Municipi: Alt Àneu
Població: deshabitat
Nuclis de població: Sorpe, Borén, Alòs, Isil, Isabarre, Son, València d’Àneu
Segons Joan Coromines, Àrreu, amb Arres i Arròs, parteixen d’un ètim preromà bascoide, arro (agre, rònec). Coromines 1994. (1)
Comencem un itinerari des de les Valls d’Àneu on ens endinsarem en un esplèndid paisatge, en un lloc poc transitat i on pots trobar un autèntic paradís. En els anys cinquanta, al poble d’Àrreu, situat en un dels paratges més feréstecs de les Valls d’Àneu, encara hi havia set cases obertes. I això que arribar-hi era tot una aventura, ja que Àrreu no ha tingut mai una carretera que hi faciliti l’accés. Potser per aquesta causa, visitar-lo avui representa la possibilitat de contemplar la natura en estat pur. (2)
Àrreu com Alós d’Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s’uní a Isil. I fins al 1972 formava part de l’antic terme d’Isil. Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1268,6 metres d’altitud, a l’esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d’Àrreu. És a prop de Borén al sud i una mica més distant al nord, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa.
Francisco de Zamora: “El lugar de Àrreu mira a mediodía, está cituado a la orilla del río, se compone de nuebe vezinos. Su titular es San Saturnino y hacen la fiesta mayor el primer domingo de octubre, qaue dura tres días, con músicos y bayle públicos. Tiene este lugar bosque. Ay un vicariio perpetuo. Abunda de pastos para toda especie de ganados y se cogen frutos como en los demás lugares de dicho valle.” (3)
Pascual Madoz 1845, dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Àrreu: “Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada a la Vall d’Àneu, en un barranc envoltat de muntanyes molt altes, combatuda pels vents del nord i del sud. Gaudeix d’un clima bastant sa, però a causa del fred extrem, s’hi produeixen pulmonies i refredats amb febres. Tenia en aquell moment 6 cases i l’església parroquial de Sant Sadurní, servida per un rector de provisió diocesana o reial, segons el mes en què es produeix la vacant. Separada del poble hi ha una ermita poc notòria. Hi ha fonts a l’entorn, d’aigües molt fortes. El territori és de qualitat inferior, muntanyós i trencat; només hi ha uns 40 jornals de feina de cultiu, la resta són ermots. S’hi produïa sègol, patates, llegums i fenc i s’hi criava bestiar vacum, de llana, mules i cavalls, porcs i uns vedells denominats serchs, de grans banyes. Hi havia caça de llebres, conills, perdius i isards, a més d’animals nocius, com guineus, llops i óssos. Comptava amb 5 veïns (caps de casa) i 25 ànimes (habitants). Fa esment que aquest poble era més amunt, a les Bordes d’Àrreu” (4)
Nosaltres continuem amb l’itinerari que l’escriptor Ferran Rella (5) ens proposa en el seu article de la Mare de Déu d’Àrreu: Senyora de les Neus:
“Un recorregut que s’enlaira fins als 1.300 metres d’altitud, discorre pel curs mitjà de la Noguera i ateny la zona meridional del terme municipal d’Isil, al Nord de les Vals d’Àneu. Aproximar-se al massís de Beret és una gran seducció la tranquil·litat del paisatge, des de l’aproximació silenciosa a la naturalesa, des de la visió testimonial de l’empremta humana, des de la veu envellutada que a través del riu d’Àrreu ens precipita, timba avall, entre blavors i escumes fins a la Noguera.
Des d’ Esterri enfilem la carretera que ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i que quilòmetres enllà ens menaria a Montgarri i a l’Aran tot vorejant el massís de Beret anomenat també de Marimanya. Aigües amunt, passem els ponts sobre el riu de la Bonaigua i la Noguera fins arribar al poble de Borén. Ha arribat el moment de deixar el cotxe, i d’iniciar la passejada que, en una hora escassa, ens traslladarà a territori d’Àrreu, lluny del trànsit rodat. Travessem el pont sobre el riu i , direcció a ponent, costejarem per un sender estret i costerut que s’enfila muntanya amunt gràcies als centenars d’esglaons que conformen l’anomenada escala d’Àrreu. Els esglaons de pedra perfectament marcats, ens recorden els temps, no massa reculats, qual el camí era força més transitat pels habitants que des d’Àrreu baixaven, els diumenges, a mercat a Esterri”.
“La vall d’Àrreu apunta d’Est a Oest, constitueix la banda sud del massís de Beret. Es tucs de la Cigalera, Muntanyó d’Àrreu, Rosari i Marimanya, a l’entorn dels 2.600m, tanquem el circ. Des de les alçades l’aigua s’escola, es relaxa en preciosos llacs: Muntanyó, Garrabeia i Rosari. Des de l’atmetlla de Rosari fins a Àrreu el riu s’espavila, el desnivell és considerable, quan arriba el pont de fusta tocant de la serradora s’ha trencat ja en milions de gotetes i una escumera blanca de cansament s’entreté contemplant la Mare de Déu de les Neus, abans d’engorjar-se fins a la Noguera”.
Camí cap a Àrreu
“Jordi Creus ens diu que aquesta és una caminada per fer amb un pas tranquil, sense presses. Per no perdre ni un detall d’un dels pocs territoris verges que des del punt de vista turístic encara queden en el nostre país. Són uns minuts força intensos, però que tenen la seva recompensa en les impressionants vistes que gaudireu d’indrets com Borén, Isavarre o Sorpe. Ara si que val la pena, de tant en tant, detenir-se donar-se la volta i admirar, des d’aquesta talaia natural Borén arraulir-se prop del llac, Isavarre alterós i, al fons, la visió se’ns perd entre valls i cims. Anem per un corriol d’aigua fresca i juganera que s’esbalça per sobre els prats de Borén. Minuts després, deixem enrere l’escala d’Àrreu, guanyem fàcilment el camí que planerament ens porta a la Vall pròpiament dita d’Àrreu”. (2)
Continuem el sender que descriu en Ferran Rella com un impecable camí de ferradura on al bell mig el barrancs, situem a un costat la Mare de Déu de les Neus i a l’altre, les bordes i el poblet d’Àrreu.(5)
La vall s’obre progressivament, el camí s’enfonsa en una petita depressió. Al capdamunt de la coma, a mà dreta, sobresurten unes construccions de pedra que reben el nom de “torre de la minyona”, que havia sigut una antiga fortificació, amb les restes es va construir una borda que avui està mig enrunada. La torre era en realitat un clos fortificat amb espitlleres, bastit sobre l’esbalç per controlar l’entrada de la vall. Queden en peu els murs i les construccions ramaderes al centre. La vista és impressionant.
Diu la llegenda d’en Pep Coll “que quan els moros ocupaven aquestes valls, una noia cristiana del poblet d’Àrreu es va enamorar d’un xicot moro, que també estava penjat per la noia. Els amants es veien secretament, d’amagat dels pares. Feia poc que festejaven quan, tot d’una, els moros van se expulsats de les Valls d’Àneu. Els pare de la noia, que s’havia destacat en la lluita contra els invasors, va fer-se amo de tots els prats i boscos de la seua petita vall i així, es va convertir en el nou senyor d’Àrreu. Quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro, va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla. La noia va viure en captiveri fins que una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia i , diuen, que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat”. Hem de suposar que van arribar al poble del xicot, i que a pesar que ell havia perdut la batalla amb els cristians i ella, els seu pare; a pesar que tots dos havien perdut les seues terres de la vall d’Àrreu, es tenien l’un a l’altre, i això per a ells era el que més comptava del món, de manera que van viure molt feliços en el seu exili de les terres baixes”. (6)
“A l’esquerra, molt ben situada, tocant del prat de Joan d’Àrreu i al peu del camí s’hi dreça la xicarrona ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu“: (6)
Aplec de la Mare de Déu de les Neus.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’imatges).
Registre: 778. Fons: Corbella (689)
Fons original: Antoni Jiménez Campi
Any: 1950
C Consell Cultural de les Valls d’Àneu
Ermita de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu
Es tracta d’una capella de reduïdes dimensions que fins no fa gaires anys, cada 5 d’agost, havia estat protagonista de multitudinaris aplecs que avui ja només perviuen en el record dels seus últim assistents”.
Està situada en un coster a ponent del poble d’Àrreu, a la dreta del Riu d’Àrreu i a l’esquerra del Barranc del Pinetar, a quasi 500 metres del poble, uns 80 metres més enlaire.
És un temple de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular, sobrealçat, més pel costat de migdia que pel septentrional. Té una porta senzilla al nord (façana poc habitual per a la porta en el romànic), amb un anagrama de Crist esculpit en un bloc de pedra. També té un petit campanar d’espadanya a la façana de ponent. La seva restauració es va executar entre el període comprés de juliol 2012 a setembre 2013.
En Ferran Rella ens diu que “És una ermita de butxaca, res en ella i en l’entorn no és imperfecte, cada espai actua en el retaule amb precisió matemàtica. Justament aquí cada cinc d’agost, s’apleguen la gent de l’entorn per retre homenatge a la “mestressa de les neus.” Davant la talla de la Mare de Déu, l’única del romànic aueuenc que quedà després de l’ensulsiada del ’36, les veus emocionades entonen els gojos”: (6)
“D’aquella glòria passada
de les gestes del temps vell
sols Vós heu romàs, dreçada
prop les runes del Castell”(…)
Barranc d’Àrreu
Des d’allà, ja en descens, haureu de travessar el pont sota el qual s’escolen, escumoses, les aigües el barranc d’Àrreu, just a tocar de l’antiga serradora d’Àrreu, vella relíquia d’activitat industrial típica de les zones pirinenques. Malauradament l’aigua no mou el rodet, ni la serra secciona els rulls. Fa anys que a Àrreu no hi viu ningú.
Bordes d’Àrreu
Ja a les restes del que havien estat les bordes d’Arreu o Àrreu de dalt abans que un allau, sepultà, per sempre més, un reculat 25 de desembre a principi del segle XIX, arrenca el senderol que mena a Rosari per la font de Sallerte. El poble es va tornar a edificar tot just davall del que va quedar enrunat i la prova d’aquella desfeta són les bordes que es van continuar conservant per guardar bestiar o eines o, simplement, per arrecerar-se d’una tempesta.
Nosaltres, però, continuem el descens, “Recordem una nit d’agost quan la pluja ens féu córrer des de l’ermita fins al paller de Joan d’Àrreu on vam haver de dormir. Avui, les seues parets ennegrides pel foc són testimoni d’un esfondrament que dia a dia governa l’ambient”.
Borda de Joan d’Àrreu.
Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
(Arxiu d’imatges) Registre 3818.
Fons diverses (316)
Fons original: Consell Cultural de les Valls d’Àneu
El senderol ens mena al carrer principal on trobareu les primeres cases del poble i on s’arrastellen les cases més boniques. Típiques construccions de muntanya amb llosats pronunciats i teulats prominents i amb alguna balconada de fusta de barrilons admirablement tornejats. Un amable pedrís i el cóm amb brollador conviden al descans.
Carrer principal d’Àrreu. Foto cedida per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. (Arxiu d’Imatges. Registres 292.
Fons Joaquim Morelló i Nart (76) Any: 1904. Fons original: Centre Excursionista de Catalunya
Poble d’Àrreu. Imatge: Gemma Valero
La conversa evoca temps millors per a Àrreu, repassem les contalles que Juan blau d’Esterri, un prodigiós fadrí, de gairebé cent anys nascut a casa Llirbat d’Àrreu, ens havia fet en d’altres ocasions: “desfila l’ambient engrescador en les festes del poble: festa major, carnestoltes… alguna facècia d’óssos i de bestiar, el batec de la vida quotidiana.
Records coberts per la pàtina del temps que s’esvaneixen més ràpidament per l’acció depredadora de l’home. En aquest temple del silenci, de la pau, de l’harmonia, l’entorn crida a la reflexió. Aquí s’hi materialitza el pillatge d’animals de dues potes.”
Poble d’Àrreu
“Portes franques, esbotzades, un devessall de papers escampats al terra: cartes, participacions de naixements – boda – defunció, documents agrícoles, fotografies.
Darrera la porta de la cuina un grogós calendari fixat en el temps. A les habitacions, envans de fusta folrats amb ídols de cine i cantants dels anys seixanta. La intimitat al descobert, res ha estat respectat. Fora de la casa recuperem el tremp”.
Al fons del carrer l’església parroquial dedicada a Sant Serni ens acosta el primitiu romànic dels segles IX-X, advocació occitana que evidencia la influència del comtat de Comenge sobre territori aneuenc.
Situada a l’extrem nord-est del nucli de població. És un temple de nau única, sense absis. Té un campanar d’espadanya de dos ulls damunt de la façana de ponent i porta a migdia.
Església de St. Serni
En el seu interior es conserven tres notables piques romàniques, una de baptismal, una altra de beneitera i una tercera que roman encastada a la paret. Aquesta darrera podria haver estat originalment un sarcòfag, però darrerament servia per a guardar-hi els sants olis.
Pica beneitera
Pica baptismal
Interior de l’església Imatge: Gemma Valero
Interior de l’església. Imatge: Gemma Valero
Marta Alòs, en el llibre dels pobles oblidats ens parla que en Ricard Bringué es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. Tot i que l’església romànica de Sant Serní o Sant Sadurní d’Àrreu és avui sense culte i en un estat ruïnós, el seu valor històric i patrimonial és molt important. Segons les dades que es recullen a la publicació feta dels Amics de l’Art Romànic, de l’IEC, l’advocació a Sant Serní permet pensar en l’origen alt medieval del segle X, i que la construcció original fos, fins i tot, preromànica. De fàcil accés al seu interior, el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill de desaparició d’alguns elements molt valuosos que encara hi ha a l’interior, com és el cas d’una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari”. “El capellà pujava de Borén a dir missa” (7).
En Ricard diu que “els nens d’Àrreu baixaven cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pel romànic, no. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra i tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les eugues… tothom treballava com bèsties…. I tot a braços!”.
Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver d’abandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb l’esforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard, no hi ha, però cap miratge de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà Àrreu, tot i que no sap quan. “Massa interessos, vet-ho aquí”.
Recorda la Festa Major d’agost, quan els veïns d’Isil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també , quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs s’engegava a peu. “Mitja hora de camí, tot plegat un passeig.
“I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa d’Arreu. “La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet”. I tot, també els records, van quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui sap… però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes i marxem. I els d’Àrreu van dir adéu a l’antiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes que s’emportaven la llana i tornaven amb xocolata, arròs i tabac”.
Enganxada a la parròquia, hi trobem la rectoria amb un preciós mirador de fusta treballada, avui ja, en molt mal estat. (5)
Església i rectoria
Marta Alòs,ens explica que es troba amb en Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu i li deixa anar una pregunta que sembla no trobar resposta: “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres!. El Santi em diu que sempre ha sentit a dir que pels anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera hi va haver pressions perquè no hi arribés. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic. Que les cases majestàtiques que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes per la manca de comunicació que no permet que hi arribin vehicles. La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar del poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny. Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147 que comunica Alòs d’Isil amb Esterri d’Àneu, resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, encara resisteix. (7)
El Ricard Bringué que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu, diu que la seva era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai l’he vista habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Folorentina, casa Nadal, casa Tomeló, la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que, per cert, li va imposar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano.
Continuem l’itinerari baixant per un caminet que surt de la part baixa del poble per un camí de ferradura que a partir de revolts pronunciats, serpenteja muntanya avall fins al lloc on el furiós barranc d’Àrreu diposita les seves aigües a l’interior de la Noguera Pallaresa. (5)
Vista de la Vall
El camí s’acosta al barranc, i en un moment, som a baix. Una palanca de fusta, restaurada ens permet d’acomplir l’itinerari que ancestralment recorria la gent d’Àrreu.
Pont d’Àrreu
I deixant enrere Àrreu, molt a prop de la carretera passem per damunt on s’aixeca, orgullós, l’ anomenat Pont d’Àrreu , on travessa la Noguera Pallaresa. Una construcció del segle XII amb arcada de mig punt i punt. L’arc està format per dovelles fetes amb lloses allargades i ben treballades. Ensorrat i refet diverses vegades, s’hi observen almenys tres moments constructius diferents.
I com diu Ferran Rella, “després del pont, ja a la realitat, l’asfalt fins a Borén on tenim els cotxes. “Immersos en el brogit del motor evoquem la rítmica tornada els gojos”.
“Puix com reina sou servida
d’aquest tros de Pirineu:
Defenseu la nostra vida,
Mare de Déu de la Neu”.
Algú es permet, en els versos solemnials, d’afegir-hi una frivolitat literària: defenseu Àrreu.
I acabem aquest magnífic itinerari amb unes paraules de Jordi Creus (2) :
“Les conseqüències del despoblament hi són ben visibles. Parets enrunades i vegetació sense fre que inunda fins i tot els llocs més sagrats de les llars. I també senyals inequívocs de la rapinya dels més desaprensius, d’aquells que no respecten ni els pobles morts. Bellesa i desolació a parts iguals. I enmig de tot, una escletxa oberta a l’esperança, ja que, prop de l’abeurador, en una de les cases -casa Nadal- hi ha senyals de vida. Després de molts anys de solitud. Arreu ha acollit mitja dotzena de joves vinguts de terres enllà de les valls d’Àneu. La tranquil·litat la tenen ben assegurada!
“Aquest itinerari és el punt final d’una caminada per una de les darreres valls impol·lutes del Pirineu. Una vall, però, que ben aviat pot mutar el rostre. La seua capçalera, així com la resta del municipi de l’Alt Aneu -al qual pertany-, està afectada pel projecte d’ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira- Beret cap al Pallars Sobirà. Des del Muntanyó d’Arreu a Sorpe, passant pels Clots de Rialba i el Pinatar, la natura feréstega que avui s’hi contempla pot deixar passar el brogit dels esquiadors, dels restaurants, dels aparcaments i de les urbanitzacions.
Per això, la meua recomanació no pot ser cap altra que visitar, com més aviat millor, aquesta vall genuïna, caracteritzada per l’abundància, el despoblament i l’harmonia serena d’Àrreu, un poble que l’escriptor Ferran Rella va definir, amb tot l’encert del món, com “la pagoda de la bellesa”.
Aquí us deixem, amb aquesta bellesa i magnífica Vall i amb aquest poble d’Àrreu. Un poble abandonat però amb una història que continua viva i que entre tots nosaltres hem de continuar protegint i preservant per respecte a tota aquesta gent i a la seva intimitat que any rere any han viscut i treballat i que fa que a questa bonica vall no sigui mai oblidada.
I continuarem el nostre recorregut per aquestes feréstecs Valls d’Àneu i ens endinsarem cap al pròxim poble. Fins aviat!
Mapa del recorregut
Referències:
(1) Coromines 1994.
(2) Jordi Creus. Article Vent de Port. Arnica 57.
(3) Francisco de Zamora 1790
(4) Madoz 1845.
(5) Itinerari segons l’escriptor Ferran Rella en el llibre de les Les Valls d’Àneu. Mare de deu d’Àrreu: Senyora de les Neus
(6) Conte de Pep Coll en el llibre Mentre el Món serà Món.
(7) Marta Alòs. Els pobles oblidats. Edicions Sidillà
Bibliografia
- Fotos cedides per gentilesa del Consell Cultural de les Valls d’Àneu (Arxiu d’Imatges). Consell Cultural de les Valls d’Àneu.
Av. J. Morelló, 3 baixos
25580 Esterri d’Àneu
- Coromines, Joan. «Àrreu». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. II. A – Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”, 1994. ISBN 84-7256-889-X.
- Àrnica. Revista del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Època III, nº57.Juny 2003. NIAL 1. Escenaris de memòria històrica. Per Ferran Rella. Article Jordi Creus Vent de Port.
- Respostes de la Vall d’Àneu als Qüestionaris de Francisco de Zamora (1790). Noticias de los pueblos del Valle de Àneo. Pag 231. Edita: Garsineu Edicions ISBN:84-88294-83-2
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Mentre el Món serà Món. Pep Coll. Editorial Empúries. ISBN: 84-9787-196-0
- Els pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Edicions Sidillà. ISBN: 978-84-938743-9-1
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Gil». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Bolòs i Masclans, Jordi; Busqueta i Riu, Joan-Josep. «Pont d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7.
- Gavín, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d’esglésies, 8). ISBN 84-85180-25-9.
- Adell i Gisbert, Joan-Albert; Cases i Loscos, Maria-Lluïsa; Sánchez i Boira, Imma. «Mare de Déu de les Neus d’Àrreu». A: El Pallars. Barcelona.
MónNatura Pirineus 