El sòl, el gran oblidat

Article publicat a la revista La Borrufa

El sòl és una fina capa que recobreix l’escorça terrestre i, tot i ser petita, és un tresor; doncs permet el desenvolupament de la vida en el planeta. És hàbitat de molts organismes, sosté les plantes, filtra i neteja l’aigua de contaminants i, a més a més, redueix la quantitat de CO² atmosfèric, ja que actua com a reservori d’aquest gas d’efecte hivernacle.

Així doncs, com pot ser que un element tan important per a la vida com és el sòl, no se’l conegui gaire? L’ONU, juntament amb la FAO, va declarar el 2015 com l’any internacional dels sòls per tal de donar-lo a conèixer una mica més i intentar divulgar la importància de la seva conservació.

Exemple de l’estructura vertical d’un sòl, amb els horitzons (o capes) molt ben diferenciats. Font: http://www.ck12.org

I és que tot i la gran quantitat de funcions beneficioses que el sòl duu a terme, actualment està vivint una degradació constant degut, principalment, a les males pràctiques que hom hi realitza. De fet, cada any es perden uns 5 milions d’hectàrees de sòl al món, i aquestes no són xifres gens bones si tenim en compte la creixent demanda alimentària que hi ha a nivell mundial a causa de l’augment de la població. Tanmateix, com que la societat no es pot permetre perdre anualment aquestes terres, busca en la desforestació de boscos i selves terrenys que puguin ser útils com a futurs camps agrícoles.

De fet, fins l’any 2000 la superfície de terres cultivades anava creixent exponencialment (seguint una tendència semblant a l’augment poblacional) però actualment estem en un punt d’estabilització o, incús de lleugera davallada. Però… per què està passant això? Doncs perquè no hi ha prou terra per compensar els sòls agrícoles que s’han degradat. No obstant això, amb bones gestions dels sòls aquesta gràfica es pot acabar estabilitzant; és a dir, no cal que el nombre de terres agrícoles segueixi creixent per abastir tota la població sinó que tan sols cal augmentar-ne la productivitat i assegurar-ne la conservació.

La manera més senzilla d’augmentar la productivitat és mitjançant l’ús de bones pràctiques pel sòl. En són exemples, afavorir el retorn de nutrients al sòl per tal d’evitar la pèrdua de matèria orgànica i que els sòls esdevinguin poc fèrtils; realitzar una bona llaurada seguint les corbes de nivell i no les de pendent per reduir al màxim l’erosió; regar amb aigües de bona qualitat per eliminar la salinització i, sobretot, reduir la quantitat d’aigües residuals que s’aboquen diàriament des d’indústries, zones urbanes, zones agrícoles, ramaderes i mineres per minimitzar la contaminació dels sòls.

Denudació i compactació d’un sòl amb passat agrícola. Font: http://www.madrimasd.org

Per saber-ne més:

El 2005 cada hora a Europa es perdien per segellat unes 10 hectàrees de sòl per culpa de l’expansió urbana. La pavimentació és actualment un greu problema de la pèrdua de sòls. Quan es pavimenta un sòl, la retirada dels horitzons o capes superficials (que és on hi ha més activitat biològica) i la impermeabilització amb una capa d’asfalt fa que aquell sòl ja no realitzi les seves funcions naturals i deixi de ser un sistema viu.

El zoom:

L’encoixinat o mulching és una tècnica que consisteix en recobrir el conreu amb diferents materials ja siguin naturals o sintètics. Si aquest encoixinat es realitza amb elements naturals, afavoreix el retorn de nutrients al sòl, redueix la pèrdua d’aigua per evaporació i l’erosió de sòl que causen l’aigua, el vent i altres agents atmosfèrics.

Figura 2: Conreu emprant la tècnica de mulching. Font: Peter Cundall.

Les migracions

Podem definir les migracions com a desplaçaments periòdics en resposta a la variació estacional o geogràfica de recursos: ja sigui per reproduir-se, per fugir de depredadors o per trobar aliment. Però només els ocells migren?

Segurament, si que la migració dels ocells és la més coneguda, i de fet és un dels fenòmens biològics que ha atret la curiositat a més persones, fins i tot no científiques. Un fet curiós és que puguin orientar-se per fer cada any el mateix recorregut: En algunes espècies la orientació en la migració és innata, com en el cucut (Cuculus canorus), que els joves inicien la migració sense que els progenitors els guiïn; però en canvi, en aus de vida llarga com les grues (Grus grus) necessiten que els adults els acompanyin durant els primers viatges. En aquests llargs viatges els ocells poden orientar-se a partir de diferents elements: amb les estrelles i la lluna els que viatgen de nit, reconeixent el paisatge i amb el sol els que viatgen de dia i també alguns migradors nocturns com el pit-roig (Erithacus rubecula) s’orienten a partir del camp electromagnètic de la Terra.

Però no només són els ocells els animals migradors sinó que en podrem trobar a molts altres grups! En el rèptils, les tortugues marines també fan grans desplaçaments i aquestes s’orienten i troben el camí gràcies a la capacitat de detectar el camp magnètic de la Terra. La tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) fa grans migracions des de zones càlides on pon els ous a zones fredes per alimentar-se, sobretot de les poblacions creixents de meduses. A l’oceà Pacífic migren de la zona de Nova Guinea a la costa pacífica del Canadà, i a l’Atlàntic de Trinitat a Nova Escòcia o a les illes britàniques.

Vanessa cardui Foto: Jean-Pol Grandmont (commons.wikimedia.org)

Un altre grup amb espècies migradores són els insectes! Les més conegudes segurament siguin les papallones monarca (Danaus plexippus) que realitzen una migració en massa de milions d’exemplars cap a Califòrnia i Mèxic cada hivern. Però tenim una altra papallona, menys coneguda però més propera: la vanessa dels cards (Vanessa cardui) a la tardor viatja cap a Àfrica, passant pel centre de la península. El seu cicle migratori és de més de 10.000 km i el més fascinant és que el fa en sis generacions! com una cursa de relleus on cada etapa és d’uns 1.500-2.000 km. Uns altres insectes que realitzen migracions espectaculars són les libèl·lules, l’espècie Pantala flavescens migra del Sud d’Índia cap a Àfrica i altre vegada de tornada a una altitud de fins a 6.300 metres desplaçant-se una distància entre 14.000 i 18.000 quilòmetres d’anada i tornada seguint el clima que els ofereix la humitat necessària per reproduir-se.

Dins del grup de mamífers també trobem llargues migracions, tan al regne marí al terrestre, i també en l’aeri. Al marí trobem nedadors de grans distàncies com algunes balenes que poden migrar  entre territoris de cria tropicals i zones d’alimentació d’alta latitud a l’estiu (>8000km). En el terrestre, migradors com el ren (Rangifer tarandus) o el nyu (Connochaetes taurinus) poden viatjar més de cents de quilòmetres per evitar les dures condicions de l’hivern i aprofitar les bones condicions d’estiu. En el medi aeri els protagonistes són els ratpenats, a Catalunya hi ha 4 espècies de ratpenats migradors de llarga distància, dels quals no es coneix evidències de cria: nòctul gegant (Nyctalus lasiopterus), nòctul gran (N. noctula), nòctul petit (N. leisleri) i la pipistrel·la de Nathusius (P. nathusii). Algunes d’elles poden arribar a desplaçar-se casi 2.000 km.

Si enlloc de parlar de grans distàncies parlem de migracions en massa, toca parlar de peixos: Les sardines recorren prop de 1.500 quilòmetres al llarg de les costes de Sudàfrica formant bancs que poden arribar a fer uns 15 quilòmetres de longitud i entre 30 i 60 metres de profunditat. Són tan grans que fins i tot es poden observar des de satèl·lits de l’espai!

Sabies que…

Per tal de que tots aquests animals puguin realitzar migracions tan espectaculars és de vital importància conservar la diversitat d’hàbitats que necessiten. Un clar exemple és el de la conservació de les zones humides com a descans per molts ocells migradors.   

El zoom…

El xatrac àrtic (Sterna paradisaea) fa la migració animal més llarga documentada, viatja entre l’Àrtic i l’Antàrtic, vora de més de 70.000 quilòmetres cada any. Durant tota la seva vida fa l’equivalent a tres viatges d’anada i tornada a la Lluna! I com es que no es cansa?

 

Sterna paradisaea Foto: pjt56 (commons.wikimedia.org)

 

Amanites, un món entre la biologia, la química i la màgia.

Des de temps antics els catalans podem presumir de ser uns grans coneixedors i recol·lectors de bolets i segurament tots haurem experimentat la desconfiança o sospita quan sentim el mot “Amanita”. Però, què s’amaga darrera d’aquest grup de bolets?

La família Amanitàcies està representada per dos gèneres Amanita i Limacella, amb prop de 600 espècies en tot el món i unes 70 a Europa, dins del qual inclou des d’algunes de les més apreciades com a comestibles com l’Amanita caesarea  fins a les més tòxiques del món Amanita phalloides.

Ou de reig (Amanita caesarea). Font: http://www.vegueries.com

Les amanites són bolets (basidiomicets) heterogenis podent separar fàcilment el peu del barret. Les seves làmines són lliures i produeixen una esporada blanca. En les seves fases inicials estan recoberts completament per una membrana blanca conferint-los un aspecte d’ou, que en créixer el bolet, s’esquinça. Les restes d’aquest vel confereixen la típica volva a la base del peu i una possible ornamentació (no present en totes les espècies) en forma d’esquames blanques a sobre del barret. Finalment, i també provinent de l’esquinçament del vel, gairebé sempre presenten un anell pèndol, com una faldilla, que només manca al grup de les pentinelles.

Viuen en boscos formant associacions micorríziques amb arbres i arbusts de tot tipus, preferint espècies adultes.

A nivell químic les amanites són conegudes per les substàncies químiques “micotoxines” que contenen. El 95% dels enverinaments per consum de bolets està provocat per espècies que contenen amatoxines (que són pròpies, però no exclusives, d’aquest gènere). La toxina més potent del gènere és l’amanitina.

L’amatoxina és una toxina hepatotòxica que es troba en espècies com l’Amanita phalloides. Provoca necrosi de les cèl·lules del fetge i dels ronyons. Els símptomes pels enverinaments d’aquest bolet provoca dolors d’estómac, nàusees i vòmits. Després es produeix un fals període de recuperació (no simptomàtic) en el qual es dóna la degeneració hepàtica, a partir d’aquest moment, si no es tracta ràpidament, acaba provocant la mort per insuficiència hepàtica.

Les amanites també són conegudes per presentar d’altres toxines anomenades neurotòxiques psicoactives presents en l’espècie  Amanita muscaria.

Reig bord (Amanita muscaria). Font: wikipedia.org

Durant molt temps es va pensar que el principi actiu de l’Amanita muscaria era la msucarina, un alcaloide que provocava símptomes d’acalorament, molèsties intestinals i desorientació, però en cap cas produïa una experiència “visionària” . No fou fins els anys 60 que es va descobrir que els principis psicoactius d’aquest bolet corresponien a l’àcid ibotènic i el muscimol, que poden provocar distorsions visuals, al·lucinacions i vertígens.

El descobriment occidental de les propietats psicoactives de l’Amanita muscaria es remunten a principis del s.XVIII a la Siberia, quan el geògraf Philip Johan von Strahlenberg va observar l’ús d’aquest fong com a vehicle embriagant entre la tribu koryak de la península de Kamchatka.

La practica de consum d’aquesta gent era ben peculiar i poc convencional. Es bevien l’orina de les persones embriagades pel consum del bolet, fet que els permetia ingerir les substàncies psicoactives que encara perduraven, però ja lliure dels efectes desagradables i malestants de la toxina muscarinaque s’havia degradar durant la primera ingestió. Aquest bolet posseeix un profund significat religiós en la cultura siberiana, inclús es diu que era utilitzada pels vikings abans de les seves batalles.

Però també trobem exemples més propers del possible ús d’aquest bolet. En el relat d’Alicia al país de les meravelles, entre les moltes substàncies que va ingerint i provant al llarg de la seva aventura, en el capítol V l’eruga l’aconsella que si ingereix un trocet d’un bolet,suposadament d’Amanita muscaria, aquest li permetria augmentar o disminuir de mida.

——————

– Estàs contenta amb la teva estatura actual?- Va preguntar l’Eruga.

– Doncs m’agradaria ser una mica més alta, sense ànims d’ofendre, set centímetres és una estatura insignificant!

– És una estatura perfecta!- Digué l’Eruga enfadada i estirant-se ben llarga (mesurava set centímetres!)

-Però jo no estic acostumada a mesurar set centímetres! Es va lamentar Alicia.

– Ja t’hi aniràs acostumant- va dir l’Eruga i es va tornar a posar la pipa a la boca.

Aquest cop Alicia va esperar pacientment a que l’Eruga es decidís de nou a parlar. Al cap d’un o dos minuts l’Eruga es treu la pipa de la boca, badalla i baixa de sobre del bolet a la vegada que diu…:

– Un cantó et farà créixer i l’altre disminuir.

– Un cantó de què? L’altre cantó de què?- Va pensar Alicia.

– Del bolet- Digué l’Eruga, com si la nena hagués preguntat en veu alta.

(Fragment extret del relat d’Alicia al país de les meravelles de Lewis Carroll)

——————

Els homenets blaus fantàstic o la llegenda de Santa Claus són també altres de les històries que envolten aquest bolet, però finalitzarem amb una altra curiositat d’aquest apassionant fong i és el significat del seu segon nom “muscaria” que deriva del llatí muscarius “pertanyent a les mosques” pel fet que s’utilitzava el seu suc barrejat amb llet com a insecticida.

El gen egoista: Una obra controvertida.

En el món de la biologia són diversos els personatges que han formulat teories les quals han generat una forta controvèrsia i discussió en la societat del moment. Si busquem un exemple, segurament el cas més paradigmàtic que a tots ens ve al cap, és el de Darwin i la seva teoria de l’evolució. En aquest article no pretenem pas posar-nos en aquestes molleres de l’evolució però si en d’altres de no menys fangoses. Us volem parlar d’“El gen egoista”, una obra divulgativa que va escriure el  biòleg evolutiu Richard Dawkins, l’any 1976. En aquesta obra l’autor  donava una nova visió de la selecció natural. Proposava que la unitat de selecció no eren les poblacions, ni tan sols els individus. Eren els gens.

Fotografia 1: Caràtula del llire ” El gen egoïsta”

 

 És el gen qui talla el bacallà?

Dos exemples per il·lustrar aquest concepte:

Exemple 1: La llibertat individual

En una aula d’una universitat, el professor de comportament animal es dirigeix als alumnes i els pregunta:

-Què és la llibertat? creieu que realment sou lliures?

Com hom podria esperar davant d’una pregunta d’aquest calibre, les respostes són moltes i molt variades, però més d’un alumne afirma sentir-se molt lliure. Després d’escoltar detingudament una per una les respostes dels alumnes el professor reprèn la discussió:

-Bé, alguns de vosaltres heu afirmat que us sentiu lliures i que actueu seguint els vostres impulsos. Però anem un pas més enllà: Qui és que decideix aquests impulsos que vosaltres seguiu? I si us dic que part d’aquests impulsos podrien  venir donats per una secreció hormonal i que aquesta vindria determinada per un o un conjunt de gens, aleshores, on queda la nostra llibertat com a individu?

 

Exemple 2: La còpula del pregadéu:

Un exemple que podria explicar el fet de la dominància del gen sobre l’organisme,  és el d’algunes espècies del gènere Mantis. Les femelles, quan volen aparellar-se, secreten unes feromones que atrauran el pobre mascle que rondi els encontorns i l’induiran a copular amb la femella. En la majoria dels casos aquesta còpula acabarà amb un desenllaç fatal per part del mascle. Quan comença la còpula la femella aprofita la distracció del mascle per mossegar-li el cap, després de la primera mossegada en ve una altra i així successivament fins que el mascle és depredat. El més curiós del cas és que la part del mascle que queda unida a la femella segueix copulant activament durant molta estona.

Clar, d’aquest comportament se’n podria fer la lectura que els gens dominen, ja que indueixen a l’organisme a copular tot i exposar-se a una mort gairebé segura. El mascle mor però els seus gens passaran a formar part d’un altre cos.

 

Fotografia 2: Còpula de pregadéus. El mascle ja ha perdut el cap i les potes anteriors però segueix unit a la femella i copulant activament durant hores. Font: http://www.minibeastwildlife.com.au/resources/australian-praying-mantises/

 

El gen, un viatger

Si la comparem a escala evolutiva, la vida dels organismes és molt curta.  Després de fer tot el cicle, el que resta de l’individu, en el cas que s’hagi reproduït, són els gens. Tornem a l’exemple anterior: el pobre mascle de Mantis morirà durant la còpula, però: Què passa amb els seus gens? Aquests passaran a formar part d’un altre individu (pregadéus) què naixerà. Els pregadéus aniran fent el seu cicle donant lloc a nous individus, successivament, de generació en generació. Tots, sense excepció, acabaran morint, però els gens aniran passant i s’aniran perpetuant al llarg dels anys, segles, mil·lennis…

L’obra “El gen egoista” explica que els organismes són els vehicles “perfectibles”  mitjançant els quals, els gens es perpetuen al llarg de l’evolució. Explicita que hi ha una gran varietat d’aquests vehicles, uns per terra, altres per l’aigua, fins i tot alguns viuen dins d’altres organismes (paràsits). Aquests gens, passen pel filtre de la selecció natural, així, cada cop perfeccionen més aquests “mitjans de transport” adaptant-los als canvis externs.

Però… perquè egoista?

Últimament el mateix autor ha reconegut en alguna entrevista que potser no va escollir el títol més encertat per l’obra i que, si ara fos a fer, n’hi posaria algun altre que no tingués la paraula egoista. Tanmateix en el seu moment defensava l’elecció del títol amb el següent raonament:

Imaginem una societat en la qual tots els individus són altruistes. De cop hi ha alguna mutació i en la societat neix un individu egoista. Aquest, es beneficiarà de tota la resta a canvi de res. Per tant podrà invertir més energia en la reproducció que la resta i augmentarà les probabilitats que surtin més egoistes en la població. Arribarà un punt en el qual, aquests egoistes s’hauran imposat i hauran desplaçat els altruistes. Els egoistes han estat seleccionats i conformen la nova població.

I cadascú que en tregui les seves conclusions.

Vist el vist, és fàcil d’imaginar que aquesta obra no podia estar absenta de polèmica. Tanmateix es tracta d’una teoria que nosaltres, allunyant-nos de cap posicionament, us hem volgut compartir. Pels que no us heu llegit el llibre i us ha agradat l’article, us animem que ho feu. Pels que ja l’heu llegit, us animem que doneu la vostra opinió al respecte, segur que tots acabem aprenent i això és quelcom magnífic.

 

Observant els núvols… per pronosticar el temps

Qui més qui menys, de petits, tots en alguna ocasió ens hem sentit captivats pels núvols que recorren el cel. Segurament, molts, en alguna ocasió, haureu jugat a trobar similituds amb les formes que presenten aquests núvols. En aquest article, us proposem un viatge cap a aquestes formacions que cobreixen el cel d’arreu del món.

Els núvols són masses d’aire que contenen aigua condensada (o gel). , eEs tracta d’unes gotes molt petites, de la mida de 0’001 i 0’1 mil•límetre, aquesta mida que els permet de què puguinpoder-se mantenir-se suspeses en l’aire.

Luke Howard, el 1803, va establir la classificació dpels núvols, que encara avui és adoptada per l’organització meteorològica mundial. Aquesta classificació diferencia els núvols en funció de la seva forma i el seu mecanisme de formació. Contempla deu gèneres principals, veiem-los a continuació:

Cirrus:
Són els núvols més alts, es troben a unes distàncies de 6000 a 10000 metres respecte del nivell del mar. A causa d’aquesta alçada, l’aigua que elsla conformen es troba en forma de petits cristalls de gel. Aquests cristalls estan prou dispersos entre ells com per a deixar passar la llum del sol, d’aquí ve el seu aspecte translúcid. Poden anunciar l’arribada d’un front càlid. (Fotografia 1).

Fotografia 1. Cirrus

Cirrocúmuls:
Després dels cirrus, són considerats els segons que es troben a més alçada. Es troben a una alçada de 6000 a 10000 metres. A l’igual que els cirrus, estan formats per cristalls de gel. Poden anunciar l’arribada de precipitacions. (Fotografia 2).

Fotografia 2.Cirrocúmuls

Cúmuls:
Es tracta de núvols baixos de composició que es troben a una alçada d’entre 100 i 800 metres respecte del nivell del mar. Estan formats per petites gotes d’aigua però també poden presentar cristalls de gel en les regions més fredes. Es formen en corrents convectives, quan es troben masses d’aire de diferent temperatura. Poden estar associats a tempestes (Fotografia 3).

Fotografia 3. Cúmuls

Estrats:
Núvols baixos que trobem des de la mateixa superfície i fins als 2000 metres. Moltes vegades les mateixes boires, en ascendir, donen lloc a aquests tipus de núvols. Majoritàriament estan compostos per petites gotes d’aigua o cristalls de gel, quan aquests ja estan molt desenvolupats. Poden portar associats a pluges. Aquests tipus de núvols són freqüents a zones de muntanya (Fotografia 4).

Fotografia 4. Estrats

Nimbostrats:
Tot i que la base d’aquest núvol es pot trobar prop del terra, entre els 2700 i els 2000 metres, les parts més altes poden arribar als 7000 metres d’altitud. Es tracta de núvols grans i espessos. Estan compostos per petites gotes d’aigua, gel i flocs de neu. Estan formats per l’acció d’un front càlid i solen portar associats precipitacions persistents amb intensitats d’entre forta i moderada (Fotografia 5).

Fotografia 5. Nimbostrats

Cirrostrats:
Núvol que es troba a una altitud de 6000 a 10000 metres. Format per petits cristalls de gel. Aquests núvols són els responsables d’un fenomen, conegut amb el nom d’halo i en el qual es forma un anell al voltant del sol o la lluna. Solen anunciar pluges (Fotografia 6).

Fotografia 6. Cirrostrats

Altocúmuls:
Es troben a una alçada de 2000 a 6000 metres, es poden observar capes d’aquests núvols a diferents alçades en el mateix moment. Estan formats bàsicament de petites gotes d’aigua, tot i que si la temperatura és baixa, poden presentar petits cristalls de gel (Fotografia 7).

Fotografia 7. Altocúmuls

Altostrats:
Són núvols que trobem a una alçada de 2000 a 5000 metres, molt homogenis, poden acaparar distàncies de centenars de quilòmetres. No solen ser molt gruixuts i tenen un color grisós. Solen portar associats a precipitacions (pluja o neu) que poden persistir en el temps (Fotografia 8).

Fotografia 8. Altostrats

Estratocúmuls:
Es tracta d’un tipus de núvol baix, per sota dels 2400 metres. Estan constituïts bàsicament de petites gotes d’aigua. No estan massa associats a precipitacions, i… si és donen, aquestes solen ser molt febles. Perl altra banda sí que poden ser indicadors de l’aproximació d’una tempesta (Fotografia 9).

Fotografia 9. Estratocúmuls

Cumulonimbe:
Són els tipus de cúmuls més espectaculars. Es tracta d’unes formacions produïdes per corrents convectives que poden arribar fins a la tropopausa on s’expandeixen horitzontalment. Un senyal de què ens trobem davant d’un cumulonimbe és que a l’extrem superior s’observa difuminat. Aquests núvols, sovint estan associats a fortes tempestes que poden anar acompanyades de forts vents (fotografia 10).

Fotografia 10. Cumulonimbe

Però… Com es formen els núvols?
Les masses d’aire calent tenen una gran capacitat de contenir vapor., aA mesura que aquesta massa d’aire es refreda, aquesta capacitat baixa, i el vapor es va condensant i, en conseqüència augmenta la humitat relativa. Quan aquesta humitat és del 100%, l’aire ja no admet més vapor i és llavors quan. Ees formen unes petites gotes en suspensió…, és el que coneixem com a núvol. Si el refredament persisteix, aquestes petites gotes en suspensió es van unint amb altres fins que adquireixen una mida a partir de la qual ja no poden mantenir-se en suspensió. En aquest moment són atretes per la gravetat i es dóna el fenomen que coneixem com a precipitació.

I… Quines són les causes de la seva formació?
Les causes d’aquest refredament d’aire que acaba generat el núvol són diverses:

Formació de núvols per ascensió orogràfica: La massa d’aire topa amb un relleu geogràfic, com per exemple podríem imaginar una serralada. Aquest aire calent s’enfila i es refreda fins a condensar el vapor d’aigua.

Formació de núvols per convecció: Quan el terra s’escalfa per la radiació solar, aquest escalfa l’aire. L’aire calent comença a ascendir, a mesura que puja, baixa la temperatura i comença de nou un procés de condensació. La formació de núvols per aquest fenomen de convecció, és molt típic dels mesos d’estiu en el nostre territori.

Formació de núvols per contacte de masses d’aire de diferent temperatura: Quan dues masses d’aire de diferent temperatura es troben, no ées barregen, ja que ambdues tenen densitats diferents. La freda es queda a rans de terra i farà de “pista d’enlairament” per la massa càlida, la qual ascendirà i es refredarà progressivament.

Escombrant cap a casa…
I per acabar l’article escombrarem cap a la nostra terra. , vVolem parlar d’un fenomen que es dóna amb freqüència per les valls d’Àneu. Es tracta de masses d’aire d’origen oceànic que formen núvols baixos i boires. Vulgarment se la coneix com a la “gavatxa”, degut a que procedeixen de la regió francesa. Cal parar especial atenció a la formació d’aquesta boira si ens trobem en el transcurs d’una travessa, ja que es forma molt ràpid i quan s’instal•la pot reduir dràsticament la visibilitat.
La fotografia (11) que veieu a continuació, és feta des del poble d’Isil. En el fons hi podeu observar com la gavatxa, provinent de Francça, s’apodera dels cims més alts i descendeix per la part Catalana.

Fotografia 11. “Gavatxa”

 

Bibliografia consultada:

• http://vilmeteo.es/tipus-de-nuvols-latlas-de-vilmeteo-es/
• http://www.xtec.cat/centres/a8045860/materials/nuvols.pdf
• http://meteopallars.blogspot.com.es/2008/09/la-gavatxa-un-fenmen-habitual-lalt.html
• Fotografia 2: http://picssr.com/photos/30889487@N08/interesting?nsid=30889487@N08
• Fotografies 1,3,4,5,6,7,8,9,10: https://ca.wikipedia.org/wiki/Núvol
• Fotografia 11: Equip educatiu MónNatura Pirineus

Dia mundial de l’aigua.

El dia mundial de l’aigua va ser declarat per l’assemblea general de les nacions unides el 22 de Març de 1993. Dins del mateix dia mundial, cada any es presenta una temàtica diferent. La d’enguany és “l’aigua i la feina”. Són molts els oficis directament relacionats amb aquest element i molts més, o gairebé tots, aquells que en depenen.

 

Fotografia 1: Iceberg

L’aigua és un element omnipresent. A més de representar de l’ordre d’un 70% del pes del nostre cos i de cobrir les nostres necessitats biològiques més bàsiques, la trobem implícita en molts aspectes de la nostra vida. Tots sabem que la necessitem en el nostre dia a dia, per rentar, per fer un cafè o per refrigerar un motor. Però possiblement no caiguem en el compte de que per la fabricació de productes quotidians de la nostra vida, com la roba que vestim, o l’ordinador que tenim al despatx, també es necessita una inversió d’aigua. Una bona manera de contemplar la magnitud d’aquesta inversió d’aigua “invisible” és parant atenció a la petjada hídrica.

 

La petjada hídrica:

Representa el volum d’aigua dolça necessària per produir serveis determinats dels quals es beneficia la humanitat. Es calcula per una àrea i un temps determinat escontempla tres components diferents:

 

• La petjada hídrica blava: És el volum d’aigua que s’inverteix per les produccions industrials o agrícoles.
• La petjada hídrica verda: És aquell volum d’aigua que no arriba als rius o aqüífers. Pot ser per diverses raons, perquè s’evapora i retorna a l’atmosfera o perquè ha passat a formar part de la biomassa dels organismes (creixement de les plantes).
• La petjada hídrica grisa: És el volum d’aigua que resulta contaminada durant la producció d’un producte.

L’exemple del cafè: Probablement si ens fan la pregunta ¿Quants litres d’aigua es necessiten per  fer un cafè?

Fàcilment podríem respondre que amb uns pocs centilitres en tindríem suficient.  Certament, aquesta és l’aigua necessària per fer el darrer pas. Però si mirem quina és la quantitat d’aigua que s’ha necessitat per l’elaboració del cafè, contemplant tots els estadis d’ençà que és plantat, veurem que s’han necessitat +/- 140 litres  per l’elaboració del cafè en qüestió.

Per citar algun exemple més:

• 1 quilo de carn de vedella -> 15000 litres d’aigua
• ampolla de cervesa (250ml) -> 75 litres d’aigua
• got de llet (200ml) -> 200 litres d’aigua
• camisa de cotó (500gr) -> 4100 litres d’aigua

(font de les dades: Aldaya et al., 2008)

 

El comerç internacional i l’aigua virtual:

El comerç internacional implica grans fluxos d’aigua virtual (aigua que conté el producte més l’aigua que s’ha requerit per a  la seva producció) entre diferents països. El que es dóna sovint, és que alguns països depenen fortament dels  recursos hídrics d’altres països.  Això és el que passa en el cas del cotó, una de les fibres més utilitzades avui en dia per la indústria tèxtil. Per la producció del cotó es requereixen grans quantitats d’aigua, el 3,5% del total que es fa servir en el sector de l’agricultura. El requeriment més gran es dóna durant el  període de creixement de la planta. Les majors produccions de cotó es donen a l’Índia, Uzbekistan, Xina o Pakistan, però més de la meitat del producte resultant es consumeix a altres països. Així doncs l’impacte més gran recau en els països que no es beneficien directament del producte. Aquest fet pot arribar a ocasionar desastres naturals si no es gestiona de manera adequada.

 

El cas del mar d’Aral

Situat a l’Àsia central,  aquest era considerat el quart llac d’aigua salada més gran del món a la dècada de 1960. Aquest país era un gran exportador de cotó. Per tal d’optimitzar la seva economia, van decidir d’augmentar la producció de cotó a costa de fer un sistema de canals per extreure aigua dels rius que abastien el llac. El llac es va reduir de tal manera que el 1990 ja va passar a ser el vuitè llac salat més gran del món. Actualment el seu volum s’ha reduït a una quarta part i la seva superfície a menys de la meitat del que era inicialment el llac.

 

Fotografia 2: Podem observar la forta dessecació que ha estat exposat el mar d’Aral.

 

 

Alguns dels productes que consumim en el nostre dia a dia i els quals requereixen grans quantitats d’aigua per a la seva elaboració, han estat elaborats en països sotmesos a fortes sequeres.  El nostre gra de sorra en la mitigació del problema passa per fer un consum responsable.

 

Bibliografia:

 

• http://www.energiverde.com/medio-ambiente/mide-tu-huella-hidrica-para-saber-si-derrochas-o-agua

• Aldaya, M. M., Llamas Madurga, M. R., Garrido Colmenero, A., & Varela Ortega, C. (2008). Importancia del conocimiento de la huella hidrológica para la política española del agua. Encuentros multidisciplinares, 10(29), 1-12.

• Hoekstra, A. Y., & Mekonnen, M. M. (2012). The water footprint of humanity. Proceedings of the national academy of sciences, 109(9), 3232-3237.

• Fotografia 1: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_d%27Aral

Els fongs i el seu paper en els sòls forestals.

Article publicat a la revista La Borrufa

Qui són?

Els fongs son uns organismes eucariotes que de per sí sols són considerats un regne de la vida “Fungi”. Actualment se’n coneixen unes 69000 espècies però segons els estudis (Hawksworth.,1991), s’estima que el total d’espècies podria arribar fins als 1,6 milions.

Una de les seves peculiaritats és la presència de quitina en la paret cel·lular. La quitina és una substància que també es troba formant part de la coberta dels artròpodes i aquest fet, sumat a que no fan fotosíntesis, provoca que els fongs siguin més propers als animals que no pas als vegetals. Basant-se en aquest principi, un micòleg afirmava: “Un rovelló s’assembla més a un elefant que no pas a una planta”.

Exemplar del gènere Gyromitra sobre d’un tronc en descomposició, podem veure de manera explícita el fet de que els fongs viuen sobre/dins el mateix medi del qual s’alimenten.

Els fongs no han d’invertir energia en buscar aliment ja que viuen literalment sobre/dins el mateix medi del que s’alimenten. El seu tipus d’alimentació es coneix com a lisotròfia. Consisteix en la secreció d’uns enzims en el medi que descomponen l’aliment. Un cop aquest és descompost serà ingerit pel fong.

Un requeriment bàsic i indispensable per a que visquin és que els valors d’humitat estiguin sempre per sobre del 20%. Tanmateix, quan aquestes o altres condicions favorables no es compleixen, alguns d’ells poden passar molts anys en forma d’espores resistents a l’espera d’una millora.

Funcions que desenvolupen en sòls forestals:

Els fongs juguen un paper molt important en els sòls forestals per diverses raons. Tot seguit en citem algunes. La primera és perquè són uns descomponedors per excel·lència doncs qualsevol tipus de substrat és susceptible d’ésser atacat per un fong. Tant és així que són els únics organismes capaços de digerir completament els components més recalcitrants de la fusta com la lignina i la cel·lulosa fins convertir-los en humus. Gràcies a ells, una gran part de matèria orgànica que queda al sòl (fulles de caducifolis o llenya) és descomposta i retornada a l’atmosfera en forma de CO₂.

Una segona raó que justifica la seva importància en sòls forestals és la micorizació. Es tracta d’una relació mutualista i extremadament evolucionada entre les arrels d’una planta i les hifes d’un fong. És present en el 95% de les plantes vasculars i això ja ens dona una idea de la importància d’aquesta relació. Ambdós organismes (fong i planta) en surten beneficiats. El fong, perquè pot captar determinats productes que la planta ha sintetitzat durant el procés de fotosíntesis (bàsicament carbohidrats). Per part de la planta els beneficis que n’obté són molts i molt diversos. D’una banda fa servir les hifes dels fongs (miceli unit a les arrels) com si fossin prolongacions de les seves arrels. Això li permet d’augmentar considerablement la superfície de sòl accessible i en conseqüència, optimitzar l’absorció d’aigua (+60%) i la captació de nutrients, alguns dels quals, com és el cas de fòsfor, serien molt difícils de captar si no fos pel fong.

Un altre aspecte que millora molt en les plantes micorizades és la seva resistència front els impactes ambientals abiòtics com són l’estrès hídric, la salinitat o variacions del pH, i els impactes ambientals biòtics com atacs de patògens, ja que els fongs generen un mantell fúngic amb substàncies antibiòtiques a les immediacions de les arrels que els hi impedeixen l’establiment.

Una planta/arbre pot presentar fins a 50 espècies de fongs micorízics diferents. Alhora, aquests fongs també poden estar associats a diverses plantes/arbres. Això genera un teixit de miceli fora de les arrels que pot acabar connectant tot un bosc. Estem parlant doncs, d’una xarxa subterrània de micelis que connecta els organismes i per tant, l’abast dels seus efectes no es limita a un organisme sinó que són a nivell de tota la comunitat. Podem afirmar doncs que la salut d’un bosc depèn directament de la presència, abundància i diversitat dels fongs simbionts micorízics.

“En aquesta relació, podem veure en la natura un exemple del valor de la cooperació entre organismes molt diferents però amb un propòsit comú, sobreviure i reproduir-se per perpetuar l’espècie”.

Sabíeu què?

Els fongs poden tenir moltes aplicacions, un exemple n’és l’ús que se’n va fer a Mèxic en el sector de la gestió dels residus.

Un dels problemes a l’hora de gestionar els residus de les grans ciutats son els bolquers, aquests es produeixen/consumeixen a grans quantitats i son molt difícils de degradar ja que contenen molta cel·lulosa.

En un experiment dut a terme per la doctora R.Espinosa de la universitat autònoma metropolitana de Mèxic, van esterilitzar bolquers i van barrejar-los amb lignina i miceli de gírgoles (Pleurotus ostreatus), les quals es caracteritzen per digerir la cel·lulosa, els resultats van ser més que satisfactoris ja que cada kg de bolquers va ser reduït a 200 grams de residus i 300 grams de gírgoles, que posteriorment es podien comercialitzar (Delfin & Duran 2003).

El zoom…

El fong, al llarg del cicle de vida, presenta diferents formes (segons l’estadi). La forma que estem acostumats a veure al bosc i que coneixem com a bolet, és el cos fructífer o part encarregada d’escampar les espores (estadi reproductiu). Una altra forma del cicle són les hifes (estadi d’expansió/colonització) que són microscòpiques. El conjunt d’hifes forma colònies, visibles a ull nu i que són conegudes com a miceli. En algunes espècies, aquest miceli pot estendre’s molt i viure molts anys com és el cas d’una Armillaria bulbosa trobada a Michigan (USA) que ocupa una àrea de 20 Km2 de bosc i a la que se li estima una edat de 1500 anys, considerant-lo un dels éssers vius més grans i vells del planeta (Anderson J.B., 1992)

Cos fructífer d’una Armillaria bulbosa. Fotografia: J.Maria Ripoll Tarragó

Miceli d’Armillaria bulbosa. Font: http://www.uwgb.edu/biodiversity/resources/mushrooms/)

Per a més informació podeu consultar la Bibliografia utilitzada:

• Anderson, J. B. (1992). The fungus Armillaria bulbosa is among the largest and oldest living organisms. Nature, 356, 428-431
• Delfín-Alcalá, I., & Durán-De-Bazúa, C. (2003). Biodegradación de residuos urbanos lignocelulósicos por Pleurotus. Rev Int Contam Ambient, 19(1), 37-45.
• Hawksworth, D. L. (1991). The fungal dimension of biodiversity: magnitude, significance, and conservation. Mycological research, 95(6), 641-655.
• de Medio Ambiente, C., & de Galicia, X. (2004). El papel de los hongos en los suelos forestales. Recursos Rurais, 9.

Fem ratafia i patxaran!

Els grecs i els antics romans ja coneixien les begudes alcohòliques a base d’herbes aromàtiques i espècies, que elaboraven normalment a base de vi. Més tard, a l’edat mitjana, ens arriba la introducció per part dels àrabs de l’art dels destil·lats i de la producció d’aiguardents, que a la Mediterrània és de brisa o raspa de vi, un líquid incolor de 60º-70º. Fins al segle XII són els frares els que posseeixen els secrets tant del destil·lat com de l’elaboració dels licors d’herbes, secrets que aviat els pagesos comencen a conèixer i a elaborar els seus propis aiguardents, begudes fetes servir molts cops per “matar el cuc”.

Font: http://www.confrariaratafia.cat/

De licors amb herbes, escorces, fruits, flors i espècies en trobem a pràcticament tot el mon, però la ratafia catalana és una beguda molt popular a força comarques de Catalunya, amb les receptes més antigues d’en Francesc Rosquellas de Santa Coloma de Farners al 1842, i Denominació Geogràfica registrada, que podem definir com: “ Licor fet a base d’aiguardent o d’anís, o bé una barreja dels dos, amb possible addicció de sucre, i maceració de nous verdes i plantes (herbes, escorces, arrels, pinyols, flors i espècies)”.

En podem trobar d’ elaborades a partir d’un sol ingredient, ja sigui una fruita, unes flors, una espècie o una herba. Sovint s’utilitzen les plantes que a la zona tenen més predilecció i les fruites i flors que hi abunden. La nou verda, de reconegudes propietats, donarà a la preparació, a més de color, el característic toc amarg.

De receptes en trobarem tantes com cases fan ratafia, totes seguint un tradicional i meticulós ritual que persegueix alhora propietats medicinals i digestives i un exquisit paladar. La recol·lecció de les nous verdes i les herbes es fa per Sant Joan, les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any, hi ha qui diu que cal fer-ho en sortir el sol i que l’elaboració de la ratafia hauria de ser pels volts de les 12 de la nit. Per això, arreu d’Europa, l’elaboració de licors d’herbes s’envolta d’un halo misteriós i esotèric, i fins i tot de bruixeria i druïdisme.

Per Sant Pere, si s’han guardat les herbes, es fa la barreja. Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella. Per Nadal es cola i la degustació pot ser després de Nadal, tot i qui hi ha qui no espera i ho fa per Tots Sants.

Fires, concursos, tallers d’elaboració, jornades gastronòmiques, exposicions…,sobre la ratafia, són molt freqüents a diverses poblacions catalanes especialment durant la tardor i inicis d’hivern, bon moment per degustar aquesta beguda.

Trobarem diferents propostes sobre l’origen del terme ratafia però va ser un gran aficionat a aquesta beguda, Jacint Verdaguer, qui va escriure unes pàgines sobre la llegenda de l’origen del nom:

La llegenda de la ratafia segons Jacint Verdaguer

Si no li sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Però abans d’esbadiar [explicar] el nom parlem de la cosa. Què és la ratafia? És un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pela de nou verda

partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons els graus d’aroma que se li vulguin donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, mica ençà i mica enllà, car en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia. Ara vegem de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix.

Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algún assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.

—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?

—És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.

—I no té nom? —replicà un dels bisbes.

—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.

—Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.

Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:

—Rata fiat! [Queda firmat.]

Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.

Si ara és moment de degustar la ratafia feta a l’estiu, i haurem d’esperar fins el proper Sant Joan per provar noves receptes i fórmules apresses, hi ha una beguda que es pot considerar un tipus de ratafia obtinguda per maceració en anís i/o aiguardent dels fruits d’un arbre silvestre, l’aranyoner (Prunus espinosa L.), emparentat amb els cirerers i pruners, que és ara el moment adequat per elaborar-la: la ratafia d’aranyons o patxaran.

Font: Wiquipèdia

El fruit de l’aranyoner, l’aranyó, patxaran o endrina, és de la mida d’una avellana, amb pell, polpa i pinyol, de color negre blavós i aspre al gust, difícil de valorar si està madur a simple vista doncs cal tocar-lo i veure si la polpa ha adquirit una tonalitat vermellosa, moment òptim per recol·lectar-lo. De la maceració d’uns 250 gr. d’aranyons per litre d’anís o aiguardent de baixa graduació durant un període de tres a vuit mesos, amb alguna herba o espècie afegida segons la recepta, s’obté el patxaran o ratafia d’aranyons, una beguda de tonalitat vermellosa entre 25º i 30 º que proporciona les propietats medicinals de l’aranyó, ric en vitamina C, tònic, astringent i fortificant de l’estómac, molt popular a Navarra i el País Basc, que també trobem a moltes cases catalanes.

Gaudiu de les propietats medicinals i gustos exquisits de ratafies i patxarans de les nostres comarques amb la moderació que requereixen totes les begudes amb un considerable contingut en alcohol.

Salut!

Bellesa perillosa

Article publicat a la revista “La Borrufa”.

Existeixen animals discrets, amics del camuflatge i de passar desapercebuts, mentre n’hi ha d’altres que pels seus cridaners colors sembla que vulguin captar la nostra atenció.

Font: Zoo Barcelona

L’aspecte, forma i color dels éssers vius no són elements insignificants, ja que l’aparença intervé directament en la seva supervivència

És així que molts animals posseeixen coloracions vistoses, que no són per a res casuals. Els seus colors cridaners, lluents i amb dibuixos concrets tenen la funció de servir com a senyals d’advertiment. Els missatges que poden emetre aquestes senyals poden anar des del “compte no em molestis que et puc fer molt de mal!” fins al “no intentis menjar-me que t’enverinaràs!”.

La cripsi és un fenomen pel qual un animal presenta adaptacions que el fan passar desapercebut als sentits d’altres animals. El fenomen contrari, del que estem parlant, s’anomena aposematisme (del grec “apo”que significa lluny i “sema” que significa senyal).

Alguns típics exemples d’aquest fenomen en són l’espectacular serp de corall, coneguda per ser una de les serps més verinoses del món, o la granota de punta de fletxa blava, que darrera el seu llampant color blau amaga sobre la seva pell una substància capaç de paralitzar i fins i tot matar a qui pretengui menjar-se-la. Però a casa nostra també tenim alguns curiosos exemples, i alguns d’ells els coneixem de ben a prop.

Qui no ha estat picat mai per una vespa? I en parlar de vespes, automàticament pensem amb la combinació de colors negre i groc. Aquest és un dels exemples d’aposematisme més coneguts del món. Una combinació de colors i anells molt visible i advertidora del perill molt utilitzada en la natura. Les salamandres presenten la mateixa combinació de colors que les vespes però, en aquest cas, la senyal que emeten és la de dissuadir a qualsevol animal que se les vulgui menjar. La toxicitat de la seva pell, tot i que no tant potent com la de les granotes de punta de fletxa, és suficient per a complir el seu objectiu, evitar ser ingerides pels seus típics depredadors.

Un altre exemple de casa nostra és la viuda negra mediterrània (Latrodectus tredecimguttatus). Malgrat la perillositat que suggereix el seu nom, no resulta tant perillosa com la seva parenta americana però la seva picada pot resultar molt dolorosa.

Viuda negra mediterrània (Latrodectus tredecimguttatus)

Sabies què? 

Altres animals són autèntics experts de l’engany. Entre ells hi tenim la “mosca vespa”, un dípter del gènere Syrphidae que imita el patró de bandes negres i grogues provocant que els seus depredadors les confonguin amb vespes. Aquest fenomen és conegut com a mimetise batesià.

“mosca vespa” Font: Xavier Adot

El zoom…

L’esfinx de la calavera o cap de mort (Acherontia atropos) és una papallona nocturna de la família dels esfíngids que s’anomena així perquè al tòrax llueix una magnífica calavera. Òbviament, aquest sí que es tracta d’un disseny casual que només pot espantar l’espècie humana.

Esfinx de la calavera Font: Jon Maguregi

Cuidem els nostres boscos

Els boscos representen un terç de la superfície del nostre planeta i desenvolupen un paper clau per a la vida.

A part de la biodiversitat que allotgen, un 80% de la biodiversitat total (incloent espècies animals i vegetals), els boscos proporcionen la possibilitat d’adaptar-nos al canvi climàtic gràcies al seu paper regulador de la concentració d’oxigen, diòxid de carboni i humitat atmosfèrica. També disminueixen l’erosió del sòl, eviten grans avingudes i proveeixen a les conques hidrogràfiques del 75% de l’aigua dolça mundial. Sense perdre de vista que els boscos suposen una gran font de recursos que l’home ha aprofitat des de temps remots: llenya, carbó, bolets, aliments, etc.

Catalunya presenta una gran varietat de boscos tant pel que fa a la seva diversitat d’espècies com per la seva complexitat. Tot i el reduït espai que representa Catalunya hi podem trobar tot un conjunt de comunitats forestals difícilment comparable a molts altres llocs del nostre continent. Des de les pinedes de pi negre i les avetoses del Pirineu fins als alzinars, les garrigues i les pinedes de pi blanc de vora mar, aquesta gran diversitat és conseqüència d’una multitud de factors: bioclimàtics i edàfics, però també antròpics.

Bosc del Gerdar (Font: http://pponavarro.blogspot.com.es)

Pràcticament el 40% del país està cobert per bosc, essent aquest l’ecosistema predominant en una gran part del territori català i també ho seria en més d’un 80% del país si s’abandonés el paisatge a la seva evolució natural.

Tot i així, cal recordar que una plantació d’arbres no fa un bosc. Què volem dir amb això? Segons diversos estudis només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. El que abunda al nostre país són boscos joves, i en la majoria de casos els boscos madurs són molt petits que s’han conservat per trobar-se en llocs força inaccessibles.

La manca de boscos madurs no és un problema exclusiu del nostre país. A escala mundial la destrucció s’ha produït, i se segueix produint, a un ritme frenètic.

Un dels millors indicadors per valorar la qualitat ambiental dels ecosistemes forestals són les aus. Els últims censos de seguiment d’avifauna a Espanya assenyalen que les espècies forestals presenten en general una tendència positiva, però són les espècies generalistes les que més prosperen, mentre que aquelles que depenen de boscos madurs, com el gall fer, presenten un estat de conservació desfavorable.

Mascle gall fer

La inexistència de boscos vells i l’escassetat de boscos madurs en la regió mediterrània va motivar que fa uns anys s’iniciés un projecte de recerca sobre els boscos madurs i l’elaboració d’un inventari de boscos singulars de Catalunya.

Femella gall fer

Recentment el Departament d’Agricultura ha previst crear una xarxa de reserves per a boscos que es deixaran únicament i exclusivament a la seva pròpia evolució natural.

Tot i així, és responsabilitat de tots el posar en valor aquests petits espais naturals, més enllà dels valors purament econòmic o ecològic, ja que són part del nostre patrimoni i els hem d’intentar preservar.