Trobem els escurçons, com la resta de serps, dins l’ordre dels rèptils i dins d’aquest, en el grup dels ofidis (Ophidia en llatí vol dir serp). Tots ells es caracteritzen per ser depredadors i àpodes, és a dir, sense potes.
Els escurçons, a diferència de la resta de serps de la península, anomenades colobres, són verinosos. I els podem distingir d’elles tant pel cap com per la resta del cos.
El cap el tenen triangular recobert de petites escates i la pupil·la vertical. També podem veure que l’escurçó té el musell una mica aixecat i punxegut mentre que les colobres el tenen arrodonit.
Pel que fa al cos, els escurçons tendeixen a ser més petits i robusts, rarament arribant a mesurar 85 cm, mentre que les colobres si que poden arribar-hi. I si ens fixem amb les escates que li recobreixen la pell veurem que cada una té una cresta central, es diuen escates carenades.
La vista i l’olfacte són els sentits que els escurçons tenen més desenvolupats, i juntament amb la seva llengua bífida els permet detectar les seves preses. I parlant de vista… Si mirem fixament una serp veurem que no parpelleja! Enlloc de parpelles protegeixen els seus ulls amb una escata transparent! És com si portessin lentilles! Aquestes escates, igual que la resta de tot el cos, també les desprèn quan fan la muda, moment en el que obtenen una nova capa amb escates noves.
A Catalunya tenim dues espècies d’escurçons, el pirinenc (Vipera aspis) i l’ibèric (Viperalatasti). La principal diferència entre ambdues és que l’escurçó ibèric té un musell molt més prominent, com si semblés una petita banya.
Escurçó pirinenc Vipera aspis
Foto de Jon Maguregi Arenaza
http://www.fotonatura.org
Escurçó ibèric Vipera latastei
Foto de Edgar Wefer
http://www.viborasdelapeninsulaiberica.com
On viu l’escurçó pirinenc?
A escala mundial trobem l’escurçó pirinenc a l’oest i centre d’Europa. Des de casa nostra, passant per França, SO d’Alemanya i Suïssa fins Itàlia i Sicília, també a les illes d’Elba i Montecristo i existeixen alguns cites dubtoses als Balcans.
A Catalunya el podem trobar al Pirineu i Prepirineu, en una gran varietat d’ambients, des dels boscos d’alzina, pinedes, mixtes… principalment en zones forestals, però també el podem arribar a trobar a prats de muntanya subalpins i alpins de fins casi 3.000 metres. L’escurçó ibèric, en canvi, el trobem més cap al sud, preferint les serralades mediterrànies amb zones obertes o vegetació esclarissada. Tot i les diferències en la preferència d’hàbitat d’aquestes espècies, a ambdues els agraden els ambients pedregosos on poder assolellar-se. Quan comparteixen hàbitat, el pirinenc tendeix a ocupar zones més altes i fresques però poden arribar a conviure de forma simpàtrica.
L’augment de la massa forestal de Catalunya en els darrers anys ha provocat la regressió de l’escurçó ibèric, mentre que el pirinenc, a qui li agrada un ambient més temperat i humit, ha augmentat la seva presència.
Escurçó pirinenc al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Foto d’arxiu
Biologia
L’escurçó pirinenc és un animal bàsicament diürn i la seva temperatura òptima ronda als voltants dels 30ºC, motiu pel qual durant l’hivern baixen molt el seu metabolisme i entren a hivernar, més o menys a partir d’octubre – novembre i fins al febrer- març. Un cop han sortit de la hibernació, cap a la primavera, mascle i femella s’aparellen. Els escurçons pirinencs es poden reproduir cada 2 o 3 anys, rarament es reprodueixen cada 1 o cada 4.
La fecundació és interna i tenen un tipus de reproducció ovovivípara, és a dir, la femella no pon ous sinó que les cries neixen per la cloaca de la mare completament formades i dins d’una bossa. Les cries neixen al cap de 2-3 mesos i en poden tenir de 2 a 16 , segons la mida de la mare. I en alguns casos el pes de les cries d’escurçó representen quasi el 50% del pes de la femella!
Què mengen?
La dieta de l’escurçó pirinenc està formada bàsicament per mamífers rosegadors i insectívors, complementada amb rèptils i fins i tot pot arribar a menjar algun ocell. Cacen les seves preses a l’espera, quan la seva presa està suficientment a prop la mosseguen i li inoculen el verí. L’esquelet dels escurçons i de les altres serps tenen entre 200 i 400 costelles, cap d’elles unides per la panxa, d’aquesta manera poden empassar grans preses que sinó no passarien cap a l’estómac!
A part de menjar l’escurçó també necessita aigua que busca a tolls d’aigua o a les gotes d’aigua dels matolls.
Tot i que l’escurçó pirinenc és un gran depredador també és presa d’altres animals com algunes àligues, mamífers com el senglar o el gat i fins i tot algunes serps com la verda se’l poden menjar.
El verí
“A la picada d’escurçó, no hi ha temps a l’extremunició” o amb castellà “si te pica un morgaño, en la cama un año”.
Molts coneixem a l’escurçó pel seu verí, una saliva molt particular que injecta a través de dos ullals retràctils de la mandíbula superior, aquests ullals cauen i de forma regular són substituïts per uns de nous. El verí injectat pels escurçons per matar les seves preses és excepcionalment potent, la picada d’escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada que progressivament avança cap a la resta del cos, com també un dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada i només esporàdicament arriba a provocar la mort.
Tot i que hem de vigilar, acostumen a ser animals defensius que únicament ataquen si se’ls molesta o es veuen amenaçats. Així que si veiem una escurçó aprofitem per gaudir-lo i fixar-nos en tots els seus caràcters, però sense molestar-lo, ni tocar-lo amb pals o altres estris.
Estatus de conservació
Tot i que l’escurçó pirinenc està catalogat com a “Least concern” (preocupació menor) per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), i a l’àrea on es troba és tracta d’una espècie comuna, l’escurçó segueix tenint greus problemes de conservació i la tendència global de les poblacions és en regressió.
Una de les causes de regressió dels escurçons, i igual que passa en moltes espècies, és la destrucció d’hàbitat: incendis, urbanitzacions, agricultura intensiva, la població creixent de gats abandonats… així com també, l’increment de les carreteres on és molt probable que molts d’aquests rèptils morin atropellats.
Tot i així, el principal problema de conservació que tenen les serps és la visió que té la majoria de la societat respecte elles: animals malignes i perillosos representants del mal i del pecat. És per això que des de l’antiguitat se li han associat mites, llegendes i falses creences que han provocat la seva persecució: són moltes les zones on es segueix creient que deixen anar les serps des d’helicòpters o bé que entren a mamar de les vaques i per això les cries moren…En realitat les serps són unes bones aliades per combatre plagues de rosegadors que poden ocasionar grans pèrdues en agricultura i també problemes en salut pública.
Bibliografia
Soler J, Martínez A, Queralt E (2010) L’escurçó. CRARC Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya: Fauna nostra.
Arnold N i Ovenden D (2007) Reptiles y anfibios. Guía de Campo (1a ed.) Barcelona: Omega.
http://ichn.iec.cat/Bages/roques/Imatges%20grans/cVipera.htm
http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/vipasp.html
http://www.iucnredlist.org/details/61591/0
http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/reptil_59_tcm7-21471.pdf
MónNatura Pirineus 