Article publicat a la revista La Borrufa
Quan caminem pel bosc no tan sols trepitgem la terra, les fulles, les arrels… un bosc és més del que veiem. Malgrat escapi a la nostra mirada i percepció, sota els nostres peus s’amaga un món de connexions i d’interrelacions, un món d’una complexitat comparable a les actuals xarxes socials que ens acosten, a l’instant, amb la resta del món. I és que, en aquests paratges vegetals, els arbres no viuen en solitud i en competència constant amb els seus veïns. Tot i que aquesta era la idea imperant, avui s’ha quedat enrera. Els arbres, aparentment impassibles, estan connectats els uns amb els altres cooperant i comunicant-se per mantenir la cohesió i el correcte creixement de totes les espècies vegetals que configuren un bosc.
Va ser la silvicultora Suzanne Simard qui recentment va descobrir l’alt nivell de connexions que es poden arribar a establir entre diferents espècies d’arbres. En les seves investigacions realitzades a boscos del Canadà, va fer servir isòtops radioactius de carboni per demostrar que hi havia intercanvis entre bedolls (Betula papyrifera) i avets (Pseudotsuga menziesii). Quan els bedolls captaven que als avets, degut a la manca de sol, els faltava carboni, els transferien els nutrients necessaris. I com si d’un intercanvi recíproc es tractés, arribat l’hivern, quan el bedoll no tenia fulles per fer la fotosíntesi, era l’avet el que li traspassava al bedoll el carboni convenient. És així, a través de l’ajuda mútua, que aquestes dues espècies tant diferents aconsegueixen sobreviure i desenvolupar-se allà on cohabiten.
El descobriment de Simard va sacsejar tant la comunitat científica com la cosmologia social, ja que transforma la vella idea del bosc. Però, com s’estableixen aquestes connexions? Les encarregades de fer circular els nutrients i la informació entre els arbres són les micorizes, una mena de filets composats d’una associació entre fongs i arrels. Així, els arbres actuen com a emissors i receptors, i les micorizes compleixen la funció de canal. A través de les micorizes, a més de traspassar-se nutrients, els arbres alerten de la presència de plagues o amenaces per a que els seus companys activin els seus mecanismes de defensa.
Però el més sorprenent va ser la identificació dels “arbres mare”. Com si de la pel·lícula d’Avatar es tractés, individus amb molts anys i una àmplia xarxa de connexions al seu voltant, ajuden al creixement d’altres arbres, i no necessàriament de la seva espècie. Durant les investigacions, es va trobar un avet de noranta-quatre anys que, a través de les micorizes, es connectava a quaranta-set arbres que es trobaven a una distància mitjana d’uns 20 m al voltant d’ell. Aquest descobriment no és baladí, ja que ha portat a replantejar la forma en la qual es talen els boscos. I és que la presència dels “arbres mare” és essencial pel manteniment general del bosc. Abans de tenir una mort natural, els “arbres mare” transfereixen, a mode d’herència, tots els seus nutrients i informació cap a altres individus, però la seva mort sobtada por implicar el desequil·libri de tot l’ecosistema.
Tot això és el que quan caminem pel bosc no veiem. Però després dels descobriments de Simard ja no podem treure-hi l’ull de sobre. L’existència de totes aquestes converses, de tots aquests actes solidaris i de totes aquestes xarxes de convivència no només ens descobreixen una faceta més de la magnífica vida natural i ens orienten a com apropar-nos-hi, sinó que, fixant-nos-hi també ens poden servir com a inspiració a l’hora de pensar i repensar la nostra existència i necessària convivència.
Mapa de la red de micorrizes en un bosc d’avets de Canadà (Beiler et al., 2010).
Sabies que….
Els arbres en sí són generadors de vida que connecten el cel amb la terra? Són ells els que aprofitant la llum del sol trenquen les molècules de l’aigua absorbides per les arrels del terra per separar l’hidrogen de l’oxigen. L’hidrogen el conserven i l’oxigen l’alliberen oferint-nos-el a la resta d’éssers vius que el necessitem per respirar. L’hidrogen després el combinen amb el diòxid de carboni i el nitrogen de l’atmosfera per generar sucres, proteïnes i lípids obtenint tota la matèria primera de la qual està formada la vida i alimentant tots els animals que habiten el planeta. Un dels més clars serveis ecosistèmics que ens ofereix la natura aportant-nos beneficis sanitaris i econòmics.
Zoom…
Els senyals no sempre són transferides per les micorizes, sinó que també poden ser-ho per l’aire. Un d’aquests senyals és l’etilè gasós, emès per les acàcies; un arbre que es comunica amb els de la seva espècie quan arriben herbívors disposats a posar fi a les seves fulles. És en aquest moment en el qual les acàcies adverteixen i els altres arbres responen generant una toxina per tal de no ser ramonejades i poder conservar les seves fulles.
Il·lustració de Enzo Pérès-Labourdette Font: newyorker.com
MónNatura Pirineus 