Article publicat a la revista La Borrufa
El liró gris (Glis glis) és un rosegador arborícola que es troba en tota mena de boscs caducifolis del sector nord de la Península Ibèrica. La seva presència s’acostuma a associar a boscs madurs i ben conservats, on s’alimenta de fruits secs (fages, avellanes, etc.), i hiverna en cavitats naturals dels arbres o al terra (Castién 2007). El podem observar desplaçant-se àgilment per les capçades dels arbres o per alguna vella edificació.
Liró gris. Autor: Gemma Valero
Les poblacions ibèriques es consideren quasi amenaçades, en part a causa de la baixa disponibilitat de cavitats naturals conseqüència de l’explotació intensa dels boscs fins mitjans del segle XX. Els boscos catalans han sofert una explotació intensa al llarg de dècades passades (Camprodon 2003), i aquest fet ha condicionat que la majoria de boscos es trobin actualment en fases primerenques de la successió forestal, amb arbres relativament joves. La formació de cavitats en els troncs es troba correlacionada amb l’edat dels arbres (Camprodon 2003), i per tant els boscos d’arbres joves són deficitaris en cavitats, i conseqüentment, en refugis per als petits mamífers forestals.
A Catalunya, el liró gris ocupa els boscos pirinencs, prepirinencs, i els de la regió oriental humida (Gosàlbez 1987).
El liró gris hiverna, igual que la rata cellarda, a la tardor s’engreixa força i acumula reserves per passar l’hivern dormint; pot arribar a doblar el seu pes! És un rosegador molt social, sovint s’agrupen dins del niu on s’amunteguen diferents animals per dormir junts, cosa que fan la major part del dia i és durant la nit quan es mostren molt actius.
La reproducció te lloc durant l’estiu normalment a partir dels dos anys de vida, de mitjana viuen uns sis anys, i generalment tenen entre 4 i 5 cries. Principalment vegetarians complementen la seva dieta amb insectes i ocasionalment ous i pollets que sorprenen al niu. Els seus principals depredadors són els mustèlids i les rapinyaires nocturnes, especialment el gamarús (Strix aluco).
Sabíeu què?
Els antics romans el criaven i se’l menjaven! Els romans els cultivaven en grans forats o (en ambients urbans menys espaiosos) en contenidors de terracota (els “gliraris”), no gaire diferents de les gàbies de hàmster d’avui en dia.
El zoom…
La col·locació de caixes niu per a lirons permet contrarestar el dèficit en cavitats dels boscos i facilita l’estudi de la biologia i ecologia de les poblacions de rosegadors arborícoles com el liró gris. No obstant això, la revisió de Caixes niu per ocells va permetre comprovar que els lirons accepten de molt bon grau aquestes caixes per criar (Camprodon et al., 2007).
Liró gris dins una caixa niu. Autor: Gemma Valero
MónNatura Pirineus 