El cel nocturn de Novembre

Astre aficionats, ja és aquí el Novembre, i ens porta dues pluges d’estels dignes de menció! La més intensa, la dels Leònids, origina meteors de colors vermellosos i tindrà el seu màxim d’activitat els dies 17 i 18. Normalment produeix uns 15 meteors per hora, però donat que el cometa que els origina deixa darrere seu un rastre de partícules irregular, els Leònids tenen pics d’activitat cada 33 anys, moment en el qual se’n poden observar centenars per hora. També tindrem els Tàurids, una pluja d’estels generalment més feble que té com a peculiaritat el seu doble origen, i és que s’origina per les partícules deixades enrere per dos cossos diferents: un cometa (2P Encke) i un asteroide (2004 TG10). Aquest últim podria ser un fragment desprès del cometa, i està classificat com a objecte potencialment perillós ja que la seva òrbita passa prop de la Terra.

I pel que fa als planetes, tot i que perdrem a Júpiter, val la pena mencionar el retorn de Venus, que vam deixar de veure aquest passat estiu. Fent honor al seu nom popular – “Estel del matí” en català, “Lucero del alba” en castellà o “Morning star” en anglès -, començarà a aparèixer abans de l’alba per l’est.

 

Constel·lacions

Al cel nocturn del mes de novembre hi podrem observar les següents constel·lacions:

Per la línia de l’eclíptica Capricorn es farà cada cop més car de veure, però Aquari, Peixos i Àries ens ho posaran fàcil. A més, per l’est, Taure i els Bessons ja seran clarament visibles.

Tindrem el tàndem d’Andròmeda i el Pegàs al zènit, i ja podrem observar clarament a l’Àuriga i Orió, amb estrelles molt brillants i fàcils de localitzar com Betelgeuse, Rigel o Capella.

El triangle d’estiu -amb la Lira, l’Àguila i el Cigne- es trobarà ja sobre l’horitzó oest, preparat per desaparèixer el mes que ve. Però aquest novembre encara ens permetrà observar-lo fàcilment tot i que l’estació que li dóna nom ja ens quedi ben lluny.

Al sud, per sota l’ecliptica, la constel·lació dominant serà Cetus, que podrem observar si un horitzó prou baix ens ho permet.

Simulació del cel del 15 de novembre a les 22:30h

Simulació del cel del 15 de novembre a les 22:30h (representació artística de les constel·lacions)

 

 El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 07h 34m; POSTA a les 17h 43m. Hores de sol 10h 09m.
• Dia 15: SORTIDA a les 07h 47m; POSTA a les 17h 32m. Hores de sol 9h 45m.
• Dia 25: SORTIDA a les 07h 59m; POSTA a les 17h 25m. Hores de sol 9h 26m.

 

La Lluna

• LLUNA NOVA el dia 07 a les 17h 02m.
• QUART CREIXENT el dia 15 a les 15h 54m.
• LLUNA PLENA el dia 23 a les 06h 39m
• QUART MINVANT el dia 30 a les 01h 19m.

 

Posició	Data	Hora	Distància
Apogeu	2018-11-14	16:58	404,340 km
Perigeu	2018-11-26	13:11	366,622 km

 

Planetes observables

MART: Serà clarament visible durant bona part de la nit.

SATURN: A la dreta de Mart, cada cop més difícil d’observar-lo ja que cada dia es pondrà més d’hora.

JÚPITER: Només serà visible a la posta de Sol a principis de mes.

URÀ: Visible durant tota la nit però molt difícil de localitzar a ull nu.

NEPTÚ: Visible durant bona part de la nit per aquells qui disposin d’un aparell d’observació astronòmica.

VENUS: Retornarà als nostres cels com un astre molt brillant que sortirà just abans de l’alba, però la seva sortida s’anirà avançant una mica cada dia.

 

Objectes visibles al cel de novembre

 

Sabies que…

Les dades que coneixem sobre Mart ens indiquen que és altament probable que en temps passats s’hi pogués trobar aigua líquida a la superfície, fins al punt que algunes hipòtesis apunten a la presència d’un oceà que hauria cobert un terç de la superfície del planeta fa entre 3800 i 4100 milions d’anys. La presència arreu d’aigua líquida faria molt més fàcil l’existència de vida al planeta, però les condicions que ofereix actualment fan pensar que qualsevol organisme dels que coneixem avui en dia ho tindria complicat per sobreviure-hi.

Però aquest passat mes d’octubre un estudi publicat a Nature Geoscience ha donat força a la hipòtesi que Mart pot oferir ambients propicis per a formes de vida aeròbiques (és a dir, que respiren oxigen). La presència d’aigua a Mart ja és un fet indiscutible, però les baixes temperatures que s’assoleixen al planeta vermell fan pensar que la major part es troba en forma sòlida. Tot i així, sota condicions d’elevada pressió i salinitat, l’aigua es podria mantenir en estat líquid. A més, les baixes temperatures i de nou, la salinitat, són factors que afavoreixen la dissolució de l’oxigen en l’aigua. L’estudi afirma que les salmorres (aigües amb una elevadíssima concentració de sals) de Mart podrien albergar suficient oxigen dissolt per a que hi sobrevisquessin bacteris aeròbics i fins i tot algunes esponges. Però tot i que aquesta conclusió és ferma, es basa en una suposició. I és que els científics no han pogut demostrar l’existència d’aquestes salmorres oxigenades; només que la seva presència és possible. Per tant, sembla que per començar a revelar els misteris del nostre planeta veí encara ens caldrà fer-li algunes visites més.

Representació artística de l’aspecte que podria haver tingut Mart fa 3800 milions d’anys. Font: Wikipedia

 

L’origen de l’aigua

Article publicat a la revista La Borrufa

Quantes vegades hem fet passejades per arribar a un bonic riu, un tranquil estany o una impressionant cascada? Caminem a la recerca de fonts d’aigua, aquest compost capaç d’embellir increïblement qualsevol paisatge, d’igual forma com ens refresca, neteja i hidrata a nosaltres mateixos i  forma part de tots els organismes vius de la Terra. Per a tots és conegut el seu cicle, des del cel a la terra i fins que arriba als grans oceans, donant vida allà on passa… Però com es crea aquesta vital molècula? En quin moment els àtoms d’hidrogen s’enllacen amb els d’oxigen i donen lloc a aquesta substància tan necessària? I com ha arribat a nosaltres?

Mont-roig. Font: Arxiu

Doncs tot va començar fa 13.800 milions d’anys a partir del Big Bang. Després d’aquesta gran explosió l’univers va quedar inundat de plasma (un estat de la matèria on electrons i ions positius flueixen lliurement) durant 380.000 anys fins que la temperatura va baixar el suficient per permetre que es creessin tres dels elements químics més bàsics: l’hidrogen, l’heli i el liti. Aquests van resultar ser la massa mare de la resta d’elements que conformen l’univers i que es creen mitjançant la fusió nuclear que es produeix a l’interior de les estrelles. I és que els àtoms al cor de les estrelles es troben a tan alta temperatura i pressió que els seus nuclis acaben unint-se, canvien de composició atòmica i formen nous elements.

En el cas de les estrelles petites, les fusions nuclears segueixen una successió formant els següents elements, per ordre cronològic: Hidrogen-Heli-Liti-Carboni-Nitrogen-Oxigen (H-He-Li-C-N-O). En el cas d’estrelles més massives, però, la temperatura i la pressió permeten que aquestes successions formin elements més pesats, de tal manera que a la sèrie anterior s’hi afegirien el silici (Si) i el ferro (Fe).

Ja tenim llavors els elements químics per formar la molècula de la vida: hidrogen i oxigen. Però… on s’enllacen aquests àtoms per no separar-se mai més? Es creu que aquest fenomen es dóna en els núvols de gas i de pols còsmic resultat de la mort de les estrelles, on per diferents condicions fisicoquímiques es creen els enllaços que uneixen un àtom d’oxigen amb dos d’hidrogen per formar la molècula de l’aigua, H₂O.

Molècula d’aigua, amb l’àtom d’oxigen de color vermell i els àtoms d’hidrogen en blanc. Font: Wikipedia

I com va arribar tanta aigua al planeta blau? Doncs gràcies als objectes que al llarg de la història han impactat contra la Terra, com els asteroides i els cometes. Aquest son petits i grans trossos de rocs que es van originar durant la formació del nostre sistema solar. Observacions recents indiquen que al seu interior s’hi pot trobar gel i, possiblement, fins i tot aigua líquida.

Durant milers de milions d’anys d’ençà que es va formar el nostre sistema solar, incomptables cometes i asteroides han xocat amb la Terra, enriquint el nostre planeta amb aigua. Els marcadors químics a l’aigua dels nostres oceans suggereixen que la major part de l’aigua provenia dels asteroides.

Així, amb el pròxim glop d’aigua que feu, recordeu que esteu bevent un líquid extraterrestre!

Per saber-ne més:

A fora del nostre sistema solar també s’ha descobert aigua. Les últimes investigacions afirmen que HAT-P-11B és el primer exoplaneta de la grandària de Neptú conegut per tenir un ambient relativament lliure de núvols i, a més, han pogut apreciar clares marques en l’espectre que delaten la presència de molècules de vapor d’aigua a la seva atmosfera, així com d’hidrogen i traces d’elements pesats..

El zoom:

Dins del nostre sistema solar, la Terra no és l’únic planeta on s’ha trobat aigua, tot i que sí que és el que mes en té en estat líquid a la superfície gràcies a que estem dins la “zona d’habitabilitat” del nostre sistema solar, que és aquella on la podem trobar tant en estat sòlid com líquid i gasós. Però molts altres cossos també han rebut aigua durant la seva història, com per exemple tres dels quatre satèl·lits galileans de Júpiter (els més grans): Cal·listo, Europa i Ganimedes.