Ja estem immersos en la primavera i probablement aquests dies de més bonança aprofitarem per anar a fer alguna sortida per veure els seus colors i sentir-ne les seves olors. I és aleshores quan potser, mentre caminem, ens sorprèn trobar-nos una banya de daina o cérvol.
A nivell general podríem dir que les banyes són formacions òssies pròpies dels mamífers artiodàctils, és a dir, aquells que tenen un nombre parell de peülles a cada peu. Però al llarg d’aquest escrit intentarem fer-hi algun matís, ja que la seva funció sol ser semblant però no totes les “banyes” són iguals.
Banya isard
En la família dels bòvids (cabres, muflons i isards), com també les gaseles i prop d’un centenar d’espècies d’arreu del món, tenen banyes còrnies, amb una ànima òssia que en realitat és una protuberància de l’òs frontal. En aquest cas, les banyes no tenen ramificacions ni els cauen mai. No tornen a créixer en cas d’accident i observant unes rugositats es pot saber més o menys l’edat de l’individu (com els anells de les soques del arbres).
En la majoria d’aquestes espècies les femelles també tenen banyes però no tan desenvolupades com les dels mascles.
En la família dels cèrvids (cérvol, daina i cabirol), i prop de 48 espècies d’arreu del món, només en solen tenir els mascles. No tenen cap mena d’estoig corni i solen ser ramificades, amb la particularitat que són caduques. Una vegada passada l’època de zel, són una nosa. La base es dissol i cauen com ho fan les fulles a la tardor. En el cas dels cabirols, al mes de novembre i en el cas dels cérvols i daines, de finals de març fins al maig.
Sembla ser que primer cauran les dels individus més forts i dominants, ja que així les tindran formades més d’hora que la resta de contrincants.
Banyes daines
Poc després que els hagin caigut, del mateix monyó creix la banya nova recoberta d’una pell de vellut anomenada corretja. Per dins hi circula el rec sanguini fent que creixi més o menys 1cm per setmana, arribant a una mida i un nº de puntes (excepte el cabirol que com a màxim en té 3 de puntes) que varia en funció de l’edat i sobretot, de l’estat físic de l’individu.
Un cop han crescut prou, la sang recula, la banya s’ossifica i el vellut que la cobria cau com l’escorça d’un arbre mort. Durant un parell de dies, els mascles tenen feina a gratar-se a les branques dels arbres per deixar-les ben netes i polides.
La funció bàsica de les banyes, és la defensa del territori amb els altres mascles en època de zel. Normalment no solen fer-se ferides al cos, sinó que les utilitzen en els enfrontaments com a mesura de força entre ells per desplaçar-se els uns als altres.
A la natura res és en va, i és totalment comprensible que en el cas dels cèrvids, com el cérvol i la daina, passada l’època de zel, aquestes cornes caiguin per comoditat a l’hora de desenvolupar-se pel bosc en l’època que no són necessàries i per tenir-les noves i a punt per la propera temporada.
Sabíeu què?
Hi ha altres mamífers amb banyes, però són només unes quantes excepcions. Les banyes de les girafes, per exemple, són protuberàncies òssies recobertes de pell, sense cap beina còrnia. I la natura ha inventat encara una altra solució: les banyes dels rinoceronts són en realitat construccions a partir de pèls compactats. Eines d’origen ben diferent que compleixen una mateixa funció.
El zoom…
El vellut caigut un cop la banya s’ha desenvolupat, se’l mengen els petits carnívors, ja que té grans quantitats de minerals i altres substàncies alimentàries, especialment a l’extrem de les cornes . També era una menja molt apreciada per al poble inuït.
MónNatura Pirineus 