El sòl, el gran oblidat

Article publicat a la revista La Borrufa

El sòl és una fina capa que recobreix l’escorça terrestre i, tot i ser petita, és un tresor; doncs permet el desenvolupament de la vida en el planeta. És hàbitat de molts organismes, sosté les plantes, filtra i neteja l’aigua de contaminants i, a més a més, redueix la quantitat de CO² atmosfèric, ja que actua com a reservori d’aquest gas d’efecte hivernacle.

Així doncs, com pot ser que un element tan important per a la vida com és el sòl, no se’l conegui gaire? L’ONU, juntament amb la FAO, va declarar el 2015 com l’any internacional dels sòls per tal de donar-lo a conèixer una mica més i intentar divulgar la importància de la seva conservació.

Exemple de l’estructura vertical d’un sòl, amb els horitzons (o capes) molt ben diferenciats. Font: http://www.ck12.org

I és que tot i la gran quantitat de funcions beneficioses que el sòl duu a terme, actualment està vivint una degradació constant degut, principalment, a les males pràctiques que hom hi realitza. De fet, cada any es perden uns 5 milions d’hectàrees de sòl al món, i aquestes no són xifres gens bones si tenim en compte la creixent demanda alimentària que hi ha a nivell mundial a causa de l’augment de la població. Tanmateix, com que la societat no es pot permetre perdre anualment aquestes terres, busca en la desforestació de boscos i selves terrenys que puguin ser útils com a futurs camps agrícoles.

De fet, fins l’any 2000 la superfície de terres cultivades anava creixent exponencialment (seguint una tendència semblant a l’augment poblacional) però actualment estem en un punt d’estabilització o, incús de lleugera davallada. Però… per què està passant això? Doncs perquè no hi ha prou terra per compensar els sòls agrícoles que s’han degradat. No obstant això, amb bones gestions dels sòls aquesta gràfica es pot acabar estabilitzant; és a dir, no cal que el nombre de terres agrícoles segueixi creixent per abastir tota la població sinó que tan sols cal augmentar-ne la productivitat i assegurar-ne la conservació.

La manera més senzilla d’augmentar la productivitat és mitjançant l’ús de bones pràctiques pel sòl. En són exemples, afavorir el retorn de nutrients al sòl per tal d’evitar la pèrdua de matèria orgànica i que els sòls esdevinguin poc fèrtils; realitzar una bona llaurada seguint les corbes de nivell i no les de pendent per reduir al màxim l’erosió; regar amb aigües de bona qualitat per eliminar la salinització i, sobretot, reduir la quantitat d’aigües residuals que s’aboquen diàriament des d’indústries, zones urbanes, zones agrícoles, ramaderes i mineres per minimitzar la contaminació dels sòls.

Denudació i compactació d’un sòl amb passat agrícola. Font: http://www.madrimasd.org

Per saber-ne més:

El 2005 cada hora a Europa es perdien per segellat unes 10 hectàrees de sòl per culpa de l’expansió urbana. La pavimentació és actualment un greu problema de la pèrdua de sòls. Quan es pavimenta un sòl, la retirada dels horitzons o capes superficials (que és on hi ha més activitat biològica) i la impermeabilització amb una capa d’asfalt fa que aquell sòl ja no realitzi les seves funcions naturals i deixi de ser un sistema viu.

El zoom:

L’encoixinat o mulching és una tècnica que consisteix en recobrir el conreu amb diferents materials ja siguin naturals o sintètics. Si aquest encoixinat es realitza amb elements naturals, afavoreix el retorn de nutrients al sòl, redueix la pèrdua d’aigua per evaporació i l’erosió de sòl que causen l’aigua, el vent i altres agents atmosfèrics.

Figura 2: Conreu emprant la tècnica de mulching. Font: Peter Cundall.

Semblances desafortunades

Article publicat a la revista La Borrufa

Dins el regne animal és comú trobar que algunes espècies s’assemblen entre elles tot i no guardar cap tipus de parentesc. Per a aquells que, tot i ser inofensius, han aconseguit assemblar-se a animals molt més perillosos que ells mateixos, aquesta estratègia (anomenada mimetisme batesià) pot suposar la diferència entre la supervivència o l’extinció. I tot i que potser l’exemple més conegut d’aquest fenomen és el de les exòtiques falses serp de corall (que mimetitzen el color de les serps de corall, unes de les més verinoses del món), en tenim casos molt més a prop del que ens pensem. I és que qui no ha tingut un ensurt alguna vegada amb un sírfid, pensant que es tractava d’una vespa? (imatge 1)

Els sírfids són una família dins l’ordre de les mosques i els mosquits (dípters) que ha adoptat la coloració llampant que utilitzen les vespes com a avís als seus possibles depredadors de la seva perillositat. No obstant, els sírfids no estan dotats ni de fortes mandíbules ni d’agulló verinós, pel que són completament inofensius. La seva defensa és ser confosos amb espècies amb les quals pocs depredadors s’hi volen encarar.

Imatge 1. Exemplars de sírfid (esquerra) i de Vespula germanica, una vespa (dreta). Font: Wikipedia

Però tot i que evolutivament podríem dir que als sírfids els és favorable assemblar-se a les vespes, en un encontre amb humans podrien tenir la poca fortuna de ser considerats una amenaça i caure víctimes d’una raqueta elèctrica. I és que els humans hem desenvolupat en general una certa aversió als insectes i aràcnids en general, sovint perquè són plagues o per por a que ens piquin. Alguns d’ells han tingut la mala sort d’assemblar-se als seus parents menys amigables, sense que això els suposi cap avantatge evolutiu. És el cas dels tipúlids i dels opilions.

Els tipúlids (imatge 2) són una família d’insectes que, igual que els sírfids, s’inclou dins l’ordre dels dípters. En aquest cas, però, la seva aparença sovint recorda a la d’un mosquit gegant. Res més lluny de la realitat, ja que els tipúlids s’alimenten únicament de nèctar i no poden picar. Tot i així sovint s’emporten la mala fama dels seus parents, els mosquits, i la seva presència provoca aixecaments de sabatilla arreu del territori.

Imatge 2. Exemplars de tipúlid (esquerra) i de mosquit Culex (dreta). Font: Wikimedia commons

 

Als opilions, en canvi, se’ls confon amb les aranyes. Concretament amb una família, els fòlcids o pixallits, que acostumem a trobar penjades cap per avall de les seves teranyines en golfes i lavabos. Però els pobres no hi tenen res a veure, i és que tot i que tenen vuit potes com les aranyes, a diferència d’elles els opilions no poden fer teranyines ni tampoc són verinosos. Per sort per a ells, gairebé mai els trobarem dins les nostres llars, cosa que els fa menys propensos a acabar sota una sabata.

Imatge 3. Exemplars d’opilió (esquerra) i de fòlcid (dreta). Fonts: David Darling i Wikipedia

Per saber-ne més:

El mosquit tigre (Aedes albopictus) és inconfusible: les seves potes ratllades en blanc i negre el fan fàcil de distingir de la resta de mosquits. N’haureu sentit a parlar ja que, tot i ser originari d’Àsia, durant les últimes dècades s’ha estès a molts altres països, entre ells Espanya. Amb una mica d’aigua estancada en té prou per reproduir-se, així que quan arriba el bon temps és important revisar els nostres habitatges per assegurar-nos que no li posem fàcil, o aviat ens trobarem coberts de les seves molestes picades.

Imatge 4. Exemplar femella de mosquit tigre absorbint sang d’un hoste humà.

El zoom:

Dins els verdaders mosquits (culícids), només les femelles piquen; ho fan únicament per obtenir un suplement de proteïnes que els permeti assumir el cost de fabricar i pondre els ous. Durant la resta de les seves vides s’alimenten de nèctar.

 

L’origen de l’aigua

Article publicat a la revista La Borrufa

Quantes vegades hem fet passejades per arribar a un bonic riu, un tranquil estany o una impressionant cascada? Caminem a la recerca de fonts d’aigua, aquest compost capaç d’embellir increïblement qualsevol paisatge, d’igual forma com ens refresca, neteja i hidrata a nosaltres mateixos i  forma part de tots els organismes vius de la Terra. Per a tots és conegut el seu cicle, des del cel a la terra i fins que arriba als grans oceans, donant vida allà on passa… Però com es crea aquesta vital molècula? En quin moment els àtoms d’hidrogen s’enllacen amb els d’oxigen i donen lloc a aquesta substància tan necessària? I com ha arribat a nosaltres?

Mont-roig. Font: Arxiu

Doncs tot va començar fa 13.800 milions d’anys a partir del Big Bang. Després d’aquesta gran explosió l’univers va quedar inundat de plasma (un estat de la matèria on electrons i ions positius flueixen lliurement) durant 380.000 anys fins que la temperatura va baixar el suficient per permetre que es creessin tres dels elements químics més bàsics: l’hidrogen, l’heli i el liti. Aquests van resultar ser la massa mare de la resta d’elements que conformen l’univers i que es creen mitjançant la fusió nuclear que es produeix a l’interior de les estrelles. I és que els àtoms al cor de les estrelles es troben a tan alta temperatura i pressió que els seus nuclis acaben unint-se, canvien de composició atòmica i formen nous elements.

En el cas de les estrelles petites, les fusions nuclears segueixen una successió formant els següents elements, per ordre cronològic: Hidrogen-Heli-Liti-Carboni-Nitrogen-Oxigen (H-He-Li-C-N-O). En el cas d’estrelles més massives, però, la temperatura i la pressió permeten que aquestes successions formin elements més pesats, de tal manera que a la sèrie anterior s’hi afegirien el silici (Si) i el ferro (Fe).

Ja tenim llavors els elements químics per formar la molècula de la vida: hidrogen i oxigen. Però… on s’enllacen aquests àtoms per no separar-se mai més? Es creu que aquest fenomen es dóna en els núvols de gas i de pols còsmic resultat de la mort de les estrelles, on per diferents condicions fisicoquímiques es creen els enllaços que uneixen un àtom d’oxigen amb dos d’hidrogen per formar la molècula de l’aigua, H₂O.

Molècula d’aigua, amb l’àtom d’oxigen de color vermell i els àtoms d’hidrogen en blanc. Font: Wikipedia

I com va arribar tanta aigua al planeta blau? Doncs gràcies als objectes que al llarg de la història han impactat contra la Terra, com els asteroides i els cometes. Aquest son petits i grans trossos de rocs que es van originar durant la formació del nostre sistema solar. Observacions recents indiquen que al seu interior s’hi pot trobar gel i, possiblement, fins i tot aigua líquida.

Durant milers de milions d’anys d’ençà que es va formar el nostre sistema solar, incomptables cometes i asteroides han xocat amb la Terra, enriquint el nostre planeta amb aigua. Els marcadors químics a l’aigua dels nostres oceans suggereixen que la major part de l’aigua provenia dels asteroides.

Així, amb el pròxim glop d’aigua que feu, recordeu que esteu bevent un líquid extraterrestre!

Per saber-ne més:

A fora del nostre sistema solar també s’ha descobert aigua. Les últimes investigacions afirmen que HAT-P-11B és el primer exoplaneta de la grandària de Neptú conegut per tenir un ambient relativament lliure de núvols i, a més, han pogut apreciar clares marques en l’espectre que delaten la presència de molècules de vapor d’aigua a la seva atmosfera, així com d’hidrogen i traces d’elements pesats..

El zoom:

Dins del nostre sistema solar, la Terra no és l’únic planeta on s’ha trobat aigua, tot i que sí que és el que mes en té en estat líquid a la superfície gràcies a que estem dins la “zona d’habitabilitat” del nostre sistema solar, que és aquella on la podem trobar tant en estat sòlid com líquid i gasós. Però molts altres cossos també han rebut aigua durant la seva història, com per exemple tres dels quatre satèl·lits galileans de Júpiter (els més grans): Cal·listo, Europa i Ganimedes.

 

Les joies del Pirineu

Article publicat a la revista La Borrufa

Us heu parat mai a pensar quantes de les espècies del Pirineu són úniques d’aquesta zona i no podríem trobar a cap altre lloc del món?

El Pirineu, com a serralada muntanyosa, actua com una barrera natural entre les poblacions d’una mateixa espècie. Aquest fet facilita l’aparició d’espècies endèmiques en aquest territori. Una espècie endèmica és aquella que té la seva distribució restringida a zones geogràfiques molt concretes, i que fora d’aquestes àrees no les podem trobar. Normalment es donen degut a barreres naturals que dificulten l’intercanvi genètic entre poblacions. Aquesta especiació s’acostuma a donar en zones aïllades, factor que també limita el creixement de les poblacions ja que no es poden seguir expandint.

Al Pirineu trobem força exemples d’endemismes que cal posar en valor com seria la Sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi).  Aquesta espècie de rèptil va ser descrita fa relativament poc temps, al 1994, i declarada en perill d’extinció crític sobretot a causa d’un declivi constant de les seves poblacions. Aquestes estan confinades dins l’àrea del Parc Natural de l’Alt Pirineu, on aquest estiu ja s’ha fet la segona jornada de prospecció per a descriure millor l’hàbitat i la distribució de l’espècie.

En quant a les espècies vegetals, als Pirineus podem arribar a trobar 4.500 espècies diferents de les quals 160 són endèmiques. La Pinguicula longifolia presenta fulles d’un color groc pàl·lid i enganxoses ja que és una planta carnívora. Viu en sòls saturats d’aigua i molt pobres en nutrients, per això té la necessitat de capturar artròpodes dels quals extreu el nitrogen que necessita.

Altres endemismes a destacar del Pirineu serien la Sargantana aranesa (Iberolacerta aranica) o la Viola cornuta entre d’altres.

Pinguicula longifolia. Font: http://www.florasilvestre.es

Per saber-ne més:

Des del projecte LimnoPirineus es participa en la conservació d’endemismes com el Cavilat (Cottus hispanoliensis) i el Tritó Pirinenc (Calotriton asper). Aquest projecte Life+ té com a objectiu la millora de l’estat de conservació d’algunes espècies i hàbitats aquàtics de l’alta muntanya dels Pirineus. El Cavilat (Cottus hispanoliensis és un peix d’aigua dolça present al Pirineu aranès. Viu a les capçaleres dels rierols de substrats rocosos i degut a la seva petita àrea de distribució i que té poblacions molt reduïdes es troba críticament amenaçat. Per altra banda, el Tritó pirinenc (Calotriton asper) és un amfibi present entre els 500 i els 2500m d’alçada al Pirineu i en punts concrets del Prepirineu. La seva principal amenaça és la introducció de peixos als estanys d’alta muntanya.

Cavilat (Cottus hispanoliensis). Font: http://www.lifelimnopirineus.eu

El zoom:

L’herc (Capra pyrenaica pyrenaica) és una subespècie de la Cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica) que vivia al Pirineu. L’últim exemplar d’aquesta espècie es va extingir l’any 2000, tot i que a Catalunya ja no la podíem trobar des de finals del segle XIX. L’herc estava en perill d’extinció des de l’inici del segle XX principalment degut a la gran pressió cinegètica que es feia sobre les seves poblacions.

Al 2014 es va reintroduir la cabra salvatge ibèrica, d’una subespècie diferent a l’herc, als pirineus francesos amb individus provinents de poblacions de la Península Ibèrica. No ha sigut fins l’estiu del 2016 que s’han pogut observar per primera vegada alguns exemplars a la zona de l’Alt Pirineu. Aquesta espècie acostuma a trobar-se en zones rocalloses, on els seus depredadors naturals els és complicat accedir i, a l’estiu, quan es podrien donar conflictes per la coexistència amb els ramats, la trobem als cims de les muntanyes, en zones poc freqüentades per les ovelles i sense cap solapament amb vaques i cavalls.

Herc (Capra pyrenaica pyrenaica). Font: Wikipedia

 

 

La vida al sostre del Pirineu

Article publicat a la revista La Borrufa

Els éssers vius som ben tossuts. Ens trobem per tots els indrets del planeta, fins i tot en els ambients més insospitats. N’hi ha que viuen als deserts, en mines de sofre, en coves on mai hi arriba la llum del sol, o en cingleres inaccessibles. Ara bé, si haguéssim de destacar uns dels ambients més hostils i inhòspits que tenim al Pirineu, de ben segur que aquests serien els cims de les grans muntanyes. Allà on és hivern durant bona part de l’any, on la neu cobreix el terra fins ben entrat l’estiu, i on la manca d’oxigen fa esbufegar a més d’un excursionista. És en aquests llocs on hi viuen algunes de les espècies més exclusives, valuoses i fràgils del nostre territori. I com s’ho fan per sobreviure en situacions tan adverses?

Doncs bé, en realitat estan totalment adaptades a habitar en condicions on és impossible que hi visquin altres espècies pròpies d’indrets de clima més suau. Per exemple, hi trobem animals que canvien el seu aspecte segons l’època de l’any per camuflar-se amb el paisatge nevat i passar desaparcebuts per les preses i depredadors, com és el cas de la perdiu blanca (Lagopus muta) i l’ermini (Mustela erminea). Els animals herbívors han d’aprofitar qualsevol brot tendre, llavor o fruit que hi hagi disponible, i que rarament troben a l’hivern. Les plantes tampoc ho tenen gens fàcil, tot i que al llarg del temps s’han seleccionat característiques que sembla que hagin estat dissenyades expressament per suportar el fred intens i les fortes ventades. Les herbes i mates han de situar-se arran de terra i ben agrupades, ja que així formen un microclima arrecerat del vent i protegit del fred. Quan arriba la fugaç primavera (en aquest cas, només dura els mesos de juliol i agost), han d’afanyar-se en florir i reproduir-se abans no tornin a arribar les primeres nevades. Els organismes que habiten als cims de les nostres muntanyes no només són sorprenents, sinó que són autèntiques joies del nostre patrimoni natural. Així que ja ho saps, cada cop que pugis al sostre del Pirineu, fixa’t-hi i deixa’t sorprendre pels seus habitants.

La drias (Dryas octopetala) forma catifes en indrets innivats a l’alta muntanya. En les darreres glaciacions, aquesta espècie era molt abundant en les zones de tundra que ocupaven bona part d’Europa.

 

Per saber-ne més…
L’escalfament climàtic que estem vivint té un abast global, però els organismes que viuen a l’alta muntanya n’estan patint els efectes de manera especialment intensa. Aquestes espècies no es poden desplaçar més amunt per trobar condicions més fredes, així que s’està reduint progressivament el seu hàbitat fins al punt que en un futur proper acabaran tenint un espai tan petit que la seva presència serà insostenible.

El zoom…
Els éssers humans també hem arribat a ocupar l’alta muntanya, principalment amb la
construcció d’extenses estacions d’esquí. Un dels seus habitants és el pardal d’ala blanca
(Montifringilla nivalis), que aprofita les restes de menjar que queden a les terrasses dels
refugis i restaurants que hi ha a peu de pistes.

El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) és una espècie que en tot el territori català només nidifica al Pallars Sobirà.

 

Fires de tardor

Una vegada passat l’estiu, ens arriba la tardor, un temps de recolliment i retorn a les nostres activitats que configuraran el nostre dia a dia durant bona part de l’any. Però no som únicament les persones que ens recollim. Als pobles de muntanya en aquesta època de l’any, és quan es recull el bestiar que durant els mesos d’estiu, ha estat pasturant pels prats de muntanya. Coincidint amb aquesta baixada del bestiar, se celebren des de temps gairebé  immemorables, les fires de tardor.

El sentit últim d’aquests esdeveniments és el de trobar-se entre diferents col·lectius (ramaders  agricultors o artesans) de diferents punts del territori per tal d’intercanviar, oferir i donar a conèixer els seus productes. Una bona manera d’incentivar aquesta activitat és la realització de subhastes o concursos en els quals cada comerciant exposa el bo i millor que té. Encara avui en dia en pobles d’arreu dels Pirineus, es continuen celebrant concursos de bestiar, de degustació de licors o altres productes de caràcter gastronòmic.

Aquestes fires varen tenir molt de sentit i durant molt de temps, ja que el fet de desplaçar-se suposava una gran inversió d’energia i temps. Amb la millora de les vies de comunicació i els sistemes de transport, aquestes fires varen perdre la seva raó de ser, fet que va provocar que moltes d’elles caiguessin en un oblit temporal.

No podem seguir parlant de fires sense anomenar-ne una de les més importants, sinó la que més. Segurament els més grans ja s’imaginen a la que ens estem referint. La fira de bestiar de peu rodó de Salàs, una de les primeres fires de bestiar que es van celebrar a la península. Se’n varen fer gairebé 600 edicions, essent la darrera la del 1974. Per fer-nos una idea de la magnitud de l’esdeveniment, només cal observar algunes dades: els caps de bestiar que s’hi podia trobar en aquesta fira rondava dels 4000 als 7000. El nombre de firandants també oscil·lava els 7000. Moltes cases disposaven de patis interiors que llogaven com a corrals pel bestiar, se’n comptaven més de 40.  La màxima concurrència en l’esdeveniment es van assolir en els segles XVIII i XIX. Experimentant una creixent davallada a partir dels anys 60 [1].

Josep M. Espinàs va escriure un llibre dedicat a la fira de Salàs i en una de les darreres edicions va aprofitar per introduir-se a la fira de Salàs. Anava abillat  amb una brusa típica de firandant i un bastó de quinquillaina per fer-se passar per un comprador / venedor de matxos i mules [2].

Fotografia 1: Exemplar del llibre de Josep M.Espinàs sobre la fira de Salàs [3].

La revifalla d’aquests esdeveniments:

En l’actualitat, aquests esdeveniments estan experimentant un reeixir. Seguint amb l’exemple anterior de la fira de Salàs, de la qual, malgrat fer més de 40 anys que no se’n celebra cap edició, és encara avui en dia, un referent històric, urbanístic i simbòlic de la població [1].

Des del 2005, dins del marc del projecte Boer, en una maniobra de recuperar la tradició i costums d’aquest esdeveniment, se celebra la diada de rememoració de fira de Salàs. Rememoració que també es pot entendre com un homenatge al què era un dels grans esdeveniments comercials d’un passat encara prou recent en la història.

Us animem a que us decidiu a visitar-ne l’edició que se’n farà en breu i que va del 12/11/016 al 13/11/016. Els carrers de Salàs, degudament ambientats per a l’ocasió i les representacions teatrals que es succeeixen en el transcurs de la fira, faran que tingueu la sensació d’haver retrocedit uns anys en el temps.

Fotografia 2: Un gran abeurador per abastir la demanada d’aigua del bestiar, és avui un dels referents urbanístics, testimonis de la fira de bestiar.

I que més podem trobar en la rememoració d’enguany?

Altres atractius de la fira, són el concurs d’un licor molt típic d’aquesta terra, la ratafia de nous. Les botigues museu i un mercat de productes agro-alimentaris que de ben segur ens farà venir salivera només de veure’ls. També es farà la representació “Les morralles del sobrany” d’en Pep Coll. Finalment i a manera de cloenda anirem al darrer lloc que encara ens queda per visitar i que en el seu moment era un element carismàtic de la fira de Salàs, estem parlant del “café salon”, aquí amb música, gresca i xerinola ens acomiadarem del que  haurà estat la onzena edició de la diada de rememoració de la fira de Salàs.

I si amb tots aquests motius no us convencem, encara us en donarem un de darrer i és que aquests esdeveniments, més enllà del seu caràcter comercial, són un bon indret per trobar-nos amb vells companys que fa temps que no veiem. Encara que només sigui per fer vida social, veniu a la fira de Salàs, de ben segur que quelcom de bo en traureu.

Bibliografia:

• [1] http://salas.ddl.net/boer/ca/fira_historia.html
• [2] http://lacampanaeditorial.com/llibre-339/
• Fotografia 1: http://lacampanaeditorial.com/llibre-339/
• Fotografia 2: http://www.materiabcn.com/connexio-botigues-museu-a-salas-de-pallars/

Itinerari recomanat: “Volta per la Vall del Nyiri i Estany de la Gola”

L’itinerari que us volem recomanar es situa a la Vall del Nyiri, propera a la població d’Esterri d’Àneu i que s’endinsa entre la Serra Mitjana i la Serra Mascarida. El recorregut s’inicia prop de la població de Cerbi, poble més alt de les Valls d’Àneu, a 1430m d’alçada. L’Estany de la Gola serà el nostre punt culminant i més alt de la caminada.

Foto 1. Pàrquing on deixarem el vehicle i iniciarem la marxa. Font pròpia.

Deixarem el vehicle en un pàrquing que hi ha just abans d’entrar al poble de Cerbi, a mà dreta. És un pàrquing adreçat a les persones que visiten la Vall del Nyiri i l’Estany de la Gola. Al costat d’on deixem el vehicle, hi tenim la pista que emprendrem per a començar la ruta. Anirem amb compte ja que és un camí on hi poden circular vehicles (apte només per a vehicles 4×4 degut a l’estat de la pista, sobretot als últims trams on s’hi pot circular).

Caminarem per la part dreta de la vall, en direcció a l’Estany de la Gola, creuant diferents barrancs, entre ells el Barranc de Rumiets, on segurament a mitjans de primavera hi veurem caure força aigua. Abans però, trobarem el desviament cap a les Bordes d’Aurós, les quals ens hi podrem aproximar a la tornada. Seguim doncs, pel camí de la dreta.

Passada una estona travessem, cap a l’esquerra, el riu d’Unarre, a partir del qual seguirem el nostre recorregut per la part esquerra de la vall. Uns 500 m més endavant trobarem un pàrquing per a vehicles i per aquells que volen estalviar-se uns metres de desnivell.

Foto 2. Camí que puja per la dreta de la Vall del Nyiri. Font pròpia.

Arribats als 1950 m d’alçada, a la nostra dreta hi trobem el Planell del Sartari, una plana on hi solen pasturar vaques i alguns isards durant la primavera. Un cop vorejada la plana, creuem un pont i iniciarem un ascens més pronunciat que s’evidencia gràcies a les contínues esses que ajuden a superar més fàcilment el desnivell. En aquest punt, el camí passa a ser un corriol més estret. Serà important no abaixar el cap per tal de no perdre’ns la Cascada de Sartari, la qual queda a la nostra dreta i raja amb força en les èpoques de desglaç i pluges abundants. En aquest punt trobarem un creuament a la dreta que mana cap a l’Estany de Ventolau, passant per la cascada esmentada. Nosaltres continuarem per la nostra esquerra direcció al Refugi de la Gola. En aquest refugi no ens hi espera ningú ja que no és guardat. No obstant, ens pot aportar calidesa i aixopluc en cas necessari. Ens uns metres podrem albirar el nostre objectiu i punt més alt: l’Estany de la Gola. Just al seu costat, mirant cap a l’est – sud-est veurem el pic que porta el mateix nom, el Pic de la Gola, de 2550 m d’alçada.

Foto 3. Planell de Sartari. Font pròpia.

Ja ens queda la tornada, la qual no ens deixarà de sorprendre. La començarem pel mateix camí fins arribar al punt on hem creuat el riu Unarre. Haurem de seguir un panell que ens convida a visitar l’Ermita de Sant Beado, i per la qual anirem vorejant la Serra Mitjana. Aquest camí té una dificultat més elevada que el camí d’anada, ja que hi ha trams equipats amb cadenes on haurem de parar atenció a on posem els peus i les mans. No deixa però, de ser una part divertida del recorregut. Passat aquest tram, arribem a l’Ermita de Sant Beado, de parada obligatòria.  Solitària i enmig de la carena de la Serra Mitjana, s’hi ubica aquesta ermita romànica que data del S.XI, a la qual només s’hi pot arribar a peu i on s’hi celebren dos aplecs al llarg de l’any.

Seguirem vorejant la serra fins a un punt en que haurem de trencar a l’esquerra per un corriolet que baixa en forma d’esses fins a anar arribar al torrent de Sant Beado. Un cop travessat, podríem dirigir-nos cap a la dreta per anar a visitar l’Estany de Buixasse, però la ruta que seguim trenca cap a l’esquerra.

Foto 4. Ermita de Sant Beado. Font pròpia.

Una vegada retrobem el riu Unarre, el qual queda un xic estancat degut a una presa, veurem a la nostra esquerra, un camí que porta a les Bordes d’Aurós, antigues cases de pastor. Podrem acostar-nos-hi per després tornar enrere i seguir per la pista que mana de nou cap al poble de Cerbi. Arribarem per la seva part nord i l’haurem de travessar en direcció al sud, per anar a cercar el vehicle. Abans  però, recomanem visitar, entre d’altres punts d’interès, la seva església parroquial, Sant Serni de Cerbi, i la capella de la Immaculada de Cerbi, actualment en ruïnes.

 DADES TÈCNIQUES:

Recorregut: 13,26 Km (part del recorregut és circular)

Altitud màxima: 2250 m

Altitud mínima: 1400 m

Durada: 4h 30 minuts

Època recomanada: primavera, estiu, tardor. No recomanable quan el terra és moll o humit, degut al tram de tornada equipat amb cadenes. No obstant, podem esquivar aquesta part del recorregut, tornant pel mateix camí d’anada.

Material recomanat: Brúixola, aconsellable mapa de la zona (Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu Escala 1:50000 , Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu NW Vall d’Àneu – Mont-roig Escala 1:25000), menjar, aigua, roba d’abric, calçat còmode (botes o bamba de muntanya) i impermeable.

Foto 5. Font: ICC Vissir 3. http://www.icc.cat/vissir3/

Les festes majors

El Pallars Sobirà, com d’altres zones rurals del Pirineu ha estat tradicionalment una comarca agrícola i ramadera. Nombroses festivitats permetien durant l’any que gent de diferents valls es retrobessin. Aplecs que es celebraven a la primavera, fires a la tardor i festes majors que es centraven al hivern, quan no hi havia tanta feina.

Amb el temps, algunes d’aquestes festivitats s’han perdut, altres s’han recuperat i d’altres han canviat de data, traslladant-les a l’estiu, que és quan hi ha més afluència de visitants.

La celebració de les festes majors ve de lluny. És la festa principal i més important que s’ha celebrat any rere any als pobles, i on es feia honor al seu sant o patró. Anys enrere, quan als pobles no hi arribaven carreteres i les comunicacions eren més escasses, la festa major era l’ocasió per a que les famílies es retrobessin i els pobles s’omplissin de forasters. Les genealogies mostren com, durant la primera meitat del segle XX, hi havia una tendència a cercar parella entre les persones del mateix poble o de pobles propers, pauta destacable especialment en els pobles de la vall d’Unarre, de la vall d’Isil o la de Son, tot i que les fires de bestiar i les festes majors oferien una certa facilitat en les noves relacions i es formessin parelles entre persones d’altres pobles de les valls d’Àneu, del Pallars Sobirà o de la Val d’Aran i la Ribagorça.

El foc és l’element més important d’algunes de les festes tradicionals del Pallars, la qual cosa hi denota una gran arrel pagana, com són les Falles d’Isil i d’Alins.

Imatge: Festa major d’Isil. Font: http://www.pallarssobira.cat

Antigament l’Església n’era un altre element important, protagonista dels actes religiosos. Analitzant l’evolució del seu paper al llarg del temps es fa pales com el seu paper dins la festa ha anat perdent forca. Tot i els canvis, encara avui l’Església continua tenint un caire alegre en aquests dies.

Un tercer element clau en les festes majors eren els balls de festa major. Els més importants de la comarca són: el Ball de la Morisca a Gerri de la Sal, el Ball Pla i l’Esquerrana a Esterri d’Àneu i Rigodons de Rialp i Sort.

Els Rigodons

El ball dels rigodons és una dansa tradicional d’origen francès, que a principis de segle era molt popular a la zona del Pallars Sobirà i es ballava a pràcticament totes les poblacions de la comarca. La Guerra Civil, entre altres causes, gairebé va provocar la seva desaparició. Els rigodons són balls elegants, es balla en dos rengleres de parelles on cada parella disposa d’una altra parella al seu davant. Hi ha moltes varietats de Rigodons, encara que la forma de ballar-los i l’estructura són similars. Tradicionalment s’havia utilitzat el vestuari català de barretina, faixa, vigatanes, etc. Actualment es ballen únicament a Rialp i a Sort.

El Ball de la Morisca de Gerri de la Sal

És una de les joies de la cultura popular i tradicional del nostre territori. Es balla durant la festa major, el tercer diumenge d’agost i ha esdevingut un element d’identitat col·lectiva d’aquest poble del Pallars.

Es tracta d’un ball antic, d’origen incert, però que  pel nom i alguns detalls dels passos i del vestuari, la podem relacionar amb la dansa medieval del mateix nom. Les llegendes que envolten aquest ball situen els seus orígens en temps dels moros. Se’n troben referències als segles XV i XVI, on es parla de moresques o morisques. La llegenda té el seu origen en el foragitament dels sarraïns pels vilatans, qui pels quatre boca-carrers que conflueixen a la plaça Sant Feliu, centre de la vila Closa, envoltaren als invasors manats per Mohamed Al Trempoli Al Cigalot, alliberant la donzella més bella, l’Elvira, filla de l’alcalde. Actualment cada any, el diumenge de la festa major es fa una representació d’aquest retaule coincidint acompanyada pels escopetaires que marquen els 13 compassos amb dos trets cadascun.

Imatge: Vall de la Morisca. Font: Dir. Gen. de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals

L’Esquerrana

Geogràficament el ball anomenat l’Esquerrana es localitza a les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, tot i que també està referenciat en algunes localitats de l’Alt Urgell i l’Alta Ribagorça. L’Esquerrana és una dansa tradicional del poble d’Esterri d’Àneu. Es balla el matí del diumenge de la festa major del poble, a l’agost.

Una llegenda que explica que un des comtes del Pallars tenia una filla mancada de braç dret, i la donzella en qüestió estimava molt la dansa, però no podia practicar-la per degut a aquest defecte físic. El comte desitjant tenir la seva filla contenta, féu una crida per totes les terres del comtat, oferint una bona recompensa a aquell dels seus vassalls que sabés inventar una dansa que fos graciosa i galana, però que pogués ser ballada sense intervenció del braç dret.

Aquesta dansa es balla a Esterri d’Àneu el dia central de festes juntament amb el Ball de Guapos, el Ball Pla i El Corrido.

Per acabar, no cal dir que les festes majors són un moment molt esperat durant tot l’any per petits joves i grans. Un moment de diversió, cultura i tradició.

Si voleu saber les dates de les festes al nostre territori us recomanem anar seguint mensualment l’agenda d’activitats del Pallars Sobirà a http://www.pallarssobira.cat/agenda.

Els aplecs a les Valls d’Àneu

Ara que ja gaudim de bon temps, com cada any, i vés a saber des de quan, comencen els aplecs de les Valls d’Àneu.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix aplec com: “Trobada festiva en ocasió d’alguna romeria a una ermita o en ocasió de celebracions de caràcter popular i folklòric”

Font: http://www.aneu.cat
(Consell Cultural de les Valls d’Àneu)

Us parlarem dels que ens toquen de més a prop, dels que tenim la sort de viure encara avui en dia, probablement amb una motivació en el sentit religiós diferent a temps passats. Els més devots però, continuen celebrant l’ofici i cantant els goigs pertinents i afegint-se després a la resta. El que no ha canviat és que hi continua tenint cabuda el retrobament, la germanor, un bon àpat, el bon temps, la música i vivències que el dia a dia a vegades fa que no tinguem temps per fer. Són sens dubte, una tradició cultural de les Valls d’Àneu on es cultiven i es refermen les ralacions humanes dels seus habitants.

Els aplecs que es celebren a les valls aneuenques, gairebé tots, solen estar relacionats al voltant d’un santuari on s’homenatja el Sant titular. Actualment, en la majoria, s’hi arriba en cotxe i en d’altres l’accés només és a peu, però cal transportar-nos uns quants anys enrere, on el sentit religiós era més sentit potser que el d’avui en dia, i on les vies i els mitjans de transport no eren els actuals .

Alguns dels aplecs, com en d’altres tradicions, s’han mantinguts al llarg del temps; d’altres s’han recuperat i uns quants s’han perdut pel camí.

Per ordre del calendari tindríem:

– 1 de maig: aplec de Sta. Maria d’Àneu, patrona de les valls. Antigament cada parròquia tenia el seu dia per anar a visitar la patrona, i hi anaven amb el capellà i la bandera parroquial. Posteriorment dinaven i se’n tornaven cap a casa.

Font: http://www.aneu.cat
(Consell Cultural de les Valls d’Àneu)

Actualment hi acudeixen al mateix dia tots els veïns de la vall. Per una banda els feligresos surten d’Esterri amb romeria fins a l’església de Sta. Maria, on es celebra una missa. Al sortir es fan els diferents rogles de tertúlies mentre va arribant la resta de gent que comencen a buscar lloc als prats del volant del santuari per entaular-se i dinar amb les diferents colles.

EL jovent allarga per darrere i pel davant aquest aplec, ja que es solen trobar als prats de Sta. Maria la nit abans i posterior.

– últim cap de setmana de maig: aplec de Sant Maurici (Espot). Aquest aplec varia de dates en funció de la neu que hi hagi. La gent del poble d’Espot puja amb cotxes fins a l’ermita, fan la missa cantant els goigs i fan un dinar de germanor pels voltants que organitza l’ajuntament.

En canvi el 22 de setembre, dia de St. Maurici, tornen a fer un aplec i una missa on beneeixen vi i coca i els fadrins la reparteixen entre assistents però no es fa cap dinar de germanor perquè al coincidir amb la festa major la gent baixa a dinar a les seves cases.

 – 29 de juny: aplec de Sant Pere del Burgal (Escaló). Aquest aplec es va perdre i des de fa uns anys s’ha tornat a recuperar. La gent d’Escaló puja en romeria fins al monestir on es celebra una missa beneint vi i coca i tornen a baixar sense fer cap dinar comunitari.

– dissabte de Pasqua granada: aplec de Sant Beado. Segons la llegenda, aquest sant d’origen francès era un pelegrí de Compostel·la que d’anada o de tornada el sorprengué el fred i es va refugiar a prop de Cerbi on es produïren diversos miracles. Per recordar la seva estava a la vall d’Unarre els habitants d’aquesta vall celebren aquest aplec. Antigament li oferien una garba de sègol i actualment es reparteix un tros de pa i vi als assistents.

– diumenge de Pasqua Granada: aplec de Les Ares. Antigament aquest aplec el celebraven els 4 pobles que tenen en comunitat les pastures del port de la Bonaigua i té l’origen en la reunió de tots els pastors de la contrada que hi acudien amb els seus ramats. Alguns d’ells no entraven a missa, restaven al voltant del santuari munyint les ovelles i després repartien la llet als assistents.

Acabat l’ofici es dedicaven unes pregàries als caminants que havien mort aquell hivern en passar el port, es feia una processó voltant pels prats i cantant el goigs de la Mare de Déu, mentre el capellà beneïa les pastures.

Posteriorment els veïns dels quatre pobles (Esterri, Son, València i Sorpe) anaven a  missa i a la sortida es reunien per fer un dinar de camp, però a diferencia d’altres trobades, cada poble tenia el seu indret de reunió.

Els d’Esterri al Gerdar, a coma Navaia, els de Son i els de València a la font de Mata-Moixons i els de Sorpe a l’esplanada del santuari.,

Actualment ja fa uns anys que els de Son i València hi han deixat d’anar, tot i que cada any tenen ganes de tornar a recuperar aquesta tradició, els últims anys que s’hi havia anat ho feien el 2n diumenge de juliol.

I els de Sorpe hi van cada any el diumenge de pasqua granada, i el dinar el fan a prop del Gerdar, al Pla de la Dinada.

– 5 d’agost: aplec de la Mare de Déu de les Neus (Àrreu). Aquest aplec es va perdre durant uns anys però s’ha tornat a recuperar.

– 2n dissabte de setembre: aplec de la Mare de Déu de la Roca (Escart). Es celebra el dissabte següent al 8 de setembre, dia de les mares de Déus trobades. Els veïns d’Escart i alguns d’Escaló pugen per l’estret camí fins el santuari, a l’indret on antigament hi havia hagut el  castell de St. Just. El lloc és tan poc espaiós que en acabar l’ofici la gent se’n torna avall.

D’altres aplecs que s’havien celebrat eren els de St. Joan d’Aurós, St. Roc a Llavorre, Mare de Déu de Bellero a Son, St. Jaume entre Espot, Jou i Estaís, etc.

Avui recomanem: Els formatges del Pallars Sobirà

El formatge és un dels principals productes agrícoles d’arreu del món, constitueix una font vital de nutrició i és àmpliament consumit en la majoria de països. En les llars del nostre país, el consum se situa en una mitja de 7,94 kg per persona i any.

El gust pel formatge admet molts matisos; no hi cap l’extrem del t’agrada o no t’agrada. N’hi ha de tantes varietats que pot donar-se que un t’encanti i un altre et desagradi del tot. A tall d’exemple, països com França i Itàlia, tenen actualment, cadascun d’ells, més de 400 varietats de formatges distintius.

Si bé és cert que han transcorregut molts segles des de l’elaboració artesanal de formatges fins a la moderna producció industrial, el que no ha canviat és el procés bàsic de l’elaboració; la llet és contaminada per vies naturals, es coagula i fermenta. Les múltiples varietats de formatges que tenim avui dia s’obtenen no només utilitzant, com abans, diferents classes de llet (de vaca, ovella i cabra) i combinacions d’aquestes, sinó també, manipulant l’acció dels microbis amb millor coneixement i precisió que antigament.

La falta d’una sòlida tradició ha provocat que ni Catalunya ni els seus formatges hagin gaudit del prestigi i reconeixement que sí tenen els elaborats en altres regions d’Europa però Catalunya és, sens dubte, productora de formatges en quantitat i qualitat indiscutible.

A casa nostra, al Pallars Sobirà, s’hi produeixen excel·lents formatges elaborats artesanalment per petits productors repartits en diferents pobles de la comarca. De totes les varietats que s’hi produeixen, us en recomano especialment aquestes:

Tupí de Sort (Formatgeria Tros de Sort)

El més antic i pastoril dels formatges de muntanya. Elaborat a partir de serrats molt curats, oli d’oliva verge i aiguardent. Té un sabor molt fort.

Formatge de Tupí de Tros de Sort

Formatge pagès (formatgeria La Peça d’Altron)

Produït de forma tradicional amb llet crua de vaca sense cap additiu i amb diferents variants en funció del tipus d’assecat: tendre, semicurat, curat i també fumat.

Formatge de pagès de La Peça d’Altron

El tou (formatgeria Casa Mateu de Surp)

Formatge elaborat amb llet pasteuritzada d’ovella. La seva superfície es deixa florir afegint el fong característic. De textura cremosa i amb gust delicat i gens àcid.

El tou de Casa Mateu de Surp

Formatge madurat de cabra (formatgeria La Roseta de Gavàs)

Formatge de crosta llisa i oliosa i de gust mantegós. Fet en l’única explotació d’elaboració de formatge amb llet de cabra que hi ha al Pallars Sobirà.

Formatges de La Roseta de Gavàs

Totes aquestes formatgeries realitzen visites guiades per a què pugueu conèixer de primera mà el procés d’elaboració.

Que vagi de gust!