Arriba el setembre i amb ell l’equinocci que dóna pas a la tardor. També podrem seguir gaudint de Saturn i de Mart i d’objectes del cel profund tan espectaculars com ho són el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la Galàxia espiral Andròmeda (M31).
I al setembre, com a l’abril, o plou tots els dies o estàs que casi te rostigues! Esperem poder gaudir d’uns bons cels nocturns.
Constel·lacions
Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions d’Àries, Peixos, Aquari, Capricorn, Sagitari i Escorpí que a finals de mes s’amagarà. A principi de mes encara podrem veure alguna estrella de la constel·lació de Balança i de Verge.
Cap a l’Est podrem veure les constel·lacions de Pegàs, Perseu, Triangle i Llangardaix. I cap al Nord Est comença ja a principi de mes a treure el cap Cotxer amb la seva estrella alfa Capella.
Per l’Oest – Nord Oest veurem la constel·lació de Bover i la Cabellera de Berenice que ja es van amagant; i també Hèrcules, la Corona Boreal i la constel·lació dels Gossos de caça. Cap al Sud veurem Dofí, Cavallet i la constel·lació de l’Escut. Al bell mig seguirem trobant les constel·lacions del triangle d’estiu: Lira i Cigne i més cap al Sud Àguila.
Cap al Nord, com sempre, trobarem les 5 constel·lacions circumpolars: la Ossa Major, la Ossa Menor, el Drac, Cefeus i Cassiopea. També cap al nord veure’m les constel·lacions de Linx i de Girafa.
Simulació del cel del 15 d’agost a les 22:30
Eclipses i altres fenòmens
Equinocci de tardor. El dia 22 de setembre el Sol passa per l’equinocci de tardor, dia el qual dóna lloc a l’inici de la tardor astronòmica a l’hemisferi nord i a la primavera al sud. Degut a la inclinació de la terra, durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord que el sud i al revés; però hi ha dos dies l’any que la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis, són els dies de l’equinocci de primavera i del de tardor, moment en que el sol roman dotze hores per sobre de l’horitzó i dotze per sota.
Eclipsis solar anular. En els eclipsis solars la Lluna passa entre la Terra i el Sol, enfosquint la imatge que ens arriba del Sol a la Terra, quan parlem d’un eclipsi anular la Lluna es troba tan lluny que no arriba a tapar tot el Sol sinó que ens deixa observar un anell al voltant de la lluna nova. Aquest 1 de setembre en tindrem un, tot i així des de casa nostra no el podrem observar sinó que serà visible només des de les regions tropicals del Sud d’Àfrica (Gabon, Congo, llac Tanganyika, Tanzània, Moçambic, Madagascar), i com a parcial des de tot Àfrica amb excepció de la franja més septentrional.
Eclipsis lunar penumbral. Els eclipsis lunar penumbrals són resultat del pas de la Terra entre el Sol i la Lluna, en el qual aquesta passa a través de la penombra terrestre, zona on la radiació solar és bloquejada parcialment, degut a la major mida angular del Sol que impedeix que la radiació sigui del tot bloquejada. Per tan, es tracta d’un eclipsi poc apreciable, donant lloc, tan sols, a un lleu enfosquiment de l’hemisferi nord lunar. L’eclipsi del 16 de setmbre serà visible des de terres catalanes al voltant de les 18.54 T.U. i serà especialment visible a la meitat oriental d’Àfrica, Àsia i occident australià.
El Sol
- Dia 5: SORTIDA a les 7h 20m; POSTA a les 20h 20m. Hores de sol 13h 00m.
- Dia 15: SORTIDA a les 7h 30m; POSTA a les 20h 03m. Hores de sol 12h 33m.
- Dia 25: SORTIDA a les 7h 40m; POSTA a les 19h 46m. Hores de sol 12h 06m.
La Lluna
- LLUNA NOVA el dia 1 a les 11h 03m.
- QUART CREIXENT el dia 9 a les 13h 49m.
- LLUNA PLENA el dia 16 a les 21h 05m.
- QUART MINVANT el dia 23 a les 11h 56m.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 2016-09-06 | 20:45 | 405,057 km |
| Perigeu | 2016-09-18 | 19:01 | 361,893 km |
Planetes observables
MERCURI, passa per la seva conjunció inferior el dia 12 de setembre, per tant no serà visible la major part del mes. Tot i així, el podrem veure sortir per l’horitzó Est i anirà incrementant la lluminositat fins que el dia 22 ja presentarà 1,1 de magnitud.
VENUS, s’observa al crepuscle cap a l’horitzó Oest Sud-oest a la constel·lació de Verge, cada dia el podrem veure una mica més alt a mesura que avança el mes.
MART, serà visible la primera part de la nit a principis i mitjans de mes a la constel·lació de Serpentari i a finals a Sagitari. La seva lluminositat anirà disminuint a mesura que avanci el mes, passant de -0,3 a 0,1.
JÚPITER, desapareix per l’horitzó Oest. El dia 26 es situa amb conjunció amb el Sol.
SATURN, és visible la primera part de la nit cap al Sud Oest a la constel·lació de Serpentari.
Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la
* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.
Andròmeda, la nostra galàxia veïna
Un dels objectes del cel profund més fàcilment observables aquest mes de setembre serà Andròmeda, M31. Andròmeda és la major galàxia propera a nosaltres, a 2.54 milions d’anys llum i és l’objecte més llunyà a nosaltres que podem observar a ull nu, cap a l’est, sobretot al voltant de mitja nit com una taca difusa amb una regió central clarament visible a través d’uns prismàtics.
Andròmeda i la Via Làctia. La galàxia en la qual ens trobem, la Via Làctia, i la més propera a nosaltres, Andròmeda, es troben dins un Grup Local de Galàxies en el qual Andròmeda és la més gran en volum, s’hi poden trobar un bilió d’estrelles, ja que Andròmeda té un diàmetre d’uns 220.000 anys llum i és més de 2.5 vegades la nostra galàxia. Tot i així, qui guanya en massa és la nostra Via Làctia, ja que conté més matèria fosca. Andròmeda s’està apropant a la Via Làctia, a uns 140 quilòmetres per segon i es creu que acabaran col·lisionant d’aquí uns 4.000 milions d’anys. Després de col·lisionar la batalla continuarà durant milers de milions d’anys fins que els forats negres supermassius del centre de cada galàxia s’apropin prou per fusionar-se.
La història del coneixement sobre Andròmeda: Andròmeda fa molts anys va ser anomenada la Gran Nebulosa d’Andròmeda, ja que els astrònoms pensaven que era un grup de gasos incandescents o un sistema com el solar en procés de formació. No va ser fins el segle XX que els astrònoms van ser capaços de resoldre la nebulosa espiral en estrelles individuals, i ja en la dècada del 1920 Edwin Hubble va determinar que Andròmeda es trobava fora de la nostra Galàxia. Gràcies a que Andròmeda ha estat estudiada durant dècades sabem que va néixer fa 10.000 milions d’anys com a resultats de la fusió de protogalàxies més petites i que fa al voltant de 8.000 milions d’anys va col·lisionar amb una altra per donar lloc a la gran M31 visible avui en dia.
Galàxia Andròmeda. Fotografia: Adam Evans
Que tingueu molts bons cels nocturns!
MónNatura Pirineus 