Els fongs i el seu paper en els sòls forestals.

Article publicat a la revista La Borrufa

Qui són?

Els fongs son uns organismes eucariotes que de per sí sols són considerats un regne de la vida “Fungi”. Actualment se’n coneixen unes 69000 espècies però segons els estudis (Hawksworth.,1991), s’estima que el total d’espècies podria arribar fins als 1,6 milions.

Una de les seves peculiaritats és la presència de quitina en la paret cel·lular. La quitina és una substància que també es troba formant part de la coberta dels artròpodes i aquest fet, sumat a que no fan fotosíntesis, provoca que els fongs siguin més propers als animals que no pas als vegetals. Basant-se en aquest principi, un micòleg afirmava: “Un rovelló s’assembla més a un elefant que no pas a una planta”.

Exemplar del gènere Gyromitra sobre d’un tronc en descomposició, podem veure de manera explícita el fet de que els fongs viuen sobre/dins el mateix medi del qual s’alimenten.

Els fongs no han d’invertir energia en buscar aliment ja que viuen literalment sobre/dins el mateix medi del que s’alimenten. El seu tipus d’alimentació es coneix com a lisotròfia. Consisteix en la secreció d’uns enzims en el medi que descomponen l’aliment. Un cop aquest és descompost serà ingerit pel fong.

Un requeriment bàsic i indispensable per a que visquin és que els valors d’humitat estiguin sempre per sobre del 20%. Tanmateix, quan aquestes o altres condicions favorables no es compleixen, alguns d’ells poden passar molts anys en forma d’espores resistents a l’espera d’una millora.

Funcions que desenvolupen en sòls forestals:

Els fongs juguen un paper molt important en els sòls forestals per diverses raons. Tot seguit en citem algunes. La primera és perquè són uns descomponedors per excel·lència doncs qualsevol tipus de substrat és susceptible d’ésser atacat per un fong. Tant és així que són els únics organismes capaços de digerir completament els components més recalcitrants de la fusta com la lignina i la cel·lulosa fins convertir-los en humus. Gràcies a ells, una gran part de matèria orgànica que queda al sòl (fulles de caducifolis o llenya) és descomposta i retornada a l’atmosfera en forma de CO₂.

Una segona raó que justifica la seva importància en sòls forestals és la micorizació. Es tracta d’una relació mutualista i extremadament evolucionada entre les arrels d’una planta i les hifes d’un fong. És present en el 95% de les plantes vasculars i això ja ens dona una idea de la importància d’aquesta relació. Ambdós organismes (fong i planta) en surten beneficiats. El fong, perquè pot captar determinats productes que la planta ha sintetitzat durant el procés de fotosíntesis (bàsicament carbohidrats). Per part de la planta els beneficis que n’obté són molts i molt diversos. D’una banda fa servir les hifes dels fongs (miceli unit a les arrels) com si fossin prolongacions de les seves arrels. Això li permet d’augmentar considerablement la superfície de sòl accessible i en conseqüència, optimitzar l’absorció d’aigua (+60%) i la captació de nutrients, alguns dels quals, com és el cas de fòsfor, serien molt difícils de captar si no fos pel fong.

Un altre aspecte que millora molt en les plantes micorizades és la seva resistència front els impactes ambientals abiòtics com són l’estrès hídric, la salinitat o variacions del pH, i els impactes ambientals biòtics com atacs de patògens, ja que els fongs generen un mantell fúngic amb substàncies antibiòtiques a les immediacions de les arrels que els hi impedeixen l’establiment.

Una planta/arbre pot presentar fins a 50 espècies de fongs micorízics diferents. Alhora, aquests fongs també poden estar associats a diverses plantes/arbres. Això genera un teixit de miceli fora de les arrels que pot acabar connectant tot un bosc. Estem parlant doncs, d’una xarxa subterrània de micelis que connecta els organismes i per tant, l’abast dels seus efectes no es limita a un organisme sinó que són a nivell de tota la comunitat. Podem afirmar doncs que la salut d’un bosc depèn directament de la presència, abundància i diversitat dels fongs simbionts micorízics.

“En aquesta relació, podem veure en la natura un exemple del valor de la cooperació entre organismes molt diferents però amb un propòsit comú, sobreviure i reproduir-se per perpetuar l’espècie”.

Sabíeu què?

Els fongs poden tenir moltes aplicacions, un exemple n’és l’ús que se’n va fer a Mèxic en el sector de la gestió dels residus.

Un dels problemes a l’hora de gestionar els residus de les grans ciutats son els bolquers, aquests es produeixen/consumeixen a grans quantitats i son molt difícils de degradar ja que contenen molta cel·lulosa.

En un experiment dut a terme per la doctora R.Espinosa de la universitat autònoma metropolitana de Mèxic, van esterilitzar bolquers i van barrejar-los amb lignina i miceli de gírgoles (Pleurotus ostreatus), les quals es caracteritzen per digerir la cel·lulosa, els resultats van ser més que satisfactoris ja que cada kg de bolquers va ser reduït a 200 grams de residus i 300 grams de gírgoles, que posteriorment es podien comercialitzar (Delfin & Duran 2003).

El zoom…

El fong, al llarg del cicle de vida, presenta diferents formes (segons l’estadi). La forma que estem acostumats a veure al bosc i que coneixem com a bolet, és el cos fructífer o part encarregada d’escampar les espores (estadi reproductiu). Una altra forma del cicle són les hifes (estadi d’expansió/colonització) que són microscòpiques. El conjunt d’hifes forma colònies, visibles a ull nu i que són conegudes com a miceli. En algunes espècies, aquest miceli pot estendre’s molt i viure molts anys com és el cas d’una Armillaria bulbosa trobada a Michigan (USA) que ocupa una àrea de 20 Km2 de bosc i a la que se li estima una edat de 1500 anys, considerant-lo un dels éssers vius més grans i vells del planeta (Anderson J.B., 1992)

Cos fructífer d’una Armillaria bulbosa. Fotografia: J.Maria Ripoll Tarragó

Miceli d’Armillaria bulbosa. Font: http://www.uwgb.edu/biodiversity/resources/mushrooms/)

Per a més informació podeu consultar la Bibliografia utilitzada:

• Anderson, J. B. (1992). The fungus Armillaria bulbosa is among the largest and oldest living organisms. Nature, 356, 428-431
• Delfín-Alcalá, I., & Durán-De-Bazúa, C. (2003). Biodegradación de residuos urbanos lignocelulósicos por Pleurotus. Rev Int Contam Ambient, 19(1), 37-45.
• Hawksworth, D. L. (1991). The fungal dimension of biodiversity: magnitude, significance, and conservation. Mycological research, 95(6), 641-655.
• de Medio Ambiente, C., & de Galicia, X. (2004). El papel de los hongos en los suelos forestales. Recursos Rurais, 9.