L’ermini i la perdiu, canvi d’armari

Article a càrrec de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista La Borrufa del mes de gener.

Ja immersos en les primeres nevades i endinsats a l’hivern, ja  hem tret abrics, anoracs i altra roba adient aquesta estació de fred. Doncs no som els únics, la natura també s’ha preparat: molts arbres han perdut les fulles; el teixó s’ha alimentat tot el què ha pogut i més per acumular reserves per tal de poder pseudo-hivernar; les orenetes han marxat cap a territoris de més bonança; el trencalòs s’ha afanyat a refer el seu niu i buscar llana perquè aviat farà la posta, etc.

Però hi ha dos animals, estrictament d’aquests paratges alpins on vivim, que assoleixen el que en un principi seria el grau de perfecció màxim. L’ermini (Mustela nivalis) canvia el color del pelatge, i la perdiu blanca  (Lagopus muta) del plomatge mimetitzant-se en l’entorn on viuen tornant-se completament blancs, menys les cues que són de color negre. Les dues espècies utilitzen la mateixa estratègia, en aquest cas però, ens centrarem en la perdiu blanca.

Font: http://www.xtec.cat

Aquesta és una espècie d’origen àrtic de la família dels tetraònids, com el gall fer, de distribució principalment circumpolar, tot i que també es troba en alguns reductes alpins com el nostre. La podem trobar entre els 1800 i els 3000 m d’altitud, amb preferència per les vessants septentrionals, amb tarteres per poder-s’hi amagar i fer el niu.

A l’hivern es troben a les crestes i als cims, on el vent deixa al descobert les plantes de les quals s’alimenten. Per passar la nit busquen sectors nevats on es col·loquen en una depressió o cavitat a la neu per afavorir la conservació de la seva escalfor corporal.

La primavera és l’època de zel, el mascle comença a cantar amb un seguit de sons guturals una hora abans de que surti el sol, acompanyat de vols nupcials.

És una espècie monògama, les femelles fan el niu amb 5-9 ous, entre els 2100 i 2600m, on després els polls trobaran una vegetació herbàcia i tupida amb menjar i refugi. Com que en aquesta altitud les condicions climàtiques són dures la mortalitat juvenil és alta. La població dels Pirineus catalans, andorrans i francesos s’estima en uns 6700 adults.

Un cop feta una breu explicació de l’espècie, ens centrarem amb el tema que us volíem plantejar en aquest escrit.

Com s’ha comentat anteriorment canvia el plomatge 2 vegades a l’any: d’abril a octubre els mascles són de color gris fosc i les femelles de color marró a clapes tenint els dos tenen la panxa i les ales blanques i la cua negra, en canvi de finals de novembre fins a finals de març, tan el mascle com la femella són completament blancs, a excepció de les plomes de la cua que són negres.

Ara ve la pregunta del milió, quin és el factor què fa que es desencadeni aquest canvi de plomatge? potser pensem en la temperatura ambiental? les primeres nevades? etc, doncs no. Es regeix pel fotoperíode, és a dir, la quantitat d’hores de llum i de foscor del dia.

I és aquí on rau el problema, ja fa anys que es constata un canvi en el clima del planeta, augmentant l’escalfament global accelerat per la nostra conducte i estil de vida. Això fa que les nevades siguin menys intenses i més tardanes.

Llavors és fàcil d’imaginar i sobretot de visualitzar una falda d’una muntanya que hauria d’estar coberta pel mantell nival, no ho està i la perdiu al bell mig de color blanc immaculat, és una diana fàcil i un semàfor pels seus depredadors com l’àguila daurada, la guineu, etc.

Sabíeu què?

A l’any 2008 es va iniciar el projecte Gallipyr, enmarcant-se dins del programa europeu de cooperació entre Espanya, França i Andorra. Inclou diferents accions sobre les anomenades galliformes de muntanya: gall fer, perdiu blanca i perdiu xerra. Si voleu podeu entrar en aquesta pàgina web per saber-ne una mica més: http://www.gallipyr.eu/gallipyr-red-pirenaica-de-los-galliformes-de-montana?set_language=es

El zoom…

Hi ha altres animals que utilitzen una estratègia semblant com les guineus àrtiques (Alopex lagopus) que viuen a les regions més fredes del pol nord.

Algunes espècies d’ocells representatives de les zones de muntanya

Arribada ja la primavera, la música de la natura comença a sonar i molts dels ocells comencen a cantar per marcar el territori amb l’afany de trobar parella. És per això que avui us volem parlar de “maixons”, com els anomenen en aquestes contrades aneuenques.

I és que si parem atenció, sorprenentment és un dels pocs ordres d’animals que han sabut adaptar-se a qualsevol tipus d’hàbitat. És per això que els trobem representats en gairebé tots els ecosistemes existents. Des dels deserts més càlids on hi viu el pinsà rosat, passant per les selves amazòniques amb els tucans, fins arribar a l’Antàrtida on hi trobem el pingüí reial.

Per tant, posar-se a parlar d’ocells donaria peu a omplir pàgines i pàgines analitzant diferents aspectes com ara els ocells migradors i les seves rutes, la morfologia adaptada a un hàbitat i a una alimentació… Però avui senzillament ens centrarem en algunes de les espècies més emblemàtiques i representatives de les zones de muntanya com la nostra.

Món Natura Pirineus està ubicat a 1540m d’altitud, just abandonant l’estatge montà d’alzinars i rouredes i endinsant-se a l’estatge subalpí amb pinedes de pi roig i negre a la solana i l’avetosa i pi negre a  l’obaga, i tenint per guardià l’estatge alpí a tocar, a partir dels 2100m.

És difícil haver de triar unes espècies i no unes altres per parlar-vos-en, ja que totes tenen les seves particularitats i la seva funció dins el trencaclosques de la natura.

Us proposem que ens acompanyeu en aquesta lectura a fer un recorregut pels prats de dall, torrents,  boscos, tarteres i prats alpins de l’entorn del centre.

Comencem a fer les primeres passes pel camí ramader que ens menarà fins als prats de dall, on anant en silenci fàcilment podrem observar i veure força espècies de distribució més àmplia com la griva, el pinsà comú, les mallerengues… És per això que entrarem dins el bosc subalpí.

En aquest estatge hi viuen dos espècies de les que anomenem paraigües degut a la seva importància a nivell ecològic. La seva presència és el resultat de l’existència d’una munió d’espècies, d’una gran biodiversitat i d’unes qualitats de l’ecosistema excepcionals. Això fa que protegint-les de retruc se’n protegeixin moltes d’altres. Estem parlant del picot negre i el mussol pirinenc.

Picot negre

El picot negre, és el pícid més gran que viu a Europa, característic per la seva coloració totalment negre, excepte una taca vermella ben vistosa en el capell dels mascles, i en el clatell de les femelles. Com la resta de les altres espècies de la seva família, té una morfologia ben característica: llengua llarga amb uns ganxets a la punta; bec llarg i robust especialment dissenyat per construir el seu niu i poder-se alimentar d’insectes xilòfags (descomponedors de la fusta). Espècie més aviat esquerpa, resulta més fàcil detectar la seva presència pels seus reclams aguts i el tamborineig, o pels forats que fan als arbres. Aquest forats poden tenir dues funcions: buscar aliment, o si són més aviat ovalats com a niu.

El mussol pirinenc es una espècie d’origen boreal. Els Pirineus són el límit meridional de la població europea.

És un dels mussols més petits que tenim a casa nostra. La seva coloració totalment mimètica com l’escorça dels arbres (amb tons morrons i grisos xispejat de blanc) i el bec cru que li queda amagat per les plomes de la cara, fan que sovint la seva presència passi totalment desapercebuda.

La seves urpes són les grans reguladores de les poblacions de micromamífers com les musaranyes, talpons i ratolins i es podria dir que de la societat de la natura són els ocupes, aprofitant nius abandonats del picot negre.

Mussol pirinenc

Un comportament curiós d’aquesta espècie és que quan sent algun depredador que puja per l’arbre, instintivament surt i treu el cap, no pas amb l’objectiu de fer el xafarder sinó per a tapar el niu amb la seva cara de coloració totalment críptica.

Com a fet anecdòtic no va ser fins a principis dels anys 80 que es va conèixer la seva presència als nostres boscos, tot i que probablement si el seu cant fos escoltat per algun padrí aneuenc contrabandista en època de maquis o fugitiu en la seva joventut,  reconeixeria ràpidament el seu cant característic: “tu-tu-tu- ttuuu”.

Aquí podríem citar moltíssimes més espècies com el picasoques blau, el trencapinyes, el raspinell, el gall fer… però els deixarem per altres ocasions.

Deixant el bosc enrere i forçant una mica més la respiració podem assolir algun cim com el Tèsol, i no hi ha millor recompensa a part de gaudir de les vistes que tenir la sort de sorprendre una parella de perdius blanques.

Perdiu blanca

La perdiu blanca és de la família dels tetraònids com el gall fer. De distribució boreoalpina que va arribar als Pirineus durant la darrera glaciació, es podria dir que és una espècie relicta.

Té dos estratègies per a poder sobreviure en un medi tan advers: moure’s a poc a poc i passar desapercebuda. És per això que canvia el seu plomatge dues vegades a l’any. A l’estiu és bigarrada com les roques de granit i a l’hivern blanca com la neu. El factor que desencadena aquesta muda no és  la sensació tèrmica sinó el fotoperíode. El canvi en el clima fa que aquesta espècie es vegi greument afectada.

Una altra adaptació és tenir el cos recobert de plomes dobles (ploma i filoploma), creant un aïllant tèrmic excel·lent. Els seus tarsos i dits també estan emplomats per no enfonsar-se tan a la neu. Menja fulles, tiges i insectes.

En una altra ocasió tornarem a fer una sortida virtual per apropar-vos a d’altres espècies del territori com el trencalòs, les gralles de bec groc, el pardal d’ala blanca i el cercavores.