Els boscos representen un terç de la superfície del nostre planeta i desenvolupen un paper clau per a la vida.
A part de la biodiversitat que allotgen, un 80% de la biodiversitat total (incloent espècies animals i vegetals), els boscos proporcionen la possibilitat d’adaptar-nos al canvi climàtic gràcies al seu paper regulador de la concentració d’oxigen, diòxid de carboni i humitat atmosfèrica. També disminueixen l’erosió del sòl, eviten grans avingudes i proveeixen a les conques hidrogràfiques del 75% de l’aigua dolça mundial. Sense perdre de vista que els boscos suposen una gran font de recursos que l’home ha aprofitat des de temps remots: llenya, carbó, bolets, aliments, etc.
Catalunya presenta una gran varietat de boscos tant pel que fa a la seva diversitat d’espècies com per la seva complexitat. Tot i el reduït espai que representa Catalunya hi podem trobar tot un conjunt de comunitats forestals difícilment comparable a molts altres llocs del nostre continent. Des de les pinedes de pi negre i les avetoses del Pirineu fins als alzinars, les garrigues i les pinedes de pi blanc de vora mar, aquesta gran diversitat és conseqüència d’una multitud de factors: bioclimàtics i edàfics, però també antròpics.
Pràcticament el 40% del país està cobert per bosc, essent aquest l’ecosistema predominant en una gran part del territori català i també ho seria en més d’un 80% del país si s’abandonés el paisatge a la seva evolució natural.
Tot i així, cal recordar que una plantació d’arbres no fa un bosc. Què volem dir amb això? Segons diversos estudis només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. El que abunda al nostre país són boscos joves, i en la majoria de casos els boscos madurs són molt petits que s’han conservat per trobar-se en llocs força inaccessibles.
La manca de boscos madurs no és un problema exclusiu del nostre país. A escala mundial la destrucció s’ha produït, i se segueix produint, a un ritme frenètic.
Un dels millors indicadors per valorar la qualitat ambiental dels ecosistemes forestals són les aus. Els últims censos de seguiment d’avifauna a Espanya assenyalen que les espècies forestals presenten en general una tendència positiva, però són les espècies generalistes les que més prosperen, mentre que aquelles que depenen de boscos madurs, com el gall fer, presenten un estat de conservació desfavorable.
Mascle gall fer
La inexistència de boscos vells i l’escassetat de boscos madurs en la regió mediterrània va motivar que fa uns anys s’iniciés un projecte de recerca sobre els boscos madurs i l’elaboració d’un inventari de boscos singulars de Catalunya.
Femella gall fer
Recentment el Departament d’Agricultura ha previst crear una xarxa de reserves per a boscos que es deixaran únicament i exclusivament a la seva pròpia evolució natural.
Tot i així, és responsabilitat de tots el posar en valor aquests petits espais naturals, més enllà dels valors purament econòmic o ecològic, ja que són part del nostre patrimoni i els hem d’intentar preservar.
Una de les espècies més emblemàtiques dels Pirineus és el gall fer i durant el mes de maig el podem escoltar fent un cant característic i significatiu de què està en època de zel. És molt difícil de veure ja que és tímid i sempre està a l’aguait a sobre dels arbres. Si el trobem serà en boscos subalpins de pi negre i avet, d’entre 1700 i 2000 metres d’alçada, i tot l’any habita aquests masses forestals denses. Està considerada espècie amenaçada i la redacció de plans de gestió esdevé de vital importància per a la seva conservació.
El gall fer és un au de l’ordre dels galliformes i de la família dels Tetraònids que trobem present per tot Europa. Aquí a la Península Ibèrica la trobem present a la part més nord i amb dues subespècies, a Cantàbria la subespècie cantabricus i als Pirineus la subespècie aquitanicus. A la resta d’Europa hi ha una gran varietat de subespècies.
T. u. obsoletus – Nord de Rússia i nord de Sibèria fins els trams alts del riu Lena.
És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.
Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.
La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.
Ambdós sexes tenen adaptacions molt bones per protegir-se de les baixes temperatures com els tarsos plomats, un dits grossos amb unes petites barbes i filopluma (dues plomes d’un sol raqui).
Els polls tenen una coloració semblant a la femella, de camuflatge i a partir dels 3 mesos ja comencen a adquirir el plomatge de mascles i femelles adults.
Si no el veiem, podrem saber que està present en un bosc quan trobem els seus rastres, tant excrements com petjades. Els excrements es diu que son com filtres de cigarreta, més grans en els mascles que en les femelles i les petjades les podem observar molt bé a sobre de la neu.
L’època de zel comença al mes de març però quan més es manifesta és al maig i ho fan d’una manera molt característica. S’ajunten tots els galls i gallines de la zona en un punt concret anomenat “cantader” i allí es on hi ha l’exhibició dels mascles a dalt dels arbres i a terra, tant del cant com del plomatge, davant les femelles i són elles qui seleccionaran el millor mascle per deixar descendència. El mascle fa una mena de dansa a sobre dels troncs per fer-se vistós i desplega una impressionant cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha les baralles de mascles que moltes vegades acaben amb la mort d’algun d’ells. Els mascles i les femelles canten des del trenc d’alba fins a mig matí i el mascle ho fa fent un “cloc-cloc-shifi-shifi-…” i la femella “hoc-hoc-hoc-…”. En el moment que el mascle està cantant es diu que està en èxtasi perquè, en aquest moment que dura pocs segons, és quan no hi sent ni hi veu, i antigament s’aprofitaven aquests moments d’èxtasis per acostar-se i poder-lo caçar amb un tret d’escopeta.
Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.
La seva alimentació és bastant variada depenent de l’època de l’any; a la primavera i estiu menja brots tendres de plantes, herba, larves, crisàlides de formiga, glans, etc i a la tardor i hivern, fruits del bosc com el nabiu, gerds, grosella i fulles de pi.
Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l’hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d’activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc.
Actualment, en la redacció de plans tècnics d’aprofitament forestal es té molt considerat la preservació d’aquesta espècie al territori, aplicant unes actuacions sostenibles amb l’espècie i el medi on viu. En la mateixa línia, el Departament de Medi Ambient, anualment fa censos i seguiment de les poblacions per tal de gestionar i millorar tan l’espècie com el seu hàbitat.
MónNatura Pirineus 