Resultats del curs 2013-2014 del taller “Més enllà d’una egagròpila”

Un dels tallers que realitzem amb escoles des de MónNatura Pirineus és el taller “Més enllà d’una egagròpila”, un taller on els alumnes poden descobrir què és una egagròpila, quins animals les fan, per què les fan, i quina informació n’obtenim de la seva dissecció.

Què és una egagròpila?

Les rapinyaires diürnes i nocturnes presenten un règim alimentari basat en insectes i petits vertebrats com els micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes…). Les aus, al no estar dotades de dents, en general ingereixen la presa sencera, i els sucs gàstrics d’aquestes solen digerir les parts toves, però no material com: ossos, dents, pèl, plomes… Aquestes restes no digerides no poden continuar, a causa de la mida, a traves del tram digestiu, i van formant una massa arrodonida dins de l’estómac que finalment acaba per ser regurgitat. És el que coneixem amb el nom d’egagròpila.

Per regla general les egagròpiles de les rapinyaires diürnes són molt més digerides que les de les nocturnes, ja que tenen uns enzims més actius a l’estómac.

Les egagròpiles dels rapinyaires nocturns, són sovint d’un to grisós i sempre contenen els ossos ben conservats, cosa que ens permet obtenir més informació sobre el que ha menjat (micromamífers, ocells, rèptils, amfibis…). Suposa un element important per a l’estudi de les aus que les generen ja que permeten conèixer tant les seves ràtios de caça com l’alimentació que segueixen, així com estimar la composició relativa de les poblacions dels micromamífers que habiten en les seves zones de caça. L’anàlisi d’aquestes es considera una tècnica indirecta per a esbrinar l’estat de les poblacions d’aquests petits mamífers.

Egagròpila d’òliba (Tyto alba)

 

Egagròpila de duc (Bubo bubo)

Les seves mides varien molt en funció de cada espècie, i solen mesurar de pocs centímetres fins a 10 cm en el cas de rapinyaires grans com el duc (Imatge 2).

Altres ocells com els còrvids també fan egagròpiles, que ens aquest cas són generalment el·líptiques o ovals i contenen molta matèria vegetal i quitina d’insectes.

Abellerol (Merops apiaster) regurguitant

On podem localitzar-les?

Per a localitzar les egagròpiles és molt  important conèixer els hàbitats i costums de les diferents espècies. Normalment els rapinyaires nocturns solen dipositar-les als nius o en els reposadors que poden estar ubicats en diversos llocs com: penya-segats, al mig del bosc, dins d’edificis deshabitats com algunes masies, campanars…

Fent un breu resum de les espècies més comunes i els seus costums podem dir que:

• El duc (Bubo bubo) acostuma a criar en llocs bastant inaccessibles com penya-segats, això fa que sigui bastant difícil localitzar i recollir les egagròpiles.
• Els mussol banyut (Asio otus) va lligat essencialment a hàbitats boscans i sol criar a dalt dels arbres, això fa que les egagròpiles es troben als peus dels arbres on nidifica.
• El gamarús (Strix aluco) sol habitar als boscos i, com el mussol banyut, cria a sobre els arbres. Si ens allunyem de l’època de nidificació és força difícil trobar acumulaments d’egagròpiles, ja que utilitza diferents arbres per passar-hi el dia.
• L’òliba (Tyto alba) cria en llocs accessibles (masies, campanars, cases deshabitades, golfes) i al ser sedentària fa que n’acumuli moltes al llarg dels anys.

 

El cas de l’òliba

L’òliba (Tyto alba) és un bon representant a Catalunya de l’ordre de les estrigides, ocells de presa nocturns. La dèbil concentració en ClH i ferments del seus sucs gàstrics només li permet de digerir les parts toves de les seves preses.

D’altra banda, 1’òliba té una àrea de caça determinada i acostuma a descansar sempre en un mateix lloc. Això fa que s’acumulin en aquests flocs, denominats cementiris, grans quantitats d’egagròpiles.

És l’espècie més utilitzada en estudis de micromamífers. És abundant al nostre territori i el seu  règim alimentari inclou pràcticament totes les espècies d’insectívors i rosegadors que hi són presents.

Informació que aporta l’anàlisi d’una egagròpila

Amb material senzill i unes claus dicotòmiques es pot analitzar el contingut d’una egagròpila i estudiar l’alimentació del rapinyaire i indirectament els micromamífers presents a la seva zona de cacera. A MónNatura Pirineus arriben egagròpiles d’òliba (Tyto alba) de zones com la Noguera o el Maresme procedents de col·laboradors particulars, agents rurals o recollides pels propis treballadors. També arriben egagròpiles d’un gamarús (Strix aluco) que freqüenta una borda del municipi de Soriguera al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Les diferents escoles, instituts i famílies que realitzen el taller Més enllà d’una egagròpila col·laboren en l’obtenció de dades importants per a l’estudi d’aquests rapinyaires i de les seves preses a les diferents localitzacions.

Restes òssies trobades dins una egagròpila

 

Crani d’ocell

Metodologia 

Manipulació i procediment

Treballant per parelles o individualment dipositem l’egagròpila en una placa de petri i amb les mans i l’ajut d’una llanceta i unes pinces anem disgregant el seu contingut. Pot ser que calgui tirar una mica d’aigua i netejar amb un pinzell les diferent peces òssies que anem trobant i que dipositarem sobre un paper absorbent per a la seva posterior classificació. Ens interessen sobretot els cranis i mandíbules per al recompte i identificació de les preses ingerides. 

Manipulació

Identitificació i comptatge

Podem trobar restes d’ocells, fins i tot cranis sencers, fàcils de reconèixer, de sauris (sargantanes o llangardaixos), d’amfibis, d’insectes (potes senceres de saltamartins o llagostes…) i restes de micromamífers.

D’aquests últims bàsicament podrem diferenciar entre dos tipus:

• Insectívors. Generalment hi serà representada la família dels sorícids (musaranyes).
• Rosegadors. Dins d’aquest grup diferenciarem entre la família dels múrids (ratolins) i la família dels arvicòlids (talpons).

Per diferenciar uns dels altres hem de seguir la següent clau dicotòmica:

Clau dicotòmica per identificació de micromamífers

Fotografies amb lupa binocular i càmera Motic

Amb l’ajuda de claus dicotòmiques més complertes, amb dibuixos de les peces dentals i utilitzant lupes binoculars per veure els detalls podem arribar a identificar l’espècie de micromamífer que estem analitzant ja que existeixen diferents espècies de musaranyes, de ratolins i de talpons i també poden aparèixer individus d’altres famílies com la rata cellarda (Eliomys quercinus).      

Amb un càmera Motic podem fer fotografies de les troballes més interessants.

Identificació amb lupa binocular

Mostra

La realització d’aquests tallers durant tot l’any ens permet recopilar una bona quantitat de material i de dades.

S’han analitzat 226 egagròpiles d’òliba (Tyto alba) pertanyents a dues localitats diferents. 170 egagròpiles de Balaguer i 56 egagròpiles de Tordera.

Per a cada egagròpila s’han classificat les restes trobades segons: Ratolins, talpons, musaranya, rata cellarda, aus, insectes, sauris i altres.

Exemple de taula de resultats

Resultats

Tant en el cas de les mostres de Tordera com Balaguer, els resultats ens mostren una predominança de preses de micromamífers rosegadors (87.67% en el cas de Balaguer i 63.74% en el cas de Tordera), entre ells destacant els ratolins com a presa majoritària (52.59% a Balaguer i 40.54% a Tordera), seguit dels Talpons i les musaranyes. Un percentatge molt més baix correspon a altres animals que no són micromamífers com: ocells, sauris i insectes.

Abundància de cada tipus de presa (%) present en les egagròpiles analitzades)

Abundància de cada tipus de micromamífers depredats (%) presents en les egagròpiles analitzades

Analitzant el nombre de preses per egagròpila veiem que predominen les egagròpiles entre dues i quatre preses. De mitjana unes 3,18 preses/egagròpila en el cas de Balaguer i 3,30 preses/egagròpila en el cas de Tordera.

Aquestes dades comparatives entre les dues localitats (Balaguer i Tordera) son purament orientatives, ja que la major o menor abundància respectiva vindrà afectada per nombrosos factors, a mes de la selectivitat exercida en la caça per l’òliba.

Abundància de preses per egagròpila (%)

Escoles col·laboradores curs 2013-2014  

• Col·legi Lestonnac (Barcelona)
• Escola AULA (Barcelona)
• Escola Daina – Isard (Olesa de Montserrat)
• Maristes (Girona)
• Escola Voramar (Barcelona)
• Escola Mestral (Sant Feliu de Llobregat)
• Escola Sta. Teresa de Ganduixer (Barcelona)
• Escola IPSI (Barcelona)
• IES Francesc Macià (Cornellà de Llobregat)

“L’imprinting” o animals impressionats per l’espècie humana

Si alguna vegada heu visitat el centre de fauna de MónNatura Pirineus, segurament ja us haurem explicat el perquè els nostres animals se’ns apropen, permeten-nos la seva visualització a ple dia, tot i ser espècies salvatges i fins i tot, en algun dels casos, nocturnes. De ben segur que ens heu sentit dir que els nostres animals estàven “imprintats”. Doncs bé, amb aquest article pretenem dues coses: una, explicar-vos a tots aquells que no heu visitat mai el nostre centre de fauna, què és això de la “impronta” dels animals; i dos, a tots aquells que hi heu vingut, explicar-vos que durant molt de temps hem estat anomenant erròniament aquest procés i quina seria la seva correcte terminologia en català. Us convidem a seguir llegint.

Definició de “la impronta”

En el regne animal, “l’imprinting” (en la seva veu anglesa) o “impronta” (en la seva corresponent traducció al castellà) és el procés d’aprenentatge que té lloc en els animals joves durant un curt període de receptivitat, en el qual s’identifiquen amb els adults de la seva pròpia espècie. Aquest moment crític d’aprenentatge, ràpid i inevitable, del qual resulta una forma estereotipada de reacció front a un model, també es dóna si aquest model és un individu d’una espècie diferent (progenitors adoptius), o, fins i tot, una joguina o objecte mecànic.

 La història

Va ser Konrad Lorenz (1903-1989), zoòleg i etòleg austríac, pioner en l’estudi del comportament animal, qui va observar a les cries d’oques seguir a la mare poc després de trencar l’ou, creant un vincle important que ajudava a la mare a protegir-les i a entrenar-les. Un descobriment important de Lorenz va ser que les oques orfes el seguien a ell com si fos la seva mare al sortir de l’ou. Els recents nascuts detectaven un ésser en el moment de trencar les closques i es produïa aquest vincle materno-filial. A aquest patró més o menys permanent Konrad Lorenz el va anomenar “imprinting”.

El procés biològic

A la natura, normalment, el primer objecte que un animal escolta, toca, olora o veu és un dels seus progenitors i la “impronta” es donarà amb la seva pròpia espècie; però, experimentalment, altres animals, objectes inanimats i el propi ésser humà han estat utilitzats per estudiar aquest comportament o fase d’aprenentatge, comprovant que moltes espècies reconeixen com a pròpia aquest primer objecte, animat o inanimat, amb el qual fixen la seva atenció.

El temps que triga en crear-se aquest vincle és diferent segons cada espècie. En el cas de les aus nidífugues aquets període és molt curt i la màxima “impronta” es dóna entre les 10 i les 20 hores després de trencar l’ou. En els mamífers aquest període és més llarg, com per exemple en el cas dels llops, que va dels 15 als 45 dies d’edat.

El per què de “l’imprinting”; pros i contres

Es denomina animal “improntado” o “troquelado” (en les seves veus castellanes) a aquell que se li ha modificat la seva “impronta” amb l’objecte de què es cregui part d’una altre espècie, generalment l’espècie humana.

La “impronta” d’animals passa per diferents finalitats, no totes elles exemptes de controvèrsia des d’un punt de vista ètic. Des de la necessitats pròpies de la investigació científica fins l’ús en rodatges comercials, de documentals i/o pel·lícules, on la perillositat d’un animal en estat salvatge impossibilitaria la seva realització.

Des dels defensors d’aquesta pràctica s’argüeix que gravacions com documentals de natura de la BBC o el mític “El Hombre y la Tierra” de Félix Rodríguez de la Fuente, no haguéssin estat possible sense animals “troquelados”, no permetent la tasca de conscienciació i defensa del medi natural que, durant molts anys, des d’aquests espais s’ha efectuat. Per contra, els detractors, argumenten una falta de rigor a l’hora de mostrar els comportaments naturals de l’espècie en estat salvatge que com a mínim han de ser informats al públic que ha de saber que es tracta d’imatges d’animals “improntados”.

Un darrer ús d’animals “improntados” es produeix en tasques de sensibilització i educació ambiental com les que realitzem a MónNatura Pirineus. En aquest cas, el procés d’”impronta” permet observar l’animal de ben a prop sense que aquest pateixi cap tipus d’estrès; la identificació que l’animal fa dels éssers humans com de la seva pròpia espècie li evita patiments i comportaments estereotipats com els que algunes vegades podem observar en altres animals estabulats. El procés d’”impronta” garanteix el benestar dels nostres animals.

Animals orfes trobats a la natura, nascuts en captivitat en nuclis zoològics o provinents de decomisos són alimentats per experts en fauna, convertint-se així en els seus progenitor mitjançant el procés de la “impronta”, i fent que reconeguin per sempre com a pròpia l’espècie humana. Han salvat la vida però no poden tornar a la natura ja que tot i que el seu fort instint, el disc dur amb el qual neixen, els permetria buscar aliment, fugir dels depredadors, fer-se el cau, etc., el fet de no tenir por dels humans els faria apropar-se als nuclis habitats amb el perill que això suposaria per ells. Aquests animals es converteixen en ambaixadors de les seves espècies i del medi natural en general, amb la funció de sensibilitzar als visitants front les diferents problemàtiques i conscienciar, en especial a les generacions més joves ,de la necessitat de preservar el medi ambient i la seva biodiversitat.

“La impronta” en català

Des de fa temps, un aspecte que, com equip de MónNatura Pirineus, ens amoïnava era que no trobàvem la terminologia correcta per aquest procés en llengua catalana, el que suposava emprar un anglicisme i/o un castellanisme.

De fet, en el nostre dia a dia i en la relació amb altres experts en fauna, observàvem com l’imprinting en anglés o “impronta” en castellà, eren expressions d’ús habitual sense una expressió equivalent en català.

Des de MónNatura Pirineus vam elevar una consulta al servei lingüístic de la Universitat de Barcelona i posteriorment al TERMCAT, reproduint-ne, tot seguit, les respostes rebudes:

“- D’acord amb la informació de la Neoloteca (consultable des del Cercaterm del Termcat), sembla que el nom en català hauria de ser “impressió”, i no “empremta” .

– Ara bé, pel que fa a l’ús “animal improntado”, hem trobat que en anglès en diuen “imprinted animal”, però no hem trobat en català cap expressió equivalent (*animal imprès*, *animal impressionat) i cap de les possibilitats sembla gaire satisfactòria.

– El problema ja ve del verb: en anglès trobem que el verb és “to imprint on” (com en el context: So, if you want a bird to live with its own species, you avoid having it imprint on a human,). En castellà diuen “improntar”. I en català, quin és el verb: imprimir, impressionar? Potser la forma verbal s’hauria d’expressar en una mena de perífrasi, com ara “sotmetre a la impressió”.

Com que no trobem textos catalans que incloguin alguna d’aquestes solucions, no podem recomanar cap forma concreta. Tramitarem la teva consulta al Termcat per veure si ens poden oferir alguna solució que tingui el vistiplau dels especialistes.”

Resposta del TERMCAT, que es reprodueix a continuació:

“El verb adequat en català, que recollirem en una fitxa terminològica, és impressionar-se [de]: ‘Experimentar, un animal, el procés d’impressió d’un altre animal o d’un estímul determinat’. Considerem pertinent afegir una nota amb una informació complementària que expliqui que, segons el context, també poden ser adequades expressions com ara rebre la impressió de o experimentar la impressió de.

Aquest verb es podria trobar en contextos com ara “l’ocell s’ha impressionat de”, “l’ocell ha rebut la impressió de” o “l’ocell ha experimentat la impressió de”.”

Per tant … modifiquem el nostre discurs habitual en les nostres visites de fauna: quan sigui l’espècie humana qui desenvolupi aquest paper s’hauria de parlar de: animals que han rebut la impressió de l’espècie humana.

Alguna biografia d’interès per si algú vol profunditzar una mica

-Lorenz, K. (1978). “Fundamentos de la etologia: estudio comparado de las conductas”. Ed. Paidos (2000). ISBN.9788475093451

-Lorenz, K. (1949). “Hablaba con las besties, los peces y los pájaros”. Ed. Tusquets (1999). ISBN.9788483106402

-Sluckin, W. (1972) “Imprinting y aprendizaje temprano”. Ed. Paidos. ISBN.PAI9506187801

Més enllà d’una egagròpila

Què és una egagròpila?

Les rapinyaires diürnes i nocturnes presenten un règim alimentari basat en insectes i petits vertebrats com els micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes…). De normal ingereixen la presa sencera i els sucs gàstrics d’aquestes solen digerir les parts toves, però no material com: ossos, dents, pèl, plomes… Aquests materials no digerits van formant una massa arrodonida dins l’estómac que finalment acaba per ser regurgitat. És el que coneixem amb el nom d’egagròpila.

Per regla general les egagròpiles de les rapinyaires diürnes són molt més digerides que les de les nocturnes, ja que tenen uns enzims més actius a l’estómac.

Les egagròpiles dels rapinyaires nocturns, són sovint d’un to grisós i sempre contenen els ossos ben conservats, cosa que ens permet obtenir més informació sobre el que ha menjat (micromamífers, ocells, rèptils, amfibis…). Suposa un element important per a l’estudi de les aus que les generen ja que permeten conèixer tant les seves ràtios de caça com l’alimentació que segueixen, així com estimar la composició relativa de les poblacions dels micromamífers que habiten en les seves zones de caça. L’anàlisi d’aquestes es considera una tècnica indirecte per a esbrinar l’estat de les poblacions d’aquests petits mamífers.

Les seves mides varien molt en funció de cada espècie, i solen mesurar de pocs centímetres fins a 10 cm en el cas de rapinyaires grans com el duc.

Egagròpila d’òliba (Tyto alba). Font: Hèctor Galera

Egagròpila de duc (Bubo bubo). Font: Hèctor Galera

Altres ocells com els còrvids, també fan egagròpiles, que ens aquest cas són generalment el·líptiques o ovals i contenen molta matèria vegetal i quitina d’insectes.

Aberellol (Merops apiaster) regurgitant. Font: Hèctor Galera

On podem localitzar-les?

Per a localitzar les egagròpiles és molt  important conèixer els hàbitats i costums de les diferents espècies. Normalment els rapinyaires nocturns solen dipositar-les als nius o en els reposadors que poden estar ubicats en diversos llocs com (penya-segats, al mig del bosc, dins d’edificis deshabitats com algunes masies, campanars…).

Fent un breu resum de les espècies més comunes i els seus costums podem dir que:

• El duc (Bubo bubo) acostuma a criar en llocs bastant inaccessibles com penya-segats, això fa que sigui bastant difícil localitzar i recollir les egagròpiles.
• Els mussol banyut (Asio otus) va lligat essencialment a hàbitats boscans i sol criar a dalt dels arbres, això fa que les egagròpiles es troben als peus dels arbres on nidifica.
• El gamarús (Strix aluco) sol habitar als boscos i, com el mussol banyut, cria a sobre els arbres.  Si ens allunyem de l’època de nidificació és força difícil trobar acumulaments d’egagròpiles, ja que utilitza diferents arbres per passar-hi el dia.
• L’òliba (Tyto alba) és l’espècie més utilitzada en estudis de micromamífers. És abundant al nostre territori i el seu  règim alimentari inclou pràcticament totes les espècies d’insectívors i rosegadors que hi són presents.  Cria en llocs accessibles (masies, campanars, cases deshabitades, golfes) i al ser sedentària fa que n’acumuli moltes al llarg dels anys.

Anàlisi d’una egagròpila

Amb material senzill i unes claus dicotòmiques es pot analitzar el contingut d’una egagròpila i estudiar l’alimentació del rapinyaire i indirectament els micromamífers de la seva zona de cacera. A MónNatura Pirineus arriben egagròpiles d’òliba (Tyto alba) procedents de col·laboradors particulars, agents rurals i recollides pels propis treballadors de zones com la Noguera o el Maresme així com d’un gamarús (Strix aluco) que freqüenta una borda del municipi de Soriguera al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Les diferents escoles, instituts i famílies que realitzen el taller Més enllà d’una egagròpila col·laboren en la obtenció de dades importants per a l’estudi d’aquestes rapinyaires i de les seves preses a les diferents localitzacions.

Procediment

Treballant per parelles o individualment dipositem la egagròpila en una placa de petri i amb les mans i l’ajut d’una llanceta i unes pinces anem disgregant el seu contingut. Potser calgui tirar una mica d’aigua i netejar amb un pinzell les diferent peces òssies que anem trobant i que dipositarem sobre un paper absorbent per a la seva posterior classificació. Ens interessen sobretot els cranis i mandíbules per al recompte i identificació de les preses ingerides.

Disecció d’egagròpiles a MónNatura Pirineus. Font: Hèctor Galera

Restes òssies trobades dins una egagròpila (Font: Hèctor Galera

Crani d’ocell (Font: Hèctor Galera)

Identificació i comptatge

Podem trobar restes d’ocells, fins i tot cranis sencers fàcils de reconèixer, de sauris (sargantanes o llangardaixos), d’amfibis, d’insectes (potes senceres de saltamartins o llagostes…) i restes de micromamífers.

D’aquests últims bàsicament podrem diferenciar entre dos tipus:

–          Insectívors.  Generalment hi serà representada la família dels sorícids (musaranyes).

–          Rosegadors. Dins d’aquest grup diferenciarem entre la família dels múrids (ratolins) i la família dels arvicòlids (talpons).

Per diferenciar uns dels altres hem de seguir la següent clau dicotòmica:

1. Mirar si la mandíbula té o no diastema. El diastema és una separació entre les dents incisives i les molars i pre-molars.

–          Si té diastema ………………………………………….. ROSEGADOR (2)

–          Si no té diastema ……………………………………… INSECTIVOR (musaranya)

2. Mirar si les molars i pre-molars tenen forma arrodonida i podem diferenciar més o menys les diferents dents (RATOLÍ) o tenen forma de serreta i costa diferenciar unitats de dents (TALPÓ).

Dents de talpó (Font: Hèctor Galera)

Diastema (mandíbula de talpó). Font: Hèctor Galera

Mandíbula de musaranya (Font: Hèctor Galera)

Mandíbula de sauri (Font: Hèctor Galera)

Amb l’ajuda de claus dicotòmiques més complertes amb dibuixos de les peces dentals i utilitzant lupes binoculars per veure els detalls podem arribar a identificar l’espècie de micromamífer que estem analitzant ja que existeixen diferents espècies de musaranyes, de ratolins i de talpons i també poden aparèixer individus d’altres famílies com la rata cellarda (Eliomys quercinus).

Amb una càmera Motic podem fer fotografies com les que podeu observar a l’article  de les troballes més interessants o dels dubtes que puguin sortir per tal de consultar amb experts.

Presa de dades

És important anotar totes les dades correctament per tal de disposar d’informació valuosa per analitzar posteriorment i poder compartir amb alguns dels col·laboradors que aporten egagròpiles per a l’estudi i coneixement de les espècies de micromamífers de la seva zona i dels hàbits d’alimentació de les òlibes en aquell lloc. La realització d’aquests tallers durant tot l’any ens permet recopilar una bona quantitat de material i de dades per analitzar.

Aquest és un exemple dels resultats d’un taller de dissecció d’egagròpiles:

	Grup   d’estudi
	1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	11	12	Total	%
Ratolins			6	4			1	1	2		3	1	18	37,5
Talpons		2			3		1	2	1	1		1	11	22,9167
Musaranyes				1						4			5	10,4167
Rata cellarda													0	0
Aus	1					2						1	4	8,33333
Insectes		1						2					3	6,25
Sauris	2											5	7	14,5833
Altres													0	0
Preses/egagròpila	3	3	6	5	3	2	2	5	3	5	3	8	48	100

Talpó roig (Myodes glareolus). Font: Hèctor Galera

Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Font: Wiquipèdia

Musaranya comuna (Croccidura russula). Font: Wiquipèdia

Rata cellarda (Elomys quercinus). Font: Wiquipèdia

SonCube II, experiments a la frontera de l’espai

La sonda estratosfèrica SonCube, impulsada per un globus d’heli, es va enlairar per segona vegada des de MónNatura Pirineus el passat 7 de setembre, arribant fins als 34628 metres d’altitud, portant espectaculars imatges del seu viatge fins a la frontera de l’espai i permetent la realització de dos experiments per part dels estudiants guanyadors del concurs “Experimenta a la frontera de l’espai”.

Un cop recuperats de l’emoció de l’experiència, els dos equips ens expliquen les seves observacions i els resultats que es troben analitzant, i alhora us podem mostrar en vídeo l’odissea estratosfèrica de SonCube II:

(Si no ho veieu, cliqueu aquí)

Determinació del perfil de concentració de gasos

Marta Puig i Ada Fotrodona (Professor: Gerard Farràs)

Escola Arrels (Solsona)

Coneixent la sonda SonCube, vàrem pensar que incloure diferents sensors electroquímics podria ser una idea interessant, ja no sols pel fet de participar en el projecte, sinó també pel baix cost i innovació de l’experiment. Vàrem escollir diversos gasos que fossin interessants d’ésser estudiats, en concret el diòxid de carboni, el metà i l’ozó, tots ells pel lligam directe que tenen amb l’escalfament global i el canvi climàtic.

Tot seguit vàrem cercar els sensors més adequats per a mesurar-los, estudiant tant el seu funcionament com el mètode per a integrar-los a la sonda. El principal problema que ens vàrem topar amb els sensors de metà i ozó fou no disposar d’un mètode i equipament per calibrar-los. Per tant, ens limitaríem a estudiar les variacions relatives d’aquests gasos. No vàrem tenir aquest problema amb el sensor de CO2 i és que la nostra mateixa respiració emet aquest gas, i a més ens varen deixar un aparell capaç de mesurar-lo.

Una vegada après el funcionament dels sensors, vàrem  modificar el programa de l’electrònica de SonCube per tal retransmetés en temps real, no solament la seva posició, temperatura i altitud, sinó també els valors obtinguts pels nostres sensors.

Una complicació tècnica va fer que a darrera hora es decidís no incloure el sensor de CO2. Però l’enlairament de SonCube II fou un èxit i, durant tota l’estona de vol, aquesta va anar enviant les dades. La gràfica generada pel sensor d’ozó demostra clarament com la sonda va arribar a la capa d’ozó, saturant, fins i tot, la concentració màxima permesa.

Seria molt interessant comparar els resultats amb altres experiències. Ens ajudaria també poder repetir l’experiment podent contrastar abans la concentració de gasos.

Col·laborar en aquest projecte ha estat, realment, una tasca molt multidisciplinària ja que hem treballat aspectes tan variats com la química, la física, l’electrònica i la informàtica.

Detecció de radiació còsmica amb micròfons electret

Albert Casanovas i Cristina Uroz (Professora: M. Dolors Ribera)

Institut Matadepera

L’Albert Casanovas i la Cristina Uroz vam guanyar l’accèssit premi al concurs de SonCube i ens va sorgir la possibilitat de posar el nostre experiment a la sonda. El nostre és un treball simple, que no ocupa gaire espai en la sonda, barat i bastant original.

El nostre treball serveix per estudiar la radiació secundària. La radiació secundaria és la radiació còsmica que es troba a l’estratosfera, aquesta radiació separa les molècules de l’aire en ions positius i negatius. Per estudiar-la hem fet una hipòtesi, però abans d’explicar-la heu d’entendre com funciona un micròfon electret.

Un micròfon electret és un micròfon petit per captar so (com els dels policies de les pel·lícules). Aquests micròfons funcionen a partir d’un diafragma carregat negativament que en rebre el so vibra. La càrrega de l’electret es l’encarregada de transformar les vibracions en impulsos elèctrics. Així doncs, la nostra hipòtesi consisteix en que si algun d’aquests micròfons entra en contacte amb els ions positius de la radiació, aquests faran que el diafragma perdi càrregues i que per tant, no serà tan sensible al so. Per comprovar la nostra hipòtesi primer de tot hem mirat l’eficàcia dels micròfons, provant-los tots en les mateixes condicions ambientals i muntant un circuit elèctric d’amplificació per tal de captar les dades amb l’ordinador.

Fet això ja podem enviar els micròfons a l’estratosfera! Els 6 micròfons escollits els vam col·locar enganxats a l’exterior de SonCube II per tal de que li arribés el màxim de radiació possible. També els vam embolicar amb diferents materials per veure si aquests modificaven els nivells de radiació que arribaven als electrets. Ara només ens falta comprovar que la hipòtesi sigui certa!

Millor blog 2013, Categoria Mediambient i Sostenibilitat

Aquest passat dissabte, 28 de setembre, a l’Auditori de Granollers, ha esdevingut la gala de lliuraments de premis organitzats per STIC, en la qual, aquest blog ha rebut el premi de

Millor Blog 2013, dins la categoria de Mediambient i Sostenibilitat. 

L’STIC, Societat de Tecnologia i Coneixement, neix l’any 2008 amb la vocació de ser una entitat que generi interactivitat i innovació en el context de la cultura i la llengua catalanes amb la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació com a eix vertebrador. Aquesta era la VI edició del premis “Millor Blog”.

Fa un any que des de MónNatura Pirineus vàrem iniciar la tasca de creació d’aquest blog, que a data d’avui compte amb un total de 86 entrades, més d’una seixantena de comentaris dels nostres seguidors, més de 6.000 visites als nostres articles i des de llocs recondits de tot el planeta … Blog que entenem com una extensió de la tasca educativa mediambiental que desenvolupem al centre, però que, aprofitant les noves tecnologies, ens permet arribar molt i molt més juny que no pas als nostres visitants.

Un projecte engrescador per tots els que formem la petita família de MonNatura Pirineus, doncs hi estem abocats del primer a l’últim; i en el qual hem comptat amb la col·laboració especial d’experts en determinades temàtiques, que han ajudat a posar el punt de valor afegit a aquesta tasca d’educació ambiental en la distància. Des d’aquí el nostre agraïment a tots ells per la seva contribució.

A l’hora, un projecte que ens ha permès també apropar una petita part d’aquest racó de Pirineu, que és el Pallars Sobirà, molt més enllà del que a priori ens haguéssim pogut imaginar …

Volem compartir aquest premi amb tots vosaltres, els nostres lectors, aprofitant aquesta avinentesa per agrair-vos la vostre fidelitat, el vostre interès pels nostres articles …

Moltes gràcies a tots.

Estades de Natura i Camps de Treball per infants i joves a MónNatura Pirineus

Un cop finalitzat el curs escolar, arriba el moment desitjat per molts infants i joves que han decidit optar pel gaudi de les diferents propostes d’activitats de temps lliure. Per molts, serà la primera vegada que marxaran de casa una setmana per compartir experiències, vivències i practicar allò que més els agrada; d’altres repetiran l’experiència viscuda d’altres anys, coneixent nous companys de viatge i coneixent mica en mica diferents indrets geogràfics del nostre país; mar, muntanya, campaments, colònies…un reguitzell d’activitats d’estiu que de ben segur deixaran un record perdurable.

Tradicionalment el nostre és un país on l’excursionisme i el vincle en activitats naturalistes perdura des de l’inici del segle XX. Actualment l’oferta s’amplia i vivim en un moment on les activitats d’estiu disposen d’una línia pedagògica important dins l’àmbit de l’educació no formal, més coneguda com educació en el temps lliure. Les diferents entitats s’han adaptat a les noves tendències i per sort podem trobar una oferta ben diversa; estades d’idiomes, esportives, d’informàtica, de teatre, de circ, culturals i naturalistes.

A molts lectors neòfits, quan llegiran la paraula camp de treball els vindrà al pensament aquella activitat feixuga de “treball forçat” però en realitat aquesta és una activitat en la que joves d’edats compreses entre els 15 i els 18 anys seran partícips en estudis naturalistes o en l’arranjament de camins o elements emprats en activitat d’ús públic. Més enllà dels records d’uns dies de convivència, romandrà el record viu d’haver contribuït a l’actuació per una activitat pel medi, ja bé sigui en un àmbit, natural, rural, arqueològic o urbà.

Avui a MónNatura Pirineus iniciem vuit torns d’estades de natura i camps de treball per a infants i joves des dels vuit fins als dinou anys. Seran uns dies intensos de compartir experiències i de fer una immersió en el medi pirinenc, per viure, experimentar, gaudir i conèixer el patrimoni natural i sociocultural d’aquestes contrades.

Desitgem unes molt bones estades a tots aquells que heu escollit directa o indirectament una de les diferents opcions per aquest estiu del 2013.

L’estació d’aerobiologia de MónNatura Pirineus

Cada vegada és més comú al nostre dia a dia el terme al·lèrgia, relacionada amb el procés de pol·linització que, en molts casos comporta que l’arribada de la primavera esdevingui un mal de cap per a moltes persones.

Parlant d’al·lèrgies, entenem l’Aerobiologia com la disciplina que s’ocupa de l’estudi dels organismes vius aerotransportats, la seva diversitat, modes de vida, dependència i, al mateix temps, la repercussió a l’entorn. Entre les nombroses disciplines científiques que implica l’aerobiologia trobem la Botànica, ja que els vegetals formen pol·lens i espores que alliberen a l’atmosfera, i la Medicina, a causa de la notable proporció d’aquests pol·lens i espores que interfereix en la salut de les persones.

Els grans de pol·len són les cèl·lules sexuals masculines de les plantes amb flor. Es formen a l’interior dels estams i, un cop madurs, són alliberats. La seva funció biològica és assolir la part femenina d’una flor de la seva mateixa espècie i fer possible la fecundació.

El desplaçament del pol·len des de l’òrgan on s’ha format fins la part femenina de la flor es coneix amb el nom de pol·linització i pot tenir lloc de diverses maneres, que són característiques per a cada espècie: amb el vent o mitjançant el transport per part dels insectes.

I per què us expliquem tot això? Doncs perquè ara fa un any neix la proposta de la Universitat Autònoma de Barcelona per instal·lar una estació d’aerobiologia a MónNatura Pirineus, ubicada dins el recinte de la nostra estació meteorològica.

Des de fa uns mesos, setmanalment es recullen mostres mitjançant un captador esporopol·línic (que recull espores i pol·lens) que són enviades al laboratori per tal de comptabilitzar i determinar els pol·lens i les espores de fongs, unes dades  que serviran per divulgar i per informar de l’estat actual i la predicció de futur dels nivells de pol·lens al·lergògens.

Podeu conèixer les dades de concentració previstes per cada setmana i aprofundir més conceptes vers l’estudi a la web del Punt d’Informació Aerobiologia (PIA).

Gràfica de dades corresponent a aquest inici de temporada i que s’anirà nodrint de més informació conforme avancin les setmanes.

Guia per a la reducció del malbaratament alimentari a l’hostaleria

La Fundació Alícia i l’Oficina de Medi Ambient de la Universitat Autònoma de Barcelona han presentat, amb el suport de l’Agència de Residus de Catalunya, una guia amb recomanacions que permeten reduir el malbaratament alimentari al sector de la restauració.

El malbaratament és un problema global. Anualment, més de 1.300 milions de tones de menjar es perden al món en el camí des del camp als nostres plats. Però també és un problema present als serveis de restauració, ja que entre un 4 i un 10% de la compra de menjar de restaurants, càterings i menjadors de col·lectivitats acaba a les escombraries.

Aquesta guia mostra com reduir el malbaratament alimentari en els nostres establiments, com fer de les nostres empreses unes empreses que aprofiten al màxim els recursos per actuar en benefici dels comptes de resultats dels establiments, de la societat i del planeta en general

Us podeu descarregar la guia en aquest enllaç: http://www.alicia.cat/ca/noticies/guia-per-a-la-reduccio-del-malbaratament-alimentari-a-l-hostaleria/50

S’engega el concurs “SonCube: experimenta a la frontera de l’espai”

L’aventura estratosfèrica de SonCube, el globus-sonda que es va enlairar l’agost de 2012 des de MónNatura Pirineus, continua endavant. Per aquesta propera ocasió hem ideat nous projectes, amb un vol de “la caixa del cel” on aquesta pugui dur un experiment disenyat i construit per un grup d’estudiants de batxillerat.

El concurs “SonCube: experimenta a la frontera de l’espai” ja és obert, està orientat a estudiants de batxillerat de tots els instituts catalans, i pretén que els joves s’interessin per les ciències de l’espai i participin d’un repte com aquest, ideant un experiment per instal·lar a la sonda. El més original tindrà l’oportunitat de construir-se i enlairar-se el proper setembre de 2013. Tota la informació, bases i formulari de participació al web:

www.soncube.com

Finalitzat el VII Congrés de Biogeografia

Aquest passat divendres va esdevenir la cloenda del  VII Congrés Espanyol de Biogeografia, que durant aquesta primera setmana de setembre s’ha desenvolupat al Centre Mòn Natura Pirineus.

El Congrés s’ha estructurat al voltant del tema “Zones de Muntanya: Gestió i Biodiversitat”; i ha reunit prop de seixanta persones del món de la recerca provinent de 26 institucions universitàries i de diferents administracions públiques relacionades amb l’entorn natural, sobretot d’Espanya, però també d’Amèrica Llatina (Brasil i Xile).

Al llarg dels quatre dies, en els quals s’ha celebrat el congrés, s’han presentat una cinquantena de comunicacions en què s’han tractat aspectes metodològics i s’han aportat els darrers avenços en la recerca en Biogeografia. A tall de síntesi final, el darrer dia ha tingut lloc una taula rodona amb especialistes en la gestió i la conservació del medi al voltant d’espais naturals protegits, en la qual ha participat el Direcor de l’Àrea de Mediambient, Miquel Rafa, junt a reconeguts naturalistes com el Dr Matí Boada.

Durant tots els dies del congrés han tingut lloc diverses sortides de camp que han servit per contrastar algunes de les idees dels resultats aportats a les diferents comunicacions presentades i han permès donar a conèixer l’entorn: Estany de Sant Maurici i de Ratera, Vall Ferrera i Mata de València.

Per últim, esmentar que l’organització de l’event ha estat a càrrec del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP); format per investigadors del Departament de Geografia i la Unitat de Botànica de la Universitat Autònoma de Barcelona i del Laboratoire GEODE de la Université Toulouse-Le Mirail. L’objectiu d’aquest equip de científics rau en l’estudi de les transformacions del paisatge del territori de muntanya a través del temps, bo i utilitzant escales temporals diverses en funció de la metodologia utilitzada, com per exemple fonts documentals i fonts paleobotàniques, les quals ens permeten interpretar el paisatge actual. Cal esmentar que aquest mateix equip és el que, des de ja fa dos anys, tutela el grup de Natura del programa Joves i Ciència que cada estiu es desenvolupa al centre Mon Natura Pirineus.

Des de la Fundació CatalunyaCaixa s’ha col·laborat en el desenvolupament del congrés, a banda de amb la cessió gratuïta d’espais necessàries pel seu desenvolupament, amb l’edició, en PDF interactiu, de la seixantena de comunicacions orals presentades, i que tot junt a aquest post us adjuntem.   VII Congres Biogeografia