Article publicat a la revista La Borrufa
Dins el regne animal és comú trobar que algunes espècies s’assemblen entre elles tot i no guardar cap tipus de parentesc. Per a aquells que, tot i ser inofensius, han aconseguit assemblar-se a animals molt més perillosos que ells mateixos, aquesta estratègia (anomenada mimetisme batesià) pot suposar la diferència entre la supervivència o l’extinció. I tot i que potser l’exemple més conegut d’aquest fenomen és el de les exòtiques falses serp de corall (que mimetitzen el color de les serps de corall, unes de les més verinoses del món), en tenim casos molt més a prop del que ens pensem. I és que qui no ha tingut un ensurt alguna vegada amb un sírfid, pensant que es tractava d’una vespa? (imatge 1)
Els sírfids són una família dins l’ordre de les mosques i els mosquits (dípters) que ha adoptat la coloració llampant que utilitzen les vespes com a avís als seus possibles depredadors de la seva perillositat. No obstant, els sírfids no estan dotats ni de fortes mandíbules ni d’agulló verinós, pel que són completament inofensius. La seva defensa és ser confosos amb espècies amb les quals pocs depredadors s’hi volen encarar.
Imatge 1. Exemplars de sírfid (esquerra) i de Vespula germanica, una vespa (dreta). Font: Wikipedia
Però tot i que evolutivament podríem dir que als sírfids els és favorable assemblar-se a les vespes, en un encontre amb humans podrien tenir la poca fortuna de ser considerats una amenaça i caure víctimes d’una raqueta elèctrica. I és que els humans hem desenvolupat en general una certa aversió als insectes i aràcnids en general, sovint perquè són plagues o per por a que ens piquin. Alguns d’ells han tingut la mala sort d’assemblar-se als seus parents menys amigables, sense que això els suposi cap avantatge evolutiu. És el cas dels tipúlids i dels opilions.
Els tipúlids (imatge 2) són una família d’insectes que, igual que els sírfids, s’inclou dins l’ordre dels dípters. En aquest cas, però, la seva aparença sovint recorda a la d’un mosquit gegant. Res més lluny de la realitat, ja que els tipúlids s’alimenten únicament de nèctar i no poden picar. Tot i així sovint s’emporten la mala fama dels seus parents, els mosquits, i la seva presència provoca aixecaments de sabatilla arreu del territori.
Imatge 2. Exemplars de tipúlid (esquerra) i de mosquit Culex (dreta). Font: Wikimedia commons
Als opilions, en canvi, se’ls confon amb les aranyes. Concretament amb una família, els fòlcids o pixallits, que acostumem a trobar penjades cap per avall de les seves teranyines en golfes i lavabos. Però els pobres no hi tenen res a veure, i és que tot i que tenen vuit potes com les aranyes, a diferència d’elles els opilions no poden fer teranyines ni tampoc són verinosos. Per sort per a ells, gairebé mai els trobarem dins les nostres llars, cosa que els fa menys propensos a acabar sota una sabata.
Imatge 3. Exemplars d’opilió (esquerra) i de fòlcid (dreta). Fonts: David Darling i Wikipedia
Per saber-ne més:
El mosquit tigre (Aedes albopictus) és inconfusible: les seves potes ratllades en blanc i negre el fan fàcil de distingir de la resta de mosquits. N’haureu sentit a parlar ja que, tot i ser originari d’Àsia, durant les últimes dècades s’ha estès a molts altres països, entre ells Espanya. Amb una mica d’aigua estancada en té prou per reproduir-se, així que quan arriba el bon temps és important revisar els nostres habitatges per assegurar-nos que no li posem fàcil, o aviat ens trobarem coberts de les seves molestes picades.
Imatge 4. Exemplar femella de mosquit tigre absorbint sang d’un hoste humà.
El zoom:
Dins els verdaders mosquits (culícids), només les femelles piquen; ho fan únicament per obtenir un suplement de proteïnes que els permeti assumir el cost de fabricar i pondre els ous. Durant la resta de les seves vides s’alimenten de nèctar.
