ÀRREU

Municipi: Alt Àneu

Població: deshabitat

Nuclis de població: Sorpe, Borén, Alòs, Isil, Isabarre, Son, València d’Àneu

Segons Joan Coromines, Àrreu, amb Arres i Arròs, parteixen d’un ètim preromà bascoide, arro (agre, rònec).  Coromines 1994. (1)

Comencem un itinerari des de les Valls d’Àneu on ens endinsarem en un esplèndid paisatge, en un lloc poc transitat i on pots trobar un autèntic paradís. En els anys cinquanta, al poble d’Àrreu, situat en un dels paratges més feréstecs de les Valls d’Àneu, encara hi havia set cases obertes. I això que arribar-hi era tot una aventura, ja que Àrreu no ha tingut mai una carretera que hi faciliti l’accés. Potser per aquesta causa, visitar-lo avui representa la possibilitat de contemplar la natura en estat pur. (2)

Àrreu com Alós d’Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s’uní a Isil. I fins al 1972 formava part de l’antic terme d’Isil. Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1268,6 metres d’altitud, a l’esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d’Àrreu. És a prop de Borén al sud i una mica més distant al nord, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa.

Francisco de Zamora: “El lugar de Àrreu mira a mediodía, está cituado a la orilla del río, se compone de nuebe vezinos. Su titular es San Saturnino y hacen la fiesta mayor el primer domingo de octubre, qaue dura tres días, con músicos y bayle públicos. Tiene este lugar bosque. Ay un vicariio perpetuo. Abunda de pastos para toda especie de ganados y se cogen frutos como en los demás lugares de dicho valle.” (3)

Pascual Madoz 1845, dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Àrreu: “Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d’Àneu, en un barranc envoltat de muntanyes molt altes, combatuda pels vents del nord i del sud. Gaudeix d’un clima bastant sa, però a causa del fred extrem, s’hi produeixen pulmonies i refredats amb febres. Tenia en aquell moment 6 cases i l’església parroquial de Sant Sadurní, servida per un rector de provisió diocesana o reial, segons el mes en què es produeix la vacant. Separada del poble hi ha una ermita poc notòria. Hi ha fonts a l’entorn, d’aigües molt fortes. El territori és de qualitat inferior, muntanyós i trencat; només hi ha uns 40 jornals de feina de cultiu, la resta són ermots. S’hi produïa sègol, patates, llegums i fenc i s’hi criava bestiar vacum, de llana, mules i cavalls, porcs i uns vedells denominats serchs, de grans banyes. Hi havia caça de llebres, conills, perdius i isards, a més d’animals nocius, com guineus, llops i óssos. Comptava amb 5 veïns (caps de casa) i 25 ànimes (habitants). Fa esment que aquest poble era més amunt, a les Bordes d’Àrreu” (4)

Nosaltres continuem amb l’itinerari que l’escriptor Ferran Rella (5) ens proposa en el seu article de la Mare de Déu d’Àrreu: Senyora de les Neus:

“Un recorregut que s’enlaira fins als 1.300 metres d’altitud, discorre pel curs mitjà de la Noguera i ateny la zona meridional del terme municipal d’Isil, al Nord de les Vals d’Àneu. Aproximar-se al massís de Beret és una gran seducció la tranquil·litat del paisatge, des de l’aproximació silenciosa a la naturalesa, des de la visió testimonial de l’empremta humana, des de la veu envellutada que a través del riu d’Àrreu ens precipita, timba avall, entre blavors i escumes fins a la Noguera.

Des d’ Esterri enfilem la carretera que ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i que quilòmetres enllà ens menaria a Montgarri i a l’Aran tot vorejant el massís de Beret anomenat també de Marimanya. Aigües amunt, passem els ponts sobre el riu de la Bonaigua i la Noguera fins arribar al poble de Borén. Ha arribat el moment de deixar el cotxe, i d’iniciar la passejada que, en una hora escassa, ens traslladarà a territori d’Àrreu, lluny del trànsit rodat. Travessem el pont sobre el riu i , direcció a ponent, costejarem per un sender estret i costerut que s’enfila muntanya amunt gràcies als centenars d’esglaons que conformen l’anomenada escala d’Àrreu. Els esglaons de pedra perfectament marcats, ens recorden els temps, no massa reculats, qual el camí era força més transitat pels habitants que des d’Àrreu baixaven, els diumenges, a mercat a Esterri”.

“La vall d’Àrreu apunta d’Est a Oest, constitueix la banda sud del massís de Beret. Es tucs de la Cigalera, Muntanyó d’Àrreu, Rosari i Marimanya, a l’entorn dels 2.600m, tanquem el circ. Des de les alçades l’aigua s’escola, es relaxa en preciosos llacs: Muntanyó, Garrabeia i Rosari. Des de l’atmetlla de Rosari fins a Àrreu el riu s’espavila, el desnivell és considerable, quan arriba el pont de fusta tocant de la serradora s’ha trencat ja en milions de gotetes i una escumera blanca de cansament s’entreté contemplant la Mare de Déu de les Neus, abans d’engorjar-se fins a la Noguera”.

Camí cap a Àrreu

“Jordi Creus ens diu que aquesta és una caminada per fer amb un pas tranquil, sense presses. Per no perdre ni un detall d’un dels pocs territoris verges que des del punt de vista turístic encara queden en el nostre país. Són uns minuts força intensos, però que tenen la seva recompensa en les impressionants vistes que gaudireu d’indrets com Borén, Isavarre o Sorpe. Ara si que val la pena, de tant en tant, detenir-se donar-se la volta i admirar, des d’aquesta talaia natural Borén arraulir-se prop del llac, Isavarre alterós i, al fons, la visió se’ns perd entre valls i cims. Anem per un corriol d’aigua fresca i juganera que s’esbalça per sobre els prats de Borén. Minuts després, deixem enrere l’escala d’Àrreu, guanyem fàcilment el camí que planerament ens porta a la Vall pròpiament dita d’Àrreu”. (2)

Continuem el sender que descriu en Ferran Rella com un impecable camí de ferradura on al bell mig el barrancs, situem a un costat la Mare de Déu de les Neus i a l’altre, les bordes i el poblet d’Àrreu.(5)

La vall s’obre progressivament, el camí s’enfonsa en una petita depressió. Al capdamunt de la coma, a mà dreta, sobresurten unes construccions de pedra que reben el nom de “torre de la minyona”, que havia sigut una antiga fortificació, amb les restes es va construir una borda que avui està mig enrunada. La torre era en realitat un clos fortificat amb espitlleres, bastit sobre l’esbalç per controlar l’entrada de la vall. Queden en peu els murs i les construccions ramaderes al centre. La vista és impressionant.

Diu la llegenda d’en Pep Coll “que quan els moros ocupaven aquestes valls, una noia cristiana del poblet d’Àrreu es va enamorar d’un xicot moro, que també estava penjat per la noia. Els amants es veien secretament, d’amagat dels pares. Feia poc que festejaven quan, tot d’una, els moros van se expulsats de les Valls d’Àneu. Els pare de la noia, que s’havia destacat en la lluita contra els invasors, va fer-se amo de tots els prats i boscos de la seua petita vall i així, es va convertir en el nou senyor d’Àrreu. Quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro, va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla. La noia va viure en captiveri fins que una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia i , diuen, que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat”. Hem de suposar que van arribar al poble del xicot, i que a pesar que ell havia perdut la batalla amb els cristians i ella, els seu pare; a pesar que tots dos havien perdut les seues terres de la vall d’Àrreu, es tenien l’un a l’altre, i això per a ells era el que més comptava del món, de manera que van viure molt feliços en el seu exili de les terres baixes”. (6)

“A l’esquerra, molt ben situada, tocant del prat de Joan d’Àrreu i al peu del camí s’hi dreça la xicarrona ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu“: (6)

Aplec de la Mare de Déu de les Neus.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’imatges).
Registre: 778. Fons: Corbella (689)
Fons original: Antoni Jiménez Campi
Any: 1950
C Consell Cultural de les Valls d’Àneu

Ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu

Es tracta d’una capella de reduïdes dimensions que fins no fa gaires anys, cada 5 d’agost, havia estat protagonista de multitudinaris aplecs que avui ja només perviuen en el record dels seus últim assistents”.

Està situada en un coster a ponent del poble d’Àrreu, a la dreta del Riu d’Àrreu i a l’esquerra del Barranc del Pinetar, a quasi 500 metres del poble, uns 80 metres més enlaire.

És un temple de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular, sobrealçat, més pel costat de migdia que pel septentrional. Té una porta senzilla al nord (façana poc habitual per a la porta en el romànic), amb un anagrama de Crist esculpit en un bloc de pedra. També té un petit campanar d’espadanya a la façana de ponent. La seva restauració es va executar entre el període comprés de juliol 2012 a setembre 2013.

En Ferran Rella ens diu que “És una ermita de butxaca, res en ella i en l’entorn no és imperfecte, cada espai actua en el retaule amb precisió matemàtica. Justament aquí cada cinc d’agost, s’apleguen la gent de l’entorn per retre homenatge a la “mestressa de les neus.” Davant la talla de la Mare de Déu, l’única del romànic aueuenc que quedà després de l’ensulsiada del ’36, les veus emocionades entonen els gojos”: (6)

“D’aquella glòria passada

de les gestes del temps vell

sols Vós heu romàs, dreçada

prop les runes del Castell”(…)

Barranc d’Àrreu

Des d’allà, ja en descens, haureu de travessar el pont sota el qual s’escolen, escumoses, les aigües el barranc d’Àrreu, just a tocar de l’antiga serradora d’Àrreu, vella relíquia d’activitat industrial típica de les zones pirinenques. Malauradament l’aigua no mou el rodet, ni la serra secciona els rulls. Fa anys que a Àrreu no hi viu ningú.

Bordes d’Àrreu

Ja a les restes del que havien estat les bordes d’Arreu o Àrreu de dalt abans que un allau, sepultà, per sempre més, un reculat 25 de desembre a principi del segle XIX, arrenca el senderol que mena a Rosari per la font de Sallerte. El poble es va tornar a edificar tot just davall del que va quedar enrunat i la prova d’aquella desfeta són les bordes que es van continuar conservant per guardar bestiar o eines o, simplement, per arrecerar-se d’una tempesta.

Nosaltres, però, continuem el descens, “Recordem una nit d’agost quan la pluja ens féu córrer des de l’ermita fins al paller de Joan d’Àrreu on vam haver de dormir. Avui, les seues parets ennegrides pel foc són testimoni d’un esfondrament que dia a dia governa l’ambient”.

Borda de Joan d’Àrreu.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
(Arxiu d’imatges) Registre 3818.
Fons diverses (316)
Fons original: Consell Cultural de les Valls d’Àneu

El senderol ens mena al carrer principal on trobareu les primeres cases del poble i on s’arrastellen les cases més boniques. Típiques construccions de muntanya amb llosats pronunciats i teulats prominents i amb alguna balconada de fusta de barrilons admirablement tornejats. Un amable pedrís i el cóm amb brollador conviden al descans.

Carrer principal d’Àrreu. Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’Imatges. Registres 292.
Fons Joaquim Morelló i Nart (76) Any: 1904. Fons original: Centre Excursionista de Catalunya

 

 

Poble d’Àrreu. Imatge: Gemma Valero

La conversa evoca temps millors per a Àrreu, repassem les contalles que Juan blau d’Esterri, un prodigiós fadrí, de gairebé cent anys nascut a casa Llirbat d’Àrreu, ens havia fet en d’altres ocasions: “desfila l’ambient engrescador en les festes del poble: festa major, carnestoltes… alguna facècia d’óssos i de bestiar, el batec de la vida quotidiana.

Records coberts per la pàtina del temps que s’esvaneixen més ràpidament per l’acció depredadora de l’home. En aquest temple del silenci, de la pau, de l’harmonia, l’entorn crida a la reflexió. Aquí s’hi materialitza el pillatge d’animals de dues potes.”

Poble d’Àrreu

“Portes franques, esbotzades, un devessall de papers escampats al terra: cartes, participacions de naixements – boda – defunció, documents agrícoles, fotografies.

Darrera la porta de la cuina un grogós calendari fixat en el temps. A les habitacions, envans de fusta folrats amb ídols de cine i cantants dels anys seixanta. La intimitat al descobert, res ha estat respectat. Fora de la casa recuperem el tremp”.

Al fons del carrer l’església parroquial dedicada a Sant Serni ens acosta el primitiu romànic dels segles IX-X, advocació occitana que evidencia la influència del comtat de Comenge sobre territori aneuenc.

Situada a l’extrem nord-est del nucli de població. És un temple de nau única, sense absis. Té un campanar d’espadanya de dos ulls damunt de la façana de ponent i porta a migdia.

Església de St. Serni

En el seu interior es conserven tres notables piques romàniques, una de baptismal, una altra de beneitera i una tercera que roman encastada a la paret. Aquesta darrera podria haver estat originalment un sarcòfag, però darrerament servia per a guardar-hi els sants olis.

Pica beneitera

 

Pica baptismal

 

 

 

Interior de l’església Imatge: Gemma Valero

 

Interior de l’església. Imatge: Gemma Valero

 

Marta Alòs, en el llibre dels pobles oblidats ens parla que en Ricard Bringué es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. Tot i que l’església romànica de Sant Serní o Sant Sadurní d’Àrreu és avui sense culte i en un estat ruïnós, el seu valor històric i patrimonial és molt important. Segons les dades que es recullen a la publicació feta dels Amics de l’Art Romànic, de l’IEC, l’advocació a Sant Serní permet pensar en l’origen alt medieval del segle X, i que la construcció original fos, fins i tot, preromànica. De fàcil accés al seu interior, el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill de desaparició d’alguns elements molt valuosos que encara hi ha a l’interior, com és el cas d’una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari”. “El capellà pujava de Borén a dir missa” (7).

En Ricard diu que “els nens d’Àrreu baixaven cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pel romànic, no. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra i tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les eugues… tothom treballava com bèsties…. I tot a braços!”.

Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver d’abandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb l’esforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard, no hi ha, però cap miratge de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà Àrreu, tot i que no sap quan. “Massa interessos, vet-ho aquí”.

Recorda la Festa Major d’agost, quan els veïns d’Isil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també , quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs s’engegava a peu. “Mitja hora de camí, tot plegat un passeig.

“I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa d’Arreu. “La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet”. I tot, també els records, van quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui sap… però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes i marxem. I els d’Àrreu van dir adéu a l’antiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes que s’emportaven la llana i tornaven amb xocolata, arròs i tabac”.

 

Enganxada a la parròquia, hi trobem la rectoria amb un preciós mirador de fusta treballada, avui ja, en molt mal estat. (5)

Església i rectoria

Marta Alòs,ens explica que es troba amb en Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu i li deixa anar una pregunta que sembla no trobar resposta: “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres!. El Santi em diu que sempre ha sentit a dir que pels anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera hi va haver pressions perquè no hi arribés. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic. Que les cases majestàtiques que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes per la manca de comunicació que no permet que hi arribin vehicles. La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar del poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny. Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147 que comunica Alòs d’Isil amb Esterri d’Àneu, resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, encara resisteix. (7)

El Ricard Bringué que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu, diu que la seva era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai l’he vista habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Folorentina, casa Nadal, casa Tomeló, la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que, per cert, li va imposar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano.

Continuem l’itinerari baixant per un caminet que surt de la part baixa del poble per un camí de ferradura que a partir de revolts pronunciats, serpenteja muntanya avall fins al lloc on el furiós barranc d’Àrreu diposita les seves aigües a l’interior de la Noguera Pallaresa. (5)

Vista de la Vall

El camí s’acosta al barranc, i en un moment, som a baix. Una palanca de fusta, restaurada ens permet d’acomplir l’itinerari que ancestralment recorria la gent d’Àrreu.

Pont d’Àrreu

I deixant enrere Àrreu, molt a prop de la carretera passem per damunt on s’aixeca, orgullós, l’ anomenat Pont d’Àrreu , on travessa la Noguera Pallaresa. Una construcció del segle XII amb arcada de mig punt i punt. L’arc està format per dovelles fetes amb lloses allargades i ben treballades. Ensorrat i refet diverses vegades, s’hi observen almenys tres moments constructius diferents.

I com diu Ferran Rella, “després del pont, ja a la realitat, l’asfalt fins a Borén on tenim els cotxes. “Immersos en el brogit del motor evoquem la rítmica tornada els gojos”.

“Puix com reina sou servida

d’aquest tros de Pirineu:

Defenseu la nostra vida,

Mare de Déu de la Neu”.

Algú es permet, en els versos solemnials, d’afegir-hi una frivolitat literària: defenseu Àrreu.

I acabem aquest magnífic itinerari amb unes paraules de Jordi Creus (2) :

“Les conseqüències del despoblament hi són ben visibles. Parets enrunades i vegetació sense fre que inunda fins i tot els llocs més sagrats de les llars. I també senyals inequívocs de la rapinya dels més desaprensius, d’aquells que no respecten ni els pobles morts. Bellesa i desolació a parts iguals. I enmig de tot, una escletxa oberta a l’esperança, ja que, prop de l’abeurador, en una de les cases -casa Nadal- hi ha senyals de vida. Després de molts anys de solitud. Arreu ha acollit mitja dotzena de joves vinguts de terres enllà de les valls d’Àneu. La tranquil·litat la tenen ben assegurada!

 

“Aquest itinerari és el punt final d’una caminada per una de les darreres valls impol·lutes del Pirineu. Una vall, però, que ben aviat pot mutar el rostre. La seua capçalera, així com la resta del municipi de l’Alt Aneu -al qual pertany-, està afectada pel projecte d’ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira- Beret cap al Pallars Sobirà. Des del Muntanyó d’Arreu a Sorpe, passant pels Clots de Rialba i el Pinatar, la natura feréstega que avui s’hi contempla pot deixar passar el brogit dels esquiadors, dels restaurants, dels aparcaments i de les urbanitzacions.

Per això, la meua recomanació no pot ser cap altra que visitar, com més aviat millor, aquesta vall genuïna, caracteritzada per l’abundància, el despoblament i l’harmonia serena d’Àrreu, un poble que l’escriptor Ferran Rella va definir, amb tot l’encert del món, com “la pagoda de la bellesa”.

Aquí us deixem, amb aquesta bellesa i magnífica Vall i amb aquest poble d’Àrreu. Un poble abandonat però amb una història que continua viva i que entre tots nosaltres hem de continuar protegint i preservant per respecte a tota aquesta gent i a la seva intimitat que any rere any han viscut i treballat i que fa que a questa bonica vall no sigui mai oblidada.

I continuarem el nostre recorregut per aquestes feréstecs Valls d’Àneu i ens endinsarem cap al pròxim poble. Fins aviat!

Mapa del recorregut

Referències:

(1) Coromines 1994.

(2) Jordi Creus. Article Vent de Port. Arnica 57.

(3) Francisco de Zamora 1790

(4) Madoz 1845.

(5) Itinerari segons l’escriptor Ferran Rella en el llibre de les Les Valls d’Àneu. Mare de deu d’Àrreu: Senyora de les Neus

(6) Conte de Pep Coll en el llibre Mentre el Món serà Món.

(7) Marta Alòs. Els pobles oblidats. Edicions Sidillà

 

Bibliografia

• Fotos cedides per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu (Arxiu d’Imatges). Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

                     http://www.aneu.cat

                    Av. J. Morelló, 3 baixos

                    25580 Esterri d’Àneu

• Coromines, Joan. «Àrreu». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. II. A – Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, 1994. ISBN 84-7256-889-X.
• Àrnica. Revista del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Època III, nº57.Juny 2003. NIAL 1. Escenaris de memòria històrica. Per Ferran Rella. Article Jordi Creus Vent de Port.
• Respostes de la Vall d’Àneu als Qüestionaris de Francisco de Zamora (1790). Noticias de los pueblos del Valle de Àneo. Pag 231. Edita: Garsineu Edicions ISBN:84-88294-83-2
• Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
• Mentre el Món serà Món. Pep Coll. Editorial Empúries. ISBN: 84-9787-196-0
• Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Edicions Sidillà. ISBN: 978-84-938743-9-1
• Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Gil». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
• Bolòs i Masclans, Jordi; Busqueta i Riu, Joan-Josep. «Pont d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7.
• Gavín, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d’esglésies, 8). ISBN 84-85180-25-9.
• Adell i Gisbert, Joan-Albert; Cases i Loscos, Maria-Lluïsa; Sánchez i Boira, Imma. «Mare de Déu de les Neus d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona.

 

Les festes majors

El Pallars Sobirà, com d’altres zones rurals del Pirineu ha estat tradicionalment una comarca agrícola i ramadera. Nombroses festivitats permetien durant l’any que gent de diferents valls es retrobessin. Aplecs que es celebraven a la primavera, fires a la tardor i festes majors que es centraven al hivern, quan no hi havia tanta feina.

Amb el temps, algunes d’aquestes festivitats s’han perdut, altres s’han recuperat i d’altres han canviat de data, traslladant-les a l’estiu, que és quan hi ha més afluència de visitants.

La celebració de les festes majors ve de lluny. És la festa principal i més important que s’ha celebrat any rere any als pobles, i on es feia honor al seu sant o patró. Anys enrere, quan als pobles no hi arribaven carreteres i les comunicacions eren més escasses, la festa major era l’ocasió per a que les famílies es retrobessin i els pobles s’omplissin de forasters. Les genealogies mostren com, durant la primera meitat del segle XX, hi havia una tendència a cercar parella entre les persones del mateix poble o de pobles propers, pauta destacable especialment en els pobles de la vall d’Unarre, de la vall d’Isil o la de Son, tot i que les fires de bestiar i les festes majors oferien una certa facilitat en les noves relacions i es formessin parelles entre persones d’altres pobles de les valls d’Àneu, del Pallars Sobirà o de la Val d’Aran i la Ribagorça.

El foc és l’element més important d’algunes de les festes tradicionals del Pallars, la qual cosa hi denota una gran arrel pagana, com són les Falles d’Isil i d’Alins.

Imatge: Festa major d’Isil. Font: http://www.pallarssobira.cat

Antigament l’Església n’era un altre element important, protagonista dels actes religiosos. Analitzant l’evolució del seu paper al llarg del temps es fa pales com el seu paper dins la festa ha anat perdent forca. Tot i els canvis, encara avui l’Església continua tenint un caire alegre en aquests dies.

Un tercer element clau en les festes majors eren els balls de festa major. Els més importants de la comarca són: el Ball de la Morisca a Gerri de la Sal, el Ball Pla i l’Esquerrana a Esterri d’Àneu i Rigodons de Rialp i Sort.

Els Rigodons

El ball dels rigodons és una dansa tradicional d’origen francès, que a principis de segle era molt popular a la zona del Pallars Sobirà i es ballava a pràcticament totes les poblacions de la comarca. La Guerra Civil, entre altres causes, gairebé va provocar la seva desaparició. Els rigodons són balls elegants, es balla en dos rengleres de parelles on cada parella disposa d’una altra parella al seu davant. Hi ha moltes varietats de Rigodons, encara que la forma de ballar-los i l’estructura són similars. Tradicionalment s’havia utilitzat el vestuari català de barretina, faixa, vigatanes, etc. Actualment es ballen únicament a Rialp i a Sort.

El Ball de la Morisca de Gerri de la Sal

És una de les joies de la cultura popular i tradicional del nostre territori. Es balla durant la festa major, el tercer diumenge d’agost i ha esdevingut un element d’identitat col·lectiva d’aquest poble del Pallars.

Es tracta d’un ball antic, d’origen incert, però que  pel nom i alguns detalls dels passos i del vestuari, la podem relacionar amb la dansa medieval del mateix nom. Les llegendes que envolten aquest ball situen els seus orígens en temps dels moros. Se’n troben referències als segles XV i XVI, on es parla de moresques o morisques. La llegenda té el seu origen en el foragitament dels sarraïns pels vilatans, qui pels quatre boca-carrers que conflueixen a la plaça Sant Feliu, centre de la vila Closa, envoltaren als invasors manats per Mohamed Al Trempoli Al Cigalot, alliberant la donzella més bella, l’Elvira, filla de l’alcalde. Actualment cada any, el diumenge de la festa major es fa una representació d’aquest retaule coincidint acompanyada pels escopetaires que marquen els 13 compassos amb dos trets cadascun.

Imatge: Vall de la Morisca. Font: Dir. Gen. de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals

L’Esquerrana

Geogràficament el ball anomenat l’Esquerrana es localitza a les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, tot i que també està referenciat en algunes localitats de l’Alt Urgell i l’Alta Ribagorça. L’Esquerrana és una dansa tradicional del poble d’Esterri d’Àneu. Es balla el matí del diumenge de la festa major del poble, a l’agost.

Una llegenda que explica que un des comtes del Pallars tenia una filla mancada de braç dret, i la donzella en qüestió estimava molt la dansa, però no podia practicar-la per degut a aquest defecte físic. El comte desitjant tenir la seva filla contenta, féu una crida per totes les terres del comtat, oferint una bona recompensa a aquell dels seus vassalls que sabés inventar una dansa que fos graciosa i galana, però que pogués ser ballada sense intervenció del braç dret.

Aquesta dansa es balla a Esterri d’Àneu el dia central de festes juntament amb el Ball de Guapos, el Ball Pla i El Corrido.

Per acabar, no cal dir que les festes majors són un moment molt esperat durant tot l’any per petits joves i grans. Un moment de diversió, cultura i tradició.

Si voleu saber les dates de les festes al nostre territori us recomanem anar seguint mensualment l’agenda d’activitats del Pallars Sobirà a http://www.pallarssobira.cat/agenda.

Avui recomanem: Els formatges del Pallars Sobirà

El formatge és un dels principals productes agrícoles d’arreu del món, constitueix una font vital de nutrició i és àmpliament consumit en la majoria de països. En les llars del nostre país, el consum se situa en una mitja de 7,94 kg per persona i any.

El gust pel formatge admet molts matisos; no hi cap l’extrem del t’agrada o no t’agrada. N’hi ha de tantes varietats que pot donar-se que un t’encanti i un altre et desagradi del tot. A tall d’exemple, països com França i Itàlia, tenen actualment, cadascun d’ells, més de 400 varietats de formatges distintius.

Si bé és cert que han transcorregut molts segles des de l’elaboració artesanal de formatges fins a la moderna producció industrial, el que no ha canviat és el procés bàsic de l’elaboració; la llet és contaminada per vies naturals, es coagula i fermenta. Les múltiples varietats de formatges que tenim avui dia s’obtenen no només utilitzant, com abans, diferents classes de llet (de vaca, ovella i cabra) i combinacions d’aquestes, sinó també, manipulant l’acció dels microbis amb millor coneixement i precisió que antigament.

La falta d’una sòlida tradició ha provocat que ni Catalunya ni els seus formatges hagin gaudit del prestigi i reconeixement que sí tenen els elaborats en altres regions d’Europa però Catalunya és, sens dubte, productora de formatges en quantitat i qualitat indiscutible.

A casa nostra, al Pallars Sobirà, s’hi produeixen excel·lents formatges elaborats artesanalment per petits productors repartits en diferents pobles de la comarca. De totes les varietats que s’hi produeixen, us en recomano especialment aquestes:

Tupí de Sort (Formatgeria Tros de Sort)

El més antic i pastoril dels formatges de muntanya. Elaborat a partir de serrats molt curats, oli d’oliva verge i aiguardent. Té un sabor molt fort.

Formatge de Tupí de Tros de Sort

Formatge pagès (formatgeria La Peça d’Altron)

Produït de forma tradicional amb llet crua de vaca sense cap additiu i amb diferents variants en funció del tipus d’assecat: tendre, semicurat, curat i també fumat.

Formatge de pagès de La Peça d’Altron

El tou (formatgeria Casa Mateu de Surp)

Formatge elaborat amb llet pasteuritzada d’ovella. La seva superfície es deixa florir afegint el fong característic. De textura cremosa i amb gust delicat i gens àcid.

El tou de Casa Mateu de Surp

Formatge madurat de cabra (formatgeria La Roseta de Gavàs)

Formatge de crosta llisa i oliosa i de gust mantegós. Fet en l’única explotació d’elaboració de formatge amb llet de cabra que hi ha al Pallars Sobirà.

Formatges de La Roseta de Gavàs

Totes aquestes formatgeries realitzen visites guiades per a què pugueu conèixer de primera mà el procés d’elaboració.

Que vagi de gust!

Alós

Municipi: Alt Àneu

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alós, Àrreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície : 217,8 Km2

Entrada al poble d’Alós

El poble d’Alós dóna la benvinguda al visitant curiós que s’hi ha deixat caure potser sense saber que més enllà del poble d’Isil, seguint l’estreta carretera que enfila juganera entre revolts, encara queda un últim poble encaixonat dins la vall; un poble on encara s’hi respira l’aire del passat. Alós, d’origen medieval, s’esmenta a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell com una de les parròquies de la Vall d’Àneu. En aquesta època es diu que hi havia dos pobles: Alós Jussà que pertanyia al comte Artau II i Alós Sobirà dels comtes del Pallars Jussà. Del primer, avui dia en l’oblit, no en queda res més que quatre pedres del convent de Santa Eulàlia.

Joan Coromines, l’acull dins de l’Onomasticon cataloniae com “una població de l’Alt Pallars, situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 3km al NE d’Isil i coneguda administrativament com Alós d’Isil, Alós d’Àneu o Alós de Gil. La raó, segons MADOZ – (entendido comunmente por Alos de Esterri de Aneo para distingirle de otros Alos del particular de Balaguer). La necessitat de la denominació d’Alós d’Isil enfront Alòs de Balaguer només es justifica si pensem que els qui varen fer els primers nomenclàtors, eren gent poc atenta a la pronunciació dels noms de lloc. Però ningú nascut a la Vall d’Àneu pronuncia mai Alós amb –o- oberta i a la terra de Meià mai oírem Alòs pronunciat amb-o- tancada. La base –AL està emparentada amb el basc Alha (pasto).”

Alós et veu a venir quan perplex mires a dreta i a esquerra, preguntant-te per on s’entra al poble. Quan arribes, però, notes a l’instant la sacsejada del boom urbanístic d’uns anys enrere, que fins i tot, arribà a les portes d’aquest poble “l’últim dels quatre pobles que animen la part baixa de la vall d’Isil” (1).

Església de Sant Lliser

Si deixes a banda aquests apartaments, el poble et rep finalment amb la presència de l’església de St. Llíser, de factura barroca però que encara conserva alguns elements originals d’obra romànica de la fi del s. XII i inici del XIII; la més visible la portada, situada a la façana sud amb relleus esculpits a banda i banda, amb arquivoltes suportades per columnes i envoltades per un guardapols. Els motius florals i rostres humans als capitells de les columnes semblen una rèplica d’altres esglésies dels pobles dels voltants. Al tombant de l’església, l’any 1989 s’hi descobrí una necrópolis arrel d’uns problemes d’humitat que afectaven un dels murs de la part oest de l’església. Malgrat no se’n veu cap mostra, la necròpolis sembla que fou utilitzada del s. XI al s. XVIII

Casa Borbó

Davant l’església, la plaça major fa parar sobtadament al viatger, just davant les façanes de Casa Borbó i de casa la Dida, que sinó fos per les noves construccions que et queden a l’esquena, diries que els anys no han passat pel poble. Casa Borbó, és l’exemple real d’una història que conta amb més de 1000 anys! El seu propietari, en Sisco de casa La Dida es cuida prou de deixar-hi roba estesa al balcó desmanegat de fusta, perquè sinó més d’un ja hi hauria entrat a fer el xafarder! Des d’aquí, val la pena seure una estona i gaudir dels detalls que envolten la casa i amb una mica de sort, en Sisco apareix amb el seu bastó i et dóna conversa.

– Quantes cases diríeu que hi ha? – Comença a remenar els dits, l’un darrera l’altre, comptant. –“des de l’església fins al cap del poble per aquella banda (nord), en conto 16, i des d’aquí fins a l’altre banda (sud), no ho sé cap… lo menos hi ha 40 cases en tot lo poble! “

I és que el poble sembla que es divideixi en dues zones ben diferenciades, una a cada banda de l’església parroquial, unides per un únic carrer, el carrer major, antigament el camí ral.

Actualment, de cases n’hi ha una cinquantena, moltes d’elles antics pallers i quadres restaurats. En època d’estiueig a en Sisco li sembla que totes les cases són habitades i, fins i tot n’hi ha quatre o cinc amb nouvinguts, mentre que la resta són de familiars del poble.

Avui però, el poble es veu desèrtic i buit i és que els seus sis habitants tenen feina a fer després d’un hivern feixuc perquè “ si l’hivern é llarg, no es pot cap fer ré!”

Antiga Casa d’El Tort

Com la casa El Tort d’Alós en queden ben poques en tot el Pallars. Els seus enormes llosats sobresurten de la resta de cases. Casa el Tort, avuis’imposa d’una manera aclaparadora sobre la resta. El Tort, de la família Arnalot, era conegut arreu i tal com conta Pep Coll “ per la banda de ponent la seva ombra s’allargava fins a la vall de Benasc (poc més enllà de la vall de Castanesa), mentre que Andorra i la Cerdanya es marcaven els límits pel cantó de llevant.” (2)

Diuen que el Tort tenia tantes propietats escampades arreu del país que podia anar i tornar a peu de Lleida dormint cada dia a una de les seves cases i que la seva ramada trigava un dia sencer a travessar una població. De com va fer tanta fortuna se’n conten moltes llegendes, des de que posseïa el misteriós i diabòlic canut dels minairons que s’havia trobat un dia sota les runes del convent de Santa Eulàlia al desaparegut Alós Jussà, fins a que es va quedar el tresor del convent de Gerri de la Sal, quan els frares van voler fugir cap a França i els va oferir d’acompanyar-los amb cavalleries fins al port de Salau amb totes les seves riqueses, enganyant-los després tornant sol amb totes les possessions del convent i deixant els frares amb un pam de nas, això sí, ben lluny de les mans de l’enemic.

Les llegendes del Tort i la nissaga dels Arnalot formen part del patrimoni mític de la comarca i confirmen una realitat històrica en què no se sap on comença la realitat i on acaba la llegenda tramesa de generacions en generacions fins que algú ha decidit treure’n l’entrellat (3).

Detall balconada Casa d’El Tort

Després d’èpoques esplendoroses, al començament de la dècada de 1940, la immensa riquesa del Tort d’Alós va començar a minvar fins que es va fondre del tot i la casa d’Alós va canviar d’amos i de nom. Avui però, manté l’essència d’aquells temps i l’aire d’un gran casal que havia capitanejat tots els mercats ramaders durant 200 anys, conegut d’un cap a l’altre del Pirineu.

Fora del nucli del poble i a vista d’ocell podríem situar Alós en un petit replà rodejat de muntanyes; al nord, resguardant el camí cap a Montgarri i la Vall d’Aran, s’alcen els pics Bassibé i els Mulats, flanquejant a l’est la serra de Pilàs a redós del Mont-roig i a l’oest just a sobre del poble la muntanya de Campaus, el Pic de Moredo i el Pic de Qüenca altiven molt més el petit poble.

El país veí (França), li queda a una passa i se n’explica una història curiosa: en temps de sequera, un veí d’Alós se’n va anar a França, tan a prop que la tenia, a omplir aigua en un càntir d’una font miraculosa que diuen que hi havia al costat de la frontera. L’omplia d’amagat perquè quan tornava a passar la frontera, ja a Catalunya, vessava l’aigua del càntir a Alós. Quan això feia, aconseguia que plogués a Alós però per contra, pedregava a França per una provada correspondència atmosfèrica i els francesos acusaven els d’Alós com a culpables de les pedregades i dedicaven tota la seva atenció a evitar que s’acostessin més a omplir el càntir. (4)

De bona aigua a Alòs no en falta, a la plaça major hi ha la font de sant Llíser, però per en Sisco, la font bona és la de l’Abella del Tort.

Detalls amb fusta

Deixant el poble en direcció a la Borda de Perosa i als boscos de Bonabé, apareix la serradora, vora la carretera i al marge dret del Noguera, un indret ben pensat per aprofitar la força de l’aigua per serrar els troncs dels arbres ja preparats (rolls) per transformar-los en taulers, bigues o taulons, per després tenir-los ben a l’abast per a la construcció, entre altres usos. Malgrat que al 1953 es va cremar, avui està totalment reconstruïda i es pot visitar .

El poble, però, no acaba aquí. Més enllà i escampades arreu, hi ha tot de bordes, testimonis d’una economia fonamentada en l’activitat agrícola i ramadera. Les bordes tenien doble funció: guardar l’herba dallada a l’estiu i el bestiar a l’hivern i, per la ubicació on se solien trobar, segurament també havien servit d’aixopluc a més d’una família en temps de guerra.

Ens enduem el record d’un poble mig ancorat al passat però viu en el present, un poble que amaga racons amb fusta treballada, històries d’ostentoses fortunes i misteris sense resoldre.

Deixem Alós per encaminar-nos cap a Isil.

 

 

(1). com descrivia JosepM. Espinàs en el seu llibre Viatge al Pirineu de Lleida. ISBN 9788429802573

(2). Muntanyes Maleïdes. Pep Coll. ISBN 9788492549115

(3). Recomanem L’Últim Hereu. David Gràcia. ISBN 9788497797856

(4). A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. Josep Maria Espinàs. ISBN 8488791798

Son

MUNICIPI ALT ÀNEU:

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alòs, Àrreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície : 217,8 Km2

Sense ni tant sols ésser vist en temps de descobertes literàries (1), el poble de Son, perdut el nom original de Son del Pi (“perquè mai no s’ha dit i probablement fou un afegit inventat per algun administrador a Catalunya”), s’alça sobre la vall d’Esterri, en un altiplà situat a l’esquerre del riu de Son, exhibint-se entre la vall de la Noguera Pallaresa i la de la Bonaigua a una altitud de 1390 m.

El topònim Son segons Joan Coromines en l‘Onomasticon Catalanoiae, “li ve d’arrel pre-romana, l’ibero-basca Ison, i sembla que té relació amb altres poblacions com Isavarre, Isil, Isàvena, etc. molt semblant a Isún poble del p.jud.de Jaca”. Perduda la lletra I- de l’ibèric com en altres poblacions: Ilerda (Lleida), la –N s’ha conservat en aquest nom per la fonètica pre-catalana de la toponímia del Pallars Superior. Un parlar que, segons Núria Garcia Quera, és el resultat de transformacions de l’èuscar que a finals de l’any 1000 encara es parlava en alguns llogarets. El poble de Son, però, i en boca de Coromines “ No hi ha inconvenient a admetre que ve del basc Isun (multa). Vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d’aquestes terres les penyores per transgressions, en les pastures. S’endevina que el de Son seria el terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbari que cobreix el seu terreny, d’altitud considerable, d’un natural tendència a violar-los les terres, d’ací la recurrent multa o isun, esgrimida per la gent de Son i els seus homònims”. En la documentació antiga s’hi troba també la forma Sonne (Sol) (s.XI), d’orígen incert, tot i que en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell ja figura com a “Anabiensis […] cumeius parrochias […] sive Sonne” (839) .

Son conserva també altres vestigis de la Catalunya romànica amb un testimoni alt i esvelt: el campanar llombard de l’església de Sancti Iusti (Sant Just i Pastor) emmarcat dins un conjunt monumental del segle XI que no deixa indiferent al visitant. Als seus peus, l’església originària d’una sola nau, avui modificada pel pas dels temps, el seu absis a llevant, el cementiri i la majestuosa Torre del Rellotge, antic Comunidor i probablement Torre de guaita, conformen un recinte emmurallat a recer d’aquelles batalles entre nobles medievals que es disputaven el territori. Avui són sentinelles, guardians d’un tresor que no té preu: el retaule original d’estil gòtic tardà del segle XV que presideix l’altar de l’església.

A cent metres del recinte, uns 82 focs (cases) i, actualment, 10/12 habitants. La població davalla enfront els pobres serveis de la zona que obliguen a buscar vivendes en zones més baixes i de fàcil comunicació. Queda també desemparada, per manca d’infants, la gran escola del poble, avui convertida en local social. Les runes de Santa Maria de Bellero i l’església de Sant Pere de l’Abadia, totalment en desús i abandonada, són mostra in situ de tràfec de vida d’uns altres temps, quan el poble comptava amb més de 400 habitants (1860).

Just al costat del riu el molí fariner, avui dia totalment restaurat, ens conta amb la seva presència històries de la vida del  poble fa més de 50 anys quan els sacs de gra, traginats per les mules, arribaven a lloc per a ser molguts per les moles de pedra empeses per la força de l’aigua. I no gaire enllà del molí, a la sortida del poble, el safareig construït el 1957-58 com a lavadero público per l’Ajuntament, testimoni mut de mil i una xafarderies.

Un poble important i poderós en època medieval; un poble atractiu i polit al segle XXI, ple d’històries que encara conten els padrins del poble a qui les vulgui escoltar.

I avui queden les mateixes 82 cases, la majoria segones residències i només 6 d’elles habitades tot l’any.

Les estacions de l’any embolcallen el paisatge deixant rastres diferents sobre les muntanyes que s’alcen ufanoses per sobre de les planes de Son. El Pinetó, el Roca Blanca i el Tèsol s’emmirallen sobre la Vall d’Espot i són un magnífic mirador del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Des del Pic de Quartíules, la vista fa un gir de 360º per abraçar part de la gegant serralada de la mítica nimfa Pirene des del Ventolau fins al Pui de la Bonaigua.

D’entre totes les muntanyes, una de sola pertany només a Son, aquella que no es veu i que la custodia la vall veïna: Sendrosa!. Pep Coll explica la història en més d’un dels seus llibres (2): “ conten que fa anys i panys en una casa de Son, van acollir una vella sense sostre que anava de poble en poble demanant una família que la volgués acollir. Sembla que la dona venia d’un poble veí, entre Son i Sorpe , anomenat (Ar)rose (3), que s’havia empestat per una estranya malaltia i tots els seus habitants menys la vella havien mort. La padrina era propietària de tota una muntanya, i en morir, la va deixar en herència a poble de Son que tant bé l’havia tractat. Aleshores, els pastors de Son, en pic arribava l’estiu, portaven el bestiar a péixer a la muntanya. La muntanya es troba situada entre la vall de ruda i la Ribera d’Aiguamòg, en terres araneses i aquests es van oposar i van voler reclamar-la per a ells a la justícia i no van parar fins aconseguir un tribunal que dictaminés la propietat legal de la muntanya. Conten que el jutge, una vegada escoltat les raons d’ambdós parts, va dictaminar sentència: “Mentre lo món sia món, Sendrosa sirà de Son”.

Baixant dels cims, podem observar com la vegetació arrela en diferents estatges segons l’altitud en què es troba. Així podem trobar boscos de pi negre a més alçada que donen pas als boscos de pi roig i bedollar amb algun avet entremig, vegetació típica d’alta muntanya.  A l’arribar als prats de dall, s’obre una petita vall resultat d’una antiga gelera, anomenada les Planes de Son, on el bestiar dels pobles dels voltants hi pasturen durant gairebé tot l’any, acompanyats moltes vegades, d’altres bèsties de peülles salvatges com les daines, els senglars o els cabirols. Quan arriba l’època de tancar-se en corrals, les eugues i els poltres baixen pel camí ramader, “lo carrer” pels habitants de Son, fins arribar als estables. Per damunt del poble i baixant de les Planes, es poden veure encara, a la vessant soleia, el testimoni d’uns temps més benignes en què la població dedicava part del seu conreu als cereals i a la vinya. Avui en queden només les despulles de les balconades, encara ben arrelades amb murs de pedra seca, que donen fe del treball de l’home a la natura.

I des de Son, els pobles veïns es troben a un tir de pedra pels transports de la nostra època i per les bones comunicacions, però en altres temps, camins de ferradura unien els pobles per on, sense altra màquina que la pròpia, unes espardenyes i acompanyats d’una bona mula, els homes i les dones traginaven amunt i avall. Aquests camins, alguns d’ells recuperats, fan les delícies dels excursionistes.

Però nosaltres ens quedem a MónNatura Pirineus, a recer de la muntanya del Tèsol, preparant el proper poble a visitar: Alós d’Isil

____________________________________________________________________

(1)    Sembla que ni en Camilo José Cela ni en Josep Maria Espinàs fan esment en la seva obra literària del poble de Son. Viatge al Pirineu de Lleida i

(2)    Viatge al Pirineu Fantàstic; guia dels Indrets Mític i llegendaris del Pallars Sobirà; Viatge al Pirineu fantàstic; Coll, Pep

(3)    Coromines esmenta el poble desaparegut  en la seva obra Onomasticon Catalanoiae. Volum IV com: (Ar)Rose i explica que la muntanya podria ser del poble de Son i el de (ar)Rose ja que Senrosa esdevé Son + (Ar) rose/ Sonrose, dissim. en Sendrosa.