idea de que era un patrimoni viscut i no tant simplement recreat. Per aquesta raó és va apostar per una museografia molt sòbria i neta, prioritzant sobretot els espais d’ambientació, la força pròpia del patrimoni original, i afegint únicament uns petits plafons interpretatius on es presentaven algunes fotografies dels anys 30 i 40 amb petits textos recollits i transcrits de la recerca oral i que ens permetien una millor contextualització.

Fins al moment han sigut molts els milers de visitants, tant locals com d’altres llocs, que durant tots aquests anys han passat per Casa Gassia i l’han visitada (sempre en visita guiada). En cada cas l’experiència de visita i la percepció que n’ha extret pot haver estat diferent. A molta gent gran els hi ha servit per recordar la seva infantesa i joventut, emportant-se una important dosi de memòria nostàlgica i fins i tot enyorança, a d’altres, sobretot gent jove, els ha sobtat veure com s’han transformat les cases i la vida en el seu interior en relativament pocs anys. En altres casos han valorat més el coneixement històric i cultural o en altres la força i ambientació del propi edifici. Percepcions diferents d’un mateix espai en funció d’aspectes com l’origen geogràfic, l’edat, l’experiència acumulada, el coneixement del territori o la pròpia sensibilitat del visitant.

Actualment hem obert un nou procés de reflexió per intentar replantejar alguns aspectes de la museografia de Casa Gassia. Després d’una primera inversió en aspectes de reforç arquitectònic de l’estructura i de la recuperació d’alguns nous espais de la casa que fins ara no eren accessibles per problemes de seguretat (bàsicament la tercera planta i el cap de casa). Ara estem definint cap a on han d’anar les noves actuacions. Partim d’algunes premisses de base:

– Creiem que cal mantenir i reforçar els espais originals de la casa i continuar utilitzant el guiatge com un element fonamental en la visita. De fet quants més anys passa més valor documental i històric va tenint Casa Gassia. De moment hem reforçat les opcions de visita introduint un sistema d’audioguies pensat bàsicament per augmentar l’opció de fer visites a altres idiomes d’una manera permanent.

– Proposem mantenir el mateix format de visita a la primera i segona planta de la Casa, actualitzant una mica el discurs històric i incorporant algun petit element de reforç audiovisual.

– Per una altra banda proposem la utilització dels dos nous espais recuperats (la 3a planta i el cap de casa) com a espais oberts on plantejar exposicions temàtiques temporals (anuals o bianuals) al voltant de temes relacionats amb la vida a les valls des d’una visió àmplia però amb algun tipus de relació (directa o indirecta) amb la casa i la família.

– I per una altra banda proposem també un nou format de visites guiades temàtiques, més personalitzades, en la que els visitants pugui canviar i triar el relat de la visita en funció dels seus gustos o interessos. Ens sembla que la casa és un espai museogràfic ideal per generar diferents discursos històrics i culturals sobre les formes de vida de les valls d’Àneu i la seva evolució. En aquest sentit estem elaborant diferents guions relacionats amb el món de les creences, de l’alimentació, l’economia, etc…que ens ajudaran a oferir un format de visita que cada cop pot ser diferent i canviant.

L’Ecomuseu ofereix una gran varietat d’activitats per recuperar i posar en valor el nostre patrimoni cultural. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

2.- La recerca. Coneixement i aplicabilitat. Una funció bàsica per al territori.

Que la recerca i la investigació és o hauria de ser una de les funcions bàsiques dels museus sembla que ningú ho posa en dubte. La crua realitat ens mostra, però, la dificultat que tenen la majoria dels museus del nostre país per poder desenvolupar correctament aquesta funció.

Tot i això, cal continuar reivindicant la necessitat que els museus fem recerca, amb col•laboració amb les universitats o d’altres centres o entitats, sobre el territori o els diferents àmbits en els que ens movem. En aquest sentit, cal també fer un pas endavant i reivindicar la recerca en dos sentits;

1.-El de l’aplicabilitat. Els museus poden ser uns magnífics intermediaris per poder extraure resultats d’aquestes recerques i buscar-ne aplicacions al mateix territori. Muntatge d’exposicions, iniciar processos de recuperació, reivindicació i restauració del patrimoni local, el retorn de coneixements a les escoles, organització de tallers i propostes lúdiques, creació de rutes, itineraris i altres productes divulgatius, etc…

2.- El de la contemporaneïtat. La recerca en els museus no s’ha de basar únicament en l’estudi de les col•leccions i els fons que salvaguarden. Cal incentivar el coneixement i l’anàlisi del territori i de la seva evolució històrica, econòmica i social. En aquest sentit, crec que sovint els museus prioritzem i valorem molt la recerca del passat i ens manca una certa visió més des del present que ens ajudi a connectar amb les necessitats de la població amb la que convivim.

Aquestes dues idees són les que articulen una gran part de la recerca i la investigació que durant aquests anys hem anat desenvolupant des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. La recerca ens ha servit per crear i activar productes patrimonials i garantir-ne una màxima qualitat científica. En aquest sentit podem citar alguns exemples com la creació de guions per les visites guiades als radials, o el disseny de l’itinerari frontera i búnkers de la Guingueta d’Àneu, o també ens ha servit per detectar i analitzar potencials noves línies de desenvolupament que ens permetin activar nous recursos locals (com ha estat el cas dels estudis sobre artesania, turisme, patrimoni immaterial, etc…).

3.- La gestió d’espais expositius i museogràfics. La creació de nous relats.

A més de la gestió dels diferents espais ecomuseístics o radials, la majoria dels quals disposen d’elements museogràfics permanents, l’Ecomuseu de les valls d’Àneu disposa de diversos espais expositius oberts que intenten generar nous relats i actualitzar discursos museogràfics.

Disposem de 3 sales, amb un total aproximat de 250 m2, que es plantegen com a espais temporals que s’utilitzen bàsicament per acollir exposicions de producció pròpia o externa i que ens serveixen per renovar els discursos expositius cara a la població local i als visitants.

Dins el projecte disposar d’espais expositius no permanents és fonamental i ens permet la possibilitat d’utilitzar el discurs expositiu com un mitjà de recuperació del patrimoni local, de presentació de novetats, de generar debat i una acció directa amb la població local. Les exposicions temporals ens permeten actualitzar i augmentar constantment l’oferta patrimonial i poder obrir noves línies de comunicació amb la comunitat.

A més, sovint les sales d’exposició temporals són utilitzades per les escoles, associacions i altres entitats locals per generar els seus propis productes o activitats i utilitzar l’Ecomuseu com un mitjà d’expressió i reivindicació local.

Aquests espais expositius també és plantegen des d’una perspectiva polivalent i a més a més d’acollir exposicions tenen usos i funcions molt variades que sovint responen a altres necessitats que purament les museogràfiques. L’ús d’aquests espais per organitzar tallers, cursos, trobades, actes lúdics, concerts, obres de teatre o altres activitats que responen a les necessitats de la població local és constant i aquesta funció de dinamització social i cultural que està desenvolupant l’Ecomuseu és probablement una de les més valorades i reivindicades.

Aquest any 2012 ha tingut lloc la 2ª mostra de cinema etnològic

4.- El patrimoni i els museus com a potencial motor de desenvolupament per al territori. L’exemple de la dinamització de l’artesania local.

Els museus i altres entitats de gestió patrimonial poden ser de gran utilitat per al desenvolupament dels recursos locals. Més enllà de l’articulació d’una oferta turística i cultural de qualitat que generi visitants i activitat econòmica -directa e indirecta- a la ciutat, municipi o comarca, el patrimoni cultural i natural, en les seves diverses vessants i percepcions, pot ajudar a activar altres recursos propis de l’entorn. En aquest sentit defensem clarament la funció de motor de desenvolupament local que poden representar els museus.

Des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu hem intentat anar treballant en aquesta línia i hem intentat desenvolupar diferents projectes des d’aquesta perspectiva. Un exemple ha estat el projecte de dinamització de l’artesania local que es va iniciar l’any 2000 i que actualment sembla consolidat i aporta interessants beneficis al territori.

La promoció de l’artesania local ha estat un dels eixos de treball d’aquests darrers anys de l’Ecomuseu. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

El camp d’actuació d’aquest projecte s’ha centrat en el sector artesanal relacionat amb el treball de la fusta, el teixit, el ferro, la terrissa i la cistelleria. Aquests materials, molt utilitzats històricament en l’elaboració d’objectes i eines quotidianes en la societat pirinenca, estaven en un procés d’abandonament i desús. Enteníem, però, que podien convertir-se en veritables icones o símbols d’unes formes de vida molt vinculades al territori i els seus paisatges humanitzats. Al mateix temps que es recuperava una part del nostre patrimoni cultural, també s’oferia la possibilitat d’articular un potencial sector econòmic que fins al moment era força desconegut, desestructurat i amb problemes de definició.

Prèviament i de forma paral•lela a aquestes actuacions i objectius finals, es posà en marxa l’estudi, documentació i col•lecció d’aquestes manifestacions artesanals. Així, encara avui, es recullen testimonis orals, gràfics, bibliogràfics i sobretot antics objectes que ens permeten acostar-nos a les diverses tècniques de treball, les tipologies i els materials utilitzats, l’estètica predominant i també, intentar documentar els usos i la simbologia de moltes d’aquestes produccions.

Dins d’aquest marc es van obrir diverses línies de recerca que ens han permès conèixer amb molta més profunditat la feina de terrissers, fusters i tallistes, torners, ferrers, teixidors, cistellers, etc. El context en el que treballaven, la distribució dels productes i els recursos decoratius i estètics que utilitzaven.

A partir d’aquest procés de documentació i recuperació hem treballat amb els artesans i artesanes de l’àmbit pirinenc per intentar recuperar materials, tècniques de treball i produccions (incloent tan reproduccions de peces antigues com noves creacions més contemporànies), hem creat una marca de qualitat artesana i hem obert un espai de presentació i d’exposició d’aquests materials artesans. En aquest procés hem vinculat més d’una trentena d’artesans i artesanes dins l’àmbit pirinenc i entre moltes altres resultats, hem aconseguit recuperar algunes tècniques i activar una mica més el mercat local artesà.

5.- Conclusions. Nous temps, noves necessitats, nous productes.

El nou context de crisis econòmica en la que estem plenament immersos fa que necessàriament obrim nous processos de reflexió sobre quin és el paper que hem de jugar els museus en la societat actual.

Aquesta reflexió que ha d’anar acompanyada de propostes i accions concretes passa també per la necessitat de buscar estratègies de racionalitat econòmica, cooperació entre sectors i de major eficiència en la gestió dels recursos. Cada cop més els museus ens hem de reinventar per donar resposta a un seguit de necessitats que ja van molt més enllà que la simple conservació i exposició d’unes col•leccions.

En aquest sentit, des de l’Ecomuseu aquesta reflexió passa entre altres temes per l’activació de nous recursos locals, trobar noves maneres de comunicar el patrimoni, desenvolupar una reflexió profunda sobre les relacions entre patrimoni i turisme i crear noves estratègies de cooperació i treball en xarxa.

Tot i que el futur és incert i els recursos públics molt escassos, crec que continua essent important reivindicar el paper que els museus podem jugar en la millora de la societat, sobretot dins l’àmbit local. Potser caldrà canviar algunes de les regles de joc, repensar els projectes i assumir més funcions cara al territori que ens envolta, però sens dubte seria un error que ara perdéssim tota l’experiència acumulada i el treball que any rere any han anat desenvolupant aquestes estructures patrimonials.

BIBLIOGRAFIA

Alonso Fernández, L. 2002 Introducción a la nueva museología. Alianza editorial. Madrid.

Hernando, M. 2007 El desenvolupament local. Barcelona. UOC

Roigé, X. 2007 “Del Museu d’etnologia al museu de societat” a Mnemòsine. Barcelona, Associació de Museòlegs de Catalunya i Museu d’Història de Catalunya.

Vicente, C. 2001 “Museus, Patrimoni, territori”, a Barcelona. Metròpolis mediterrània. Núm. 55, Ajuntament de Barcelona

Esbaiola’t a les Valls d’Àneu!

En la parla aneuenca esbaiolar-se significa esbargir-se, divertir-se, entretenir-se. D’un temps ençà, a més, aquesta expressió s’identifica inequívocament amb el festival de teatre que la població d’Esterri d’Àneu acull cada estiu.

Foto: http://www.festivalesbaiolat.cat

“Esbaiola’t” Festival de teatre de les Valls d’Àneu neix l’any 2008 de la mà de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu i de La Companyia de Comediants La Baldufa amb el suport d’institucions, empreses, persones anònimes i en les darreres edicions, amb la col·laboració i la participació activa de voluntaris. La fidelitat de totes aquestes col·laboracions ha estat clau per garantir la continuïtat del festival.

L’èxit d’aquella primera edició i de les que l’han seguit han consolidat el festival fins convertir-lo avui en dia en un esdeveniment de referència no només de l’estiu de les Valls d’Àneu sinó també de tot el territori català. I és que el públic de l’Esbaiola’t no ha parat de créixer des de la seva primera edició l’any 2008 amb 2.300 persones, fins a les 6.000 de l’any passat, fet que constitueix un veritable revulsiu econòmic i social per tota la Vall.

Esbaiola’t 2013

Durant aquests anys, han estat moltes les companyies d’espectacles del país i també de fora que hi han participat. Enguany es celebrarà la sisena edició d’aquest festival que pretén donar a conèixer les Valls d’Àneu i apropar-hi espectacles únics i d’alta qualitat artística. Circs, cercaviles, contacontes, jocs, titelles, tallers, comediants, pallassos i malabars ompliran de nou els carrers d’Esterri d’Àneu els propers dies 26, 27 i 28 de juliol.