Programa de cria en captivitat i reintroducció del trencalòs (Gypaetus barbatus) (II) : Resultats temporada de cria i destinació EEP 2016.

En l’article publicat en aquest mateix bloc (19 de març de 2016 https://monnaturapirineus.net/2016/03/19/programa-de-cria-en-captivitat-i-reintroduccio-del-trencalos-gypaetus-barbatus/)us vam presentar i descriure el Programa Europeu per a la Conservació d’Espècies Amenaçades del Trencalòs (EEP-European Endangered Species Programme) i la tasca que realitza la Vulture Conservation Foundation (VCF) en la conservació dels voltors d’Europa i en la coordinació de la cria en captivitat de trencalòs dins el EEP. En aquell mateix article fèiem un resum dels resultats rècord obtinguts durant la temporada de cria 2014/15  i la destinació dels diferents exemplars, informació que ja està disponible amb tots els detalls a la web de la VCF on està publicada la memòria anual del projecte (http://www.4vultures.org/2016/07/08/bearded-vulture-captive-breeding-for-conservation-2015-report-published/) .

Com ja vam dir els projectes de reintroducció només es consideraran que tenen èxit quan les poblacions arribin a un equilibri demogràfic, on els números es mantinguin estables sense necessitat de noves introduccions.

La població de trencalossos en llibertat al continent europeu encara està en fase de recuperació i el EEP continua sent un programa necessari. Un cop finalitzada la temporada de cria del 2015 hi havia entre 212-117 parelles reproductores repartides en cinc massissos muntanyosos (Alps, Pirineus, Còrsega, Creta i Andalusia) que van tirar endavant 77 individus juvenils.

La població pirinenca es distribueix de la següent manera: 77-82 parelles a l’Aragó (26 juvenils volen del niu el 2015), 41 parelles a Catalunya (14 juvenils), 40 parelles a França (9 juvenils), 7 parelles a Navarra (3 juvenils) i una parella a Andorra (sense reproducció amb èxit).

A Còrsega cap de les 5 parelles reproductores va criar amb èxit l’any passat mentre que a Creta van tirar endavant 4 juvenils de 7 parelles reproductores detectades.

Al Pirineu han disminuït els paràmetres reproductors, tot i que a la vessant francesa sembla incrementar la població així com l’establiment de trios reproductors en aquella part de la serralada. En canvi  als Alpscontinua l’èxit reproductor i el creixement de la població amb unes 37-38 parelles reproductores, entre 6-8 noves d’aquest any, que han donat lloc a uns 20 individus juvenils.

Taula 1: Resultats i paràmetres reproductors de les poblacions de trencalòs a les muntanyes europees el 2015.

 

Foto1: Individus juvenils de trencalòs moments després de ser alliberats en la vall suïssa de Calfeisen. Actualment hi ha uns 200-250 exemplars de trencalòs als Alps (unes 33 parelles reproductores) i es considera aquest projecte de reintroducció com un dels de més èxit de la història recent.

 

Foto 2: Alliberament als Grands Causses (França) dins el projecte LIFE Gypconnect.

La VCF continua treballant coordinant el EEP i ja tenim els resultats de la temporada de cria en captivitat 2015/16 i la destinació dels exemplars obtinguts. Aquest any de nou s’han superat les xifres de sessions anteriors i es pot considerar que ha sigut tot un èxit:

Un nou rècord reproductor establert: 27 pollets vius de 59 ous.

S’ha incrementat el nombre d’individus alliberats fins a 17.

Gràcies a aquestes xifres s’ha pogut engegar un nou projecte per reforçar la població autòctona a Còrsega amb l’alliberament de dos exemplars, i continuen endavant els projectes de reintroducció a Andalusia (7 exemplars alliberats), als Alps (4 exemplars alliberats) i al massís central a França i pre-Alps (4 exemplars alliberats) dins el programa LIFE Gypconnect que té com a objectiu principal afavorir la connexió entre les poblacions alpines i pirinenques establint un corredor natural entre els dos massissos muntanyosos.

 

Taula 2: Resultats, sexe i destinació dels individus obtinguts durant la temporada de cria 2015/16. La destinació dels diferents exemplars segueix estrictes criteris genètics, tant pels llocs d’alliberament com per a formació de parelles reproductores en els diferents centres de cria i zoològics col•laboradors, assegurant un stock amb variabilitat i línies autòctones de les diferents zones presents.

Foto3: Individus juvenils a punt de ser alliberats al Alps.

Foto 4: Punt d’alliberament al Massís Central (França). La VCF en coordinació amb personal dels organismes locals busquen els millors llocs per a la realització dels alliberaments dels joves trencalossos.

Foto 5: Alliberament al PN de Cazorla (Andalusia). Aquest és un dels moments culminants de tot el treball realitzat per molta gent dins el projecte de cria en captivitat i reintroducció, que moltes vegades es converteix en una gran festa mediambiental amb la participació dels diferents agents involucrats en el projecte, apropant a grans i petits aquestes magnífiques aus en un gran exercici de sensibilització.

Un cop alliberats al medi natural és molt important fer un seguiment dels exemplars per obtenir informació sobre el seu comportament, zones de dispersió, establiment de parelles reproductores, on i què mengen…

La monitorització dels trencalossos es realitza de diferents maneres:

• Anelles de diferents colors i codis d’identificació individuals.
• Plomes pintades amb patrons individuals que permeten una identificació des de lluny.
• Transmissors GPS que donen una molt valuosa informació sobre la seva localització.
• La població reintroduïda als Alps està ben controlada gràcies a una extensa xarxa de col·laboradors que formen la IBM (International Bearded Monitoring) http://www.gyp-monitoring.com/

Alguns dels animals monitoritzats amb GPS tenen la informació accessible al públic i podeu consultar i seguir els seus moviments(http://www.4vultures.org/our-work/monitoring/bearded-vulture-online-maps/), com per exemple d’en Roman, alliberat als Alps Marítims el 2015:

 

Foto 6: Recorregut d’en Roman durant el 2015.

Els colors i codis de les anelles així com els patrons individuals de marcatge de les plomes poden diferir entre països i projectes. El següent enllaç us adreça a una taula on hi ha representats la majoria de projectes europeus que treballen amb voltors i els seus patrons d’identificació. Si mai observeu un trencalòs, o un altre voltor, i podeu identificar les seves marques individuals, serà de gran ajuda que traslladeu aquesta informació a la direcció del projecte adient, informació que també trobareu en aquesta taula, col·laborant d’aquesta manera en el coneixement i conservació d’aquestes magnífiques aus. (http://www.4vultures.org/our-work/monitoring/colour-marked-vultures/).

 

Foto 7: Patró de marques d’Aigoual, femella de trencalòs nascuda al Centre de Cria de Guadalentín (Andalusia) el 24-02-2016 i alliberada als Grands Causses (França) el 24-05-2016.

 

 

Programa de cria en captivitat i reintroducció del trencalòs (Gypaetus barbatus)

Grup de voltors i aufranys

Els voltors són magnífiques aus que no només compleixen una funció vital en el nostre ecosistema, sinó que formen part de la nostra cultura i es troben presents en el cel dels quatre continents. Trencalòs (Gypaetus barbatus), voltor comú (Gyps fulvus), voltor negre (Aegypius monachus) i aufrany (Neophron percnopterus) són les quatre especies de voltors presents a les muntanyes d’Europa. Totes les espècies de voltors europeus tenen un estat molt vulnerable, i els seus rangs de distribució han estat severament restringits al segle passat. Amenaces com l’enverinament il·legal, la manca de disponibilitat d’aliments i les col·lisions amb parcs eòlics i línies elèctriques estan posant la recuperació d’algunes poblacions en risc. L’aïllament de moltes de les poblacions reproductores i la baixa productivitat de l’espècie fan que sigui difícil garantir la supervivència d’aquestes espècies a llarg termini. Els voltors requereixen grans espais naturals d’hàbitat de bona qualitat, cada cop més difícil de trobar en el continent europeu tant humanitzat. Degut al seu paper ecològic els voltors són ‘espècies claus’ en els paisatges de muntanya d’Europa. Ells tallen els vectors de transmissió de malalties infeccioses com la ràbia o l’àntrax , actuen com recicladors naturals dels cadàvers i són de gran valor socioeconòmic per a les comunitats locals. La protecció dels voltors, per tant, significa la protecció de la totalitat dels ecosistemes de muntanya a Europa.

Arran de l’excel·lent èxit reproductor assolit al parc zoològic Alpenzoo Innsbruck en anys successius amb una parella de trencalòs, va sorgir la idea de posar en marxa un projecte de reintroducció de Trencalòs als Alps, on aquesta espècie havia desaparegut, i que seria coordinat internacionalment, basant-se en l’alliberament d’exemplars criats en captivitat.

Pollet de trencalòs

Finalment el 1978, es va desenvolupar un programa internacional de cria en captivitat, creant un centre a les rodalies de Viena, la Vienna Breeding Unit (VBU), com a responsable de la coordinació del programa. L’objectiu del programa de cria era la creació d’un estoc de reproductors com a reserva genètica, manejant la població captiva genètica i demogràficament, i la producció de pollastres aptes per a la reintroducció capaços de reproduir-se una vegada aconseguida la maduresa sexual.

El 1992 es funda la Fundació per a la Conservació del Trencalòs (FCBV- Foundation for the Conservation of the Bearded Vulture) pel president de la Societat Zoològica de Frankfurt (ZGF) creant una xarxa d’experts en voltors amb l’objectiu d’establir un programa de cria i reintroducció del trencalòs a la regió dels Alps (Àustria, França, Itàlia, Suïssa). Això es va convertir en uns anys en un dels programes de reintroducció de més èxit al món.

Logo Vultrure Conservation Foundation

El 1993 el Programa Internacional de cria en captivitat va ser regularitzat creant-se el Programa Europeu per a la Conservació d’Espècies Amenaçades del Trencalòs (EEP-European Endangered Species Programme). Un dels objectius dels EEPs és donar suport als projectes de reintroducció / reforç de poblacions i crear una reserva genètica de l’espècie.

L’estreta col·laboració amb la Fundació de Conservació del Voltor Negre (BVCF) i altres organitzacions que es dediquen a la conservació dels voltors va portar el 2009 a fundar la Fundació per a la Conservació dels Voltors (VCF-Vulture Conservation Foundation) fusionant les diferents organitzacions. Es crea així una organització que treballa per a la conservació de totes les espècies de voltors europeus amb una àmplia experiència en la cria, reintroducció i protecció dels voltors en el seu hàbitat natural i que és responsable de la direcció i execució dels principals programes europeus en aquests àmbits.

El programa de reintroducció a la regió alpina iniciat per la FCBV (ara VCF) es va iniciar triant àrees adequades per a l’alliberament de trencalòs dins quatre Parcs Nacionals al llarg de més de 300 km. El 1986 les primeres aus van ser alliberades al Parc Nacional de Hohe Tauern a Àustria.D’aquí en endavant va seguir Alta Savoia a França, Engadina / Stelvio a la frontera entre Itàlia i Suïssa, i Mercantour / els Alps Marítims, a la frontera de França i Itàlia.Des de 1997, quan la primera parella reproductora va criar amb èxit de nou un pollet en estat salvatge, més de 60 pollets salvatges han nascut als Alps, i més de 140 trencalossos volen de nou en el cel alpí.

Trencalòs en vol

A causa d’aquest alt l’èxit i l’experiència adquirida, un nou projecte de reintroducció es va iniciar el 2005 a Andalusia, Espanya, on aquesta magnífica au també havia desaparegut.

Tots aquests projectes només es consideraran que tenen èxit quan les poblacions arribin a un equilibri demogràfic, on els números es mantinguin estables sense necessitat de noves introduccions. Mitjançant l’establiment de “corredors”, que uneixin les poblacions, VCF intenta assegurar l’expansió dels voltors en tot l’hàbitat adequat a Europa.

VCF col·labora amb més de 50 parcs zoològics i centres de cria de tota Europa coordinant la cria en captivitat dins el EEP del trencalòs. La coordinació del EEP té moltes tasques que complir, com la recopilació d’informació sobre l’estat de tots els individus de l¡espècie allotjats en els parcs zoològics, la producció d’un llibre genealògic, la realització d’anàlisis demogràfiques i genètiques, i l’elaboració d’un pla per a la gestió futura de l’espècie. Els centres són assessorats per la VCF en el disseny i construcció de les instal·lacions, el maneig i l’alimentació dels animals, que en la majoria dels casos són propietat de la VCF, i el seguiment de les parelles i individus segons protocols establerts, a més d’una estreta col·laboració amb visites als diferents centres per part de personal especialitzat.

Imatge de Webcam en niu de centre de cria

Els programes de cria en captivitat juguen un paper important en els programes de reintroducció aconseguint individus joves perfectament capaços d’adaptar-se a un nou entorn.

Dins de la xarxa de cria en captivitat dels trencalòs, alguns zoològics i centres de cria tenen càmeres web on les aus es poden observar en directe mentre incuben els ous i crien els pollets.

Natur-und Tierpark Goldau: http://www.tierpark.ch/besucherinfo/webcam/livecam-bartgeier/
Breeding Center Asters: http://www.gypaete-barbu.com/4/le-centre-d-elevage/18/webcams.html?OC_ADMIN=8d045eb053ccb87545ab40a65d514dac
Tallinn Zoo: http://www.interactivezoo.eu/index.php?id=20

L’any 2015 va ser un bon any en termes generals dins el programa de cria, superant les expectatives inicials i aconseguint de 35 parelles reproductores actives 57 ous, 33 dels quals van donar lloc a pollets arribant a joves 26 dels mateixos, sent alliberats 15 individus en els diferents projectes de reintroducció (2 a Àustria, 3 a Suïssa, 2 a Itàlia, 2 a França i 6 a Andalussia) i 11 exemplars destinats als diferents centres de cria per garantir la reserva i variabilitat genètica de la població reproductora.

Dins els projectes de reintroducció hi ha hagut una gran notícia a Andalusia aquest 2015 quan de nou una parella reproductora, formada per un mascle alliberat el 2005 i una femella alliberada el 2008, han tornat a reproduir-se amb èxit en estat salvatge a les muntanyes andaluses després de 30 anys de la darrera observació d’una reproducció amb èxit.

Resultats del EEP del trencalòs 2015 i destinació dels exemplars.

Les característiques properes a l’hàbitat natural del trencalòs i la idoneïtat de l’espai, han fet possible que els membres de la Fundació per Conservació dels Voltors FCV valoressin molt positivament incloure el nostre centre com un dels centres que participen arreu d’Europa en aquest projecte. L’any 2012 es va signar un conveni amb la VCF amb la posterior cessió de dos exemplars, un mascle i una femella d’un any que van ser batejats pels alumnes de la propera escola d’Esterri d’Àneu com a “” i “Àneu”. El primer nascut al C.R de Vallcalent a Lleida i la segona al Centre de Cria de Guadalentín a Andalussia, arribaran aquest 2016 als 5 anys d’edat i esperem que en un futur puguin contribuir a la recuperació d’aquesta emblemàtica espècie a les muntanyes europees.

Imatge de webcam del “Roc” al centre de MónNatura Pirineus

Amb la incorporació de la parella de trencalossos, es dona força a un dels objectius del centre: la conservació de les espècies protegides.

Aquest 2016 sembla que ha començat amb bons resultats tant dins la xarxa de cria en captivitat com en les observacions de les parelles reproductores establertes mitjançant els diferents projectes de reintroducció. Podeu seguir l’ evolució dels programes, consultar les seves dades i accedir a les notícies de darrera hora, visitant la web de la VCF http://www.4vultures.org

 

El voltor barbut: El trencalòs

El trencalòs és una espècie que torna a estar present a les nostres muntanyes, de vol majestuós i bonics colors i que sempre veiem rondant els cims més alts i cingleres. El seu nom científic Gypaetus barbatus fa al·lusió al seu aspecte corporal (del grec “Gyps”: voltor  i “aetos”: àguila i del llatí “barbatus”) degut a la barba que sobresurt sota del seu bec.

TRENCALÒS (Gypaetus barbatus)

cast.: quebrantahuesos, aranès.: cap-arròi, eusk.: ugatz, anglès.: bearded vulture o lammergeier, francès: gypaète.

Fa uns 70 anys aproximadament, el trencalòs va patir una forta regressió de la seva població a Europa i pròxim Orient. A Europa va desaparèixer dels Alps (1935), Carpats (1940), Balcans (2000), Sicília (1940) i Sardenya (1975), quedant escassos nuclis de població aïllats a Còrsega, Creta i Grècia, on a meitats dels anys 90 s’estimava una població de 8, 13 i 10 parelles respectivament, segons FCQ (Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos).

Distribució mundial del trencalòs (Gypaetus barbatus). Font: FCQ

A Espanya desapareix de tots els sistemes muntanyosos que ocupava: Sistema Central, Sistema Ibèric, Serralada Cantàbrica, Muntanyes de Toledo, Serra Morena i Serres Bètiques, quedant un reduït nucli aïllat en els Pirineus. Poc a poc s’ha anat recuperant i a Catalunya, l’any 1995, s’estimava, una població pirinenca de 68 parelles, de les que 38 ocupaven territori aragonès. Al 1997 es van localitzar 77 parelles, 58 a la vesant espanyola: 6 a Navarra, 15 a Catalunya i 37 a Aragó. La població augmenta lentament però paulatinament i també hi ha hagut un augment real de població ocupant territoris que abans estaven buits.

Actualment, la població de Catalunya l’any 2013, està en 35 parelles repartides per la part nord, anant des de les muntanyes d’Olot i Ripollès fins a la Vall d’Aran, passant per Cadí Moixeró, Andorra i Boumort, segons dades del DARP (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi natural). Aquesta població està creixent, ocupant territoris nous i formant-se més parelles, però la productivitat està baixant i, és en aquest punt, on els programes de seguiment tenen sentit, fent tasques de recerca per tal d’esbrinar-ne els motius.

El trencalòs es caracteritza per la seva grandària, 2’30-2’50 metres d’envergadura i 6-6’5 Kg. de pes. Té un ulls rodejats d’un anell escleròtic de color vermell, que el ressalta més quan l’individu es mostra més agressiu o nerviós. Des dels ulls s’estén un antifaç negre fins a la base del bec, on apareixen unes filoplomes (barbes). A la part superior del cap té unes plomes negres que formen un capirot. La cua té forma de cunya o rombe i els tarsos estan coberts de plomes. Passa per diferents tipus de plomatge en funció de l’edat (jove, subadult i adult). Tenen el mateix color per ambdós sexes, en el cas dels adults de color taronja degut a la costum que tenen de tenyir el seu plomatge amb fang ferruginós.

Canvis de plomatge en funció de l’edat de l’individu. Font: Fundación para la conservación del quebrantahuesos (FCQ)

A Catalunya hi ha les 4 espècies de voltors: el voltor comú (Gyps fulvus), el votor negre (Aegypius monachus), el trencalòs (Gypaetus brabatus) i l’aufrany (Nephron percnopterus) i totes elles estan dins el grup d’aus necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. El trencalòs és un au carronyaire especialitzada en l’alimentació de restes d’ossos tot i que també s’alimenta de carn. La seva àmplia comissura bucal i la possessió de gran quantitat de cèl·lules secretores d’àcid faciliten la digestió dels ossos. Els ungulats salvatges (isard, cérvol, daina, cabirol i senglar) i bestiar domèstic (ovelles i cabres) són les principals fonts d’aliment pel trencalòs en els Pirineus. Durant la cria del poll, les restes d’ungulats domèstics i salvatges poden suposar el 67% dels aports alimentaris. El seu territori per buscar el menjar i fer el niu va de 100 a 300 km².

El seu nom comú “Trencalòs” prové de la particular tècnica que utilitza per ingerir els aliments. Aquesta tècnica consisteix en trencar els ossos grans, que no es pot empassar, per fraccionar-los en trossos de dimensions adequades per ingerir-los i són llançats des de l’aire en zones rocoses que anomenem “trencadors”.

Es distingeixen dues subespècies; G. b. barbatus és la més extesa i es troba a les principals serralades d’Euro-Àsia i el Nord d’Àfrica (Atles, Pirineus, illes de Còrsega i Creta, Àsia Menor, Orient Mig, Caucas, Iran, Hindú Kush, Tian Shan, Altai, Meseta de Pamir, Karakorum, Kuen Lun e Himalaya), i G. b. meridionales, que es reparteix per algunes muntanyes del Sud i Est d’Àfrica, principalment a Etiòpia (serralada de Abisinia) i Sud-àfrica (serralada de Drackensberg), així com en alguns enclavaments muntanyosos aïllats de Kenia i Tanzania.

El principal caràcter diferenciador d’ambdues subespècies és l’absència de plomes negres en la regió auricular de G. b. meridionalis. Actualment tan sols es coneixen adequadament les poblacions de la UE: Pirineos, Alps, Còrsega i Creta i Sud-Àfrica.

Poll de trencalòs recent nascut. Font: FCQ

Les àrees de nidificació són defensades territorialment d’altres exemplars, registrant-se un interval de distàncies entre nius ocupats que oscil·la entre un mínim de 3 km. i un màxim de 28 km. Presenta un dilatat cicle reproductor, dividit en varies etapes:

–          Pre-posta (setembre – novembre): realitza activitats relacionades amb la construcció del niu, defensa territorial i activitat sexual. El material aportat als nius sol ser llana i branques. Es solen aparellar a partir dels 7 anys, que és quan arriben a la maduresa sexual, i la unitat reproductora (ur) pot estar composta per dos o tres adults, en aquest últim cas, en general són dos mascles i una femella (trios poliàndrics).

–          Incubació (desembre-febrer-març): la posta pot ser d’un o dos ous, amb un interval de 6 dies. Tan incuba el mascle com la femella i el temps d’incubació és de 53 dies.

–          Criança (març – agost): En el cas de que neixin dos polls, s’han observat comportaments d’agressivitat del primer poll nascut cap al segon, impedint-li alimentar-se i finalment mort per inanició.

–          Emancipació dels polls (juliol-agost): l’edat mitja amb la que el poll abandona el niu és de 120 dies, i a partir d’aquí haurà d’esperar a arribar a la maduresa sexual per establir una unitat reproductora i un territori.

Actualment, a Espanya, es considera una espècie en “perill d’extinció” i durant els últims anys ha estat objecte de plans de conservació en diferents països europeus. Els principals factors que afecten negativament a la conservació de l’espècie són la mortalitat no natural (intoxicacions i cablejat elèctric), la pèrdua de l’hàbitat, la reducció de recursos alimentaris i els fracassos en la reproducció degut a molèsties humanes (batudes de caça, activitats esportives, etc.) i factors toxicològics i patològics.

Adult de trencalòs. Font: Antoni Margalida.

Des del desembre del 2011, MónNatura Pirineus col·labora amb un projecte de la Unió Europea anomenat EEP (European Endangered species Programme) juntament amb membres de la FCV (Vulture Conservation Foundation) en què l’objectiu principal és la reproducció en captivitat de l’espècie per tal de tenir una descendència i que aquesta sigui alliberada a la natura. A través d’aquests programes de reintroducció, s’afavoreix a que l’estat de la població de l’espècie augmenti en número d’individus i així torni a estar present en tots els territoris on fa anys hi havia estat. Un cop aquestes poblacions de trencalòs arribin a l’equilibri, o sigui, un número d’individus suficient com per poder-se mantenir ells mateixos de forma natural, aquests programes de cria en captivitat desapareixeran. D’altra banda, MónNatura Pirineus, té un PAS (Punt d’Alimentació Suplementari) on s’hi fan aportacions d’aliment setmanals per tal d’afavorir i facilitar a que aquesta espècie trobi menjar, sense mai crear una dependència.

Esperem que amb tots aquests esforços puguem veure aquesta espècie tan fascinant volant a la natura més sovint, senyal de què la població torna a estar com era abans.

El PAS, un lloc d’ocells carronyaires.

El Punt d’Alimentació Suplementària o PAS és un emplaçament creat per l’home on hi efectua aportacions d’aliment, especialment per beneficiar als ocells necròfags per a què trobin menjar més fàcilment.

Aufrany

Durant els anys 70 es van crear diferents PAS a les dues vessants del Pirineu amb la finalitat d’ajudar a les poblacions d’ocells carronyaires que en aquells temps es trobaven en un estat de conservació desfavorable (vegeu Terrasse, 1985). Als anys 90 es van anar generalitzant també a ambdós costats del Pirineu, doncs es va comprovar que reduïen la mortalitat juvenil dels ocells necròfags i proporcionaven una important font d’aliment previsible per a les parelles adultes.

El PAS també el podem conèixer amb el nom de canyet, o en castellà, “muladar”. El mot prové de què, antigament, a molts pobles s’hi portaven els animals domèstics morts com mules, cavalls, vaques, ovelles, etc.

D’ocells necròfags aquí a Catalunya tenim 4 espècies de voltors diferents; l’aufrany (Neophron percnopterus), el voltor comú (Gyps fulvus), el voltor negre (Aegypius monachus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus).

Voltor comú

Desde l’any 2003, la Fundació Catalunya-La Pedrera treballa amb el Projecte de Reintroducció del Voltor negre a l’Espai Natura Muntanya d’Alinyà, havent alliberat 33 exemplars. Alhora, i des del 2011, l’espai Mónnatura Pirineus col·labora amb el Projecte de Conservació d’Espècies Amenaçades (EEP) amb la Cria en captivitat del Trencalòs.

D’altres rapinyaires com el milà negre (Milvus migrans) i el milà reial (Milvus milvus) també acudeixen a aquests punts durant les èpoques estivals, així com l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) que, esporàdicament, pot esdevenir carronyaire. Altres ocells de la família dels còrvids com el corb, la cornella, la garsa i el gaig, també hi són presents.

Per què la creació d’un PAS?

Trencalòs

La població de trencalòs, espècie necròfaga, va patir una davallada molt important durant els anys 40 i 50 a nivell peninsular i europeu degut a enverinaments massius i a la caça furtiva. Com a conseqüència, actualment els Pirineus compten amb pocs exemplars d’aquesta espècie ja que la seva recuperació natural és lenta. Amb la creació d’aquests punts d’alimentació es pretén facilitar que aquesta espècie amenaçada trobi menjar extra, que es puguin fixar nous individus adults en zones on abans hi era present i que hi hagi més aliment pels individus juvenils.

No s’ha de pensar que gràcies a aquestes aportacions l’espècie sobreviu, sinó que constitueix un més a més a l’hora de trobar menjar per les muntanyes. No només hi acudeix el trencalòs, sinó que molts altres rapinyaires com voltor comú, voltor negre, aufrany, àguila daurada, milà negre, milà reial, etc., i també còrvids com corbs i cornelles, a part d’altres mamífers com guineus, fagines i genetes, als que també els és molt favorable trobar aliment extra.

Voltor negre

Els permisos legals atorgats per la creació del PAS es regulen pel Reial Decret 1098/2002, de 25 d’octubre, que regula l’alimentació d’aus rapinyaires necròfagues amb determinats animals morts i els seus subproductes i l’Ordre AAM/387/2012, de 23 de novembre, relativa a l’alimentació d’espècies necròfagues.

L’aliment que s’hi aboca són caps de bestiar procedents de ramaderia extensiva, subproductes d’empreses càrniques i escorxadors, amb principal interès per abocar-hi caps i potes de xai que constitueixen l’aliment que aprofita més el trencalòs.

Què succeeix en un dia d’aportació d’aliment?

Un cop repartit l’aliment en el punt d’alimentació, la seqüència de l’arribada de les espècies esmentades anteriorment manté un protocol establert.Primerament arriben els petits rapinyaires i còrvids com l’aufrany, el corb, la cornella, garses, gaig, etc., que són més àgils i mai estan a molta distància com els gran rapinyaires. Aprofiten les parts mes tendres i toves com les vísceres.

Posteriorment es succeeix l’arribada de grans carronyaires com els voltors comuns i voltors negres, que gràcies al seu bec dur poden esquinçar trossos de carn més grans i polir els ossos fins l’últim gram de carn.

Ja per últim arriba el trencalòs que aprofita allò que els altres li han deixat: tots els ossos. Sense competència de cap més espècie, agafa i treballa els ossos per poder-los separar i empassar-se’ls. Lògicament, si troba carn li es molt més gratificant, però hem de pensar que aquesta espècie ha evolucionat especialitzant-se en treure profit, i d’això li ve el nom, dels ossos.

Voltors menjant al PAS

Mónnatura Pirineus disposa d’un PAS situat a la Solana d’Escobedo, a 1.700 metres d’altitud i en una zona estratègica per a què els ocells necròfags hi tinguin accés. Aquesta ubicació garanteix que l’observació des del centre sigui a una distància òptima possibilitant així la identificació de les diferents espècies que hi acudeixen i el desenvolupament d’activitats educatives molt interessants. Setmanalment es fan aportacions d’aliment que permeten observar, segons l’estació de l’any, una biodiversitat d’espècies rapinyaires molt variada.

A la següent gràfica podem observar el número d’individus de les diferents espècies de rapinyaires i còrvids, per cada mes de l’any, que han visitat i aprofitat el PAS de la Solana d’Escobedo durant el passat any 2012.

Tal i com observem a la gràfica, l’espècie més abundant és el voltor comú, arribant a pics de 120 individus en un sol dia, seguit de la diversitat de còrvids, sempre constant a la zona. Ja amb menys nombre tenim altres espècies com el trencalòs o l’àguila daurada amb un número d’individus d’1 a 3, també fidelitzats al punt d’alimentació. Esporàdicament i més localitzats a l’estació primaveral i estiuenca trobem l’aufrany, el milà reial i el milà negre. Cal esmentar que al setembre de l’any 2011 vam tenir la presència d’un voltor negre de nom Ernesto que portava un radiotransmissor que ens va permetre saber que es tractava un individu alliberat a les muntanyes d’Alinyà.

Bibliografia d’interès:

–          Projecte de Reintroducció del Voltor negre: http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ca/content/voltor-negre

–           “Pla de recuperació del trencalòs a Catalunya: biologia i conservació”, publicat dins la col·lecció “Documents dels Quaderns de medi ambient Núm.7” i editat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.