El cel nocturn de Juliol

Arriba el juliol i amb ell passarem pel punt més allunyat del Sol, a més de 152 milions de quilòmetres! També podrem gaudir de la pluja d’estels Delta Aquàrides i a mitjans de mes el triangle d’estiu culminarà a mitjanit, format per les estrelles Vega (Lira), Deneb (Cigne) i Altair (Àguila).

I com diu la dita popular “la nit de juliol, pluja no vol”! Així que esperem poder aprofitar per gaudir de les nits d’estiu observant el cel nocturn.

Constel·lacions

Al cel nocturn de juliol podrem observar:

Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions d’Aquari, Capricorn, Sagitari, Escorpí, Serpentari, Balança i Verge que ja es va amagant per l’horitzó. Cap a mitjans – finals de mes també podrem començar a veure Peixos i Àries. Aquestes constel·lacions estaran acompanyades pràcticament durant tota la nit per Saturn i Mart.

Per l’Est – Nordest podrem veure Pegàs, Cavallet i Llangardaix i començarà a treure el cap Perseu. Per l’Oest podrem veure Bover (amb la seva estrella alfa vermella Arcturus), la corona Boreal, la cabellera de Berenice i Hèrcules.

Al bell mig podrem veure les constel·lacions del triangle d’estiu: Àguila, Cigne i Lira.

Al nord, com sempre, trobarem les 5 constel·lacions circumpolars: La Ossa major, la Ossa menor, Cefeu, Cassiopea i el Drac.

Simulació del cel del 15 de juliol a les 23:30

Eclipses i altres fenòmens

 

Pluja d’estels Delta Aquàrides. Podrem gaudir d’aquesta pluja d’estels del 12 de juliol al 23 d’agost,  però les millors nits seran les del 27 al 30 de juliol. Tot i que són més visibles des de l’hemisferi sud, des del nord també les podrem observar amb menor intensitat.

Seran més fàcilment observables a partir de mitjanit amb una activitat de 15-20 meteors/hora i a una velocitat d’una mica més de 40 km/s. La lluna, amb una fase del 18%, no dificultarà gaire l’observació.

 

L’Afeli. El 4 de juliol la Terra passa per el punt més allunyat del Sol, a uns 152,1 milions de quilòmetres.

Tot i estar en el punt més allunyat, l’hemisferi Nord està més calent en l’afeli que en el periheli (punt més pròxim) degut a la inclinació de l’eix terrestre respecte l’eclíptica.

El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 6h 23m; POSTA a les 21h 28m. Hores de sol 15h 03m.
• Dia 15: SORTIDA a les 6h 30m; POSTA a les 21h 24m. Hores de sol 14h 54m.
• Dia 25: SORTIDA a les 6h 38m; POSTA a les 21h 17m. Hores de sol 14h 39m.

La Lluna

 

• LLUNA NOVA el dia 4 a les 13h 01m.
• QUART CREIXENT el dia 12 a les 02h 52m.
• LLUNA PLENA el dia 20 a les 00h 56m.
• QUART MINVANT el dia 27 a les 01h 00m.

 

Posició	Data	Hora	Distància
Perigeo	2016-07-01	08:46	365,982 km
Apogeo	2016-07-13	07:25	404,271 km
Perigeo	2016-07-27	13:26	369,658 km

 

 

Planetes observables

 

MERCURI, passa per la seva conjunció superior el dia 7 de juliol, moment en que el Sol es troba alineat entre la Terra i Mercuri. Per tant, no el podrem observar fins els últims dies de mes després de la posta de Sol i amb dificultat.

VENUS es podrà veure a finals de mes, però a molt poca altura sobre l’horitzó.

MART, el podrem observar gran part de la nit, tot i que anirà avançant la seva posta fins que a finals de mes a partir de mitjanit deixarem de veure’l.

JÚPITER,  s’observa just al fer-se fosc i va avançant la seva posta fins que a finals de mes ja s’amaga pràcticament quan comença a fer-se negra nit. El trobarem situat a la constel·lació de Lleó.

SATURN, és visible tota la nit a la constel·lació de Serpentari, va avançant la seva posta fins que a finals de mes desapareix un parell d’hores abans que es faci clar.

URÀ, s’observa fàcilment amb prismàtics a la constel·lació de Piscis.

 

OBJECTES VISIBLES JULIOL

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.
² M4 es veu millor a principis de Juliol. M19 a mitjans del mes. M6, M7, M8, M20 i M23 a finals de Juliol.

 

El triangle d’estiu

El cel nocturn d’estiu està protagonitzat per tres estrelles, que juntes, formen el triangle d’estiu; aquestes són Altair, Vega i Deneb. Altair pertany a la constel·lació d’Àguila, Vega a la de Lira, i Deneb a la constel·lació del cigne.

Una història d’amor japonesa conta que una princesa (Vega) es va enamorar d’un pastor (Altair). Aquesta princesa era una magnífica teixidora que teixia al costat d’un bonic riu, i treballava tant i tant que no tenia temps per conèixer algú de qui enamorar-se. El rei, el seu pare, va preparar una cita entre la seva filla i el pastor que només de conèixer-se es van enamorar un de l’altre i al poc temps es van casar.

Després del casori, la princesa, distreta per l’enamorament al pastor, es va oblidar de teixir, i el pastor, també bojament enamorat, es va oblidar de les ovelles que es van escampar per tot el firmament. El rei, molt enfadat, els va separar al cel, deixant un a cada costat del riu (Via Làctia) on teixia la princesa; aquesta, trista per la separació del seu marit li va demanar plorant al seu pare que li permetés veure’l de nou. El rei, commogut per les llàgrimes de la seva filla, els va permetre veure’s el setè dia del setè mes lunar a través d’un pont que travessa el riu (Deneb).

Actualment al Japó es celebra un festival per commemorar el retrobament entre els dos enamorats després d’un llarg any d’espera.

Aquest mite és la explicació  del triangle d’estiu format per Vega, la princesa, Altair, el pastor i Deneb: el pont que permet travessar la Via Làctia, que representa el riu.

Bons cels nocturns de juliol!

Escurçó pirinenc

Trobem els escurçons, com la resta de serps, dins l’ordre dels rèptils i dins d’aquest, en el grup dels ofidis (Ophidia en llatí vol dir serp). Tots ells es caracteritzen per ser depredadors i àpodes, és a dir, sense potes.

Els escurçons, a diferència de la resta de serps de la península, anomenades colobres, són verinosos. I els podem distingir d’elles tant pel cap com per la resta del cos.

El cap el tenen triangular recobert de petites escates i la pupil·la vertical. També podem veure que l’escurçó té el musell una mica aixecat i punxegut mentre que les colobres el tenen arrodonit.

Pel que fa al cos, els escurçons tendeixen a ser més petits i robusts, rarament arribant a mesurar 85 cm, mentre que les colobres si que poden arribar-hi. I si ens fixem amb les escates que li recobreixen la pell veurem que cada una té una cresta central, es diuen escates carenades.

La vista i l’olfacte són els sentits que els escurçons tenen més desenvolupats, i juntament amb la seva llengua bífida els permet detectar les seves preses. I parlant de vista… Si mirem fixament una serp veurem que no parpelleja! Enlloc de parpelles protegeixen els seus ulls amb una escata transparent! És com si portessin lentilles! Aquestes escates, igual que la resta de tot el cos, també les desprèn quan fan la muda, moment en el que obtenen una nova capa amb escates noves.

A Catalunya tenim dues espècies d’escurçons, el pirinenc (Vipera aspis) i l’ibèric (Viperalatasti). La principal diferència entre ambdues és que l’escurçó ibèric té un musell molt més prominent, com si semblés una petita banya.

Escurçó pirinenc Vipera aspis
Foto de Jon Maguregi Arenaza
http://www.fotonatura.org

Escurçó ibèric Vipera latastei
Foto de Edgar Wefer
http://www.viborasdelapeninsulaiberica.com

On viu l’escurçó pirinenc?

A escala mundial trobem l’escurçó pirinenc a l’oest i centre d’Europa. Des de casa nostra, passant per França, SO d’Alemanya i Suïssa fins Itàlia i Sicília, també a les illes d’Elba i Montecristo i existeixen alguns cites dubtoses als Balcans.

A Catalunya el podem trobar al Pirineu i Prepirineu, en una gran varietat d’ambients, des dels boscos d’alzina, pinedes, mixtes… principalment en zones forestals, però també el podem arribar a trobar a prats de muntanya subalpins i alpins de fins casi 3.000 metres. L’escurçó ibèric, en canvi, el trobem més cap al sud, preferint les serralades mediterrànies amb zones obertes o vegetació esclarissada. Tot i les diferències en la preferència d’hàbitat d’aquestes espècies, a ambdues els agraden els ambients pedregosos on poder assolellar-se.  Quan comparteixen hàbitat, el pirinenc tendeix a ocupar zones més altes i fresques però poden arribar a conviure de forma simpàtrica.

L’augment de la massa forestal de Catalunya en els darrers anys ha provocat la regressió de l’escurçó ibèric, mentre que el pirinenc, a qui li agrada un ambient més temperat i humit, ha augmentat la seva presència.

Escurçó pirinenc al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Foto d’arxiu

Biologia

L’escurçó pirinenc és un animal bàsicament diürn i la seva temperatura òptima ronda als voltants dels 30ºC, motiu pel qual durant l’hivern baixen molt el seu metabolisme i entren a hivernar, més o menys a partir d’octubre – novembre i fins al febrer- març. Un cop han sortit de la hibernació, cap a la primavera, mascle i femella s’aparellen. Els escurçons pirinencs es poden reproduir cada 2 o 3 anys, rarament es reprodueixen cada 1 o cada 4.

La fecundació és interna i tenen un tipus de reproducció ovovivípara, és a dir, la femella no pon ous sinó que les cries neixen per la cloaca de la mare completament formades i dins d’una bossa. Les cries neixen al cap de 2-3 mesos i en poden tenir de 2 a 16 , segons la mida de la mare. I en alguns casos el pes de les cries d’escurçó representen quasi el 50% del pes de la femella!

Què mengen?

La dieta de l’escurçó pirinenc està formada bàsicament per mamífers rosegadors i insectívors, complementada amb rèptils i fins i tot pot arribar a menjar algun ocell. Cacen les seves preses a l’espera, quan la seva presa està suficientment a prop la mosseguen i li inoculen el verí. L’esquelet dels escurçons i de les altres serps tenen entre 200 i 400 costelles, cap d’elles unides per la panxa, d’aquesta manera poden empassar grans preses que sinó no passarien cap a l’estómac!

A part de menjar l’escurçó també necessita aigua que busca a tolls d’aigua o a les gotes d’aigua dels matolls.

Tot i que l’escurçó pirinenc és un gran depredador també és presa d’altres animals com algunes àligues, mamífers com el senglar o el gat i fins i tot algunes serps com la verda se’l poden menjar.

El verí

“A la picada d’escurçó, no hi ha temps a l’extremunició” o amb castellà “si te pica un morgaño, en la cama un año”.

Molts coneixem a l’escurçó pel seu verí, una saliva molt particular que injecta a través de dos ullals retràctils de la mandíbula superior, aquests ullals cauen i de forma regular són substituïts per uns de nous. El verí injectat pels escurçons per matar les seves preses és excepcionalment potent, la picada d’escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada que progressivament avança cap a la resta del cos, com també un dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada i només esporàdicament arriba a provocar la mort.

Tot i que hem de vigilar, acostumen a ser animals defensius que únicament ataquen si se’ls molesta o es veuen amenaçats. Així que si veiem una escurçó aprofitem per gaudir-lo i fixar-nos en tots els seus caràcters, però sense molestar-lo,  ni tocar-lo amb pals o altres estris.

Estatus de conservació

Tot i que l’escurçó pirinenc està catalogat com a “Least concern” (preocupació menor) per la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN), i a l’àrea on es troba és tracta d’una espècie comuna, l’escurçó segueix tenint greus problemes de conservació i la tendència global de les poblacions és en regressió.

Una de les causes de regressió dels escurçons, i igual que passa en moltes espècies, és la destrucció d’hàbitat: incendis, urbanitzacions, agricultura intensiva, la població creixent de gats abandonats… així com també, l’increment de les carreteres on és molt probable que molts d’aquests rèptils morin atropellats.

Tot i així, el principal problema de conservació que tenen les serps és la visió que té la majoria de la societat respecte elles: animals malignes i perillosos representants del mal i del pecat. És per això que des de l’antiguitat se li han associat mites, llegendes i falses creences que han provocat la seva persecució: són moltes les zones on es segueix creient que deixen anar les serps des d’helicòpters o bé que entren a mamar de les vaques i per això les cries moren…En realitat les serps són unes bones aliades per combatre plagues de rosegadors que poden ocasionar grans pèrdues en agricultura i també problemes en salut pública.

Bibliografia

Soler J, Martínez A, Queralt E (2010) L’escurçó. CRARC Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya: Fauna nostra.

Arnold N i Ovenden D (2007) Reptiles y anfibios. Guía de Campo (1a ed.) Barcelona: Omega.

http://ichn.iec.cat/Bages/roques/Imatges%20grans/cVipera.htm

http://www.vertebradosibericos.org/reptiles/vipasp.html

http://www.iucnredlist.org/details/61591/0

http://www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/reptil_59_tcm7-21471.pdf

 

Itinerari recomanat: “Volta per la Vall del Nyiri i Estany de la Gola”

L’itinerari que us volem recomanar es situa a la Vall del Nyiri, propera a la població d’Esterri d’Àneu i que s’endinsa entre la Serra Mitjana i la Serra Mascarida. El recorregut s’inicia prop de la població de Cerbi, poble més alt de les Valls d’Àneu, a 1430m d’alçada. L’Estany de la Gola serà el nostre punt culminant i més alt de la caminada.

Foto 1. Pàrquing on deixarem el vehicle i iniciarem la marxa. Font pròpia.

Deixarem el vehicle en un pàrquing que hi ha just abans d’entrar al poble de Cerbi, a mà dreta. És un pàrquing adreçat a les persones que visiten la Vall del Nyiri i l’Estany de la Gola. Al costat d’on deixem el vehicle, hi tenim la pista que emprendrem per a començar la ruta. Anirem amb compte ja que és un camí on hi poden circular vehicles (apte només per a vehicles 4×4 degut a l’estat de la pista, sobretot als últims trams on s’hi pot circular).

Caminarem per la part dreta de la vall, en direcció a l’Estany de la Gola, creuant diferents barrancs, entre ells el Barranc de Rumiets, on segurament a mitjans de primavera hi veurem caure força aigua. Abans però, trobarem el desviament cap a les Bordes d’Aurós, les quals ens hi podrem aproximar a la tornada. Seguim doncs, pel camí de la dreta.

Passada una estona travessem, cap a l’esquerra, el riu d’Unarre, a partir del qual seguirem el nostre recorregut per la part esquerra de la vall. Uns 500 m més endavant trobarem un pàrquing per a vehicles i per aquells que volen estalviar-se uns metres de desnivell.

Foto 2. Camí que puja per la dreta de la Vall del Nyiri. Font pròpia.

Arribats als 1950 m d’alçada, a la nostra dreta hi trobem el Planell del Sartari, una plana on hi solen pasturar vaques i alguns isards durant la primavera. Un cop vorejada la plana, creuem un pont i iniciarem un ascens més pronunciat que s’evidencia gràcies a les contínues esses que ajuden a superar més fàcilment el desnivell. En aquest punt, el camí passa a ser un corriol més estret. Serà important no abaixar el cap per tal de no perdre’ns la Cascada de Sartari, la qual queda a la nostra dreta i raja amb força en les èpoques de desglaç i pluges abundants. En aquest punt trobarem un creuament a la dreta que mana cap a l’Estany de Ventolau, passant per la cascada esmentada. Nosaltres continuarem per la nostra esquerra direcció al Refugi de la Gola. En aquest refugi no ens hi espera ningú ja que no és guardat. No obstant, ens pot aportar calidesa i aixopluc en cas necessari. Ens uns metres podrem albirar el nostre objectiu i punt més alt: l’Estany de la Gola. Just al seu costat, mirant cap a l’est – sud-est veurem el pic que porta el mateix nom, el Pic de la Gola, de 2550 m d’alçada.

Foto 3. Planell de Sartari. Font pròpia.

Ja ens queda la tornada, la qual no ens deixarà de sorprendre. La començarem pel mateix camí fins arribar al punt on hem creuat el riu Unarre. Haurem de seguir un panell que ens convida a visitar l’Ermita de Sant Beado, i per la qual anirem vorejant la Serra Mitjana. Aquest camí té una dificultat més elevada que el camí d’anada, ja que hi ha trams equipats amb cadenes on haurem de parar atenció a on posem els peus i les mans. No deixa però, de ser una part divertida del recorregut. Passat aquest tram, arribem a l’Ermita de Sant Beado, de parada obligatòria.  Solitària i enmig de la carena de la Serra Mitjana, s’hi ubica aquesta ermita romànica que data del S.XI, a la qual només s’hi pot arribar a peu i on s’hi celebren dos aplecs al llarg de l’any.

Seguirem vorejant la serra fins a un punt en que haurem de trencar a l’esquerra per un corriolet que baixa en forma d’esses fins a anar arribar al torrent de Sant Beado. Un cop travessat, podríem dirigir-nos cap a la dreta per anar a visitar l’Estany de Buixasse, però la ruta que seguim trenca cap a l’esquerra.

Foto 4. Ermita de Sant Beado. Font pròpia.

Una vegada retrobem el riu Unarre, el qual queda un xic estancat degut a una presa, veurem a la nostra esquerra, un camí que porta a les Bordes d’Aurós, antigues cases de pastor. Podrem acostar-nos-hi per després tornar enrere i seguir per la pista que mana de nou cap al poble de Cerbi. Arribarem per la seva part nord i l’haurem de travessar en direcció al sud, per anar a cercar el vehicle. Abans  però, recomanem visitar, entre d’altres punts d’interès, la seva església parroquial, Sant Serni de Cerbi, i la capella de la Immaculada de Cerbi, actualment en ruïnes.

 DADES TÈCNIQUES:

Recorregut: 13,26 Km (part del recorregut és circular)

Altitud màxima: 2250 m

Altitud mínima: 1400 m

Durada: 4h 30 minuts

Època recomanada: primavera, estiu, tardor. No recomanable quan el terra és moll o humit, degut al tram de tornada equipat amb cadenes. No obstant, podem esquivar aquesta part del recorregut, tornant pel mateix camí d’anada.

Material recomanat: Brúixola, aconsellable mapa de la zona (Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu Escala 1:50000 , Mapa Parc Natural de l’Alt Pirineu NW Vall d’Àneu – Mont-roig Escala 1:25000), menjar, aigua, roba d’abric, calçat còmode (botes o bamba de muntanya) i impermeable.

Foto 5. Font: ICC Vissir 3. http://www.icc.cat/vissir3/

Dia mundial dels oceans

Font: http://www.carbonsolutionsglobal.com

Els oceans cobreixen més del 70% de la superfície de la Terra i són un element important en la configuració de la vida en el nostre planeta. La seva importància és tal que es pot parlar veritablement d’un “planeta blau”.

Tots els humans depenem directament o indirectament del mar, ja visquem a  prop o lluny seu. Al llarg de la història els oceans han sigut una qüestió d’interès geopolític crucial, fins i tot el control de les rutes marítimes per fins militars i comercials van contribuir a expandir i constituir enormes imperis colonials.

Durant el passat el mar i els seus ecosistemes han estat valorats també pels recursos que proporcionaven, i sí, segurament ara mateix pensem amb la pesca. Però amb els anys mica a mica aquesta visió ha anat canviant i els mars i oceans han començat a ser font d’altres serveis propis del s.XXI com el turisme i la comunicació.

Però anant una mica més enllà, a part dels beneficis socials i econòmics, els oceans també tenen beneficis ecològics que ens afecten de ple. Intervenen en la regulació del clima, participen en el cicle de l’aigua, són un gran reservori de biodiversitat i alliberen més oxigen que tots els boscos del món junts gràcies al que vindria a ser la “vegetació” marina, el fitoplàncton.

És per això que l’administració i gestors cada cop més reconeixen la importància i valor d’aquests ecosistemes. Des de l’any 2009 l’Assemblea General de les Nacions Unides va instaurar que cada 8 de juny es celebrés el dia mundial dels oceans per tal de promoure la preservació d’aquests. El lema d’aquest any és «Uns oceans sans, un planeta sa», fent menció especial a la problemàtica de la contaminació per plàstics.

Aquesta contaminació és una greu amenaça ja que el plàstic es degrada molt lentament i contamina les vies fluvials durant molt de temps. A demés de l’evident impacte visual, els plàstics perjudiquen directament la salut dels animals marins, inclosos el zooplàncton, que confonen les micropartícules de plàstic amb aliment.

És una imatge malauradament molt habitual apropar-se a qualsevol platja i trobar residus surant a l’aigua o sobre la sorra. Es calcula que cada any arriben als oceans entre cinc i tretze milions de residus plàstics. Tant habitual és aquest fenomen, que ja es parla de la “sopa de plàstic del Pacífic”, també anomenada illa de plàstic o Great Pacific Garbage Patch en anglès. La sopa de plàstic és una corrent marina d’uns 1500km situada a la zona centre-nord de l’oceà Pacífic on s’hi troba grans concentracions de residus atrapats.

Les bosses de plàstic flotant poden ser fàcilment confoses per meduses i acabar essent ingerides per tortugues, aus marines i altres animals, acumulant-se al seu tracte digestiu amb el risc que això comporta.

Bosses de plàstic. Font:www.greenmelocally.com

 

Però si fem un zoom més enllà… No podem deixar de mencionar la importància dels oceans en la regulació del clima.

Els oceans regulen l’equilibri mundial del clima terrestre. Aquests absorbeixen energia en forma de calor que distribueixen arreu del món mitjançant les corrents marines. A la vegada absorbeixen gran quantitat de CO2, essent d’aquesta manera un punt clau en la regulació del canvi climàtic.

Si fem un símil amb les corrents d’aire en superfície, les corrents marines funcionen de manera semblant, són les encarregades de distribuir l’energia en els oceans, organitzant així la seva temperatura i salinitat, exercint una influencia notable sobre els climes dels continents. Només cal que comparem dos punts a latituds similars, Nova York i Barcelona. En el primer cas la neu és un fenomen freqüent a l’hivern, amb una mitjana mensual de temperatura de només 0,5ºC al gener mentre que a Barcelona és de 9ºC. La responsable d’aquest fenomen és una corrent marina anomenada corrent del Golf. Aquesta corrent transporta masses d’aigua càlida al llarg de la costa oest d’Europa, i en conseqüència afavorint que els hiverns siguin més càlids, mentre que un cop s’acosta als pols es refreda, allibera calor cap a l’atmosfera i aquesta nova massa d’aigua, ara molt més freda, serà la responsable de que els hiverns a la costa est dels Estats Units siguin molt més freds.

Corrents oceàniques. Font: Informe IPCC