Els fongs i el seu paper en els sòls forestals.

Article publicat a la revista La Borrufa

Qui són?

Els fongs son uns organismes eucariotes que de per sí sols són considerats un regne de la vida “Fungi”. Actualment se’n coneixen unes 69000 espècies però segons els estudis (Hawksworth.,1991), s’estima que el total d’espècies podria arribar fins als 1,6 milions.

Una de les seves peculiaritats és la presència de quitina en la paret cel·lular. La quitina és una substància que també es troba formant part de la coberta dels artròpodes i aquest fet, sumat a que no fan fotosíntesis, provoca que els fongs siguin més propers als animals que no pas als vegetals. Basant-se en aquest principi, un micòleg afirmava: “Un rovelló s’assembla més a un elefant que no pas a una planta”.

Exemplar del gènere Gyromitra sobre d’un tronc en descomposició, podem veure de manera explícita el fet de que els fongs viuen sobre/dins el mateix medi del qual s’alimenten.

Els fongs no han d’invertir energia en buscar aliment ja que viuen literalment sobre/dins el mateix medi del que s’alimenten. El seu tipus d’alimentació es coneix com a lisotròfia. Consisteix en la secreció d’uns enzims en el medi que descomponen l’aliment. Un cop aquest és descompost serà ingerit pel fong.

Un requeriment bàsic i indispensable per a que visquin és que els valors d’humitat estiguin sempre per sobre del 20%. Tanmateix, quan aquestes o altres condicions favorables no es compleixen, alguns d’ells poden passar molts anys en forma d’espores resistents a l’espera d’una millora.

Funcions que desenvolupen en sòls forestals:

Els fongs juguen un paper molt important en els sòls forestals per diverses raons. Tot seguit en citem algunes. La primera és perquè són uns descomponedors per excel·lència doncs qualsevol tipus de substrat és susceptible d’ésser atacat per un fong. Tant és així que són els únics organismes capaços de digerir completament els components més recalcitrants de la fusta com la lignina i la cel·lulosa fins convertir-los en humus. Gràcies a ells, una gran part de matèria orgànica que queda al sòl (fulles de caducifolis o llenya) és descomposta i retornada a l’atmosfera en forma de CO₂.

Una segona raó que justifica la seva importància en sòls forestals és la micorizació. Es tracta d’una relació mutualista i extremadament evolucionada entre les arrels d’una planta i les hifes d’un fong. És present en el 95% de les plantes vasculars i això ja ens dona una idea de la importància d’aquesta relació. Ambdós organismes (fong i planta) en surten beneficiats. El fong, perquè pot captar determinats productes que la planta ha sintetitzat durant el procés de fotosíntesis (bàsicament carbohidrats). Per part de la planta els beneficis que n’obté són molts i molt diversos. D’una banda fa servir les hifes dels fongs (miceli unit a les arrels) com si fossin prolongacions de les seves arrels. Això li permet d’augmentar considerablement la superfície de sòl accessible i en conseqüència, optimitzar l’absorció d’aigua (+60%) i la captació de nutrients, alguns dels quals, com és el cas de fòsfor, serien molt difícils de captar si no fos pel fong.

Un altre aspecte que millora molt en les plantes micorizades és la seva resistència front els impactes ambientals abiòtics com són l’estrès hídric, la salinitat o variacions del pH, i els impactes ambientals biòtics com atacs de patògens, ja que els fongs generen un mantell fúngic amb substàncies antibiòtiques a les immediacions de les arrels que els hi impedeixen l’establiment.

Una planta/arbre pot presentar fins a 50 espècies de fongs micorízics diferents. Alhora, aquests fongs també poden estar associats a diverses plantes/arbres. Això genera un teixit de miceli fora de les arrels que pot acabar connectant tot un bosc. Estem parlant doncs, d’una xarxa subterrània de micelis que connecta els organismes i per tant, l’abast dels seus efectes no es limita a un organisme sinó que són a nivell de tota la comunitat. Podem afirmar doncs que la salut d’un bosc depèn directament de la presència, abundància i diversitat dels fongs simbionts micorízics.

“En aquesta relació, podem veure en la natura un exemple del valor de la cooperació entre organismes molt diferents però amb un propòsit comú, sobreviure i reproduir-se per perpetuar l’espècie”.

Sabíeu què?

Els fongs poden tenir moltes aplicacions, un exemple n’és l’ús que se’n va fer a Mèxic en el sector de la gestió dels residus.

Un dels problemes a l’hora de gestionar els residus de les grans ciutats son els bolquers, aquests es produeixen/consumeixen a grans quantitats i son molt difícils de degradar ja que contenen molta cel·lulosa.

En un experiment dut a terme per la doctora R.Espinosa de la universitat autònoma metropolitana de Mèxic, van esterilitzar bolquers i van barrejar-los amb lignina i miceli de gírgoles (Pleurotus ostreatus), les quals es caracteritzen per digerir la cel·lulosa, els resultats van ser més que satisfactoris ja que cada kg de bolquers va ser reduït a 200 grams de residus i 300 grams de gírgoles, que posteriorment es podien comercialitzar (Delfin & Duran 2003).

El zoom…

El fong, al llarg del cicle de vida, presenta diferents formes (segons l’estadi). La forma que estem acostumats a veure al bosc i que coneixem com a bolet, és el cos fructífer o part encarregada d’escampar les espores (estadi reproductiu). Una altra forma del cicle són les hifes (estadi d’expansió/colonització) que són microscòpiques. El conjunt d’hifes forma colònies, visibles a ull nu i que són conegudes com a miceli. En algunes espècies, aquest miceli pot estendre’s molt i viure molts anys com és el cas d’una Armillaria bulbosa trobada a Michigan (USA) que ocupa una àrea de 20 Km2 de bosc i a la que se li estima una edat de 1500 anys, considerant-lo un dels éssers vius més grans i vells del planeta (Anderson J.B., 1992)

Cos fructífer d’una Armillaria bulbosa. Fotografia: J.Maria Ripoll Tarragó

Miceli d’Armillaria bulbosa. Font: http://www.uwgb.edu/biodiversity/resources/mushrooms/)

Per a més informació podeu consultar la Bibliografia utilitzada:

• Anderson, J. B. (1992). The fungus Armillaria bulbosa is among the largest and oldest living organisms. Nature, 356, 428-431
• Delfín-Alcalá, I., & Durán-De-Bazúa, C. (2003). Biodegradación de residuos urbanos lignocelulósicos por Pleurotus. Rev Int Contam Ambient, 19(1), 37-45.
• Hawksworth, D. L. (1991). The fungal dimension of biodiversity: magnitude, significance, and conservation. Mycological research, 95(6), 641-655.
• de Medio Ambiente, C., & de Galicia, X. (2004). El papel de los hongos en los suelos forestales. Recursos Rurais, 9.

Cuidem els nostres boscos

Els boscos representen un terç de la superfície del nostre planeta i desenvolupen un paper clau per a la vida.

A part de la biodiversitat que allotgen, un 80% de la biodiversitat total (incloent espècies animals i vegetals), els boscos proporcionen la possibilitat d’adaptar-nos al canvi climàtic gràcies al seu paper regulador de la concentració d’oxigen, diòxid de carboni i humitat atmosfèrica. També disminueixen l’erosió del sòl, eviten grans avingudes i proveeixen a les conques hidrogràfiques del 75% de l’aigua dolça mundial. Sense perdre de vista que els boscos suposen una gran font de recursos que l’home ha aprofitat des de temps remots: llenya, carbó, bolets, aliments, etc.

Catalunya presenta una gran varietat de boscos tant pel que fa a la seva diversitat d’espècies com per la seva complexitat. Tot i el reduït espai que representa Catalunya hi podem trobar tot un conjunt de comunitats forestals difícilment comparable a molts altres llocs del nostre continent. Des de les pinedes de pi negre i les avetoses del Pirineu fins als alzinars, les garrigues i les pinedes de pi blanc de vora mar, aquesta gran diversitat és conseqüència d’una multitud de factors: bioclimàtics i edàfics, però també antròpics.

Bosc del Gerdar (Font: http://pponavarro.blogspot.com.es)

Pràcticament el 40% del país està cobert per bosc, essent aquest l’ecosistema predominant en una gran part del territori català i també ho seria en més d’un 80% del país si s’abandonés el paisatge a la seva evolució natural.

Tot i així, cal recordar que una plantació d’arbres no fa un bosc. Què volem dir amb això? Segons diversos estudis només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. El que abunda al nostre país són boscos joves, i en la majoria de casos els boscos madurs són molt petits que s’han conservat per trobar-se en llocs força inaccessibles.

La manca de boscos madurs no és un problema exclusiu del nostre país. A escala mundial la destrucció s’ha produït, i se segueix produint, a un ritme frenètic.

Un dels millors indicadors per valorar la qualitat ambiental dels ecosistemes forestals són les aus. Els últims censos de seguiment d’avifauna a Espanya assenyalen que les espècies forestals presenten en general una tendència positiva, però són les espècies generalistes les que més prosperen, mentre que aquelles que depenen de boscos madurs, com el gall fer, presenten un estat de conservació desfavorable.

Mascle gall fer

La inexistència de boscos vells i l’escassetat de boscos madurs en la regió mediterrània va motivar que fa uns anys s’iniciés un projecte de recerca sobre els boscos madurs i l’elaboració d’un inventari de boscos singulars de Catalunya.

Femella gall fer

Recentment el Departament d’Agricultura ha previst crear una xarxa de reserves per a boscos que es deixaran únicament i exclusivament a la seva pròpia evolució natural.

Tot i així, és responsabilitat de tots el posar en valor aquests petits espais naturals, més enllà dels valors purament econòmic o ecològic, ja que són part del nostre patrimoni i els hem d’intentar preservar.

La Mata de València, una avetosa per excel·lència

Entenem per  avetosa o avetar, el bosc format per un conjunt d’avets.

L’avet, (Abies alba) no és una conífera estrictament subalpina. S’estén profusament per l’estatge muntà, on molt sovint fa boscos mixtos amb el faig, si bé és veritat que s’enfila molt per l’estatge subalpí, mai arriba a constituir el límit del bosc natural, honor que només li pertoca al pi negre o al bedoll. Les avetoses busquen zones obagues obertes, situades sempre o preferentment per sobre del nivell de les boirades.

L’avet, és un arbre que pot arribar fins els 45 metres d’alçada, amb una forma, cónico-piramidal, amb el tronc molt recte quasi cilíndric i les branques en aparents verticils o pisos que tendeixen a la posició horitzontal. Una adaptació d’idoneïtat en els períodes de forta innivació. Presenta ramificació abundant i densa i ens dóna una ombra molt espessa, que ens permet gaudir a ple estiu d’una sensació insòlita al llarg de les nostres passejades

És un arbre de climes freds i sobretot humits. Necessita humitat regular; per tant, la precipitació estival ha de superar els 300 mm. Prefereix sòls profunds i àcids. El gran cúmul d’acícules al terra provoca que el sòl s’acidifiqui encara més.

Les seves fulles (acícules) es situen de manera helicoidal en les branques joves, però ràpidament es disposen en un sol pla, degut a la torsió del pecíol (en forma de doble pinta, o disposició dística). Aquesta posició dística possibilita un major aprofitament de la llum, permetent a l’avet habitar zones amb molts dies sense sol o amb boires permanents durant l’any. Les acícules mostren al revers dues línies que li donen un to argentat de tonalitat blanquinosa.

Les pinyes, les trobarem en disposició vertical  a la capçada de l’arbre quan són madures (setembre-octubre), es desintegren i i cauen les bràctees; al final, en l’arbre només queda l’eix central  ben pelat. El bosc d’avets, és molt dens on rarament trobem espècies acompanyants i si n’hi ha estan força disperses, com el bedoll.

El visitant que arriba a les Valls d’Àneu i s’enfila cap al cap del port de la Bonaigua direcció  a l’Aran, queda totalment sorprès per la immensitat de la Mata de València, una avetosa per excel·lència, paradís d’espècies d’ocells emblemàtiques com el Gall fer (Tetrao urogallus), el Mussol Pirinenc (Aegolius funereus), el Picot negre (Dryocopus martius) i carnívors com la Marta (Martes martes), un bosc madur singular que pren la magnitud categòrica d’estar considerada, com l’avetosa més important de la península ibèrica.

Un bosc on l’aprofitament forestal va ser des de l’edat mitjana font de recurs i benefici pels Aneuencs. Antigament i tradicionalment, en els pobles de les Valls d’Àneu hi havia una servitud a favor dels veïns del poble de rebre el 75% del producte líquid de les vendes de fusta i carbó, d’utilitzar els passius per als seus ramats i treure llenya i fusta per a propi ús. Aquest dret fou concedit pels Comtes de Pallars als seus vassalls i , més tard, quan la Casa de Cardona desposseí del seu títol a Hug Roger III, darrer comte de Pallars, aquest dret fou mantingut.

Posteriorment, la propietat d’aquests boscos va passar a la Casa de Medinaceli i finalment passà a altres propietaris mitjançant la llei desamortitzadora, fins que l’Estat els adquirí entre el 1975 i 1976.

La fusta s’utilitzava per la construcció de les cases, bordes… eren les fustes anomenades veïnals. El seu repartiment es feia per arbre o metres cúbics, segons les famílies o caps de família que hi havia  en cada poble. També utilitzaven llenya per escalfar-se i com a material de pagament de deutes..

Els aprofitaments de llenya s’havien d’obtenir  de fusta seca, en unes determinades partides del bosc i havien de ser soques velles, arbustos, arbres morts o no fusters. Estava prohibit tallar i esporgar arbres que no fossin marcats pel guarda forestal; en el cas que faltés fusta grossa per abastir a tots els veïns, es podia tallar arbres que fossin “puntiasecs”, raquítics o deformes.

La conservació actual i la gestió emprada en aquesta avetosa, actualment dins de la zona perifèrica del parc Nacional d’Aigüestortes i estany de St. Maurici ens permet disposar d’un atractiu turístic; una passejada insòlita i de record perdurable que cal preservar i que indubtablement recomanem a tots visitants que hagin triat com a destí turístic les Valls d’Àneu.