Us informem que finalitzen les publicacions en aquest canal de comunicació… però us animem que continueu informant-vos de totes les nostres activitats i notícies a la nostra web de www.monnaturapirineus.com i a les xarxes socials de La Pedrera Natura https://www.facebook.com/LaPedrera.Natura/ i https://www.instagram.com/lapedrera_natura/
També podeu contactar amb nosaltres al 973 626 722 i a info@monnaturapirineus.com.
Gràcies!
Astre aficionats, el mes de Juliol arriba carregat de sorpreses. La primera d’elles es produirà el dia 2, quan la Lluna se situï entre la Terra i el Sol. En aquesta posició, la Lluna produirà una ombra sobre el nostre planeta que, degut a la rotació de la Terra, s’anirà desplaçant d’est a oest, per bona part de l’hemisferi sud. Aquest fenomen astronòmic és el que anomenem eclipsi solar, però malauradament no serà visible des del nostre territori. Si el voleu apreciar en la seva plenitud, ho podeu fer des de Xile, Argentina o Uruguai. Per el contrari, ens haurem d’esperar a mitjans de juliol, quan el dia 16 es torni a produir un eclipsi, aquesta vegada, de Lluna. Per aquesta data, serà la Terra que se situarà entre la Lluna i el Sol, provocant una ombra al nostre satèl·lit, que podrem apreciar des de MónNatura Pirineus a partir de les 22:02h. No us el perdeu!
Imatge de l’eclipsi parcial de Lluna. Font: observatorio.info
Aquest mes, trobarem ben altes al firmament les constel·lacions del Bover, la Corona Boreal i Hèrcules. A la seva esquerra, el destacat triangle d’estiu, format per Vega, de la constel·lació de la Lira; Deneb, del Cigne i Altair, de l’Àliga.
Per l’eclíptica ens acomiadem de les constel·lacions de Cranc i Lleó. A continuació, i d’oest a est, podrem observar Verge, Balança, Escorpí i Sagitari. Avançada la nit, seran visibles també Capricorn i Aquari.
Situació del cel el 15 de juliol a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 de juliol a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 21-07-2019 | 02:01 | 405.479 km |
| Perigeu | 05-07-2019 | 06:55 | 363.728 km |
MERCURI: Serà visible únicament a començaments de Juliol, a poca altura respecte l’horitzó oest nord-oest, poc després de la posta del Sol.
VENUS: També visible a principis de mes i proper a l’horitzó, poc abans de la sortida del Sol i en direcció est nord-est.
MART: Apreciable durant la primera meitat del mes, encara que amb una tènue brillantor, amb poca altura respecte l’horitzó, durant el crepuscle vespertí.
JÚPITER: Fàcilment reconeixible per la seva brillantor, serà visible durant tota la nit durant la primera setmana de Juliol fins que, a mitjans de mes, es podrà sobre el sud a l’inici de la nit.
SATURN: Serà visible durant tota la nit sobre Sagitari, mostrant el seu màxim de brillantor anual.
Astre aficionats, ja tenim aquí el mes de juny, i amb ell ens arriba l’estiu. Al nostre territori, el solstici ha sigut altament celebrat amb l’encesa de fogueres i la baixada de falles des de fa una bona pila d’anys. No obstant això, la data celebrada no coincideix exactament amb el moment en que el Sol es troba en la posició més septentrional. Aquest fenomen, conegut com a solstici d’estiu, succeeix pocs dies abans. Aquest any, s’espera concretament el 21 de juny a les 17:54h.
Però això no és tot! aquest mes també ve carregat de sorpreses planetàries. Per una banda, tenim l’oposició de Júpiter el dia 10 de juny. Aquest dia, la Terra es trobarà perfectament alineada entre el Sol i el gegant gasós i ens separà d’ell una distància de 641 milions de quilòmetres. El final de mes tampoc es queda enrere, i és que el dia 23, Mercuri estarà en la seva màxima elongació, ben brillant i visible en direcció Oest Nord-Oest, durant el crepuscle vespertí. Finalment Urà, planeta gairebé inapreciable a ull nu, podrà ser localitzat fàcilment la matinada del 28, amb l’ús de prismàtics, degut a la seva situació propera a la Lluna, en fase minvant.
Imatge del planeta Urà. Font: physics-astronomy.org
Aquest mes ja podrem veure, ben altes al firmament, les constel·lacions circumpolars. Començant per l’Ossa menor, que amaga a la seva cua l’estrella més important de totes, la polar, però també l’Ossa major, més fàcilment identificable, el Drac i la parella de reis d’Etiòpia, Cassiopea i Cefeu. Molt properes al Drac i les Osses i en direcció Sud, trobem també a Hèrcules, la Corona boreal i el Bover, guerrer guardià de les osses, identificable per la seva estrella més brillant, Arcturus. Aquesta no serà però l’única estrella brillant del cel el mes de juny. Altair, Deneb i Vega, de les constel·lacions de l’Àliga, el Cigne i la Lira respectivament, ens anuncien l’arribada de l’estiu.
I pels més amants dels signes de l’horòscop, aquest mes ens acomiadem de Cranc, que només serà visible a principis de mes i durant les primeres hores de la nit. Leo s’apropa a l’horitzó Oest, seguit de Verge i Balança i Escorpí. Més avançada la nit, també podrem observar Sagitari, Capricorn i, fins i tot Aquari, traient el cap per l’horitzó Est.
Situació del cel el 15 de juny a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 de juny a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 23-06-2019 | 07:51 | 404.549 km |
| Perigeu | 07-06-2019 | 23:22 | 368.507 km |
MERCURI: Serà visible al vespre sobre l’horitzó Oest Nord-oest, durant tot el mes de juny. Tot i així, la seva observació serà especialment bona el dia 23, ja que es trobarà en la seva màxima elongació respecte el Sol.
VENUS: Aquest mes treu el cap per l’Est Nord-Est, a trenc d’alba. Tot i així, la seva poca altura respecte l’horitzó en limitarà la visibilitat.
MART: Observable tot el mes, es pot veure durant la posta de Sol, amb una brillantor no gaire agosarada. Durant la tercera setmana de juny, es podrà observar proper a Mercuri.
JÚPITER: Serà visible durant tota la nit, presentant el seu màxim de brillantor anual. El dia 10 de juny passarà per la seva oposició, a una distància de la terra de 641 milions de quilòmetres de nosaltres.
SATURN: A principis de mes, apareixerà per l’Est Sud-Est una hora després de la posta de Sol. No obstant això, des de la segona setmana del mes ja serà visible durant tota la nit, amagant-se sobre el Sud a la matinada.
URÀ: Malgrat la seva observació a ull nu és gairebé impossible, aquest mes tindrem l’oportunitat de localitzar-lo fàcilment amb l’ús de prismàtics, degut a la seva proximitat amb la Lluna, que es trobarà en fase minvant.
Astre aficionats, aquest mes de maig comença amb lluna nova, un escenari ideal per poder observar el cel i les constel·lacions que se’ns presenten aquesta època de l’any. Entre elles podem destacar la constel·lació de Verge, ocupant bona part del cel i fàcilment reconeixible per la seva estrella més brillant, Spica. Ho sabíeu que els grecs la relacionaven amb Demèter, la deessa grega de l’agricultura i la collita? La seva arribada anunciava el començament de les bones temperatures. Spica es tracta d’una estrella binària, que podem veure molt blanca i brillant. En la constel·lació de verge representa una espiga de blat i, d’aquí, n’ha adoptat el nom.
Molt propera a aquesta constel·lació, trobem un cúmul de galàxies, inclosa M87, el forat negre de la qual va ser fotografiat i publicat el passat mes d’abril. Si bé no podrem mai veure els forats negres a ull nu, al menys ara ja coneixem la direcció a la qual apuntaven la famosa xarxa de radiotelescopis encarregats de captar la informació necessària per elaborar la imatge més esperada de l’any per tots els astre aficionats, sorprenent, oi?
I pels amants dels planetes… A finals de mes, podrem observar en direcció oest nord-oest i poc després de la posta de Sol a dos planetes molt propers; Mercuri, gairebé tocant a l’horitzó, i una mica més amunt, Mart.
Spica. Font: astropixels.com
El mes de maig comença a revelar-nos les primeres constel·lacions estivals. La Lira, l’Àliga i el Cigne treuen el cap per l’est, molt properes a l’horitzó, a partir de mitjans de mes i passada la mitjanit.
Per la línia eclíptica ens acomiadem de Cranc, mentre el Lleó es desplaça abandonant la part més alta del cel. En el seu lloc hi trobem Verge, la única constel·lació del zodíac representada per una figura femenina. A continuació trobem una altra constel·lació que hi està molt estretament relacionada, Balança. A mesura que avanci el mes, també podrem observar per l’eclíptica en direcció sud-est Escorpí i, fins i tot, Sagitari.
Representació gràfica de la constel·lació de Verge. Font: Google
A més a més, aquest mes de maig i ben alt al firmament, podrem distingir també les constel·lacions del Bover, la Corona d’Ariadna i Hèrcules.
Situació del cel el 15 de maig a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 de maig a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 26-05-2019 | 13:27 | 404.134 km |
| Perigeu | 13-05-2019 | 21:53 | 369.016 km |
MERCURI: Molt difícilment observable gairebé durant tot el mes. Tot i així, serà visible a finals de maig poc després de la posta de Sol, encara que amb dificultats, ja que es trobarà molt proper a la línia de l’horitzó.
VENUS: Serà visible durant la segona quinzena del mes a trenc d’alba, sobre l’horitzó est.
MART: A principis de mes serà visible en direcció oest nord-oest fins una hora i mitja després de la posta de Sol. A mesura que avanci el mes, però, s’anirà fent visible durant tota la nit, encara que amb una brillantor força modesta.
JÚPITER: De la mateixa manera que mart, serà visible les hores posteriors a la posta del Sol durant els primers dies de mes, fins a arribar a ser visible durant tota la nit l’últim terç. Es mou de manera retrògrada en l’extrem meridional de la constel·lació del Serpentari culminant sobre l’horitzó Sud a l’alba.
SATURN: A principis de maig serà visible durant la segona meitat de la nit i sobre la constel·lació de Sagitari, pràcticament estacionari. A finals de mes, s’avançarà la seva sortida fins a produir-se aquesta una hora després de la posta del Sol.
Astre aficionats, les bones temperatures ens avancen la primavera. Aquest abril comença amb lluna nova, un escenari ideal pels amants del cel profund. Tot i així, la segona quinzena també ve carregada de sorpreses. S’esperen les Lírides d’abril, una pluja de meteors amb una activitat màxima la nit del 22 al 23. Dit d’altra manera, podrem començar la diada de Sant Jordi sota una bonica pluja d’estels. Aquest fenomen es deu al pas de la terra per les restes deixades pel cometa Thatcher. Aquestes restes de meteors solen ser molt brillants i deixen camins de llum que poden ser observables durant alguns segons. No us ho perdeu!
Imatge capturada de les Lírides d’abril del 2018. Font: Google
Aquest mes, la Via Làctia s’inclinarà fins gairebé confondre’s amb l’horitzó a mitjanit, proporcionant-nos unes meravelloses nits per observar el cel nocturn, amb totes les seves constel·lacions, fins i tot aquelles més tènues.
Per l’eclíptica ens acomiadem aquest mes de la constel·lació de Taure, que només serà visible durant les primeres hores de la nit. Seguit d’aquesta i d’oest a est, podrem observar també les constel·lacions de Bessons, Cranc, Lleó, Verge i Balança. A partir de mitjanit, a més a més, també podrem observar escorpí, traient les pinces sobre l’horitzó i en direcció sud-est.
Per sobre l’eclíptica destaca la brillantor d’Arcturus, una de les estrelles més brillants del cel, que forma part de la constel·lació del Bover. Entre aquesta, Lleó i la Ossa major, podrem distingir la Cabellera de Berenice, un cúmul estel·lar que, segons la mitologia grega, representa els cabells de Berenice, esposa del rei d’Egipte Ptolomeu III Evèrgetes (246 aC – 222 aC).
Situació del cel el 15 d’abril a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 d’abril a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 01-04-2019 | 00:14 | 405.577 km |
| Perigeu | 16-04-2019 | 22:02 | 364.209 km |
MERCURI: Assoleix el dia 11 una màxima elongació occidental, la més àmplia del 2019. Així doncs, serà visible durant la primera quinzena d’abril, en direcció est sud-est, les hores prèvies a la sortida del Sol. No obstant això, la seva escassa altura sobre l’horitzó en dificultarà la seva observació.
VENUS: Serà visible a trenc d’alba, damunt la constel·lació d’Aquari durant la primera quinzena i Peixos durant la segona.
MART: El podrem observar les primeres hores després de la posta del Sol, en direcció oest, nord-oest, damunt de Taure.
JÚPITER: A principis de mes, podrem observar Júpiter aparèixer en direcció est, sud-est, poc abans de la mitjanit i pondre’s sobre el sud a trenc d’alba. La seva sortida s’anirà avançant al llarg del mes fins a ser visible una hora i trenta minuts abans de mitjanit.
SATURN: Serà visible de matinada a la part oriental de la constel·lació de Sagitari.
Astre aficionats, el mes de febrer ha passat volant com cada any i ens ha deixat al seu pas el mes de març. Aquest comença amb un escenari idoni per poder observar els objectes astronòmics més dèbils, us hi atreviu? El mateix dia 6, la lluna se situarà alineada entre la Terra i el Sol, de manera que la seva cara visible no quedarà il·luminada. Aquest fenomen és el que anomenem lluna nova i ens permet observar objectes que normalment podríem confondre per la brillantor lunar.
Per altra banda, el dia 20 de març a les 21:58h tindrà lloc l’equinocci que anunciarà l’arribada de la primavera a l’hemisferi Nord i l’arribada de la tardor a l’hemisferi Sud. Tant l’equinocci de primavera com el de tardor, es caracteritzen perquè el dia i la nit duren aproximadament el mateix, 12 hores. Aleshores, partir del dia 20 les hores de llum seguiran en augment fins arribar al seu màxim a l’equinocci d’estiu, el mes de juny.
I pels més matinadors, els primers dies d’aquest mes podrem gaudir d’un espectacle planetari, ja que les hores prèvies a la sortida del Sol, seran visibles els planetes de Júpiter, Saturn i Venus.
Planetes observables el dia 3 de març a les 07:30h, just abans de la sortida del Sol. Font: Stellarium.
Al cel nocturn del mes de març hi podrem observar les següents constel·lacions:
Per la línia eclíptica ens acomiadem aquest mes d’Àries, que serà únicament visible durant les primeres setmanes, les primeres hores de la nit. Per altra banda, podrem observar durant tot el mes i d’Oest a Est, les constel·lacions de Taure, Bessons, Cranc, Lleó i Verge. Cap a finals de mes i ben avançada la nit també serà visible Balança.
Per sobre l’eclíptica, Pegàs i la Corona Boreal comencen a treure el cap pel Nord-Est i per sota l’eclíptica, trobem encara ben evident, tot i que cada vegada més proper a l’horitzó, el triangle d’hivern, format per les estrelles Betelgeuse, de la constel·lació d’Orió; Sirius de la constel·lació del Ca Major i Procyon, de la constel·lació del Ca Menor.
Situació del cel el 15 de març a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 de març a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 04-03-2019 | 12:27 | 406.390 km |
| Perigeu | 19-03-2019 | 20:48 | 359.380 km |
MERCURI: Podrem observar-lo durant els primers dies dels mes, just les hores posteriors a la posta del Sol, proper a l’horitzó en direcció Oest. A mesura que avanci el mes, Mercuri deixarà de ser visible ja que s’escurçarà la seva distància relativa respecte el Sol. No serà fins a finals de mes que podrem tornar a observar-lo, aquesta vegada durant les hores prèvies a la sortida del Sol.
VENUS: Durant tot el mes serà visible des de les últimes hores de la nit fins que la llum del dia oculti la seva brillantor.
MART: El podrem veure des de la posta del Sol, fins pràcticament la mitjanit.
JÚPITER: Apareixerà les hores prèvies a la sortida del Sol, de manera que serà visible en el cel fins que la seva brillantor quedi emmascarada per la llum de l’alba.
SATURN: Només serà visible les últimes hores de la nit. A principis de mes, apareixerà per l’horitzó aproximadament dues hores i mitja abans de la sortida del Sol, temps que anirà augmentant a mesura que avanci el mes, fins arribar a tres hores i mitja a finals de març.
URÀ: Visible des que es pongui el sol fins les hores prèvies a la mitjanit.
NEPTÚ: Durant el mes de març, Neptú estarà massa proper al Sol com per poder observar-lo.
… Arcturus comença a treure el cap?
Aquesta estrella està considerada una de les més brillants del cel de l’hemisferi nord. De fet, quan d’aquí a unes poques setmanes, Sirius desaparegui per l’horitzó, Arcturus es convertirà en l’estrella més brillant del cel, i és per això que mereix avui la nostra atenció. Es tracta d’una gegant vermella que es troba a gairebé 37 anys llum de nosaltres, el seu radi és unes 27 vegades més gran que el del Sol i la seva superfície està a una temperatura aproximada d’uns 4250oK.
Forma part de la constel·lació del Bover, i la manera més senzilla de localitzar-la és perllongant la línia que formen els estels de la cua de la ossa major. Són nombroses les cultures que parlen de Bover i la majoria d’elles l’associen a una figura protectora i vigilant. De fet, el seu nom prové del grec i significa el guardià de les osses.
Estrella d’Arcturus en la constel·lació del Bover. Font: Stellarium
Astre aficionats, ja tenim aquí el febrer, i amb ell el dia comença a allargar-se. Durant aquest mes tindrem l’oportunitat d’observar la segona de les tres superllunes de l’any. La primera va ser a finals del mes passat, coincidint amb un espectacular eclipse lunar. Aquest mes, la superlluna la podrem observar el dia 19, i si us agrada deixar-vos impressionar per la seva immensitat aquesta no us la podeu perdre, ja que la propera no la tornarem a tenir fins a finals de setembre. Aquest tipus de lluna és coneguda per les tribus natives americanes com la Lluna de Neu Completa, perquè és generalment durant aquesta època de l’any quan cauen les nevades més fortes.
També podrem observar en el cel nocturn diversos planetes aquest mes. Per una banda, el 18 de febrer, se’ns presentarà la conjunció de Venus i Saturn, observable a tocar de l’horitzó direcció Sud-Est les hores prèvies a la sortida del Sol. Tot i així, aquest no serà per a molts el fenomen planetari més interessant del mes, ja que el dia 27 es produirà la màxima elongació de Mercuri, trobant-se aquest en el seu grau d’inclinació màxima respecte el Sol, fet que permet observar-lo durant més temps i a una major altura respecte l’horitzó. Així doncs, a mateixa tarda del dia 27 podrem veure Mercuri treure el cap per l’Oest, us el perdreu?
Horitzó de Mercuri vist per la nau espacial MESSENGER durant el seu tercer sobrevol. Font: NASA Space Place
Al cel nocturn del mes de febrer hi podrem observar les següents constel·lacions:
Per la línia eclíptica ens acomiadem aquest mes de Peixos, que serà únicament visible durant les primeres setmanes, les primeres hores de la nit. Per altra banda, podrem observar durant tot el mes i d’Oest a Est, les constel·lacions d’Aries, Taure, Bessons, Cranc i Lleó. Cap a finals de mes i ben avançada la nit també seran visibles Verge i Balança.
Per sota l’eclíptica podrem diferenciar ben clarament a Orió perseguint a les plèiades i acompanyat dels seus fidels Ca Major i Ca Menor. En aquest trio trobem les estrelles de Betelgeuse, Sirius i Procyon respectivament, que conformen el triangle hivernal.
Situació del cel el 15 de febrer a les 22:30h. Font: Stellarium.
Situació del cel el 15 de febrer a les 22:30h. Representació artística de les constel·lacions. Font: Stellarium.
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 05-02-2019 | 10:28 | 406.555 km |
| Perigeu | 19-03-2019 | 10:07 | 356.761 km |
MERCURI: Durant la primera setmana el trobarem massa a prop del Sol com per què pugui ser observat. A mesura que vagi avançant el mes però, Mercuri s’anirà distanciant del Sol i serà més fàcilment observable, fins arribar a la posició de màxima elongació occidental (18,1o) el dia 27. En zones on l’horitzó sigui clar, es podrà observar fins a hora i mitja després de la posta del Sol.
VENUS: Durant tot el mes serà visible des de les últimes hores de la nit fins que la llum del dia oculti la seva brillantor.
MART: El podrem veure des de la posta del Sol, quan ja haurà passat la seva altura màxima, fins a mitjanit aproximadament.
JÚPITER: Només serà visible les hores prèvies a la sortida del Sol. A mesura que avanci el mes, s’anirà avançant també la seva aparició.
SATURN: Només serà visible les hores prèvies a la sortida del Sol. A diferència de Júpiter, la seva sortida serà més tardana, de manera que és durant la segona quinzena quan Saturn resultarà més fàcilment observable.
URÀ: Visible des que es pongui el sol fins la mitjanit. Al llarg del mes, s’anirà avançant la seva sortida, de manera que a finals de mes s’ocultarà fins a una hora abans de mitjanit.
NEPTÚ: De la mateixa manera que Urà, Neptú serà visible des de la posta de Sol. no obstant això, la seva visibilitat serà més reduïda ja que apareixerà molt més baix en l’horitzó.
…el dia 11 de febrer és el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència?
Com en molts altres àmbits, les dones, que sovint s’han trobat a l’ombra de grans descobriments científics, també han tingut una gran incidència i trajectòria l’astronomia. És per això que avui dediquem aquesta secció a parlar d’algunes d’elles.
El contacte de les dones amb el món de l’astronomia es remunta milers d’anys enrere. En’Heduna va ser la primera dona astrònoma de la qual es té coneixement. Va viure al voltant de l’any 2.300 anys a.C. a Babilònia i va dedicar la seva vida a l’estudi del cel. Era considerada la suma sacerdotessa del Déu Lluna i va crear els primers calendaris religiosos coneguts, que encara ara s’utilitzen actualment en algunes religions.
Molts anys després, Maria Margarethe Kirch, nascuda el 1670 a Winckelmann, Alemanya, va ser una de les primeres dones àmpliament reconegudes en el món científic. Va realitzar importants observacions i va escriure diferents tractats científics. Un dels seus grans descobriments va ser el “Cometa de 1702”, el primer descobert per una dona. Malgrat això, aquest descobriment va ser atribuït al seu marit, amb qui treballava conjuntament realitzant calendaris d’esdeveniments astronòmics. En morir aquest, va sol·licitar ocupar el seu lloc en l’Acadèmia de Ciències de Berlín, la qual no van acceptar per la seva condició de dona.
Un segle més tard, Carolina Lucretia Herschel, germana del famós astrònom William Herschel, va descobrir 17 nebuloses i 8 cometes i va elaborar un important catàleg de nebuloses i estrelles. Està considerada com la primera astrònoma remunerada de la qual es té constància. L’any 1787 es va reconèixer la seva condició d’astrònoma i se li va concedir un salari anual de 50 lliures.
Més recentment, trobem moltes dones que es dediquen a l’astrofísica. Entre elles, Jocelyn Bell, nordirlandesa descobridora del primer radiosenyal d’un púlsar. No obstant això, quan el 1974 es va concedir el premi Nobel de Física per aquest descobriment, Jocelyn Bell no es va tenir en consideració per la seva condició de dona i estudiant. El premi va ser concedit al seu director de tesis, Antony Hewish.
William Herschel i Carolina Herschel polint una lent de telescopi. Font: Viquipèdia.
Astre aficionats, ja tenim el 2019 aquí i comença amb una pluja d’estels ben peculiar. Els Quadràntids poden arribar als 120 meteors per hora, tot i que en alguns casos concrets han arribat a molt més: per exemple, el 2014 van tenir un màxim de 315 meteors per hora! Cal dir que, no obstant, normalment són bastant tènues i això fa que molts d’ells siguin difícils de veure. Per aquells que tot i així us animeu a buscar-ne, el màxim d’activitat es produirà entre el 3 i el 4 de gener, i per sort la Lluna no ens farà la guitza emmascarant els menys vistosos.
Però si hi ha un event astronòmic que destacarà aquest gener és l’eclipsi total de Lluna que es produirà la matinada del 21 de gener. L’únic inconvenient és que passarà ben entrada la matinada, amb la fase total produint-se entre les 5:41 i les 6:43. Tot i així, és quelcom pel que val la pena matinar!
Fotografia durant la fase de totalitat de l’últim eclipsi lunar visible des de Catalunya, que va tenir lloc el passat 27 de juliol de 2018. Font: Wikimedia commons
Al cel nocturn del mes de gener hi podrem observar les següents constel·lacions:
A l’eclíptica serà Piscis qui ens dirà adéu aquest mes; mentre que Taure, Àries, Bessons i el Cranc seran clarament visibles i Lleó ja serà visible sobre l’hortizó.
Perseu encara serà al zènit, juntament amb l’Àuriga, i el triangle d’hivern ja es trobarà ben amunt sobre l’horitzó sud-est. Recordem que aquest triangle el formen tres estrelles molt brillants (Sirius, Procyon i Betelgeuse) pertanyents a les constel·lacions del Ca Major, el Ca Menor i Orió, respectivament.
Finalment, a l’oest el Pegàs ja amagarà el cap a l’horitzó amb Andròmeda seguint-lo de prop, i el gran monstre Cetus el seguirà aviat.
Simulació del cel del 15 de gener a les 22:30h
Simulació del cel del 15 de genera les 22:30h (representació artística de les constel·lacions)
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 2019-01-09 | 05:30 | 406,114 km |
| Perigeu | 2019-01-21 | 20:59 | 357,344 km |
MART: Clarament visible fins ben bé mitja nit prop de la constel·lació de Piscis.
JÚPITER: Es podrà observar al final de la matinada i durant l’alba prop de la constel·lació del Serpentari, molt brillant però no tant com Venus
VENUS: El trobarem al final de la matinada i durant tota l’albada, i a principis de mes estarà en el seu màxim de lluminositat anual.
SATURN: A partir de mitjans de mes començarà a ser visible durant l’alba, a poca alçada sobre l’horitzó sud-est.
Aquest passat mes de desembre s’ha descobert el que és l’objecte més llunyà mai observat dins el Sistema Solar. El seu nom és 2018VG18, però l’anomenen també “Farout” (“molt llunyà”, en anglès). I és que aquest possible planeta nan se l’ha observat a unes 120 unitats astronòmiques; és a dir, a unes 120 vegades la distància que separa el Sol i la Terra. És tal la distància que es creu que pot trigar uns 1000 anys a fer una volta al Sol -en comparació, el planeta més llunyà, Neptú, en triga 165-. I de fet, ha estat descobert per un equip d’investigadors que buscaven l’anomenat Planet Nine (Planeta 9), un hipotètic planeta en la regió exterior del sistema solar. És hipotètic ja que tot i que no se l’ha observat mai, la seva existència podria explicar el motiu pel qual un seguit d’objectes que es troben més enllà de Neptú tenen òrbites amb una inclinació similar.
Farout no és ni de bon tros aquest hipotètic planeta, que hauria de tenir un diàmetre de dos a quatre vegades el de la Terra i una massa d’unes deu vegades la del nostre planeta per poder donar explicació als fenòmens pels quals s’ha suposat la seva existència. Però, com passa sovint amb l’astronomia, un descobriment obre molts més interrogants dels que tanca. I és que en paraules d’un dels seus co-descobridors, “l’únic que sabem d’ell és que orbita a una enorme distància del Sol, que té un diàmetre aproximat de 500km i que té un color rosat”.
Representació artística de l’aspecte que es creu que podria tenir Farout. Font: Roberto Molar Candanosa, Carnegie Institution for Science
Article publicat a la revista La Borrufa
El sòl és una fina capa que recobreix l’escorça terrestre i, tot i ser petita, és un tresor; doncs permet el desenvolupament de la vida en el planeta. És hàbitat de molts organismes, sosté les plantes, filtra i neteja l’aigua de contaminants i, a més a més, redueix la quantitat de CO2 atmosfèric, ja que actua com a reservori d’aquest gas d’efecte hivernacle.
Així doncs, com pot ser que un element tan important per a la vida com és el sòl, no se’l conegui gaire? L’ONU, juntament amb la FAO, va declarar el 2015 com l’any internacional dels sòls per tal de donar-lo a conèixer una mica més i intentar divulgar la importància de la seva conservació.
Exemple de l’estructura vertical d’un sòl, amb els horitzons (o capes) molt ben diferenciats. Font: http://www.ck12.org
I és que tot i la gran quantitat de funcions beneficioses que el sòl duu a terme, actualment està vivint una degradació constant degut, principalment, a les males pràctiques que hom hi realitza. De fet, cada any es perden uns 5 milions d’hectàrees de sòl al món, i aquestes no són xifres gens bones si tenim en compte la creixent demanda alimentària que hi ha a nivell mundial a causa de l’augment de la població. Tanmateix, com que la societat no es pot permetre perdre anualment aquestes terres, busca en la desforestació de boscos i selves terrenys que puguin ser útils com a futurs camps agrícoles.
De fet, fins l’any 2000 la superfície de terres cultivades anava creixent exponencialment (seguint una tendència semblant a l’augment poblacional) però actualment estem en un punt d’estabilització o, incús de lleugera davallada. Però… per què està passant això? Doncs perquè no hi ha prou terra per compensar els sòls agrícoles que s’han degradat. No obstant això, amb bones gestions dels sòls aquesta gràfica es pot acabar estabilitzant; és a dir, no cal que el nombre de terres agrícoles segueixi creixent per abastir tota la població sinó que tan sols cal augmentar-ne la productivitat i assegurar-ne la conservació.
La manera més senzilla d’augmentar la productivitat és mitjançant l’ús de bones pràctiques pel sòl. En són exemples, afavorir el retorn de nutrients al sòl per tal d’evitar la pèrdua de matèria orgànica i que els sòls esdevinguin poc fèrtils; realitzar una bona llaurada seguint les corbes de nivell i no les de pendent per reduir al màxim l’erosió; regar amb aigües de bona qualitat per eliminar la salinització i, sobretot, reduir la quantitat d’aigües residuals que s’aboquen diàriament des d’indústries, zones urbanes, zones agrícoles, ramaderes i mineres per minimitzar la contaminació dels sòls.
Denudació i compactació d’un sòl amb passat agrícola. Font: http://www.madrimasd.org
El 2005 cada hora a Europa es perdien per segellat unes 10 hectàrees de sòl per culpa de l’expansió urbana. La pavimentació és actualment un greu problema de la pèrdua de sòls. Quan es pavimenta un sòl, la retirada dels horitzons o capes superficials (que és on hi ha més activitat biològica) i la impermeabilització amb una capa d’asfalt fa que aquell sòl ja no realitzi les seves funcions naturals i deixi de ser un sistema viu.
L’encoixinat o mulching és una tècnica que consisteix en recobrir el conreu amb diferents materials ja siguin naturals o sintètics. Si aquest encoixinat es realitza amb elements naturals, afavoreix el retorn de nutrients al sòl, redueix la pèrdua d’aigua per evaporació i l’erosió de sòl que causen l’aigua, el vent i altres agents atmosfèrics.
Figura 2: Conreu emprant la tècnica de mulching. Font: Peter Cundall.
Astre aficionats, aquest desembre encetem l’hivern i tanquem el 2018 amb la reina de les pluges d’estels! Els Gemínids, potser poc coneguts perquè apareixen en una època en que el fred fa poc apetible sortir a fer observació astronòmica, no tenen res a envejar als famosos Perseids del mes d’agost. Poden arribar als 120 meteors per hora (els Perseids sovint es troben al voltant dels 100), i els podrem observar entre el 4 i el 17 de desembre, amb el pic d’activitat situat la nit del 13 al 14.
Els Gemínids difereixen de la resta de grans pluges d’estels perquè, juntament amb els Quadràntids, són els únics que no tenen el seu origen en la cua d’un cometa, sinó en un asteroide (que, entre altres coses, no té cua). L’objecte en qüestió, anomenat 3200 Faetont, va ser descobert tot just el 1983 i pertany a un grup d’asteroides (els asteroides Apol·lo) considerats potencialment perillosos. L’asteroide que, el 2013, va explotar sobre la ciutat russa de Txeliàbinsk provocant més de 1000 ferits pertanyia a aquest mateix grup, i feia “només” 18 metres de diàmetre (el 3200 Faetont fa 5,2km). Però no cal alarmar-nos: la trajectòria del 3200 Faetont ha estat estudiada a fons i se sap que no impactarà amb la Terra com a mínim en els propers 400 anys!
I és que aquest desembre compensarà amb els espectaculars Gemínids la falta d’events destacables a nivell planetari: Mart seguirà als nostres cels fins ben bé mitja nit i Venus encara serà observable abans de l’alba, però la resta de planetes ens ho posaran difícil per poder-los veure.
Traça deixada al cel pel meteor de Txeliàbisnk el 15 de febrer de 2013. Font: Wikimedia commons
Al cel nocturn del mes de desembre hi podrem observar les següents constel·lacions:
A l’eclíptica ens acomiadarem de Capricorn i Aquari; Taure, Àries, Bessons i Peixos seran clarament visibles i el Cranc ja treurà el nas per l’horitzó.
Perseu i Andròmeda seran al zènit, i per l’est apareixeran el Ca Menor i el Ca Major, amb les brillants estrelles Procyon i Sirius (aquesta última, la més brillant que podem observar a l’hemisferi nord en tot l’any!). Amb elles ja tindrem visible el Triangle d’Hivern, que té com a tercer vèrtex l’espectacular Betelgeuse, una supergegant vermella pertanyent a la constel·lació d’Orió.
A l’Oest el Pegàs dominarà les vistes, i Aquari, el Cigne i el Dofí encara seran visibles si tenim un horitzó baix. I finalment al Sud dominaran les constel·lacions de Cetus i Eridà, que si bé són de mida gran sovint no les podrem veure senceres.
Simulació del cel del 15 de desembre a les 22:30h
Simulació del cel del 15 de desembre a les 22:30h (representació artística de les constel·lacions)
| Posició | Data | Hora | Distància |
| Apogeu | 2018-12-12 | 13:27 | 405,176 km |
| Perigeu | 2018-11-26 | 10:53 | 361,059 km |
MART: Clarament visible durant bona part de la nit.
SATURN: Només serà observable a les postes de Sol de principis de mes en zones amb horitzó baix.
URÀ: Visible durant bona part de la nit, però molt difícil de localitzar a ull nu.
VENUS: El podrem observar a partir de les 4:30 i fins a l’albada.
Els gels de Groenlàndia amaguen secrets que tot just ara comencem a descobrir. El més recent: un enorme cràter de 31km de diàmetre que resta amagat sota 1km de glaç al nord de l’illa. L’orifici és prou ample com perquè hi càpiga la ciutat de París sencera a dins, i prou profund perquè la Torre Eiffel no en sobresurti. El que no queda tant clar és la seva edat: els científics situen el seu origen fa entre 12.000 anys i 3 milions d’anys.
Es tracta d’un dels 25 cràters més grans del món, però la seva mida empal·lideix al costat d’altres famosos cràters, com per exemple el de Chicxulub, a Mèxic, que fa 150km de diàmetre i que tot apunta va ser el detonant de l’extinció massiva que va acabar amb els dinosaures fa 65 milions d’anys. Tot i així és evident que l’impacte del meteorit que el va originar no va passar desapercebut a la vida local, i es creu que fins i tot podria haver originat el període anomenat “Dryas recent”, que va ser un període glacial breu (uns 1300 anys) que va tenir lloc fa uns 12.000 anys i que va invertir la tendència a l’escalfament que seguia la Terra en aquell moment. Aquest període deu el seu nom a la rosa de roca (Dryas octopetala), una planta comuna als estatges alpins del Pirineu que històricament ha deixat grans dipòsits de pol·len durant èpoques fredes.
Representació gràfica en 3D del cràter amb París al seu interior. Font: Laboratori de Ciències Criosfèriques de la NASA
MónNatura Pirineus 