El duc (Bubo bubo)

El duc (Bubo bubo), el més gran dels rapinyaires nocturns.

És un rapinyaire nocturn de la família strigidae, les seves mides (60-75 cm de longitud i 160-180cm d’amplada) i el seu pes (2 a 4 kg) fan d’ell el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Es calculen un total de 20 subespècies repartides a Europa, Àsia i Nord d’Àfrica. La que tenim a la península és la subespècie (B.b.hispanus) i es caracteritza per ser la més petita de totes.

Fotografia 1: Una dieta generalista i una gran capacitat d’adaptació a diferents habitats permeten que aquest animal pugui tenir aquesta gran distribució. Font de la fotografia: http://spanishfauna.blogspot.com.es/2011/03/bubo-bubo-buho-real-ave.htm

És un excel·lent caçador, amb una dieta generalista que engloba una àmplia varietat de preses. La seva esperança de vida en estat salvatge ronda els 20 anys.

Ha sofert una forta pressió dels humans al llarg de la història (caça furtiva, metzines i altres), arribant fins i tot a desaparèixer d’algunes regions. Actualment però aquests factors de pressió han desaparegut deixant com a principals amenaces la reducció de preses disponibles o accidents amb línies elèctriques. L’estat de l’espècie esta actualment catalogat de preocupació mínima per la llista vermella (UICN).

 

Però…  Què és un rapinyaire?

El terme rapinyaire prové del llatí rapax (que pren per la força), entendrem doncs per rapinyaires aquelles aus de presa o carronyaires, que presenten urpes potents i prènsils (amb capacitat d’agafar) i un bec corbat capaç d’estripar la carn.

 

L’alimentació i les egagròpiles:

Presenten una dieta generalista i d’un ampli espectre alimentari. Són especialistes en la captura de mamífers, els quals segons alguns estudis (Real et al.,1985) poden representar fins el 85% de la seva dieta, entre ells hi trobem el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus europaeus) i tot tipus de mircomamífers. La resta de la dieta la conformen una àmplia varietat d’espècies  d’ocells, rèptils, amfibis, peixos i fins i tot alguns artròpodes.

El seu procediment a l’hora d’alimentar-se és molt curiós. Quan cacen un presa petita, se la mengen sencera, sense discriminar ossos de carn o pèl.  No és fins passades unes hores, un cop digerit l’aliment, que regurgitaran (expulsaran per la boca) una “bola” que rep el nom d’egagròpila i en la que hi han totes aquelles parts (pèl, ossos o quitina si es tracta d’un insecte) que no han estat capaços de digerir.

Fotografia 2: Podem observar dues egagròpiles, la de l’esquerra pertany a un duc, la de la dreta (molt més petita) pertany a una òliba. Font de la fotografia: Monnaturapirineus

La dissecció d’aquestes egagròpiles per part dels especialistes és de gran utilitat a l’hora de fer estudis de la dieta, ja que a partir dels ossos que hi resten poden determinar quines són les principals espècies d’aus o micro-mamífers de les quals s’han alimentat.

Els sentits:

Oïda: Una característica molt peculiar dels rapinyaires nocturns és que tenen la oïda interna asimètrica, l’avantatge d’això és que els arriba el so amb un petit desfàs de temps en funció de cada orella, cosa que els permet d’identificar-ne millor la procedència i origen. No tenen pavellons auditius, però sí que presenten discs facials, és tracta d’unes estructures formades per un conjunt de plomes denses i curtes situades al voltant dels ulls i que com la seva  paraula indica, formen un disc a banda i banda de la cara, una funció que se’ls hi atribueix a aquestes estructures és la d’antena parabòlica ja que ajuden a la captació dels sons.

La vista:  Ulls molt grans i de color taronja, dotats de grans pupil·les (negres i rodones) que li permeten una bona captació/aprofitament de la llum optimitzant-ne la visió en condicions de foscor. La disposició dels ulls és frontal, fet que els hi confereix una visió binocular molt precisa però de camp visual relativament reduït (160º), per compensar aquesta mancança disposen d’una gran capacitat de rotació del cap, el qual pot girar fins a  270º.

Si bé aquest animal presenta una visió privilegiada a mitja/llarga distancies, aquesta és deficitària quan es tracta de veure-hi de prop, aquesta hipermetropia podria representar un problema a l’hora de dur a terme certes activitats, com per exemple l’alimentació dels polls. La solució al problema passa per unes plomes que presenta al voltant del bec i que reben el nom de vibrisses, tenen una funció tàctil que li permeten de palpar el relleu i orientar-se a molt curtes distàncies.

Si mirem detingudament la seva estratègia de caça podrem entendre la funció que hi juguen aquests sentits:

• Primer de tot, els ducs es queden quiets en un punt alt, com un tipus de talaia des de la qual dominen bona part del territori, allà resten a l’espera d’escoltar el més mínim so que pugui provenir de qualsevol possible presa. Un cop escolten el so, la seva oïda asimètrica els permet de detectar-ne immediatament i amb exactitud la procedència.
• Una vegada detectada la procedència del so, seguidament és la visió qui juga el paper important, el localitzen amb la vista i seguidament s’hi llancen en un vol ràpid, precís i silenciós, quan ja tenen la presa a l’abast, la prenen amb les urpes.

 

Fotografia 3: Exemplar juvenil de duc, destaquen la gran mida de les seves urpes amb les que prenen i donen mort a les seves preses. Font de la fotografia: Arxiu MónNatura

 

El plomatge:

Tenen una coloració mimètica/críptica (que es confon amb el medi) de tonalitats marrons, sent més fosca en la seva part dorsal i més clara en la ventral.

A diferència d’altres aus que no són de presa, els rapinyaires (sobretot els nocturns), tenen un plomatge especialitzat que els fa extremadament silenciosos durant el seu vol. Les principals adaptacions de les plomes que  li confereixen aquest vol silenciós són:

Fotografia 4: Plomes de duc, en la superior en la de dalt, en la seva part superior es pot apreciar el detall del serrell esfilagarsat o acabat en serra, característic dels rapinyaires nocturns i que els permet de reduir el so que produeix l’aire en friccionar. Font de la fotografia: http://www.notas-de-campo-de-pedro-montoya.es/products/a14/

• L’extrem de la primera rèmige primària acaba amb un serrell esfilagarsat o en forma de serra, aquesta característica morfològica, permet de minimitzar el so que produeix  la fricció de l’aire durant el vol.

• Les plomes són molt suaus i vellutades, aquest fet afavoreix el que siguin silencioses però fa d’elles unes plomes molt delicades que necessiten de ser molt cuidades. El rapinyaire presenta una glàndula que es coneixen com glàndula uropigial, es troba a la base de la cua i secreta un oli/parafina mitjançant el qual el duc és pot untar les plomes i mantenir-les impermeables i en òptimes condicions. (centrodehalconesmadrid.blogspot.com.es)

 

No podem acabar de parlar del plomatge del duc sense esmentar els seus plomalls cefàlics. Es tracta d’unes estructures de plomes, molt característiques que presenta a la base del cap i que tenen l’aparença  d’unes  banyes o d’unes orelles, no són ni una cosa ni l’altre. Actualment es creu que la seva funció és la de mimetitzar-se amb el medi tot desdibuixant la  silueta del duc, si el veiem a contrallum (amb els plomalls aixecats) ens pot semblar una branca/soca d’arbre trencada. Tot i que sembli curiós, no és l’únic cas d’aquest tipus de mimetisme que es dona a la natura, un paral·lelisme d’aquesta estratègia la podem trobar en els pèls que en surten dels extrems de les orelles i barbes dels linx, els quals també contribueixen a desdibuixar una silueta rodona que es faria massa evident a la natura.

Hàbits de nidificació i reproducció:

No fan nius, generalment  aprofiten forats o esquerdes en cingleres, seleccionant positivament els punts més alts i inaccessibles. S’ha observat en alguns estudis (Martínez & Calvo, 2000) que ocasionalment han seleccionat les parts més baixes i exposades, aquest comportament rar i poc freqüent s’ha atribuït a una voluntat d’optimitzar els costos energètics en l’activitat de caça, ja que així minimitzen la distancia de transport de la presa cap al niu.

 Tenen un cant nupcial molt profund i greu que s’escolta des de quilòmetres de distància, de fet, el seu nom Bubo bubo prové de la onomatopeia del seu cant. Comencen a cantar a la tardor i ho van fent amb més freqüència a mesura que s’entra a l’hivern.

Fotografia 5: Un dels ducs (Mascle) que tenim al centre de fauna de MónNaturaPirineus. Font de la fotografia: arxiu de MónNaturaPirineus.

Durant els mesos Gener-Febrer fan la posta, una única posta anual que consta de 2 a 4 ous els quals són

posats amb un interval de 1-2 dies cadascun. La incubació comença tot just després de la posta del primer ou i té una durada de 34 a 36 dies, durant aquest període el mascle és qui va a buscar l’aliment mentre que la femella es queda al niu covant els ous. Un cop passada la incubació i nascuts els polls, ja seran els dos progenitors que es dedicaran a buscar aliment pels petits, és en aquest període que els hàbits dels rapinyaires es modifiquen i esdevenen també diürns, ja que han de intensificar la seva activitat de caça per tal d’alimentar als polls.

Els petits abandonen el niu aviat però es queden per les immediacions, passats 2 mesos ja poden volar però encara seran alimentats pels progenitors durant un mes més.

Aquets polls un cop abandonen el niu, no s’acostumen a dispersar molt, rarament s’instal·len un radi superior als 100 kilòmetres de l’indret de naixement. Són espècies de naturalesa territorial que acostumen a freqüentar sempre la mateixa zona, les úniques excepcions d’aquesta norma les podríem trobar en poblacions del nord-est d’Europa o de Sibèria, les quals, en hiverns molt rigorosos i freds, poden fer desplaçaments d’uns  200 Km cap a zones més càlides.

 

Funció ecològica:

Podríem dir de manera ordinària que fan el paper de policies, ja que retiren de circulació aquells individus malalts. Un bon exemple n’és el cas dels conills, els ducs sempre caçaran amb més facilitat aquells conills de la població que són afectats per la mixomatosis o la pneumònia hemorràgica vírica, al eliminar els conills afectats contribueixen que la transmissió d’aquestes malalties (ambdues de caràcter víric) es redueixi. No podem deixar de dir però que aquestes malalties han reduït notablement les poblacions de conills i els ducs se’n han ressentit, ja que en molts indrets, el conill era l’aliment principal de la seva dieta.

 

Una curiositat:

És interessant el fet de que si anem al bosc i posem reclams gravats amb ànim d’escoltar rapinyaires nocturns, hem de seguir un ordre i en cap cas hem de posar de bon començament el reclam del duc ja que si els altres rapinyaires l’escolten, s’espanten i ens podem trobar de que posteriorment posem el seu reclam i no contesti tot i ser-hi.

Bibliografia:

• Real, J., Galobart, A., & Fernandez, J. (1985). Estudi preliminar d’una població de Duc (Bubo bubo) al Vallès i Bages. Medi natural del Vallès, 175-187.
• http://centrodehalconesmadrid.blogspot.com.es/2011/02/por-que-no-hacen-ruido-al-volar-las_7289.html
• Real, J., Galobart, A., & Fernandez, J. (1985). Estudi preliminar d’una població de Duc (Bubo bubo) al Vallès i Bages. Medi natural del Vallès, 175-187.