Un animal que no deixa indiferent…
“Estem en un bar d’algun poble del Pallars, hi ha gent asseguda que esmorza, altres prenen cafè a la barra, la majoria mantenen xerrades disteses que omplen el local d’una remor general.
Mica en mica quelcom canvia en l’ambient, la remor es va marfonent en un silenci i l’atenció de totes les persones es focalitza en un punt concret, en la televisió. No es tracta d’un partit de futbol ni de cap altra notícia que l’endemà hagi d’omplir les primeres planes dels diaris. El que surt a la televisió són imatges d’un ós.”
Fotografia 1: Exemplar d’ós bru
Aquesta introducció, que a priori ens pot semblar la d’una novel·la, és un fet que es dóna i el qual és constatat pels especialistes que es dediquen a la gestió i seguiment de l’ós bru.
Definitivament l’ós bru és un animal que no deixa indiferent a ningú. Probablement sigui l’animal del que més se n’ha parlat i que més controvèrsies ha generat en els darrers anys al Pirineu.
Certament, podríem parlar molt de l’ós bru i des de moltes vessants: ecològica, social, i fins i tot cultural, ja que tampoc són poques les històries i tradicions vinculades a aquest animal. En aquest primer article sobre l’ós ens centrarem en els aspectes biològics i les costums d’aquest animal que habita als Pirineus i que és símbol de la naturalesa salvatge d’aquest territori.
L´ós bru dins la família dels óssos
Els óssos són animals, mamífers, de la família dels úrsids. Actualment aquesta família està formada per un total de 8 espècies diferents, dins d’aquestes 8 espècies hi trobem l’ós bru (Ursus arctos), que es caracteritza per ser la que té una distribució més àmplia, amb 16 subespècies repartides en tres continents a l’hemisferi nord (Europa, Àsia i Amèrica).
Entre aquestes subespècies, n’hi ha una, la subespècie arctos o ós bru europeu (Ursus arctos arctos), que és la que tenim a la península (Pirineu i Cantàbria).
Fotografia 2: Distribució actual de la subespècie ós bru europeu a la península.
Característiques generals
Fotografia 2: Peu de davant del plantígrad, en el detall es poden observar els 5 dits i les respectives ungles.
Un plantígrad: Com no pot ser d’altra manera, no podem començar a parlar de característiques de l’ós sense mencionar primer de tot que es tracta d’un plantígrad (animal que per caminar fa us de tota la planta del peu). Aquesta característica és compartida per totes les espècies que conformen la família ursidae.
Les seves potes presenten 5 dits, aquests estan dotats d’unes urpes (no retràctils) que poden mesurar de 5 a 7 cm a les potes anteriors i de 3 a 5 cm a les posteriors.
Taxes de natalitat i mides: Presenta unes taxes de natalitat molt baixes (de les més baixes d’entre els vertebrats). Passen 2 anys entre ventrades i solen tenir de 1 a 3 cadells a cada ventrada. En estat salvatge, la probabilitat de que els cadells arribin a l’estadi adult és d’un 50%. Assoleixen la maduresa sexual als 4-5 anys tot i que segueixen creixent fins arribats als 10. La seva esperança de vida en estat salvatge ronda els 20-30 anys, essent de 34 anys l’exemplar més vell que s’ha trobat. En captivitat però la longevitat s’incrementa, hi ha documentat un cas d’un exemplar que va arribar als 47 anys.
Pel que fa a les mides, si bé l’ós bru europeu és el carnívor més gran que tenim a la península, cal dir també que dins de l’espècie “ós bru” és un dels més petits. Presenta una alçada de 0’8 a 1,2 m i una llargada de 1,6 a 2,1m.
Hi ha un dimorfisme sexual (diferència en funció de sexe) que s’observa en la mida, els mascles són més grans. Per norma general quan en una espècie trobem que els mascles són més grans sol indicar que l’espècie és polígama.
El pes oscil·la entre els 90 i 350 kg en els mascles i en el cas de les femelles va de 70 a 170 kg. Aquests valors contrasten amb els d’altres subespècies d’ós bru que podem trobar en altres indrets, com és el cas de l’ós bru que hi ha a l’illa de Kodiak (Ursus arctos middenorffi) amb un pes de 450Kg.
El pes/volum però, té una gran variació estacional. A la tardor, just abans de començar la seva hibernació, hauran acumulat moltes reserves de greix i el seu volum pot ser 30% superior al que presentaran a finals d’hivern quan surtin de la ossera.
El pelatge: El canvien un cop l’any, durant els mesos de Juny i Agost. És de color marró, però dins d’aquest marró poden presentar una gran varietat de tonalitats (des de ros fins a gairebé negre) en funció de cada individu o regió. Per això es diu que hi ha un gran polimorfisme ja que s’han descrit moltes formes de pelatge en funció del color.
Per fer front al rigor hivernal, aquest pelatge presenta tres capes: el plomissol (arrissat i llanós), els pèls intermediaris i els pèls de gerra (aquets últims poden presentar una llargada de 3 a 15 cm).
Locomoció i sentits: Són quadrúpedes, tot i que en ocasions, quan volen captar una olor o quan altres circumstàncies ho requereixen, poden alçar el seu cos i mantenir-se sobre les potes del darrera. Són excel·lents grimpadors i nedadors. Presenten un cor gran que els confereix molta resistència i els permet fer grans desplaçaments. Tot i que a primera vista en veure’ls caminar puguin semblar matussers, poden arribar a ser molt ràpids quan corren, assolint en moments puntuals velocitats de fins a 40/50 Km/h.
Els sentits que tenen més desenvolupats són l’olfacte (el que més) i l’oïda, en canvi presenten una vista molt deficitària. Sovint detectaran la nostra presència a gran distància per l’olor, però si aconseguim observar-ne un exemplar des de lluny, és molt probable que ell no ens arribi a veure.
Hàbitat:
Generalment seleccionen zones tranquil·les i poc freqüentades pels humans, tot i que no tenen problema en fer sevir els seus camins a l’hora de desplaçar-se.
Per tal d’evitar el contacte amb els humans, en èpoques d’alta freqüència de persones a la muntanya (estiu, època de bolets…) poden modificar els seus hàbits i esdevenir nocturns. De fet és el que està passant amb les poblacions d’ós del Pirineu.
Tenen predilecció per zones amb pendent i amb estrats de vegetació variables: prats, matollars o boscos tancats (caducifolis/perennifolis). Respecte a l’alçada els podem trobar entre els 600m i 2200m, però seleccionen positivament la franja compresa entre els 1400m-1800m.
L’alimentació de l’ós bru
Tot i que aquest article fa referència l’os bru del Pirineu, és important mencionar que en el tema de l’alimentació hi han grans diferències segons l’espècie/subespècie d’ós que contemplem. Per posar un exemple, l’ós polar (Ursus maritimus) és exclusivament carnívor, i dit sigui de pas, és actualment el carnívor terrestre més gran que tenim al planeta.
En el cas de l’ós bru del Pirineu, aquest és classificat com omnívor o hipo-carnívor. La seva dieta es basa majoritàriament en vegetals (75%-80%), complementada per: insectes (8%), carronya (7%) i bestiar viu (7%).
Aquesta dieta té una variació estacional:
- Final d’hivern: Quan l’ós surt de l’ossera aprofita la carronya dels animals morts que han quedat coberts per la neu de l’hivern.
- Primavera/estiu: S’alimenta de diverses plantes com el brúcol (Molopospermum peloponnesiacum), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) o el nabiu (Vaccinium myrtillus) per citar-ne algunes. També s’alimenta d’insectes que troba sota de les pedres o en troncs d’arbre tombats.
- Tardor: Ha arribat l’hora de preparar-se per la semi hivernació, l’ós ha de guanyar pes a tota costa, així que s’alimentarà dels fruits rics en lípids (greixos) característics d’aquesta època de l’any: avellanes, nous o castanyes, entre molts d’altres.
A banda d’aquesta dieta comentada, també menjarà mel si té l’ocasió d’accedir a alguna arna. La mel és un aliment que li agrada molt i farà el que sigui per arribar a degustar-la. Hi ha documentats diferents casos prou curiosos en els quals les estratègies que ha fet servir per tal d’accedir al preuat àpat, són dignes de ser mencionades. Veiem-los a continuació:
- Estratègia del forat: s’ha trobat que en alguns casos l’ós fa un forat per sota del pastor elèctric i accedeix a les arnes.
- Estratègia de la branca: L’ós ha accedit al tancat de les arnes penjat de la branca d’algun arbre de les immediacions.
- Estratègia d’aguantar l’enrampada: l’atracció de l’ós per la mel és tal que en algun cas fins hi tot ha superat el pastor elèctric pagant el preu de l’enrampada a canvi d’accedir al plat exquisit.
No podem acabar aquest apartat sense mencionar la seva faceta de carnívor. Si té l’oportunitat de caçar alguna presa no la deixarà escapar. Pot caçar algun senglar o altres ungulats despistats/dèbils. Té una forta predilecció per les ovelles, s’hauria de veure però, si aquesta predilecció pot ser simplement deguda a que l’ovella, si no està protegida, és molt més fàcil de caçar.
La reproducció
Comportament durant l’època de zel:
En l’època d’aparellament es refreguen en ferides d’arbre per tal de marcar el seu territori. La finalitat d’aquest comportament no és altra que la de comunicar-se entre els individus de la mateixa espècie, ja que hi deixen la seva olor impregnada evidenciant la seva presència a un altre ós que passi per allà. Per altra banda, les femelles en zel produeixen una orina amb una olor característica, la qual és captada pels mascles des de llargues distàncies.
Fotografia 4: Aquí podem observar un mascle refregant-se en un pi, es tracta d’en pyros, l’exemplar més gran i vell que tenim al Pirineu
Aparellament: Els óssos són animals solitaris per naturalesa, només se’ls veu acompanyats durant el període d’aparellament, el qual es dóna entre els mesos d’Abril i Maig. En aquesta època els mascles poden recórrer grans distàncies (30km/dia) per trobar una femella. Un cop l’han trobada comencen un ritual de festeig que dura uns dies i en el qual es donen moltes còpules, després es tornen a separar i tant mascle com femella s’aparellaran amb nous individus si es dóna l’ocasió.
El fet de que passin un dies aparellats és degut a que l’ovulació de les femelles és induïda per còpula reiterada, o dit d’altra manera, la femella no ovula si no es dóna prèviament tot un seguit de còpules. D’aquesta estratègia se’n pot fer una lectura evolutiva prou interesant:
- No es malbaraten òvuls ni inversió de recursos en ovulació si no és estrictament necessari.
- La femella s’assegura de que és fecundada per un mascle sà i fort. Sà en el sentit de que ha de ser capaç de copular reiteradament per arribar a fecundar-la, i fort en el sentit de que pot defensar els seus interessos dels altres mascles durant els dies que dura el festeig.
Diapausa i gestació: presenten una diapausa embrionària, vol dir que després de les còpules i un cop l’òvul ha quedat fecundat, aquest entra en un període latent que pot durar uns 6-7mesos. Passat aquest temps l’òvul fecundat surt de la diapausa i dóna lloc a una gestació real de 2 mesos de durada. Tot plegat fa que els cadells neixin durant el període en el qual la mare està semi hivernant dins de la ossera. Degut al breu període de gestació real, els petits neixen poc desenvolupats, sense pèl, pesen de l’ordre dels 350gr, mesuren uns 23 cm i no hi veuen. Tot i que neixen en un estat tant “prematur” aquests creixen a un ritme espectacular, tant és així que passats 3 mesos, quan surten de la ossera ja pesen de l’ordre de 5-6 Kg.
Dependència de la mare: Durant els tres primers mesos de vida els cadells s’alimenten exclusivament de llet materna. Passats aquests mesos alternaran la llet amb altres aliments però, no és fins passat un any, que no deixen definitivament de mamar. Un cop deslletats, els cadells encara romandran amb la mare fins els 18-22 mesos de vida, passant junts el proper hivern i en arribar la nova primavera es separaran definitivament per començar la seva vida en solitari. Si bé aquest cicle que hem comentat és el que es dóna normalment, s’han donat casos (documentats) en els quals la mare ha mort deixant els cadells orfes i aquests han aconseguit sobreviure.
Remarcar que durant el temps que passen amb la mare, aquesta farà el que calgui per defensar-los. Sovint de qui els ha de defensar és d’algun ós mascle que els vol matar, aquest és un fenomen que es coneix com a infanticidi. L’interès del mascle en cometre infanticidi radica en que si aconsegueix matar els cadells, al cap de 15 dies aquesta femella torna a entrar en període fèrtil i per tant el mascle tindrà ocasió de copular i imposar els seus gens.
Poligàmia per evitar l’infanticidi: Una estratègia de les femelles per evitar futurs episodis d’infanticidi, és la de copular amb molts mascles. El benefici que en treu és que els mascles que han copulat amb la femella, si posteriorment se la troben amb cadells, no els depredaran perquè contemplen que hi ha la possibilitat de que aquests siguin fills seus.
Les osseres i la semi – hivernació
Les osseres: Són els caus que fan sevir per passar l’hivern. Són petites coves que poden ser naturals o fetes per ells mateixos.
Quan són ells qui les fabriquen, les excaven generalment sota de pedres grans o soques que, posteriorment un cop fet el forat, faran la funció de sostre. Si les condicions ho requereixen, aquestes osseres les poden fer molt ràpid, en qüestió d’hores. Això sí, no les fan a qualsevol indret, seleccionen curosament els llocs més inhòspits i inaccessibles en els quals es sentiran més segurs.
Fotografia 4: Una óssa de la població cantàbrica. Un forat natural en una paret de roca calcària li serveix d’ossera.
La semi – hivernació: És el període d’hivern que passen dins de l’ossera. Es tracta de minimitzar el consum i viure de les reserves acumulades. Per aconseguir-ho, baixen el metabolisme, redueixen el ritme cardíac de 40 a 10 pulsacions/minut i la temperatura corporal de 38 a 34 ºC.
Si durant l’hivern es dóna un període de bonança, l’ós pot sortir uns dies de la ossera. Aquest fet posa de manifest que no fa una hivernació pròpiament dita, fins i tot s’han donat casos d’hiverns pocs rigorosos en els quals alguns mascles a penes han entrat dins les osseres.
Els óssos són animals molt adaptats a baixes temperatures, el fred del Pirineu no els suposa un gran problema, pel que la semi-hivernació s’atribueix a dues raons principals:
1)la neu: al ser un animal de cames curtes ho té difícil a l’hora de desplaçar-se en un medi nevat.
2)Poc aliment: a l’hivern es fa molt difícil de trobar aliment. A nivell general és coneguda la regla de que els animals no van a buscar un aliment quan la inversió de recursos/reserves en la seva recerca/caça és més gran que el benefici que en treuen del mateix aliment.
Davant d’aquestes dificultats/contratemps, per l’ós és més rentable viure de les seves reserves durant el període hivernal.
Una història
En alguns indrets de Catalunya hi ha una dita/refrany que fa referència al dia 2 de Febrer, dia de la Candelera i que diu: “Quan la Candelera plora l’hivern és fora, quan la candelera riu l’hivern és viu però… tant si plora com si riu, l’hivern és viu”.
En territoris on històricament s’ha conviscut amb l’ós hi ha una història paral·lela a aquest refrany. Aquesta història explica que l’ós surt de la ossera el dia de la candelera, si veu que fa mal temps aleshores ja no hi torna a entrar, perquè designa que l’hivern s’ha acabat; en canvi si fa un dia assolellat, aquest es torna a ficar dins de la ossera, perquè aquesta bonança designa que encara li queden dies a l’hivern.
Un mite
Sovint podem sentir l’afirmació de que els óssos de la població cantàbrica són menys agressius que els de la població pirinenca. En principi això no és cert ja que des d’un punt de vista genètic són la mateixa espècie.
Aquesta afirmació sobre l’agressivitat es basa en comparar quantitat de caps de bestiar domèstic depredats per cada població (Cantàbrica i Pirinenca). Mirat així, sí que podríem afirmar que la població pirinenca és definitivament més agressiva que la cantàbrica, però si ens aturem a analitzar quin tipus de bestiar predomina en cada lloc veurem que: al Pirineu les ovelles representen una part important de la ramaderia, mentre que a Cantabria el gruix de la ramaderia és representat per vaques. S’ha vist que rares vegades els óssos ataquen a les vaques, tant és així que hi ha casos documentats en els quals s’han observat vaques pasturant amb óssos a les immediacions i ambdós animals s’ignoraven. Finalment es conclou que la diferència d’agressivitat entre les dues poblacions no és tal i que és un fet que respon més al tipus de ramaderia predominant en cada regió.
Bons hàbits
Abans d’acabar, cal comentar un fenomen que s’està donant actualment i que perjudica a les poblacions d’óssos. Darrerament, sobretot a Cantabria i coincidint amb l’increment de les poblacions d’ós bru a aquesta zona, s’han donat casos en que algun particular, per la seva sort, ha pogut gaudir de l’avistament fortuït d’un ós en estat salvatge, fins aquí bé, el problema ve després. Si d’aquest avisament se’n fa difusió, degut a la immediatesa dels medis de comunicació actuals, es pot donar que passats tres dies aquell indret estigui ple de persones que també volen veure aquest animal. Aquest fet representa un problema ja que una massificació de persones pot molestar l’animal i fer-lo fugir d’aquell indret.
En cas de que veieu un ós recomanem que aviseu als especialistes, però si us estimeu l’espècie, pel seu bé, no en feu difusió a la xarxa. De ben segur que si les coses segueixen bé, aviat gaudirem de llocs específics a partir dels quals podrem gaudir de l’observació d’aquesta espècie d’una manera controlada, segura i respectuosa amb l’animal.
Bibliografia (fotografies)
- Fotografia 1:
- Fotografia 2:
http://www.fundacionosopardo.org/
- Fotografia 3:
http://www.sierradebaza.org/Fichas_fauna/07_04_oso/oso.htm
- Fotografia 4:
- Fotografia5:
http://www.fundacionosopardo.org/index.php/la-historia-de-molina/
Bibliografia (documents)
- Alonso, M., Toldra, L.X. (2006). El oso pardo en Catalunya. Ministerio de medio ambiente, capitulo 17.
- Batet, T. Danys d’ós bru. Característiques i prevenció. Generalitat de Catalunya – Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.
- Generalitat de Catalunya (2014). Comunicat de premsa.
- Ministeri de Medi Ambient (2006). Ursus arctos. Govern d’Espanya.
- Naves, J., Palomero, G. (2006). Distribución del oso pardo en la Cordillera Cantabrica. Ministeri de Medi Ambient, Govern d’Espanya.
- Olaya, C. et al. (2009). Ós: visió socioecològica a les valls del pirineu. Projecte de final de carrera, UAB.
- Palomero, G. Situación del oso pardo en Cantabria. Grandes reportajes.
- Palzón, S. et al. (2002). Resultados de una traslocación de osos pardos de eslovenia a los pirineos centrales. Galemys 14 (2).
- Wiegan, T., Naves, J., Stephen, T., Fernandez, A. (1998). Assessing the risk of extintion for the brown bear (Ursus arctos) in the Cordillera Cantabrica, Spain. Ecological Applications, Vol. 68, No. 4, 539-570.
- ***A banda de la biografia consultada, s’ha fet servir material procedent del curs “situació conservació de l’ós bru” que es va fer a Llavorsí els dies 5 i 6 de Novembre del 2015 i el qual forma part de les accions de formació del projecte PyrosLife+***
MónNatura Pirineus 