Les banyes dels cèrvids

Ja estem immersos en la primavera i probablement aquests dies de més bonança aprofitarem per anar a fer alguna sortida per veure els seus colors i sentir-ne les seves olors. I és aleshores quan potser, mentre caminem, ens sorprèn trobar-nos una banya de daina o cérvol.

A nivell general podríem dir que les banyes són formacions òssies pròpies dels mamífers artiodàctils, és a dir, aquells que tenen un nombre parell de peülles a cada peu. Però al llarg d’aquest escrit intentarem fer-hi algun matís, ja que la seva funció sol ser semblant però no totes les “banyes” són iguals.

Banya isard

En la família dels bòvids (cabres, muflons i isards), com també les gaseles i prop d’un centenar d’espècies d’arreu del món, tenen banyes còrnies, amb una ànima òssia que en realitat és una protuberància de l’òs frontal. En  aquest cas, les banyes no tenen ramificacions ni els cauen mai. No tornen a créixer en cas d’accident i observant unes rugositats es pot saber més o menys l’edat de l’individu (com els anells de les soques del arbres).

En la majoria d’aquestes espècies les femelles també tenen banyes però no tan desenvolupades com les dels mascles.

En la família dels cèrvids (cérvol, daina i cabirol), i prop de 48 espècies d’arreu del món, només en solen tenir els mascles. No tenen cap mena d’estoig corni i solen ser ramificades, amb la particularitat que són caduques. Una vegada passada l’època de zel, són una nosa. La base es dissol i cauen com ho fan les fulles a la tardor. En el cas dels cabirols, al mes de novembre i en el cas dels cérvols i daines, de finals de març fins al maig.

Sembla ser que primer cauran les dels individus més forts i dominants, ja que així les tindran formades més d’hora que la resta de contrincants.

Banyes daines

Poc després que els hagin caigut, del mateix monyó creix la banya nova recoberta d’una pell de vellut anomenada corretja. Per dins hi circula el rec sanguini fent que creixi més o menys 1cm per setmana, arribant a una mida i un nº de puntes (excepte el cabirol que com a màxim en té 3 de puntes) que varia en funció de l’edat i sobretot, de l’estat físic de l’individu.

Un cop han crescut prou, la sang recula, la banya s’ossifica i el vellut que la cobria cau com l’escorça d’un arbre mort. Durant un parell de dies, els mascles tenen feina a gratar-se a les branques dels arbres per deixar-les ben netes i polides.

La funció bàsica de les banyes, és la defensa del territori amb els altres mascles en època de zel. Normalment no solen fer-se ferides al cos, sinó que les utilitzen en els enfrontaments com a mesura de força entre ells per desplaçar-se els uns als altres.

A la natura res és en va, i és totalment comprensible que en el cas dels cèrvids, com el cérvol i la daina, passada l’època de zel, aquestes cornes caiguin per comoditat a l’hora de desenvolupar-se pel bosc  en l’època que no són necessàries i per tenir-les noves i a punt per la propera temporada.

Sabíeu què?

Hi ha altres mamífers amb banyes, però són només unes quantes excepcions. Les banyes de les girafes, per exemple, són protuberàncies òssies recobertes de pell, sense cap beina còrnia. I la natura ha inventat encara una altra solució: les banyes dels rinoceronts són en realitat construccions a partir de pèls compactats. Eines d’origen ben diferent que compleixen una mateixa funció.

El zoom…

El vellut caigut un cop la banya s’ha desenvolupat, se’l mengen els petits carnívors, ja que té grans quantitats de minerals i altres substàncies alimentàries, especialment a l’extrem de les cornes . També era una menja molt apreciada per al poble inuït.

El gat fer, un felí de la nostra terra

El febrer és el mes dels gats. Segurament alguna vegada heu sentit aquesta dita popular que fa referència a què el mes de febrer, mes de temperatures baixes i algunes nevades, és l’època de zel dels felins en general.

El centre de fauna de Món Natura Pirineus acull dues espècies de la família dels felins (Felidae): el linx (Lynx lynx) i el gat salvatge (Felis silvestris) i avui volem fer referència a la de menor dimensió, el gat salvatge o gat fer.

Gat salvatge o gat fer (Felis silvestris)

cast.: Gato montés, aranès.: Gat-Garièr, eusk.: Basakatu, anglès.: Wild cat

Durant les últimes setmanes de febrer, aquest felí present a tot el territori peninsular, s’ha manifestat pels boscos reclamant l’aparellament per perpetuar l’espècie i ho fa llençant uns miols profunds i allargats per així ser escoltats a quilòmetres de distància ja que els gats són territorials i de vegades tenen la parella a molta distància.

L’aparellament té lloc durant la nit, de forma agressiva i ràpida i sovint s’ocasionen baralles entre mascles lluitant per un femella. Després de 63-65 dies de gestació, dóna el fruit de 3 o 4 cadells tenint, excepcionalment, dos parts per any. Aquests gatons s’independitzaran als 4 mesos per començar a buscar-se un nou territori i es podran reproduir a partir dels 10 mesos d’edat.

Els gats fers són animals molt territorials i agressius, cada gat té un territori establert defensat per ells mateixos durant tot l’any i delimitat per unes marques d’orina en puntes de roques i peus d’arbres. Dipositen els excrements (veure Figura 1) en punts concrets i sempre tapats per terra, cosa que fa molt difícil trobar-los i saber que hi ha gat salvatge en aquell bosc. Un altre rastre que podríem trobar és la petjada, deixant una empremta de la base del peu marcada sobre una superfície fangosa (veure Figura 2)

Figura 1

Figura 2

És un animal d’activitat nocturna, molt esquerp i fugitiu i per tant, difícil de veure a la natura. La seva distribució va des d’Europa occidental fins el Caucas i actualment presenta una àrea de distribució relicte. A Espanya era present de forma generalitzada i actualment ha passat a ser també relicte sense que estigui present a les illes Balears ni a les Canàries.

S’han registrat cites de gat salvatge des del nivell del mar fins a muntanyes de 2.250 metres d’altitud. Habita masses forestals espesses de bosc caducifoli pròximes a rierols i roquissars, aprofitant troncs d’arbres podrits o grutes a les roques per fer-hi el cau. Els cultius de secà són de gran importància per la presència d’aquest felí ja que d’allà n’extreu l’aliment.

És un excel·lent caçador de petits rosegadors i ocells tot i que també s’aprofita d’amfibis i rèptils i fins i tot d’insectes. L’estratègia de caça sol ser a l’espera, destacant la seva gran paciència. Així, un cop localitzada la presa, espera que passi pel lloc desitjat i amb un potent i ràpid salt la captura. També pot fer aproximacions a la presa essent silenciós i camuflant-se enmig de la vegetació.

Morfològicament té unes característiques peculiars i úniques. Té un cos corpulent i musculós, una cua llarga i gruixuda (amb forma de puro) amb dos anelles negres al capdamunt i finalitzant amb una taca negra, a la part posterior de les potes també té una taca negra (semblant un mitjó) i un pelatge en tot el cos de color cendrós i marró amb ratlles negres formant un perfecte vestit de camuflatge. Té ungles retràctils que pot treure i amagar a voluntat, manteniment així la seva arma de defensa i atac sempre ben afilada. La coloració dels ulls és verdosa i els bigotis blancs i allargats.

Una de les problemàtiques per aquesta espècie 100% salvatge ha estat la domesticació, donant a lloc a gats domèstics amb característiques molt distants a les salvatges. Posteriorment es produeix la hibridació del gat salvatge amb el domèstic i dóna lloc a un híbrid de gat que no és del tot salvatge, amb una degeneració dels trets morfològics i dels seus instints.

Gata salvatge del Centre de fauna de Món Natura Pirineus

El centre de fauna de MónNatura Pirineus

Avui us volem presentar la història d’aquest equipament, el centre de fauna de MónNatura Pirineus; un espai que acull onze espècies animals i que va néixer amb un primer objectiu clar i concís: impulsar i traslladar els coneixements divulgatius necessaris per tal de que les futures generacions vetllin per la protecció i conservació de les espècies vinculades en el seu territori.

El centre de fauna disposa d’un tancat de 6ha d’extensió i resta ubicat en una pineda de pi roig i bedollar al vessant solell de la vall de Son, damunt d’un antiga morrena glacial, on els blocs granítics ubicats en aquest bosc, donen un valor afegit a un escenari representatiu d’aquest territori que permet acollir la fauna salvatge més significativa dels Pirineus i la seva interacció amb aquest medi.

Ubicació de les espècies dins el centre de fauna MónNatura Pirineus

Des del seu disseny inicial, es vol defugir del concepte zoològic, la relació amb l’ecosistema del seu entorn, afavoreix que les espècies animals es trobin perfectament integrades en el vincle: espècie /medi.

La fauna salvatge, té un gran magnetisme i poder de seducció en la major part de les persones, però sobretot en els infants i joves. Malauradament, la major part de població coneix abans la fauna africana, que la fauna representativa del nostre territori.

Aquest projecte neix impulsat per la Fundació l’any 2001 i comptà amb el suport tècnic al llarg de 10 anys d’en Pepe Guillén (Naturalista i expert en l’impromta animal). El procés anomenat impromta, sorgeix d’una pràctica realitzada per un etòleg, Konrad Zacharias Lorenz (1903-1989), i que defineix l’impromta com el procés de desenvolupament de l’afecte pel primer objecte que es veu, és a dir, la modificació de la visió de la mare quan aquests animals són acabats de néixer o amb pocs dies de vida. Aleshores es produeix el canvi de mare biològica a mare adoptiva modificant tant sols una part del codi genètic, els instints salvatges perduren per tota la vida. Això ens permet que l’animal s’apropi a nosaltres sense cap por pel fet que nosaltres formem part del “vincle familiar”

Cabirols impromtats

Els tres objectius generals del centre de fauna són:

1. Divulgació i coneixement de la fauna dels Pirineus mitjançant activitats d’educació ambiental: Tant sols si coneixem i ens ho fem nostre podrem com a procés educatiu afavorir  la comprensió i necessitat de planificar futurs plans de gestió de la fauna autòctona dels Pirineus.
2. Ser partícips en projectes de reintroducció d’espècies en perill d’extinció.
3. Impulsar projectes de recerca mitjançant convenis amb les universitats basats en l’estudi del comportament animal en captivitat.

Les espècies que trobem al centre de fauna provenen de centres de recuperació o accidentalment de la dissort que alguns han patit després de néixer en el seu espai natural i haver perdut la seva mare.

Fem un breu repàs cronològic de l’ incorporació de les diferents espècies:

• Any 2004: Inicialment, el  centre de fauna acull quatre espècies animals: cabirol, teixó, geneta i guineu.
• Any 2006: Ens arriba un Isard, una espècie representativa de la fauna de l’alta muntanya.
• Any 2008: Incorporem el Linx nòrdic extingit als Pirineus i el Gall fer com l’ocell forestal més gran del territori Pirinenc.
• Any 2011. El Gat salvatge espècie mediterrània que ha patit degeneracions genètiques com a conseqüència del creuament amb gat domèstic.
• Any 2012: La Fagina, la Marta i El Trencalòs .

Amb la incorporació de la parella de Trencalossos, es dona força al segon dels objectius del centre: la conservació de les espècies protegides.

Les característiques properes a l’hàbitat natural del trencalòs i la idoneïtat de l’espai han fet possibles que els membres de la Fundació per Conservació dels Voltors FCV, valoressin molt positivament incloure el nostre centre com un dels 40 centres que participen arreu d’Europa en aquest projecte, coordinat per l’EEP (Programa Europeu d’Espècies amenaçades).

La conservació del propi hàbitat descrit anteriorment, permet que mentre es desenvolupa la visita dins del recinte, no ens passin per alt observacions interessants de valor naturalista, com formiguers de formiga roja, “tallers” de picot garser, esquirols i una diversa simfonia de cants dels principals ocells d’hàbit forestal, com les mallerengues, pinsans i el gaig entre altres.

Ara ja coneixeu una mica més aquesta història que va néixer fa més de 10 anys. Si heu quedat encuriosits per conèixer els nostres protagonistes, mensualment us anirem presentant cadascuna de les espècies.