El cel nocturn d’octubre

Arriba l’octubre i amb ell ja ens trobarem a plena tardor i començaran a aparèixer per l’horitzó les constel·lacions presents a l’època més freda com és Taure. També podrem seguir veient objectes impressionants del cel profund com el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la Galàxia espiral Andròmeda (M31), així com també gaudir, tot i que amb baixa intensitat, d’alguna pluja d’estels com les Dracònides i les Oriònides.

I a l’octubre la llana creix i el fred neix! Així que haurem d’anar tots ben abrigats per poder gaudir d’uns bons cels nocturns.

Constel·lacions

Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions de Capricorn, Aquari, Peixos, Àries i també podrem veure la constel·lació de Taure. A principi de mes encara podrem veure alguna estrella de la constel·lació de Serpentari i Sagitari.

Cap a l’Est podrem veure les constel·lacions del Triangle, Perseu i Cotxer amb la seva estrella alfa Capella.

Per l’Oest – Nord Oest veurem la constel·lació de Bover que ja es va amagant; i també Hèrcules i la Corona Boreal; també hi trobarem les 3 constel·lacions que formen el triangle d’estiu: Lira, Cigne i més cap al Sud Oest Àguila, on també trobarem les constel·lacions del Dofí i de l’Escut.  Cap al Sud veurem Cavallet i Pegàs i al bell mig hi trobarem la constel·lació del Llangardaix i de la Guineueta.

Cap al Nord, com sempre, trobarem les 5 constel·lacions circumpolars: la Ossa Major, la Ossa Menor, el Drac,  Cefeus i Cassiopea. També cap al nord veure’m les constel·lacions de Linx i de Girafa.

 

Eclipses i altres fenòmens

 

Dracònides. Aquesta pluja d’estels són restes del cometa 21P/Giacobini-Zinner i generalment presenta un número de meteors per hora molt baix, tot i que en algunes ocasions poden arribar a formar grans pluges al voltant del 8 o 9 d’octubre. A més a més, acostumen a ser meteors molt lents amb una velocitat al voltant dels 20 km/s. Les dracònides s’observen millor abans de mitjanit a la constel·lació del Drac, la qual els hi dóna el nom.

Oriònides. Són visibles tot el mes, però la màxima activitat es preveu per la nit del 20 al 21 d’octubre poc abans de la sortida del Sol. Aquests meteors provenen del cometa Halley, igual que les Eta Aquàrides del mes de maig. El número de meteors per hora (THZ) és molt variable, sent normalment de 15 meteors/hora i podent arribar als 40-70. En aquest cas, a diferència de les Dracònies, la lluna estarà molt propera al radiant podent dificultar-ne la observació.

 

El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 7h 51m; POSTA a les 19h 29m. Hores de sol 11h 38m.
• Dia 15: SORTIDA a les 8h 02m; POSTA a les 19h 13m. Hores de sol 11h 11m.
• Dia 25: SORTIDA a les 8h 13m; POSTA a les 18h 58m. Hores de sol 10h 45m.

La Lluna

• LLUNA NOVA el dia 1 a les 02h 11m.
• QUART CREIXENT el dia 9 a les 06h 33m.
• LLUNA PLENA el dia 16 a les 06h 23m.
• QUART MINVANT el dia 22 a les 21h 14m.
• LLUNA NOVA el dia 30 a les 18h 38m.

 

Posició	Data	Hora	Distància
Apogeu	2016-10-04	13:03	406,099 km
Perigeu	2016-10-17	01:37	357,859 km
Apogeu	2016-10-31	20:30	406,659 km

 

 

Planetes observables

 

MERCURI, es veu durant la primera setmana d’octubre durant la sortida del sol sobre l’horitzó Est i anirà desapareixent a mesura que avança el mes fins que el dia 27 arriba a la seva conjunció superior, moment en que el Sol es trobarà entre Mercuri i la Terra.

VENUS, s’observa durant el crepuscle cap al Sud Oest a la constel·lació de Balança, tot i que durant la segona quinzena s’observarà entre Escorpí i Serpentari i es pondrà per l’horitzó poc després de que sigui negra nit.

MART, serà visible aproximadament el primer terç de la nit, fins unes 3hores després del crepuscle a la constel·lació de Sagitari.

JÚPITER, no serà visible els primers dies d’octubre però si la resta del mes cap a l’Est poc abans de la sortida del Sol a la constel·lació de Verge.

SATURN, s’observa durant el crepuscle i en la part inicial de la nit cap al Sud Oest a la constel·lació de Serpentari.

 

OBJECTES VISIBLES OCTUBRE

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.

 

La constel·lació de Taure

Aquest mes d’octubre podrem començar a veure la constel·lació de Taure, amb la seva estrella alfa Aldebaran i en la que es troba el famós i bonic cúmul de les Plèiades.

Conta la llegenda que Zeus, déu de l’Olimp, es va enamorar d’una bella nimfa: Europa. Un bon dia Zeus, meravellat per la bellesa d’Europa, que jugava a la platja amb les seves amigues, va decidir convertir-se en un toro d’una gran blancor i amb unes banyes del color de la lluna; es va ajeure als peus de la nimfa que al principi s’espantà però poc després, encuriosida, va acaronar-lo i acabà seient al seu llom. Tot seguit el toro s’aixecà de cop i es llençà a la mar! Malgrat els crits d’Europa el toro cada vegada era més mar endins fins que varen arribar a la illa de Creta, on Zeus es va reconvertir en déu i va declarar el seu amor a Europa. Ella l’acceptà i s’uniren sota uns plàtans que en memòria d’aquest amor, obtingueren el privilegi de no perdre mai les fulles.

 

Que tingueu molts bons cels nocturns!

La teranyina

Article publicat a la revista La Borrufa

El món viu és una font inesgotable de fets increïbles i fenomenals que, malgrat tenir-los davant del nas, sovint no arribem a comprendre en tota la seva complexitat. Un d’aquests fets tant habitual com fantàstic és el de les teranyines enganxoses parades per les aranyes per atrapar insectes. Una precisa geometria en espiral com a trampes mortals quasi invisibles on els insectes poden caure en qualsevol moment. L’ insecte atrapat i desesperat per alliberar-se’n, només aconseguirà embolicar-s’hi més. A l’aranya li ha arribat el plat a taula.

Les aranyes segreguen el fil de seda per unes glàndules sericígenes situades a l’extrem de l’abdomen, anomenades fileres. Aquest fil líquid és un producte d’unes síntesis de proteïnes que en contacte amb l’aire solidifica i adquireix una gran resistència. Aquest canvi de líquid a sòlid és un dels fets més impressionants de la natura, no té res a veure amb el contacte amb l’aire, sinó que al llançar el fil es torna a alinear les molècules de forma sòlida.

La teranyina té la funció de ser un parany, una trampa, per detectar i capturar les seves preses; en determinats casos també els serveix d’habitacle i de protecció davant determinats depredadors.

Probablement la primera seda que va desenvolupar l’aranya va ser per protegir els seus ous, en estendre fils sobre la terra que habitava. Amb el pas de milions d’anys, van venir altres invents. Una seda summament resistent, produïda fins a dos metres per minut, li va permetre llançar-se a l’espai i fer acrobàcies, la qual cosa va ampliar el seu radi d’acció. Després van venir estructures més complicades.

Foto:aracnipedia.com

Les glàndules de l’abdomen de l’aranya es van adaptar per produir fibres més especialitzades. Sobre les cordes estructurals va poder construir espirals d’una fibra que es deforma, absorbeix l’ impacte i torna lentament, la qual cosa evita que la presa reboti simultàniament; les cordes estructurals vibren per informar a l’aranya sobre la captura.

Si totes les aranyes fabriquen seda, no totes fan teranyina; es considera que l’ús inicial de la seda era la fabricació del capoll per protegir els ous, perquè les aranyes més primitives no en fan, i per tant l’elaboració de teranyines és una capacitat evolutiva posterior.

Una observació funcional d’aquesta capacitat especial és que les teranyines permeten a l’aranya atrapar la seva presa sense haver de gastar energia caçant-la. Per tant, és un mètode més eficient de collita d’aliment. Hi ha una despesa molt important en la seva construcció però pot estar immòbil molt de temps amb un gran estalvi energètic.

Els tipus de teranyina depenen, en part, del tipus de seda que produeix l’animal. Les aranyes tenen diferents glàndules localitzades a l’abdomen que produeixen els fils de seda. Cada glàndula produeix un fil per a un propòsit especial. S’han identificat set tipus de glàndules sericígenes diferents, encara que cada espècie d’aranya posseeix només alguns d’aquests tipus, però mai els set simultàniament.

Normalment una aranya tindrà tres parells de fileres, però existeixen aranyes que només tenen un parell i d’altres quatre parells de fileres, cada filera amb una funció particular.

Construir una teranyina requereix una gran despesa de material a causa de la gran quantitat de proteïnes requerides en la secreció de seda. A més a més, al cap d’un temps la seda perd una part de la seva adhesivitat i es farà ineficient per capturar preses. Per això no és rar veure aranyes que diàriament consumeixen la seva pròpia teranyina per recuperar part del material. Així certes aranyes teixeixen una nova tela cada nit perquè la seda fresca és una trampa més eficaç. La vella seda de proteïnes és re ingurgitada.

Un cop inventat el fil de seda, l’evolució li va trobant més i més aplicacions. Fascinats pel poder de la teranyina, els humans hem copiat l’ invent en les xarxes de pesca, hem donat múltiples simbologies i aplicacions a l’espiral, investiguem les propietats físiques del fil de seda, muntem estructures i organitzacions en xarxa. Finalment, en un salt qualitatiu que recorda la invenció de la teranyina per part de les aranyes, teixim la nostra pròpia web, una teranyina gegantina per capturar el coneixement. Igualment fantàstic.

 

Sabíeu que?

Un dels materials més resistent de tots, creat per la naturalesa, és la teranyina.

És elàstica i estable, a igualtat de pes. És cinc vegades més resistent que l’acer del mateix diàmetre, amb qualitats addicionals. Té a capacitat de mantenir la seva força amb temperatures extremes entre els -40° i els 220°C. La seva seda és tan fina, que si un fil donés la volta al món, pesaria menys de 500 g i per trencar-se sota el seu propi pes hauria de tenir 80 km de llarg.

Difícil de dissoldre o de degradar-se (no es pot dissoldre en aigua). És antimicrobià, hipoal·lèrgica i completament biodegradable.

El zoom…

Foto:cocociencia.cat

Les aranyes d’aigua (Argyronetes aquàtiques) són l’única espècie d’aràcnids que, tot i que respiren amb pulmons, viuen, cacen i es reprodueixen sota l’aigua.

Com si fossin bussos, es submergeixen amb la seva pròpia provisió d’aire i, utilitzant una mica de seda, es creen la seva campana d’immersió, equipada amb un cable que fan servir de guia per saber com tornar a la superfície. Així mateix, n’hi ha que són capaces de  construir autèntiques            bombolles dins l’aigua subjectades per plantes aquàtiques on poden viure fins a quatre mesos, adaptant el seu consum d’oxigen.

Foto:fontdarquitectura.com

El cel nocturn de setembre

Arriba el setembre i amb ell l’equinocci que dóna pas a la tardor. També podrem seguir gaudint de Saturn i de Mart i d’objectes del cel profund tan espectaculars com ho són el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la Galàxia espiral Andròmeda (M31).

I al setembre, com a l’abril, o plou tots els dies o estàs que casi te rostigues! Esperem poder gaudir d’uns bons cels nocturns.

Constel·lacions

Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions d’Àries, Peixos, Aquari, Capricorn, Sagitari i Escorpí que a finals de mes s’amagarà. A principi de mes encara podrem veure alguna estrella de la constel·lació de Balança i de Verge.

Cap a l’Est podrem veure les constel·lacions de Pegàs, Perseu, Triangle i Llangardaix. I cap al Nord Est comença ja a principi de mes a treure el cap Cotxer amb la seva estrella alfa Capella.

Per l’Oest – Nord Oest veurem la constel·lació de Bover i la Cabellera de Berenice que ja es van amagant; i també Hèrcules, la Corona Boreal i la constel·lació dels Gossos de caça. Cap al Sud veurem Dofí, Cavallet i la constel·lació de l’Escut. Al bell mig seguirem trobant les constel·lacions del triangle d’estiu: Lira i Cigne i més cap al Sud Àguila.

Cap al Nord, com sempre, trobarem les 5 constel·lacions circumpolars: la Ossa Major, la Ossa Menor, el Drac,  Cefeus i Cassiopea. També cap al nord veure’m les constel·lacions de Linx i de Girafa.

Simulació del cel del 15 d’agost a les 22:30

 

Eclipses i altres fenòmens

 Equinocci de tardor. El dia 22 de setembre el Sol passa per l’equinocci de tardor, dia el qual dóna lloc a l’inici de la tardor astronòmica a l’hemisferi nord i a la primavera al sud. Degut a la inclinació de la terra, durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord que el sud i al revés; però hi ha dos dies l’any que la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis, són els dies de l’equinocci de primavera i del de tardor, moment en que el sol roman dotze hores per sobre de l’horitzó i dotze per sota.

Eclipsis solar anular. En els eclipsis solars la Lluna passa entre la Terra i el Sol, enfosquint la imatge que ens arriba del Sol a la Terra, quan parlem d’un eclipsi anular la Lluna es troba tan lluny que no arriba a tapar tot el Sol sinó que ens deixa observar un anell al voltant de la lluna nova. Aquest 1 de setembre en tindrem un, tot i així des de casa nostra no el podrem observar sinó que serà visible només des de les regions tropicals del Sud d’Àfrica (Gabon, Congo, llac Tanganyika, Tanzània, Moçambic, Madagascar), i com a parcial des de tot Àfrica amb excepció de la franja més septentrional.

Eclipsis lunar penumbral. Els eclipsis lunar penumbrals són resultat del pas de la Terra entre el Sol i la Lluna, en el qual aquesta passa a través de la penombra terrestre, zona on la radiació solar és bloquejada parcialment, degut a la major mida angular del Sol que impedeix que la radiació sigui del tot bloquejada. Per tan, es tracta d’un eclipsi poc apreciable, donant lloc, tan sols, a un lleu enfosquiment de l’hemisferi nord lunar. L’eclipsi del 16 de setmbre serà visible des de terres catalanes al voltant de les 18.54 T.U. i serà especialment visible a la meitat oriental d’Àfrica, Àsia i occident australià.

 

El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 7h 20m; POSTA a les 20h 20m. Hores de sol 13h 00m.
• Dia 15: SORTIDA a les 7h 30m; POSTA a les 20h 03m. Hores de sol 12h 33m.
• Dia 25: SORTIDA a les 7h 40m; POSTA a les 19h 46m. Hores de sol 12h 06m.

 

 La Lluna

• LLUNA NOVA el dia 1 a les 11h 03m.
• QUART CREIXENT el dia 9 a les 13h 49m.
• LLUNA PLENA el dia 16 a les 21h 05m.
• QUART MINVANT el dia 23 a les 11h 56m.

 

Posició	Data	Hora	Distància
Apogeu	2016-09-06	20:45	405,057 km
Perigeu	2016-09-18	19:01	361,893 km

 

Planetes observables

MERCURI, passa per la seva conjunció inferior el dia 12 de setembre, per tant no serà visible la major part del mes. Tot i així, el podrem veure sortir per l’horitzó Est i anirà incrementant la lluminositat fins que el dia 22 ja presentarà 1,1 de magnitud.

VENUS, s’observa al crepuscle cap a l’horitzó Oest Sud-oest a la constel·lació de Verge, cada dia el podrem veure una mica més alt a mesura que avança el mes.

MART, serà visible la primera part de la nit a principis i mitjans de mes a la constel·lació de Serpentari i a finals a Sagitari. La seva lluminositat anirà disminuint a mesura que avanci el mes, passant de -0,3 a 0,1.

JÚPITER, desapareix per l’horitzó Oest. El dia 26 es situa amb conjunció amb el Sol.

SATURN, és visible la primera part de la nit cap al Sud Oest a la constel·lació de Serpentari.

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.

Andròmeda, la nostra galàxia veïna

Un dels objectes del cel profund més fàcilment observables aquest mes de setembre serà Andròmeda, M31. Andròmeda és la major galàxia propera a nosaltres, a 2.54 milions d’anys llum i és l’objecte més llunyà a nosaltres que podem observar a ull nu, cap a l’est, sobretot al voltant de mitja nit com una taca difusa amb una regió central clarament visible a través d’uns prismàtics.

Andròmeda i la Via Làctia. La galàxia en la qual ens trobem, la Via Làctia, i la més propera a nosaltres, Andròmeda, es troben dins un Grup Local de Galàxies en el qual Andròmeda és la més gran en volum, s’hi poden trobar un bilió d’estrelles, ja que Andròmeda té un diàmetre d’uns 220.000 anys llum i és més de 2.5 vegades la nostra galàxia. Tot i així, qui guanya en massa és la nostra Via Làctia, ja que conté més matèria fosca. Andròmeda s’està apropant a la Via Làctia, a uns 140 quilòmetres per segon i es creu que acabaran col·lisionant d’aquí uns 4.000 milions d’anys.  Després de col·lisionar la batalla continuarà durant milers de milions d’anys fins que els forats negres supermassius del centre de cada galàxia s’apropin prou per fusionar-se.

La història del coneixement sobre Andròmeda: Andròmeda fa molts anys va ser anomenada la Gran Nebulosa d’Andròmeda, ja que els astrònoms pensaven que era un grup de gasos incandescents o un sistema com el solar en procés de formació. No va ser fins el segle XX que els astrònoms van ser capaços de resoldre la nebulosa espiral en estrelles individuals, i ja en la dècada del 1920 Edwin Hubble va determinar que Andròmeda es trobava fora de la nostra Galàxia. Gràcies a que Andròmeda ha estat estudiada durant dècades sabem que va néixer fa 10.000 milions d’anys com a resultats de la fusió de protogalàxies més petites i que fa al voltant de 8.000 milions d’anys va col·lisionar amb una altra per donar lloc a la gran M31 visible avui en dia.

Galàxia Andròmeda. Fotografia: Adam Evans

 

 

Que tingueu molts bons cels nocturns!