El mussol pirinenc, una espècie bandera.

Malgrat el seu nom, el mussol pirinenc (Aegolius funereus), també conegut com la Lechuza de Tengmalm, és un rapinyaire nocturn de l’Ordre dels Strigiformes que es troba típicament als boscos boreals del nostre planeta. És present a Amèrica del Nord, a Àsia i al nord d’Europa, però també s’han trobat d’altres poblacions aïllades a zones d’alta muntanya de menys latitud (relíquies de l’època post-glacial), essent el Pirineu el límit sud-oest de la seva àrea de distribució europea.

Imatge 1: Mussol pirinenc. Font: Wikipedia

La distribució d’aquest ocell a la Península ha estat envoltada d’un gran desconeixement. La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes  francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d’avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d’aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars (O. Alamany, J.R. Ticó 1984). La seva distribució altitudinal, costums nocturnes i el fet que canti en ple hivern poden haver contribuït a la manca d’informació fins a dates tant recents.

Aquest petit rapinyaire, de no més de 22-27 cm de longitud i 50-62 cm d’envergadura, habita als boscos de la taigà boreal, buscant al nostre Pirineu boscos madurs subalpins, entre els 1.700 i 2.300m d’alçada, generalment de pi negre i avet.

Imatge 2: Mussol pirinenc en un forat de picot. Font: http://www.naturephoto-cz.com

Presenta un cap relativament gran i aplanat per sobre amb uns ulls grocs ben grans i cridaners. La coloració del seu plomatge és ben variada anant des de tonalitats marronoses a grisoses, amb un taquejat més marcat a la zona dorsal i el cap.  Els joves, en canvi, llueixen un plomatge molt diferent, d’un intens color marró xocolata.

Solen evitar els boscos amb un sotabosc molt dens, ja que segurament això podria ser un inconvenient a l’hora de caçar. La seva dieta es basa en petits micromamífers com ratolins, talpons, musaranyes i petits ocells, tot i que una de les principals incògnites és cóm se les arregla durant els mesos més freds per tal d’alimentar-se i poder caçar preses en mig d’un bosc cobert de neu.

Es tracta d’una au especialment silenciosa, excepte durant l’època de zel. Els primers cants nupcials es poden sentir des de principis de gener fins a mitjans d’abril i consisteixen en una ràpida successió de 5 a 7 “pu” que recorden una mica al cant d’una puput.

Cria en forats als arbres, cavitats que poden ser naturals o bé nius vells de picot verd (Picus viridis) i sobretot de picot negre (Dryocopus martius), que fa uns forats més grans i fàcilment ocupables pel mussol, pel que la seva presència va estretament lligada a la presències d’aquest pícid.

Els mascles són sedentaris, passen l’hivern  custodiant el seu territori i cavitats de nidificació, mentre que les femelles i joves, degut a les dures condicions d’aquesta estació, es desplacen a zones amb més possibilitats de trobar-hi preses. L’any següent es busquen una nova parella, podent-se donar casos de poligàmia.

Entre els seus nombrosos enemics hi trobem la marta (Martes martes) que fàcilment se les ingènia per penetrar al niu i matar la femella i els pollets. Altres depredadors són dos ocells rapinyaires de major mida, el gamarús (Strix aluco) i l’astor (Accipiter gentilis), la presència dels quals ha confinat al mussol pirinenc a les zones més altes i fredes del boscos pirinencs buscant refugi i protecció davant d’aquestes grans caçadores.

 

Imatge 3: Marta en un forat de picot i possible cau de mussol pirinenc. Font: http://www.pbase.com

 

Conservació

El mussol pirinenc és un ocell força estricte pel que fa a les altes temperatures i és bioindicador dels boscos on viu. El fet de requerir cavitats per fer-hi el niu implica que sigui un ocell associat a boscos madurs. Aquest requeriment l’ha portat a ser considerada una espècie bandera, és a dir, que la seva conservació repercuteix directament en la conservació d’altres espècies tant de fauna com flora. Per tant el mussol pirinenc pot ser considerada una espècie d’especial interès per a la conservació del medi subalpí.

Així doncs, entre les principals amenaces que afecten a la conservació d’aquest petit rapinyaire primer de tot hi inclourem les nombroses incògnites sobre la seva biologia, afegint sobretot la intervenció del l’home en el seu hàbitat. Els aprofitaments forestals, amb l’eliminació d’arbres vells tant necessaris per poder-hi trobar cavitats per fer-hi els nius, l’increment de la presència humana als boscos durant l’hivern, les estacions d’esquí etc., posen en perill la supervivència d’aquesta rara i interessant espècie al nostre territori.

L’increment de les temperatures motivat pel canvi climàtic podria estar també actuant també com a un factor d’estrès ambiental.

A tot això, s’han iniciat noves línies de recerca amb la instal·lació de caixes niu, que permetran  conèixer més detalls de la població pirinenca d’aquest mussol. Sabent quines són les preferències pel que fa a hàbitat i comportament d’aquest mussol es podran establir nous models de gestió forestal respectuosos i compatibles amb la presència d’aquesta au, inclosa a la Lista roja de aves de España com a espècie “quasi amenaçada”.

Bibliografia consultada:

• Alamany, O. & Ticó, J.R. 1984. Primeras observaciones de Lechuza de Tengmalm en la Península Ibérica. Quercus, num 13
• Madroño, A. & González, C. & Atienza, J. C. (Eds.) 2004. Libro Rojo de las Aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife.Madrid
• Alamany, O. 1988. El desconegut futur del mussol pirinenc. Butlletí de DEPANA, núm 2.
• Mariné, R. & Dalmau J., 2000. El mussol pirinenc, un argument per conservar el medi subalpí. Revista de l’Associació per a la Defensa de la Natura d’Andorra 10, 2-5
• Mariné, R. & Dalmau, J. & Guillen J., 2000. Mussol pirinenc, el gran desconegut. Bioma num 3, 36-39.
• Alamany, O. 1989. Situación de la Lechuza de Tengmalm (Mochuelo Boreal) Aegolius funereus en la Península Ibérica. Quercus, núm. 44
• seo.org

La marta o mart

Marta (Martes martes)

Cast: marta; aran.: gat martin; vas.: lepaori; fr.: martre des pins; ang.: pine marten

La marta o mart és un mamífer carnívor de la família dels mustèlids de la mida d’un gat domèstic comuna a la major part d’Europa i algunes zones d’Orient. El color general de la marta és el marró fosc, més clar al ventre i més fosc a les potes. Al coll presenta una taca més o menys triangular, en forma de pitet, de color crema o groc ataronjat, que s’observa més nítid fora de l’època estival i que ens permet diferenciar-la de la fagina, un altre mustèlid del que és molt semblant, però aquesta presenta la taca de la gola de color blanc i amb orelles més petites i musell més arrodonit. Te el cos allargat, el cap petit i les potes curtes però més llargues que la resta de mustèlids amb pel recobrint fins la planta dels peus que li donen una alçada d’uns 25cm, amb una longitud de cap i cos d’uns 50 cm i una llarga i espessa cua de prop de 30 cm.

Font: Arxiu MónNatura Pirineus

Els mascles poden pesar entre 1,2 i 2 kg i les femelles entre 0,9 i 1,5 kg, arribant a viure en captivitat fins els 20 anys però amb una esperança de vida en estat salvatge que difícilment supera els 10 anys.

L’àrea de distribució de l espècie s’estén per Europa, oest de Sibèria, Turquia, nord d’Irak i nord d’Iran. A la península ibèrica es troba al nord de Portugal, serres orientals de Galicia, Montes de León i Zamora, Cordillera Cantàbrica, Pirineus i Prepirineu aragonès i de Navarra. A les illes de Mallorca i Menorca a estat una espècie introduïda.

Font: Wikipedia

La marta és una espècie forestal, present en boscos eurosiberians caducifolis i de coníferes. Des del nivell del mar fins a pràcticament els 2000 m d’alçada es refugia en lo més profund del bosc, apartada del medi humà, ocupant un territori que es capaç de recórrer en una sola nit saltant de branca en branca amb agilitat i fent servir la cua per equilibrar-se o desplaçant-se a salts pel terra recolzada sobre els dits (espècie digitígrada) com a espècie semi arborícola que és. En els seu ampli territori la marta disposa de diversos refugis, majoritàriament precaris i sense condicionament com a lloc de descans o refugi durant períodes de climatologia adversa, situats en el forat d’un tronc, niu abandonat, espai entre roques…D’entre aquests el triat per a criar presentarà major protecció davant els depredadors i en una zona amb bons recursos alimentaris.

L’alimentació de la marta és variada, consumeix petits mamífers, aus, rèptils, amfibis, invertebrats, fruits i ous, essent capaç de xuclar un ou agafant-lo delicadament entre les potes anteriors després de fer-li dos orificis amb les dents demostrant l’habilitat en l’ús de les potes, però estudis recents indiquen que és un especialista facultatiu en el consum de micromamífers, doncs aquests són preferits a d’altres tipus d’aliment fins i tot en les èpoques de menor abundància.

Font: http://www.iberimage.com (Martes martes)

El zel de la marta te lloc a l’estiu, dura uns quinze dies i durant aquest període els mascles es disputen a les femelles observant-se més activitat dins els territoris. Igual que a d’altres mustèlids la implantació del blastocists és diferida, això vol dir que es produeix una pausa a la gestació després de les primeres divisions cel·lulars que pot durar fins a set mesos, i no serà fins a finals de l’hivern següent quan començarà la vertadera gestació d’unes 9 setmanes per parir les cries entre març i maig. Pot tenir de 1 a 7 cries, generalment de 2 a 4, i aquestes neixen sense pèl, amb els ulls tancats i pesant tan sol uns 30 grams. Passades 5 setmanes obriran els ulls i continuaran mamant fins les 7-8 setmanes, moment en el que començaran a sortir i jugar fora del cau. Aquestes jovenetes martes no deixaran a la mare fins que entri en zel a l’estiu següent, arribant a la maduresa sexual al voltant dels 2 anys de vida.

El marcatge olorós és la principal forma de comunicació de la marta. Aquesta diposita en el medi les femtes sobre substrats cridaners i elevats, orina i secrecions de les glàndules anals i ventrals. Les principals funcions d’aquestes marques olfactives són la defensa del territori i la comunicació entre sexes durant el període reproductor.

Les seves principals amenaces són la caça no sostenible, l’enverinament accidental i la pèrdua i fragmentació dels seus hàbitats forestals. A més, és una espècie encara perseguida per la seva pell en alguns països, tot i estar-hi, en teoria, protegida. L’impacte de les diverses activitats humanes i les campanyes de caça amb trampa converteixen a l’home en el major perill per la marta, que en realitat te pocs enemics naturals, ja que la seva habilitat per trepar als arbres li permet escapar dels possibles predadors, entre els que trobem a la guineu, el duc, l’àliga daurada, el linx boreal, etc. La incidència de la predació sobre les poblacions de marta és baixa, ja que normalment els individus capturats són majoritàriament animals vells, malalts, ferits, i també algunes cries.

La seva predilecció pels boscos de coníferes de muntanya i una activitat bàsicament crepuscular i nocturna fa que sigui una espècie molt difícil d’observar a la natura.

Com a dada curiosa, el nom de la marta en finlandès és “Nokia”, i d’aquí surt el nom d’una ciutat del mateix nom i de la coneguda marca de telefonia.