Malgrat el seu nom, el mussol pirinenc (Aegolius funereus), també conegut com la Lechuza de Tengmalm, és un rapinyaire nocturn de l’Ordre dels Strigiformes que es troba típicament als boscos boreals del nostre planeta. És present a Amèrica del Nord, a Àsia i al nord d’Europa, però també s’han trobat d’altres poblacions aïllades a zones d’alta muntanya de menys latitud (relíquies de l’època post-glacial), essent el Pirineu el límit sud-oest de la seva àrea de distribució europea.
Imatge 1: Mussol pirinenc. Font: Wikipedia
La distribució d’aquest ocell a la Península ha estat envoltada d’un gran desconeixement. La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d’avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d’aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars (O. Alamany, J.R. Ticó 1984). La seva distribució altitudinal, costums nocturnes i el fet que canti en ple hivern poden haver contribuït a la manca d’informació fins a dates tant recents.
Aquest petit rapinyaire, de no més de 22-27 cm de longitud i 50-62 cm d’envergadura, habita als boscos de la taigà boreal, buscant al nostre Pirineu boscos madurs subalpins, entre els 1.700 i 2.300m d’alçada, generalment de pi negre i avet.
Imatge 2: Mussol pirinenc en un forat de picot. Font: http://www.naturephoto-cz.com
Presenta un cap relativament gran i aplanat per sobre amb uns ulls grocs ben grans i cridaners. La coloració del seu plomatge és ben variada anant des de tonalitats marronoses a grisoses, amb un taquejat més marcat a la zona dorsal i el cap. Els joves, en canvi, llueixen un plomatge molt diferent, d’un intens color marró xocolata.
Solen evitar els boscos amb un sotabosc molt dens, ja que segurament això podria ser un inconvenient a l’hora de caçar. La seva dieta es basa en petits micromamífers com ratolins, talpons, musaranyes i petits ocells, tot i que una de les principals incògnites és cóm se les arregla durant els mesos més freds per tal d’alimentar-se i poder caçar preses en mig d’un bosc cobert de neu.
Es tracta d’una au especialment silenciosa, excepte durant l’època de zel. Els primers cants nupcials es poden sentir des de principis de gener fins a mitjans d’abril i consisteixen en una ràpida successió de 5 a 7 “pu” que recorden una mica al cant d’una puput.
Cria en forats als arbres, cavitats que poden ser naturals o bé nius vells de picot verd (Picus viridis) i sobretot de picot negre (Dryocopus martius), que fa uns forats més grans i fàcilment ocupables pel mussol, pel que la seva presència va estretament lligada a la presències d’aquest pícid.
Els mascles són sedentaris, passen l’hivern custodiant el seu territori i cavitats de nidificació, mentre que les femelles i joves, degut a les dures condicions d’aquesta estació, es desplacen a zones amb més possibilitats de trobar-hi preses. L’any següent es busquen una nova parella, podent-se donar casos de poligàmia.
Entre els seus nombrosos enemics hi trobem la marta (Martes martes) que fàcilment se les ingènia per penetrar al niu i matar la femella i els pollets. Altres depredadors són dos ocells rapinyaires de major mida, el gamarús (Strix aluco) i l’astor (Accipiter gentilis), la presència dels quals ha confinat al mussol pirinenc a les zones més altes i fredes del boscos pirinencs buscant refugi i protecció davant d’aquestes grans caçadores.
Imatge 3: Marta en un forat de picot i possible cau de mussol pirinenc. Font: http://www.pbase.com
Conservació
El mussol pirinenc és un ocell força estricte pel que fa a les altes temperatures i és bioindicador dels boscos on viu. El fet de requerir cavitats per fer-hi el niu implica que sigui un ocell associat a boscos madurs. Aquest requeriment l’ha portat a ser considerada una espècie bandera, és a dir, que la seva conservació repercuteix directament en la conservació d’altres espècies tant de fauna com flora. Per tant el mussol pirinenc pot ser considerada una espècie d’especial interès per a la conservació del medi subalpí.
Així doncs, entre les principals amenaces que afecten a la conservació d’aquest petit rapinyaire primer de tot hi inclourem les nombroses incògnites sobre la seva biologia, afegint sobretot la intervenció del l’home en el seu hàbitat. Els aprofitaments forestals, amb l’eliminació d’arbres vells tant necessaris per poder-hi trobar cavitats per fer-hi els nius, l’increment de la presència humana als boscos durant l’hivern, les estacions d’esquí etc., posen en perill la supervivència d’aquesta rara i interessant espècie al nostre territori.
L’increment de les temperatures motivat pel canvi climàtic podria estar també actuant també com a un factor d’estrès ambiental.
A tot això, s’han iniciat noves línies de recerca amb la instal·lació de caixes niu, que permetran conèixer més detalls de la població pirinenca d’aquest mussol. Sabent quines són les preferències pel que fa a hàbitat i comportament d’aquest mussol es podran establir nous models de gestió forestal respectuosos i compatibles amb la presència d’aquesta au, inclosa a la Lista roja de aves de España com a espècie “quasi amenaçada”.
Bibliografia consultada:
- Alamany, O. & Ticó, J.R. 1984. Primeras observaciones de Lechuza de Tengmalm en la Península Ibérica. Quercus, num 13
- Madroño, A. & González, C. & Atienza, J. C. (Eds.) 2004. Libro Rojo de las Aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife.Madrid
- Alamany, O. 1988. El desconegut futur del mussol pirinenc. Butlletí de DEPANA, núm 2.
- Mariné, R. & Dalmau J., 2000. El mussol pirinenc, un argument per conservar el medi subalpí. Revista de l’Associació per a la Defensa de la Natura d’Andorra 10, 2-5
- Mariné, R. & Dalmau, J. & Guillen J., 2000. Mussol pirinenc, el gran desconegut. Bioma num 3, 36-39.
- Alamany, O. 1989. Situación de la Lechuza de Tengmalm (Mochuelo Boreal) Aegolius funereus en la Península Ibérica. Quercus, núm. 44
- seo.org
MónNatura Pirineus 