El mussol pirinenc, una espècie bandera.

Malgrat el seu nom, el mussol pirinenc (Aegolius funereus), també conegut com la Lechuza de Tengmalm, és un rapinyaire nocturn de l’Ordre dels Strigiformes que es troba típicament als boscos boreals del nostre planeta. És present a Amèrica del Nord, a Àsia i al nord d’Europa, però també s’han trobat d’altres poblacions aïllades a zones d’alta muntanya de menys latitud (relíquies de l’època post-glacial), essent el Pirineu el límit sud-oest de la seva àrea de distribució europea.

Imatge 1: Mussol pirinenc. Font: Wikipedia

La distribució d’aquest ocell a la Península ha estat envoltada d’un gran desconeixement. La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes  francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d’avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d’aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars (O. Alamany, J.R. Ticó 1984). La seva distribució altitudinal, costums nocturnes i el fet que canti en ple hivern poden haver contribuït a la manca d’informació fins a dates tant recents.

Aquest petit rapinyaire, de no més de 22-27 cm de longitud i 50-62 cm d’envergadura, habita als boscos de la taigà boreal, buscant al nostre Pirineu boscos madurs subalpins, entre els 1.700 i 2.300m d’alçada, generalment de pi negre i avet.

Imatge 2: Mussol pirinenc en un forat de picot. Font: http://www.naturephoto-cz.com

Presenta un cap relativament gran i aplanat per sobre amb uns ulls grocs ben grans i cridaners. La coloració del seu plomatge és ben variada anant des de tonalitats marronoses a grisoses, amb un taquejat més marcat a la zona dorsal i el cap.  Els joves, en canvi, llueixen un plomatge molt diferent, d’un intens color marró xocolata.

Solen evitar els boscos amb un sotabosc molt dens, ja que segurament això podria ser un inconvenient a l’hora de caçar. La seva dieta es basa en petits micromamífers com ratolins, talpons, musaranyes i petits ocells, tot i que una de les principals incògnites és cóm se les arregla durant els mesos més freds per tal d’alimentar-se i poder caçar preses en mig d’un bosc cobert de neu.

Es tracta d’una au especialment silenciosa, excepte durant l’època de zel. Els primers cants nupcials es poden sentir des de principis de gener fins a mitjans d’abril i consisteixen en una ràpida successió de 5 a 7 “pu” que recorden una mica al cant d’una puput.

Cria en forats als arbres, cavitats que poden ser naturals o bé nius vells de picot verd (Picus viridis) i sobretot de picot negre (Dryocopus martius), que fa uns forats més grans i fàcilment ocupables pel mussol, pel que la seva presència va estretament lligada a la presències d’aquest pícid.

Els mascles són sedentaris, passen l’hivern  custodiant el seu territori i cavitats de nidificació, mentre que les femelles i joves, degut a les dures condicions d’aquesta estació, es desplacen a zones amb més possibilitats de trobar-hi preses. L’any següent es busquen una nova parella, podent-se donar casos de poligàmia.

Entre els seus nombrosos enemics hi trobem la marta (Martes martes) que fàcilment se les ingènia per penetrar al niu i matar la femella i els pollets. Altres depredadors són dos ocells rapinyaires de major mida, el gamarús (Strix aluco) i l’astor (Accipiter gentilis), la presència dels quals ha confinat al mussol pirinenc a les zones més altes i fredes del boscos pirinencs buscant refugi i protecció davant d’aquestes grans caçadores.

 

Imatge 3: Marta en un forat de picot i possible cau de mussol pirinenc. Font: http://www.pbase.com

 

Conservació

El mussol pirinenc és un ocell força estricte pel que fa a les altes temperatures i és bioindicador dels boscos on viu. El fet de requerir cavitats per fer-hi el niu implica que sigui un ocell associat a boscos madurs. Aquest requeriment l’ha portat a ser considerada una espècie bandera, és a dir, que la seva conservació repercuteix directament en la conservació d’altres espècies tant de fauna com flora. Per tant el mussol pirinenc pot ser considerada una espècie d’especial interès per a la conservació del medi subalpí.

Així doncs, entre les principals amenaces que afecten a la conservació d’aquest petit rapinyaire primer de tot hi inclourem les nombroses incògnites sobre la seva biologia, afegint sobretot la intervenció del l’home en el seu hàbitat. Els aprofitaments forestals, amb l’eliminació d’arbres vells tant necessaris per poder-hi trobar cavitats per fer-hi els nius, l’increment de la presència humana als boscos durant l’hivern, les estacions d’esquí etc., posen en perill la supervivència d’aquesta rara i interessant espècie al nostre territori.

L’increment de les temperatures motivat pel canvi climàtic podria estar també actuant també com a un factor d’estrès ambiental.

A tot això, s’han iniciat noves línies de recerca amb la instal·lació de caixes niu, que permetran  conèixer més detalls de la població pirinenca d’aquest mussol. Sabent quines són les preferències pel que fa a hàbitat i comportament d’aquest mussol es podran establir nous models de gestió forestal respectuosos i compatibles amb la presència d’aquesta au, inclosa a la Lista roja de aves de España com a espècie “quasi amenaçada”.

Bibliografia consultada:

• Alamany, O. & Ticó, J.R. 1984. Primeras observaciones de Lechuza de Tengmalm en la Península Ibérica. Quercus, num 13
• Madroño, A. & González, C. & Atienza, J. C. (Eds.) 2004. Libro Rojo de las Aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife.Madrid
• Alamany, O. 1988. El desconegut futur del mussol pirinenc. Butlletí de DEPANA, núm 2.
• Mariné, R. & Dalmau J., 2000. El mussol pirinenc, un argument per conservar el medi subalpí. Revista de l’Associació per a la Defensa de la Natura d’Andorra 10, 2-5
• Mariné, R. & Dalmau, J. & Guillen J., 2000. Mussol pirinenc, el gran desconegut. Bioma num 3, 36-39.
• Alamany, O. 1989. Situación de la Lechuza de Tengmalm (Mochuelo Boreal) Aegolius funereus en la Península Ibérica. Quercus, núm. 44
• seo.org

Algunes espècies d’ocells representatives de les zones de muntanya

Arribada ja la primavera, la música de la natura comença a sonar i molts dels ocells comencen a cantar per marcar el territori amb l’afany de trobar parella. És per això que avui us volem parlar de “maixons”, com els anomenen en aquestes contrades aneuenques.

I és que si parem atenció, sorprenentment és un dels pocs ordres d’animals que han sabut adaptar-se a qualsevol tipus d’hàbitat. És per això que els trobem representats en gairebé tots els ecosistemes existents. Des dels deserts més càlids on hi viu el pinsà rosat, passant per les selves amazòniques amb els tucans, fins arribar a l’Antàrtida on hi trobem el pingüí reial.

Per tant, posar-se a parlar d’ocells donaria peu a omplir pàgines i pàgines analitzant diferents aspectes com ara els ocells migradors i les seves rutes, la morfologia adaptada a un hàbitat i a una alimentació… Però avui senzillament ens centrarem en algunes de les espècies més emblemàtiques i representatives de les zones de muntanya com la nostra.

Món Natura Pirineus està ubicat a 1540m d’altitud, just abandonant l’estatge montà d’alzinars i rouredes i endinsant-se a l’estatge subalpí amb pinedes de pi roig i negre a la solana i l’avetosa i pi negre a  l’obaga, i tenint per guardià l’estatge alpí a tocar, a partir dels 2100m.

És difícil haver de triar unes espècies i no unes altres per parlar-vos-en, ja que totes tenen les seves particularitats i la seva funció dins el trencaclosques de la natura.

Us proposem que ens acompanyeu en aquesta lectura a fer un recorregut pels prats de dall, torrents,  boscos, tarteres i prats alpins de l’entorn del centre.

Comencem a fer les primeres passes pel camí ramader que ens menarà fins als prats de dall, on anant en silenci fàcilment podrem observar i veure força espècies de distribució més àmplia com la griva, el pinsà comú, les mallerengues… És per això que entrarem dins el bosc subalpí.

En aquest estatge hi viuen dos espècies de les que anomenem paraigües degut a la seva importància a nivell ecològic. La seva presència és el resultat de l’existència d’una munió d’espècies, d’una gran biodiversitat i d’unes qualitats de l’ecosistema excepcionals. Això fa que protegint-les de retruc se’n protegeixin moltes d’altres. Estem parlant del picot negre i el mussol pirinenc.

Picot negre

El picot negre, és el pícid més gran que viu a Europa, característic per la seva coloració totalment negre, excepte una taca vermella ben vistosa en el capell dels mascles, i en el clatell de les femelles. Com la resta de les altres espècies de la seva família, té una morfologia ben característica: llengua llarga amb uns ganxets a la punta; bec llarg i robust especialment dissenyat per construir el seu niu i poder-se alimentar d’insectes xilòfags (descomponedors de la fusta). Espècie més aviat esquerpa, resulta més fàcil detectar la seva presència pels seus reclams aguts i el tamborineig, o pels forats que fan als arbres. Aquest forats poden tenir dues funcions: buscar aliment, o si són més aviat ovalats com a niu.

El mussol pirinenc es una espècie d’origen boreal. Els Pirineus són el límit meridional de la població europea.

És un dels mussols més petits que tenim a casa nostra. La seva coloració totalment mimètica com l’escorça dels arbres (amb tons morrons i grisos xispejat de blanc) i el bec cru que li queda amagat per les plomes de la cara, fan que sovint la seva presència passi totalment desapercebuda.

La seves urpes són les grans reguladores de les poblacions de micromamífers com les musaranyes, talpons i ratolins i es podria dir que de la societat de la natura són els ocupes, aprofitant nius abandonats del picot negre.

Mussol pirinenc

Un comportament curiós d’aquesta espècie és que quan sent algun depredador que puja per l’arbre, instintivament surt i treu el cap, no pas amb l’objectiu de fer el xafarder sinó per a tapar el niu amb la seva cara de coloració totalment críptica.

Com a fet anecdòtic no va ser fins a principis dels anys 80 que es va conèixer la seva presència als nostres boscos, tot i que probablement si el seu cant fos escoltat per algun padrí aneuenc contrabandista en època de maquis o fugitiu en la seva joventut,  reconeixeria ràpidament el seu cant característic: “tu-tu-tu- ttuuu”.

Aquí podríem citar moltíssimes més espècies com el picasoques blau, el trencapinyes, el raspinell, el gall fer… però els deixarem per altres ocasions.

Deixant el bosc enrere i forçant una mica més la respiració podem assolir algun cim com el Tèsol, i no hi ha millor recompensa a part de gaudir de les vistes que tenir la sort de sorprendre una parella de perdius blanques.

Perdiu blanca

La perdiu blanca és de la família dels tetraònids com el gall fer. De distribució boreoalpina que va arribar als Pirineus durant la darrera glaciació, es podria dir que és una espècie relicta.

Té dos estratègies per a poder sobreviure en un medi tan advers: moure’s a poc a poc i passar desapercebuda. És per això que canvia el seu plomatge dues vegades a l’any. A l’estiu és bigarrada com les roques de granit i a l’hivern blanca com la neu. El factor que desencadena aquesta muda no és  la sensació tèrmica sinó el fotoperíode. El canvi en el clima fa que aquesta espècie es vegi greument afectada.

Una altra adaptació és tenir el cos recobert de plomes dobles (ploma i filoploma), creant un aïllant tèrmic excel·lent. Els seus tarsos i dits també estan emplomats per no enfonsar-se tan a la neu. Menja fulles, tiges i insectes.

En una altra ocasió tornarem a fer una sortida virtual per apropar-vos a d’altres espècies del territori com el trencalòs, les gralles de bec groc, el pardal d’ala blanca i el cercavores.