Article a càrrec de Jaume Comas de Casa Foixenc d’Isil.
Isil, com tants i tants altres pobles pallaresos és una minúscula gota d’aigua enmig d’un mar embravit de serres i tossals de neus immaculades. L’aigua de les congestes i dels barrancs baixa per la Noguera Pallaresa fins al poble amb força. A l’arribar-hi, dubta per on passar i es divideix en dos brancs que tornen a unir-se més avall, deixant entremig una illa, una espècie d’Île de la Cité del Pallars. Isil i el riu són companys, companys inseparables. El riu l’abraça i l’acarona cada dia amb els seus braços suaus i subjugadors. És un abraçada d’amic, però també és un abraçada traïdora, quan de tant en tant embogeix i davalla furiós durant alguna tempesta tardoral.
Isil es país de pastures i aigües cristal·lines. Les seves muntanyes, que a l’hivern són cobertes de neu , acullen a l’estiu ramats i vacades que aprofiten l’herba tendra dels prats fins que, arribada la tardor baixaran de nou al poble per passar l’hivern . Els hiverns són llargs i durs. És l’època del torb, de les tempestes i de les vetllades a casa, mentre el paisatge s’amaga sota una espessa capa de neu que l’aclapara i el difumina fins que el sol d’una nova primavera el farà renéixer als colors i a la vida.. Isil és també un poble amb història, amb una vella història. Mans artesanes van deixar esculpides en les seves esglésies els muts testimonis d’un art i d’una cultura mil·lenàries que impertorbables veuen passar el temps, guardians petris de la fe d’un poble .
I sobretot a Isil hi viu gent, gent arrelada a la seva terra, a les seves tradicions, amant del treball i de la festa, gent que espera amb delit una nit a l’any, la seva nit.
Imatge: http://www.fallesisil.cat
Any rere any, Isil celebra la nit de Sant Joan la festa de les Falles, Aquesta festa fou declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1991, any que també es constituí l’Associació cultural Fallaires d’Isil amb l’objectiu de perpetuar aquesta festa ancestral. La celebració del solstici d’estiu va tenir en temps prehistòrics una complexitat ritual que avui dia encara desconeixem; als Pirineus, el costum d’encendre foc aquesta nit s’ha perdut en molts indrets, però a Isil mai s’ha deixat de celebrar la festa.
Les falles són troncs de pi, asclats i secs, que els fadrins del poble baixen aquesta nit de la muntanya del Faro situada uns quatre-cents metres per sobre del poble. La preparació de les falles comença una mesada i mig abans amb la tallada dels pins que s’escorcen i asclen per facilitar la seua assecada, Acabada la feina, es “planten” ,és a dir s’agrupen en piles de 20 o 30 formant una rotllana al voltant d’una falla central. El sol de juny farà la resta.
Imatge: http://www.fallesisil.cat
La vetlla de Sant Joan, els fadrins emprenen la marxa cap el Faro, on els esperen una cinquantena de falles. Quan es fa fosc, encenen un gran foc, mentre contemplen el poble, tot esperant l’encesa de la falla major plantada a la plaça, i que és el senyal que els indica l’inici de la sortida. Llavors, tots s’apressen a encendre la seva falla i quan el primer fallaire emprèn el camí de baixada endinsant-se en les profunditats de la nit, la resta es van afilerant l’un darrere l’altre fent-se llum amb les seves falles. Des del poble, la gent veu una gran serp de foc que es mou lentament cap el fons de la vall. Les falles més grosses s’avien enceses costes avall; la seva trajectòria dibuixa uns cercles de foc que col·laboren a fer més màgic el moment. Una mica per sobre de la vila, els infants, amb les falles que els han fet els seus pares o padrins, esperen nerviosos l’arribada dels fallaires; quan arriben, tots junts baixen cap a el poble on els esperen les fadrines, que els ofereixen coca, vi i un ram de clavellines, xeringuilla i menta davant d’una foguera, mentre els músics animen els fallaires tocant la marxa de les Falles, la música de la qual va ser recuperada l’any 1979 per la Dolors Llopart i el Jaume Arnella.
Després els fallaires enfilen la carretera i van fins l’església de Sant Joan on hi ha el cementiri; allà fan una creu a la porta per recordar els difunts i tornen cap al poble, travessen els ponts i recorren els carrers i placetes, i quan arriben a la plaça major, donen una volta a l’església i finalment deixen caure els tions al voltant de la falla central fent una gran foguera que durarà fins ben entrada la matinada.
Els més vells del poble sempre havien dit que en llençar les falles a la foguera es ballaven unes danses que amb el temps s’havien perdut. Gràcies a Dansàneu i a les músiques recuperades l’any 1979, aquestes danses es van poder reconstruir, i l’any 1993 finalment es van poder tornar a ballar la marxa dels fallaires, el ball de Bastons, així com el ball Pla i la Bolangera.
Imatge: http://www.fallesisil.cat
És evident que aquesta nit a Isil no és una nit com les altres . Alguna cosa misteriosa flota a l’ambient i totes les mirades es dirigeixen cap a la muntanya d’on ha baixat la llum purificadora, mentre el rostre dels fallaires expressa la satisfacció per la proesa realitzada. És la nit del foc, la nit màgica, la nit on se sent amb força la crida de les muntanyes….un ritual ancestral ha tingut lloc novament en un poble que no vol perdre els seus orígens.
Molts experts han volgut explicar el perquè de la festa. Ritus iniciàtic, culte a la fertilitat, al foc o als arbres….Ningú ho sap de cert. Només els isilencs ho saben. Quan se’ls pregunta perquè ho fan això de baixar el foc de la muntanya; diuen lacònicament: perquè sempre ho hem fet! Aquesta és segurament la veritable resposta sobre l’origen d’aquesta joia de la cultura pirinenca!
MónNatura Pirineus 