Semblances desafortunades

Article publicat a la revista La Borrufa

Dins el regne animal és comú trobar que algunes espècies s’assemblen entre elles tot i no guardar cap tipus de parentesc. Per a aquells que, tot i ser inofensius, han aconseguit assemblar-se a animals molt més perillosos que ells mateixos, aquesta estratègia (anomenada mimetisme batesià) pot suposar la diferència entre la supervivència o l’extinció. I tot i que potser l’exemple més conegut d’aquest fenomen és el de les exòtiques falses serp de corall (que mimetitzen el color de les serps de corall, unes de les més verinoses del món), en tenim casos molt més a prop del que ens pensem. I és que qui no ha tingut un ensurt alguna vegada amb un sírfid, pensant que es tractava d’una vespa? (imatge 1)

Els sírfids són una família dins l’ordre de les mosques i els mosquits (dípters) que ha adoptat la coloració llampant que utilitzen les vespes com a avís als seus possibles depredadors de la seva perillositat. No obstant, els sírfids no estan dotats ni de fortes mandíbules ni d’agulló verinós, pel que són completament inofensius. La seva defensa és ser confosos amb espècies amb les quals pocs depredadors s’hi volen encarar.

Imatge 1. Exemplars de sírfid (esquerra) i de Vespula germanica, una vespa (dreta). Font: Wikipedia

Però tot i que evolutivament podríem dir que als sírfids els és favorable assemblar-se a les vespes, en un encontre amb humans podrien tenir la poca fortuna de ser considerats una amenaça i caure víctimes d’una raqueta elèctrica. I és que els humans hem desenvolupat en general una certa aversió als insectes i aràcnids en general, sovint perquè són plagues o per por a que ens piquin. Alguns d’ells han tingut la mala sort d’assemblar-se als seus parents menys amigables, sense que això els suposi cap avantatge evolutiu. És el cas dels tipúlids i dels opilions.

Els tipúlids (imatge 2) són una família d’insectes que, igual que els sírfids, s’inclou dins l’ordre dels dípters. En aquest cas, però, la seva aparença sovint recorda a la d’un mosquit gegant. Res més lluny de la realitat, ja que els tipúlids s’alimenten únicament de nèctar i no poden picar. Tot i així sovint s’emporten la mala fama dels seus parents, els mosquits, i la seva presència provoca aixecaments de sabatilla arreu del territori.

Imatge 2. Exemplars de tipúlid (esquerra) i de mosquit Culex (dreta). Font: Wikimedia commons

 

Als opilions, en canvi, se’ls confon amb les aranyes. Concretament amb una família, els fòlcids o pixallits, que acostumem a trobar penjades cap per avall de les seves teranyines en golfes i lavabos. Però els pobres no hi tenen res a veure, i és que tot i que tenen vuit potes com les aranyes, a diferència d’elles els opilions no poden fer teranyines ni tampoc són verinosos. Per sort per a ells, gairebé mai els trobarem dins les nostres llars, cosa que els fa menys propensos a acabar sota una sabata.

Imatge 3. Exemplars d’opilió (esquerra) i de fòlcid (dreta). Fonts: David Darling i Wikipedia

Per saber-ne més:

El mosquit tigre (Aedes albopictus) és inconfusible: les seves potes ratllades en blanc i negre el fan fàcil de distingir de la resta de mosquits. N’haureu sentit a parlar ja que, tot i ser originari d’Àsia, durant les últimes dècades s’ha estès a molts altres països, entre ells Espanya. Amb una mica d’aigua estancada en té prou per reproduir-se, així que quan arriba el bon temps és important revisar els nostres habitatges per assegurar-nos que no li posem fàcil, o aviat ens trobarem coberts de les seves molestes picades.

Imatge 4. Exemplar femella de mosquit tigre absorbint sang d’un hoste humà.

El zoom:

Dins els verdaders mosquits (culícids), només les femelles piquen; ho fan únicament per obtenir un suplement de proteïnes que els permeti assumir el cost de fabricar i pondre els ous. Durant la resta de les seves vides s’alimenten de nèctar.

 

L’origen de l’aigua

Article publicat a la revista La Borrufa

Quantes vegades hem fet passejades per arribar a un bonic riu, un tranquil estany o una impressionant cascada? Caminem a la recerca de fonts d’aigua, aquest compost capaç d’embellir increïblement qualsevol paisatge, d’igual forma com ens refresca, neteja i hidrata a nosaltres mateixos i  forma part de tots els organismes vius de la Terra. Per a tots és conegut el seu cicle, des del cel a la terra i fins que arriba als grans oceans, donant vida allà on passa… Però com es crea aquesta vital molècula? En quin moment els àtoms d’hidrogen s’enllacen amb els d’oxigen i donen lloc a aquesta substància tan necessària? I com ha arribat a nosaltres?

Mont-roig. Font: Arxiu

Doncs tot va començar fa 13.800 milions d’anys a partir del Big Bang. Després d’aquesta gran explosió l’univers va quedar inundat de plasma (un estat de la matèria on electrons i ions positius flueixen lliurement) durant 380.000 anys fins que la temperatura va baixar el suficient per permetre que es creessin tres dels elements químics més bàsics: l’hidrogen, l’heli i el liti. Aquests van resultar ser la massa mare de la resta d’elements que conformen l’univers i que es creen mitjançant la fusió nuclear que es produeix a l’interior de les estrelles. I és que els àtoms al cor de les estrelles es troben a tan alta temperatura i pressió que els seus nuclis acaben unint-se, canvien de composició atòmica i formen nous elements.

En el cas de les estrelles petites, les fusions nuclears segueixen una successió formant els següents elements, per ordre cronològic: Hidrogen-Heli-Liti-Carboni-Nitrogen-Oxigen (H-He-Li-C-N-O). En el cas d’estrelles més massives, però, la temperatura i la pressió permeten que aquestes successions formin elements més pesats, de tal manera que a la sèrie anterior s’hi afegirien el silici (Si) i el ferro (Fe).

Ja tenim llavors els elements químics per formar la molècula de la vida: hidrogen i oxigen. Però… on s’enllacen aquests àtoms per no separar-se mai més? Es creu que aquest fenomen es dóna en els núvols de gas i de pols còsmic resultat de la mort de les estrelles, on per diferents condicions fisicoquímiques es creen els enllaços que uneixen un àtom d’oxigen amb dos d’hidrogen per formar la molècula de l’aigua, H₂O.

Molècula d’aigua, amb l’àtom d’oxigen de color vermell i els àtoms d’hidrogen en blanc. Font: Wikipedia

I com va arribar tanta aigua al planeta blau? Doncs gràcies als objectes que al llarg de la història han impactat contra la Terra, com els asteroides i els cometes. Aquest son petits i grans trossos de rocs que es van originar durant la formació del nostre sistema solar. Observacions recents indiquen que al seu interior s’hi pot trobar gel i, possiblement, fins i tot aigua líquida.

Durant milers de milions d’anys d’ençà que es va formar el nostre sistema solar, incomptables cometes i asteroides han xocat amb la Terra, enriquint el nostre planeta amb aigua. Els marcadors químics a l’aigua dels nostres oceans suggereixen que la major part de l’aigua provenia dels asteroides.

Així, amb el pròxim glop d’aigua que feu, recordeu que esteu bevent un líquid extraterrestre!

Per saber-ne més:

A fora del nostre sistema solar també s’ha descobert aigua. Les últimes investigacions afirmen que HAT-P-11B és el primer exoplaneta de la grandària de Neptú conegut per tenir un ambient relativament lliure de núvols i, a més, han pogut apreciar clares marques en l’espectre que delaten la presència de molècules de vapor d’aigua a la seva atmosfera, així com d’hidrogen i traces d’elements pesats..

El zoom:

Dins del nostre sistema solar, la Terra no és l’únic planeta on s’ha trobat aigua, tot i que sí que és el que mes en té en estat líquid a la superfície gràcies a que estem dins la “zona d’habitabilitat” del nostre sistema solar, que és aquella on la podem trobar tant en estat sòlid com líquid i gasós. Però molts altres cossos també han rebut aigua durant la seva història, com per exemple tres dels quatre satèl·lits galileans de Júpiter (els més grans): Cal·listo, Europa i Ganimedes.

 

Les joies del Pirineu

Article publicat a la revista La Borrufa

Us heu parat mai a pensar quantes de les espècies del Pirineu són úniques d’aquesta zona i no podríem trobar a cap altre lloc del món?

El Pirineu, com a serralada muntanyosa, actua com una barrera natural entre les poblacions d’una mateixa espècie. Aquest fet facilita l’aparició d’espècies endèmiques en aquest territori. Una espècie endèmica és aquella que té la seva distribució restringida a zones geogràfiques molt concretes, i que fora d’aquestes àrees no les podem trobar. Normalment es donen degut a barreres naturals que dificulten l’intercanvi genètic entre poblacions. Aquesta especiació s’acostuma a donar en zones aïllades, factor que també limita el creixement de les poblacions ja que no es poden seguir expandint.

Al Pirineu trobem força exemples d’endemismes que cal posar en valor com seria la Sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi).  Aquesta espècie de rèptil va ser descrita fa relativament poc temps, al 1994, i declarada en perill d’extinció crític sobretot a causa d’un declivi constant de les seves poblacions. Aquestes estan confinades dins l’àrea del Parc Natural de l’Alt Pirineu, on aquest estiu ja s’ha fet la segona jornada de prospecció per a descriure millor l’hàbitat i la distribució de l’espècie.

En quant a les espècies vegetals, als Pirineus podem arribar a trobar 4.500 espècies diferents de les quals 160 són endèmiques. La Pinguicula longifolia presenta fulles d’un color groc pàl·lid i enganxoses ja que és una planta carnívora. Viu en sòls saturats d’aigua i molt pobres en nutrients, per això té la necessitat de capturar artròpodes dels quals extreu el nitrogen que necessita.

Altres endemismes a destacar del Pirineu serien la Sargantana aranesa (Iberolacerta aranica) o la Viola cornuta entre d’altres.

Pinguicula longifolia. Font: http://www.florasilvestre.es

Per saber-ne més:

Des del projecte LimnoPirineus es participa en la conservació d’endemismes com el Cavilat (Cottus hispanoliensis) i el Tritó Pirinenc (Calotriton asper). Aquest projecte Life+ té com a objectiu la millora de l’estat de conservació d’algunes espècies i hàbitats aquàtics de l’alta muntanya dels Pirineus. El Cavilat (Cottus hispanoliensis és un peix d’aigua dolça present al Pirineu aranès. Viu a les capçaleres dels rierols de substrats rocosos i degut a la seva petita àrea de distribució i que té poblacions molt reduïdes es troba críticament amenaçat. Per altra banda, el Tritó pirinenc (Calotriton asper) és un amfibi present entre els 500 i els 2500m d’alçada al Pirineu i en punts concrets del Prepirineu. La seva principal amenaça és la introducció de peixos als estanys d’alta muntanya.

Cavilat (Cottus hispanoliensis). Font: http://www.lifelimnopirineus.eu

El zoom:

L’herc (Capra pyrenaica pyrenaica) és una subespècie de la Cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica) que vivia al Pirineu. L’últim exemplar d’aquesta espècie es va extingir l’any 2000, tot i que a Catalunya ja no la podíem trobar des de finals del segle XIX. L’herc estava en perill d’extinció des de l’inici del segle XX principalment degut a la gran pressió cinegètica que es feia sobre les seves poblacions.

Al 2014 es va reintroduir la cabra salvatge ibèrica, d’una subespècie diferent a l’herc, als pirineus francesos amb individus provinents de poblacions de la Península Ibèrica. No ha sigut fins l’estiu del 2016 que s’han pogut observar per primera vegada alguns exemplars a la zona de l’Alt Pirineu. Aquesta espècie acostuma a trobar-se en zones rocalloses, on els seus depredadors naturals els és complicat accedir i, a l’estiu, quan es podrien donar conflictes per la coexistència amb els ramats, la trobem als cims de les muntanyes, en zones poc freqüentades per les ovelles i sense cap solapament amb vaques i cavalls.

Herc (Capra pyrenaica pyrenaica). Font: Wikipedia

 

 

La vida al sostre del Pirineu

Article publicat a la revista La Borrufa

Els éssers vius som ben tossuts. Ens trobem per tots els indrets del planeta, fins i tot en els ambients més insospitats. N’hi ha que viuen als deserts, en mines de sofre, en coves on mai hi arriba la llum del sol, o en cingleres inaccessibles. Ara bé, si haguéssim de destacar uns dels ambients més hostils i inhòspits que tenim al Pirineu, de ben segur que aquests serien els cims de les grans muntanyes. Allà on és hivern durant bona part de l’any, on la neu cobreix el terra fins ben entrat l’estiu, i on la manca d’oxigen fa esbufegar a més d’un excursionista. És en aquests llocs on hi viuen algunes de les espècies més exclusives, valuoses i fràgils del nostre territori. I com s’ho fan per sobreviure en situacions tan adverses?

Doncs bé, en realitat estan totalment adaptades a habitar en condicions on és impossible que hi visquin altres espècies pròpies d’indrets de clima més suau. Per exemple, hi trobem animals que canvien el seu aspecte segons l’època de l’any per camuflar-se amb el paisatge nevat i passar desaparcebuts per les preses i depredadors, com és el cas de la perdiu blanca (Lagopus muta) i l’ermini (Mustela erminea). Els animals herbívors han d’aprofitar qualsevol brot tendre, llavor o fruit que hi hagi disponible, i que rarament troben a l’hivern. Les plantes tampoc ho tenen gens fàcil, tot i que al llarg del temps s’han seleccionat característiques que sembla que hagin estat dissenyades expressament per suportar el fred intens i les fortes ventades. Les herbes i mates han de situar-se arran de terra i ben agrupades, ja que així formen un microclima arrecerat del vent i protegit del fred. Quan arriba la fugaç primavera (en aquest cas, només dura els mesos de juliol i agost), han d’afanyar-se en florir i reproduir-se abans no tornin a arribar les primeres nevades. Els organismes que habiten als cims de les nostres muntanyes no només són sorprenents, sinó que són autèntiques joies del nostre patrimoni natural. Així que ja ho saps, cada cop que pugis al sostre del Pirineu, fixa’t-hi i deixa’t sorprendre pels seus habitants.

La drias (Dryas octopetala) forma catifes en indrets innivats a l’alta muntanya. En les darreres glaciacions, aquesta espècie era molt abundant en les zones de tundra que ocupaven bona part d’Europa.

 

Per saber-ne més…
L’escalfament climàtic que estem vivint té un abast global, però els organismes que viuen a l’alta muntanya n’estan patint els efectes de manera especialment intensa. Aquestes espècies no es poden desplaçar més amunt per trobar condicions més fredes, així que s’està reduint progressivament el seu hàbitat fins al punt que en un futur proper acabaran tenint un espai tan petit que la seva presència serà insostenible.

El zoom…
Els éssers humans també hem arribat a ocupar l’alta muntanya, principalment amb la
construcció d’extenses estacions d’esquí. Un dels seus habitants és el pardal d’ala blanca
(Montifringilla nivalis), que aprofita les restes de menjar que queden a les terrasses dels
refugis i restaurants que hi ha a peu de pistes.

El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) és una espècie que en tot el territori català només nidifica al Pallars Sobirà.

 

Que la nit sigui nit

Article publicat a la revista La Borrufa

Els humans, i els éssers vius en general, estem acostumats a portar uns ritmes d’activitat diaris, seguit de períodes d’inactivitat i descans – el que es coneix com a ritmes circadians. Per tant, els éssers vius s’han adaptat a les variacions regulars en la intensitat lumínica durant el dia i la nit de maneres molt diverses: mentre els humans dormim de nit, els mussols i ratpenats cacen, els ungulats surten a alimentar-se i les cuques de llum es comuniquen per aparellar-se. De fet, hi ha un gran nombre d’espècies que són principalment nocturnes; per exemple el 60% dels mamífers, el 90% dels amfibis, o la gran majoria d’artròpodes. Així i tot, en les darreres dècades els éssers humans hem anat generant un enllumenat artificial enorme en intensitat i extensió, fins al punt que està causant una disrupció en els patrons diaris de llum i foscor de pràcticament la totalitat d’ecosistemes. Això què vol dir? Dons que estem alterant negativament el comportament i fisiologia de moltes espècies, fet que implica un menor èxit biològic i, a la llarga, la desaparició d’espècies i simplificació dels ecosistemes. Aquest és un dels efectes més destacats de la contaminació lumínica, que també té repercussions importants per les observacions astronòmiques, i inclús per la salut humana.

Què s’hi pot fer? La visió nocturna dels animals és més sensible a la llum de colors blavosos o ultraviolats, així que un enllumenat més racional, encarat cap a terra i de colors més càlids tindrà efectes més moderats sobre la biodiversitat. A banda, una de les iniciatives més recents a la zona és la possible creació d’una gran àrea de protecció del medi natural nocturn a gran part del Pirineu i Prepirineu de Lleida, amb cels nocturns de gran qualitat que mereixen ser preservats. De fet, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té un cel nocturn qualificat com a excel·lent. Tant és així, que el Parc Nacional està en procés d’aconseguir la certificació Starlight al llarg d’aquest 2018, de manera que s’acredita el parc com un exemple de protecció i conservació del cel. Amb aquesta certificació, es pretén fomentar la sensibilització, l’observació astronòmica, la protecció del medi ambient i el turisme sostenible, reconeixent el cel nocturn com a part del patrimoni natural i cultural immaterial del territori. El fet que es reconeguin zones a preservar enfront de la contaminació lumínica diu molt de la gent d’un territori; diu que és gent preocupada, conscient, i implicada en la conservació integral del medi ambient i del seu patrimoni.

La certificació Starlight és un impuls pel turisme sostenible relacionat amb l’observació astronòmica

Sabies que…
Molts animals s’orienten gràcies a la posició de les estrelles, per exemple les aus migradores. És tal la importància dels astres per aquests animals, que a Nova York s’apaga la il·luminació ornamental dels gratacels durant l’època de migració per evitar que els ocells es desorientin i impactin contra els edificis. Un altre cas d’allò més sorprenent és el d’una espècie d’escarabat piloter, Scarabeus laticollis, que s’orienta amb la Via Làctia per tornar al cau.

Zoom…
Dins el projecte Starlight del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s’ha realitzat un procés de participació ciutadana per recollir propostes d’actuacions a realitzar en el projecte. En el procés, els participants van identificar llocs privilegiats d’observació astronòmica a la zona, com és el cas dels refugis del Parc Nacional, el mirador del Pla de la Font, Sant Salvador de Barruera, o l’estany de Montcortès, entre d’altres.

Com s’ho fan els ocells per sobreviure a l’hivern?

Amb l’hivern, arriben les temperatures gèlides i les grans nevades a les muntanyes pirinenques. Els paisatges coberts de neu, tot i la seva bellesa aparent, solen ser un maldecap per molts, i especialment pels que han de viure a l’aire lliure: els animals. Com s’ho fan per trobar aliment? I per sobreviure a les baixes temperatures? Encara més sorprenent és que els ocells més petits, amb un pes d’uns 15-20 grams (el mateix que dues monedes d’un euro!) puguin mantenir-se en vida en aquestes condicions.

Quan l’hivern es fa notar, a les menjadores d’ocells de MónNatura Pirineus hi ha més activitat que mai!

 

Així i tot, l’evolució els ha dotat d’eines per poder suportar les pitjors situacions:

• Anar en grup sempre és més segur: te n’has adonat que els ocells sempre van agrupats -inclús amb diverses espècies- durant els temporals més durs? Com més acompanyats estan, necessiten estar menys atents per preveure atacs de depredadors. L’explicació és ben senzilla: hi ha més ulls vigilant l’entorn per si s’apropa algun depredador, i per tant poden passar més temps menjant amb tranquil·litat¹.
• Atipar-se per sobreviure: menjar implica calories, i per tant escalfor per lluitar contra el fred. Els aliments amb un elevat contingut de greix, com les llavors, són els més desitjables ja que proporcionen més energia. És en aquesta època quan és especialment important omplir les menjadores que tinguem per facilitar-los aquests recursos tan vitals. Però ep! Menjar massa vol dir perdre agilitat, i per tant és més fàcil que puguin ser depredats².
• Panxa plena i descans: quan els ocells estan ben alimentats, poden utilitzar el metabolisme per generar escalfor. Les plomes, a més de protegir el cos de l’aire fred, contribueixen a atrapar l’escalfor corporal i que no es dissipi. De fet, es creu que les plomes dels ocells van sorgir com una adaptació al fred, i que secundàriament van servir per facilitar el vol.
• Posar-se a cobert del vent: sembla obvi, i de fet ho és. Si fa vent, et poses a l’altre costat de l’arbre per resguardar-te. De fet, s’ha comprovat que en condicions de fred i vent alguns ocells es situen més a prop del terra, on hi ha una menor circulació d’aire³. El proper cop que feu una sortida de camp, fixeu-vos com es situen protegits del vent, pluja o insolació intensa.
• Buscar una cavitat on posar-s’hi: no hi ha res que ajudi a mantenir l’escalfor que una cavitat, de qualsevol tipus (nius de picot, fissures en construccions antigues, caixes niu o inclús un túnel a la neu!). També hi ha alguns ocells que poden baixar molt la seva temperatura corporal, com si es tractés d’una hipotèrmia controlada, per tal d’estalviar energia⁴.

Buscar aliment en grup és una de les estratègies bàsiques en condicions dures.

Ja ho veus! Aquestes adaptacions són claus perquè la majoria d’ocells que no són exclusius d’ambients alpins o subalpins puguin passar l’hivern, per molt fred que sigui. Ara bé, s’ha de tenir en compte que tot i les eines que tenen, en aquesta estació hi ha una elevada mortalitat degut al fred i la poca disponibilitat d’aliment. Segur que a partir d’ara te’ls mires amb uns altres ulls; són uns supervivents!

 

Extret de: Edelmire C. 2014. How birds survive the cold: feathers + food = warmth. All About Birds; The Cornell Lab of Ornithology. Consultat el 05/02/18. https://www.allaboutbirds.org/how-birds-survive-the-cold-feathers-food-warmth/

Referències

• Lima S. 1995. Back to the basics of anti-predatory vigilance: the group size effect. Animal Behaviour, 49(1): 11-20. Disponible a: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/0003347295801499.
• Bednekoff P. 1996. Translating mass dependent flight performance into predation risk: an extension of Metcalfe & Ure. Proceedings: Biological Sciences, 263(1372): 887-889. Disponible a: http://www.jstor.org/stable/50570?seq=1#page_scan_tab_contents.
• Grubb T. 1977. Weather-dependent foraging behavior of some birds wintering in a deciduous woodland horitzontal adjustments. Condor, 70(2): 271-274. Disponible a: https://sora.unm.edu/node/102746.
• Chaplin S. The physiology of hypothermia in the black-capped Chickadee, Parus atricapillus. Journal of comparative physiology, 112(3): 335-344. Disponible a: https://link.springer.com/article/10.1007%2FBF00692303.

 

El mussol pirinenc, una espècie bandera.

Malgrat el seu nom, el mussol pirinenc (Aegolius funereus), també conegut com la Lechuza de Tengmalm, és un rapinyaire nocturn de l’Ordre dels Strigiformes que es troba típicament als boscos boreals del nostre planeta. És present a Amèrica del Nord, a Àsia i al nord d’Europa, però també s’han trobat d’altres poblacions aïllades a zones d’alta muntanya de menys latitud (relíquies de l’època post-glacial), essent el Pirineu el límit sud-oest de la seva àrea de distribució europea.

Imatge 1: Mussol pirinenc. Font: Wikipedia

La distribució d’aquest ocell a la Península ha estat envoltada d’un gran desconeixement. La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes  francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d’avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d’aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars (O. Alamany, J.R. Ticó 1984). La seva distribució altitudinal, costums nocturnes i el fet que canti en ple hivern poden haver contribuït a la manca d’informació fins a dates tant recents.

Aquest petit rapinyaire, de no més de 22-27 cm de longitud i 50-62 cm d’envergadura, habita als boscos de la taigà boreal, buscant al nostre Pirineu boscos madurs subalpins, entre els 1.700 i 2.300m d’alçada, generalment de pi negre i avet.

Imatge 2: Mussol pirinenc en un forat de picot. Font: http://www.naturephoto-cz.com

Presenta un cap relativament gran i aplanat per sobre amb uns ulls grocs ben grans i cridaners. La coloració del seu plomatge és ben variada anant des de tonalitats marronoses a grisoses, amb un taquejat més marcat a la zona dorsal i el cap.  Els joves, en canvi, llueixen un plomatge molt diferent, d’un intens color marró xocolata.

Solen evitar els boscos amb un sotabosc molt dens, ja que segurament això podria ser un inconvenient a l’hora de caçar. La seva dieta es basa en petits micromamífers com ratolins, talpons, musaranyes i petits ocells, tot i que una de les principals incògnites és cóm se les arregla durant els mesos més freds per tal d’alimentar-se i poder caçar preses en mig d’un bosc cobert de neu.

Es tracta d’una au especialment silenciosa, excepte durant l’època de zel. Els primers cants nupcials es poden sentir des de principis de gener fins a mitjans d’abril i consisteixen en una ràpida successió de 5 a 7 “pu” que recorden una mica al cant d’una puput.

Cria en forats als arbres, cavitats que poden ser naturals o bé nius vells de picot verd (Picus viridis) i sobretot de picot negre (Dryocopus martius), que fa uns forats més grans i fàcilment ocupables pel mussol, pel que la seva presència va estretament lligada a la presències d’aquest pícid.

Els mascles són sedentaris, passen l’hivern  custodiant el seu territori i cavitats de nidificació, mentre que les femelles i joves, degut a les dures condicions d’aquesta estació, es desplacen a zones amb més possibilitats de trobar-hi preses. L’any següent es busquen una nova parella, podent-se donar casos de poligàmia.

Entre els seus nombrosos enemics hi trobem la marta (Martes martes) que fàcilment se les ingènia per penetrar al niu i matar la femella i els pollets. Altres depredadors són dos ocells rapinyaires de major mida, el gamarús (Strix aluco) i l’astor (Accipiter gentilis), la presència dels quals ha confinat al mussol pirinenc a les zones més altes i fredes del boscos pirinencs buscant refugi i protecció davant d’aquestes grans caçadores.

 

Imatge 3: Marta en un forat de picot i possible cau de mussol pirinenc. Font: http://www.pbase.com

 

Conservació

El mussol pirinenc és un ocell força estricte pel que fa a les altes temperatures i és bioindicador dels boscos on viu. El fet de requerir cavitats per fer-hi el niu implica que sigui un ocell associat a boscos madurs. Aquest requeriment l’ha portat a ser considerada una espècie bandera, és a dir, que la seva conservació repercuteix directament en la conservació d’altres espècies tant de fauna com flora. Per tant el mussol pirinenc pot ser considerada una espècie d’especial interès per a la conservació del medi subalpí.

Així doncs, entre les principals amenaces que afecten a la conservació d’aquest petit rapinyaire primer de tot hi inclourem les nombroses incògnites sobre la seva biologia, afegint sobretot la intervenció del l’home en el seu hàbitat. Els aprofitaments forestals, amb l’eliminació d’arbres vells tant necessaris per poder-hi trobar cavitats per fer-hi els nius, l’increment de la presència humana als boscos durant l’hivern, les estacions d’esquí etc., posen en perill la supervivència d’aquesta rara i interessant espècie al nostre territori.

L’increment de les temperatures motivat pel canvi climàtic podria estar també actuant també com a un factor d’estrès ambiental.

A tot això, s’han iniciat noves línies de recerca amb la instal·lació de caixes niu, que permetran  conèixer més detalls de la població pirinenca d’aquest mussol. Sabent quines són les preferències pel que fa a hàbitat i comportament d’aquest mussol es podran establir nous models de gestió forestal respectuosos i compatibles amb la presència d’aquesta au, inclosa a la Lista roja de aves de España com a espècie “quasi amenaçada”.

Bibliografia consultada:

• Alamany, O. & Ticó, J.R. 1984. Primeras observaciones de Lechuza de Tengmalm en la Península Ibérica. Quercus, num 13
• Madroño, A. & González, C. & Atienza, J. C. (Eds.) 2004. Libro Rojo de las Aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife.Madrid
• Alamany, O. 1988. El desconegut futur del mussol pirinenc. Butlletí de DEPANA, núm 2.
• Mariné, R. & Dalmau J., 2000. El mussol pirinenc, un argument per conservar el medi subalpí. Revista de l’Associació per a la Defensa de la Natura d’Andorra 10, 2-5
• Mariné, R. & Dalmau, J. & Guillen J., 2000. Mussol pirinenc, el gran desconegut. Bioma num 3, 36-39.
• Alamany, O. 1989. Situación de la Lechuza de Tengmalm (Mochuelo Boreal) Aegolius funereus en la Península Ibérica. Quercus, núm. 44
• seo.org

Memòria de caixes niu 2016.

Un any més, des de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus, es fa una memòria/resum del que ha representat  l’activitat de censos de caixes niu a les Planes de Son.

Els resultats de la temporada 2016 són el següents:

Pel que fa als pàrids, hem observat un increment en l’èxit d’ocupació de les caixes, respecte de la temporada passada. Enguany han ocupat 8 caixes niu, el que representa un èxit d’ocupació d’un  26%, l’any passat va ser del 22%. El nombre de pollets que han abandonat el niu enguany ascendeix a 31, la temporada passada se’n van observar 20.

Caixes niu construïdes als camps de treball

Pel que fa a micromamífers convé remarcar que enguany s’ha tornat a trobar presència de rata cellarda (Elyomis quercinus) en dues de les caixes, aquesta espècie no constava a cap mostreig  des del cens del 2013. En canvi el liró gris(Glis glis)  ha presentat un declivi en vers les observacions de l’any passat. Enguany s’ha trobat en 3 caixes, la meitat de les que es va observar l’anterior 2015.

A banda dels censos i les actuacions que comporten (reparació, col·locació, revisió i deparasitació de caixes niu), s’han fet altres actuacions, algunes de les quals han involucrat fins i tot els mateixos clients del centre, veiem a continuació:

• Educació ambiental: dins el marc de les activitats d’educació ambiental, es va oferir als clients la possibilitat de participar a un cens. Els resultats varen ser més que satisfactoris, ja que a demés de poder observar en directe els diferents estadis inclosos en el període de nidificació (construcció de niu, posta d’ous, incubació d’ous i alimentació dels polls), van poder observar des d’una càmera i sense molestar, instants de la vida intima de l’ocell dins de la caixa.
• Vídeo – càmeres: Per primera vegada, s’ha fet ús de petites càmeres de vídeo-vigilància que han permès d’observar en directe, moments molt interessants com la incubació dels ous, l’ alimentació dels pollets o l’extracció d’excrements i neteja del niu per part dels progenitors.
• Un nou mapa: S’ha elaborat un nou mapa amb la ubicació i identificació de les caixes per facilitar la tasca a nous estudiants quan aquests han de trobar les caixes niu en l’activitat de cens.

Per la temporada que ve, es seguirà endavant amb aquestes actuacions i altres de noves que eventualment puguin sorgir. Per acabar, cal citar un cas inquietant que s’ha observat i que alhora planteja un experiment a fer a la temporada vinent:

Liró gris (Glis glis)

• El cas: Hi han 6 caixes niu de liró gris en un camí ramader. Enguany, tot i que aquestes han estat curosament netejades, en cap cas s’ha observat el més mínim senyal d’ocupació. Tanmateix tres caixes de pàrids que es troben en un indret adjacent al ramader (a pocs metres), han estat ocupades per liró gris.

• L’experiment: Es planteja per la propera temporada de col·locar dues caixes niu de liró gris a l’indret en el qual enguany han ocupat les de pàrids. Serà interessant d’observar si tenint les dues caixes a disposició, segueixen mostrant preferència per les de pàrids o ocupen les pertinents.
• Si ocupen les pertinents, es podrà pensar que és un tema de preferència d’habitat, aleshores serà molt interessant d’esbrinar quines poden ser les característiques que fan que el liró mostri una predilecció d’un per sobre de l’altre.
• Si tenint les dues, segueixen ocupant les de pàrids, aleshores potser se podria pensar en un cas d’idoneïtat de caixa.

Serà un tema d’idoneïtat de caixa o més aviat d’idoneïtat d’habitat? S’espera poder donar resposta a aquesta i altres preguntes, en el proper cens del 2017. No us el perdeu!

Per consultar la memòria completa del 2016 la trobareu al següent enllaç:

http://monnaturapirineus.com/sites/default/files/Mem%C3%B2ria%20Caixes%20Niu%202016.pdf

Dormir per estalviar i sobreviure: la hibernació.

Quan arriba l’hivern i les condicions climàtiques comencen a ser més rigoroses, amb disminució de la temperatura ambiental i major dificultat per trobar aliment, molts animals es desplacen cap a zones més càlides del planeta on els hi serà més fàcil passar els mesos següents. Són els animals migratoris i entre ells es troben aus com les cigonyes i orenetes, mamífers com la balena gris i alguns ratpenats, peixos com el bacallà i també invertebrats com la papallona monarca.

Altres espècies, sobretot les que viuen en climes temperats amb quatre estacions ben diferenciades, amb una estació freda que correspon a l’hivern, tenen la capacitat d’adaptar-se a les dures condicions, les baixes temperatures i el poc aliment d’aquest període desfavorable mitjançant una estratègia evolutiva fascinant: la hibernació.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula hibernació com el conjunt de fenòmens biològics provocats per l’hivern en alguns mamífers i ocells, que els serveixen per a resistir el medi desfavorable aïllant-los-en.

En què consisteixen aquests fenòmens biològics? Com aïllen del medi desfavorable? Quines espècies ho poden dur a terme? Podria arribar a hibernar l’ésser humà? Anem a profunditzar una mica investigant sobre tot això.

La hibernació es caracteritza per ser un període d’inactivitat amb una disminució general de les funcions metabòliques de l’organisme. Els animals entren en una mena de son profund amb una disminució de la freqüència cardíaca i respiratòria i una baixada de la temperatura corporal que pot arribar a apropar-se als 0ºC en algunes espècies amb la finalitat d’estalviar energia i sobreviure gastant les reserves energètiques acumulades en forma de greix durant les setmanes anteriors.

Són algunes espècies d’animals de sang calenta, homeoterms (mamífers i aus), amb facultat per mantindre la temperatura corporal constant, els que han assolit aquesta adaptació evolutiva, entre els que trobem la marmota, el liró, els ratpenats, l’eriçó, petits rosegadors i l’ós bru entre d’altres mamífers i un ocell de Nord Amèrica , l’enganyapastors de Nuttall, com a única au en la que s’ha observat aquest fenomen.

Eriçó europeu (Erinaceus europaeus), exemple d’animal hibernant. Foto: Wikipèdia.

Animals anomenats de sang freda, sense capacitat de mantindre la seva temperatura corporal constant (poiquiloterms), com rèptils i amfibis, quan baixa la temperatura del seu entorn perden calor corporal i passen l’hivern aletargats en els seus caus, igual que molts invertebrats.

Els animals hibernants es preparen per aquest període acumulant reserves de greix, preparen els seus caus folrats d’herba com alguns rosegadors per mantenir la calor o busquen llocs càlids i segurs com les coves triades pels ratpenats. La seva activitat anirà disminuint progressivament a mida que es refreda l’ambient, disminuint la seva  activitat metabòlica fins a nivells més o menys profunds segons l’espècie. Alguns rosegadors arriben a nivells de hipotèrmia fregant la temperatura de congelació i d’altres espècies com l’ós bru només baixa uns quants graus la seva temperatura corporal per la qual cosa fins fa poc no es consideraven uns veritables hibernants, però ha sigut aquesta emblemàtica espècie de les nostres muntanyes i la seva “desaparició” durant l’hivern un dels factors que va despertar la curiositat en l’ésser humà sobre què passava durant aquest període de letargia.

Ja en el s. XVII s’especulava sobre què succeïa durant aquest període l‘observar que les osses entraven soles a la guarida i sortien amb les cries mesos després . L’eclesiàstic Isidoro de Sevilla va escriure en les seves Etimologies “els ossets  neixen com una massa amorfa de carn; la mare llepant-los, els hi dona forma”.

Recentment s’han fet estudis amb óssos negres nord americans (Ursus americanus), dels anomenats individus “molests” i que normalment s’acaben sacrificant per apropar-se massa a la gent. Aquests individus són col·locats en caus artificials amb càmeres infraroges, electrocardiogrames implantats quirúrgicament, termòmetres, radiotransmissors i altres aparells que han permès obtenir informació que ha desvetllat alguns dels misteris fisiològics de la seva hibernació.

Ós negre hibernant i alimentant la seva cria. Foto: All Canada Photos/Alamy

Amb una baixada de només 4-6 graus de temperatura corporal els óssos redueixen el seu metabolisme i el consum d’oxigen un 75%. Si normalment ja tenen un freqüència cardíaca baixa, en hibernació poden arribar a 5 ppm. El seu cor presenta unes adaptacions de les proteïnes del múscul cardíac que el converteixen en una bomba capaç de treballar a diferent ritme i força de contracció durant aquest període, fent que arribi molta menys sang i oxigen als òrgans vitals. Paral·lelament a aquest fet, els òrgans  disminueixen la seva demanda disminuint el seu metabolisme cel·lular gràcies a l’acció d’una endorfina que es creu que és la causant de l’entrada en aquesta fase d’hibernació.  L’activitat digestiva es redueix progressivament fins quedar el tub digestiu buit i recobert de cèl·lules epitelials i secreció mucosa, i a més tenen bacteris que converteixen la urea en una altra forma nitrogenada útil per la síntesi d’aminoàcids, com un sistema de reciclatge per aconseguir proteïnes a partir de l’orina.  No existeix una degradació muscular durant aquest llarg període d’inactivitat i els óssos són estimulats per una hormona segregada a la glàndula paratiroides que n’evitarà l’osteoporosi.

Ós bru despertant de la hibernació. Foto: Age Fotostok/Quality

El cas de les femelles és encara més sorprenent ja que pareixen durant aquest període i han d’alimentar i mantindre la temperatura d’uns cadells que neixen molt petits, cecs i sense pèl, en un moment en el qual el seu metabolisme funciona a un 25%!

Els descobriments sobre la hibernació dels óssos i altres mamífers pot tindre aplicacions pràctiques en l’ésser humà per tractar alteracions cardíaques i musculars, osteoporosi, obesitat, insuficiència renal, dèficits proteics, conservació d’òrgans…i qui sap si la clau per aconseguir un estat de letargia semblant, un son profund i sense cost que permeti assolir nous reptes a la nostra espècie.

Simulació del possible viatge a _Mart d’astronautes en estat de letargia. Imatge: Spaceworks.

Si voleu continuar descobrint els misteris de la hibernació i les seves possibles aplicacions en un futur en l’ésser humà a continuació teniu l’enllaç d’alguns articles molt interessants consultats:

http://www.sciencemag.org/news/2015/07/how-bears-keep-their-bones-strong-during-hibernation

http://www.sciencemag.org/news/2011/02/secrets-bear-hibernation

http://www.nationalgeographic.es/noticias/animales/mamiferos/osos-hibernan-calidos

http://elpais.com/elpais/2016/09/06/ciencia/1473163229_764806.html (“¿Cómo sobrevive el oso durante la hibernación?”)

http://elpais.com/elpais/2016/02/12/buenavida/1455276838_939901.html (“Por qué los humanos deberíamos hibernar”)

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20141006/54417669352/nasa-hibernar-astronautas-marte.html

 

Ratpenats

Article publicat a la revista La Borrufa

Potser es tracta d’un dels mamífers més oblidats. Sovint la poca informació sobre aquests animals fa que siguin contemplats com a éssers temuts, mitificats o fins i tot repudiats. Però la veritat és que si hom s’aventura a conèixer els aspectes biològics i altres curiositats que envolten aquests animals, difícilment quedarà indiferent amb les coses que hi descobreixi.

Aquesta breu lectura pretén ser un breu aperitiu al món dels ratpenats. Esperem que esperoni la vostra curiositat i us animi a conèixer més de prop i més a fons, els secrets d’aquests mamífers que sobrevolen el cel de les nits d’estiu.

Fotografia: (equip educatiu de MónNtura Pirineus) Exemplar de ratpenat de ferradura (Rhinolophus sp). Aquesta espècie és molt comuna al Pallars, es tracta d’un troglodites, freqüenta coves avencs com a punts d’hibernació.

Es tracta d’un mamífer volador, de l’ordre dels quiròpters. S’estima que hi han unes 1100 espècies repartides per gairebé tot el planeta, amb la peculiaritat de què totes elles són nocturnes. Respecte al perquè d’aquesta nocturnitat, hi ha diverses hipòtesis, però en el dia d’avui, la que pren més pes, és la de què els permet evitar potencials depredadors com seria el cas dels rapinyaires diürns. Certament, aquests no tindrien gaire dificultat en capturar ratpenats si volessin en ple dia. Pel que fa als rapinyaires nocturns, no representen una amenaça, ja que la seva estratègia de caça consisteix bàsicament a capturar animals que corren per terra. Si bé és cert que excepcionalment, en alguna egagròpila, s’hi ha trobat algun esquelet de ratpenat, no es pot considerar que els ratpenats tinguin depredadors.

Un altre aspecte que de ben segur ens sorprendrà, és la seva esperança de vida, doncs poden arribar a 40 anys. Són diverses les raons d’aquesta longevitat. Per citar-ne dues, podríem mencionar la baixa inversió de recursos en reproducció, molts d’ells fan una sola cria a l’any. També cal parar atenció al període d’hibernació, en el qual, el seu metabolisme queda reduït a la mínima expressió. Les pulsacions del cor baixen a unes 20 ppm i la seva temperatura corporal està pocs graus per sobre de l’ambiental. Aquests valors contrasten amb els del període actiu en el qual els ratpenats poden assolir les 880 ppm durant el vol.

S’alimenten de mosquits i altres insectes que capturen durant el vol, a terra o fins i tot sobre la superfície de l’aigua. Poden ingerir la quantitat de 1/3 del pes del seu cos en insectes cada nit. Aquest fet fa que abans de la seva hibernació hagin acumulat un 30% de grassa que els ajudarà a passar l’hivern.

Si contemplem els ratpenats segons el seu lloc de refugi, podríem classificar-los en dos grans tipus: Els troglodites (s’amaguen en coves o avencs) i els arbolites (s’amaguen en arbres). No deixarem de citar que algunes espècies de ratpenats arbolites es troben en regressió a causa d’una mala gestió dels boscos. Sovint, en les tales d’arbres, es retiren tots els exemplars morts, això fa que els ratpenats es quedin sense refugis, ja que és en l’interior d’aquests arbres morts que aquests aprofiten per amagar-se.

Sabíeu què?

En contra del que generalment es creu, els ratpenats no són cecs, tenen ulls i ben funcionals. El fet però és que els resulta més efectiu d’orientar-se per ecolocalització. L’ecolocalització consisteix en enviar contínuament uns ultrasons. Quan aquests ultrasons topen amb un obstacle (paret, arbre o insecte) retonen al ratpenat i aquest pren consciència de què té davant. Amb aquest sistema poden detectar objectes de 0,05 a 0,08 mm de diàmetre amb el qual, no li representa cap problema a l’hora detectar i capturar petits insectes.

El zoom.

La coevolució dels insectes amb els ratpenats, ha fet que alguns hagin desenvolupat estratègies que els permeten esquivar els seus atacs.
Algunes papallones poden emetre sons que confonen el ratpenat. Altres papallones, són tòxiques i quan escolten l’ultrasò del ratpenat que s’acosta, emeten una resposta acústica advertint al ratpenat de la seva toxicitat, aleshores aquest desisteix de caçar-la, seria quelcom semblant a les coloracions aposemàtiques que presenten els animals tòxics però traslladat al llenguatge acústic.