Article a càrrec de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista La Borrufa del mes de gener.
Ja immersos en les primeres nevades i endinsats a l’hivern, ja hem tret abrics, anoracs i altra roba adient aquesta estació de fred. Doncs no som els únics, la natura també s’ha preparat: molts arbres han perdut les fulles; el teixó s’ha alimentat tot el què ha pogut i més per acumular reserves per tal de poder pseudo-hivernar; les orenetes han marxat cap a territoris de més bonança; el trencalòs s’ha afanyat a refer el seu niu i buscar llana perquè aviat farà la posta, etc.
Però hi ha dos animals, estrictament d’aquests paratges alpins on vivim, que assoleixen el que en un principi seria el grau de perfecció màxim. L’ermini (Mustela nivalis) canvia el color del pelatge, i la perdiu blanca (Lagopus muta) del plomatge mimetitzant-se en l’entorn on viuen tornant-se completament blancs, menys les cues que són de color negre. Les dues espècies utilitzen la mateixa estratègia, en aquest cas però, ens centrarem en la perdiu blanca.
Font: http://www.xtec.cat
Aquesta és una espècie d’origen àrtic de la família dels tetraònids, com el gall fer, de distribució principalment circumpolar, tot i que també es troba en alguns reductes alpins com el nostre. La podem trobar entre els 1800 i els 3000 m d’altitud, amb preferència per les vessants septentrionals, amb tarteres per poder-s’hi amagar i fer el niu.
A l’hivern es troben a les crestes i als cims, on el vent deixa al descobert les plantes de les quals s’alimenten. Per passar la nit busquen sectors nevats on es col·loquen en una depressió o cavitat a la neu per afavorir la conservació de la seva escalfor corporal.
La primavera és l’època de zel, el mascle comença a cantar amb un seguit de sons guturals una hora abans de que surti el sol, acompanyat de vols nupcials.
És una espècie monògama, les femelles fan el niu amb 5-9 ous, entre els 2100 i 2600m, on després els polls trobaran una vegetació herbàcia i tupida amb menjar i refugi. Com que en aquesta altitud les condicions climàtiques són dures la mortalitat juvenil és alta. La població dels Pirineus catalans, andorrans i francesos s’estima en uns 6700 adults.
Un cop feta una breu explicació de l’espècie, ens centrarem amb el tema que us volíem plantejar en aquest escrit.
Com s’ha comentat anteriorment canvia el plomatge 2 vegades a l’any: d’abril a octubre els mascles són de color gris fosc i les femelles de color marró a clapes tenint els dos tenen la panxa i les ales blanques i la cua negra, en canvi de finals de novembre fins a finals de març, tan el mascle com la femella són completament blancs, a excepció de les plomes de la cua que són negres.
Ara ve la pregunta del milió, quin és el factor què fa que es desencadeni aquest canvi de plomatge? potser pensem en la temperatura ambiental? les primeres nevades? etc, doncs no. Es regeix pel fotoperíode, és a dir, la quantitat d’hores de llum i de foscor del dia.
I és aquí on rau el problema, ja fa anys que es constata un canvi en el clima del planeta, augmentant l’escalfament global accelerat per la nostra conducte i estil de vida. Això fa que les nevades siguin menys intenses i més tardanes.
Llavors és fàcil d’imaginar i sobretot de visualitzar una falda d’una muntanya que hauria d’estar coberta pel mantell nival, no ho està i la perdiu al bell mig de color blanc immaculat, és una diana fàcil i un semàfor pels seus depredadors com l’àguila daurada, la guineu, etc.
Sabíeu què?
A l’any 2008 es va iniciar el projecte Gallipyr, enmarcant-se dins del programa europeu de cooperació entre Espanya, França i Andorra. Inclou diferents accions sobre les anomenades galliformes de muntanya: gall fer, perdiu blanca i perdiu xerra. Si voleu podeu entrar en aquesta pàgina web per saber-ne una mica més: http://www.gallipyr.eu/gallipyr-red-pirenaica-de-los-galliformes-de-montana?set_language=es
El zoom…
Hi ha altres animals que utilitzen una estratègia semblant com les guineus àrtiques (Alopex lagopus) que viuen a les regions més fredes del pol nord.
MónNatura Pirineus 