El cel nocturn de Maig

Arriba el Maig i ja podrem observar 3 planetes poc després del capvespre: Mart, Júpiter i Saturn. També podrem observar com restes de pols del cometa Halley impacten contra la nostra atmosfera i ens permeten gaudir de la pluja d’estels d’Eta-Aquàrides.

I esperem que no es compleixi del tot la dita de “al maig cada dia un raig” i puguem gaudir de molts bons cels nocturns!

 

Constel·lacions

Per l’est podrem observar en la seva totalitat la Lira (amb l’estrella alfa Vega), la Corona boreal, Bover (amb l’estrella alfa Arcturus), Hèrcules, la cabellera de Berenice, i ja començarem a veure Serpentari (Ophiucus). Més cap al nord-est podrem començar a veure el Cigne i el Llangardaix. A final de mes també podrem veure la constel·lació d’Àguila.

Per l’oest ja deixem de veure Orió però seguim veient Perseu i el Cotxer (amb l’estrella alfa Capella) que es van amagant. També cap a l’oest veurem la constel·lació del Linx i de la Girafa.

Per la línia de l’eclíptica podrem observar les constel·lacions de Balança, Verge, Lleó, Cranc i també Bessons que es va amagant. Més cap a finals de mes ja podrem observar la de Sagitari i Escorpí. Segueix acompanyant-nos Júpiter, i aquest mes també Mart i Saturn.

Al nord, com sempre, podrem veure les cinc circumpolars: la Ossa Major, la Ossa Menor, el Drac, Cefeu i Cassiopea.

Simulació del Cel del 15 de maig a les 22:30

Eclipses i altres fenòmens

 Pluja d’estels Eta-Aquàrides,  és una de les grans pluges d’estels que podrem gaudir des de finals d’abril i pràcticament tot el maig, amb el seu màxim d’activitat entre el 4 i 5 de maig, dies en que aquest any tindrem la sort de no tenir lluna!

Les partícules de pols d’aquesta pluja d’estels provenen del cometa Halley que completa una òrbita al voltant del Sol cada 76 anys i que ens permet gaudir d’aquesta pluja d’estels quan el nostre planeta passa pel núvol de residus. El 1910 la seva aproximació a la Terra va comportar que la seva cua fregués les capes superiors de l’atmosfera.

Es podran veure uns 40 meteors l’hora (THZ). Tot i així, tot i que la podrem veure des de l’Hemisferi Nord, aquesta pluja d’esteles és especialment visible des del Sud.

Trànsit de Mercuri, el dia 9 de maig Mercuri passarà per davant del Sol, com un eclipse, però està tan lluny que pràcticament no el tapa. El trànsit de Mercuri és difícil de veure sense un petit instrument, i recordem que mai s’ha de mirar el Sol directament.

El Sol

• Dia 5: SORTIDA a les 6h 45m; POSTA a les 20h 52m. Hores de sol 14h 07m.
• Dia 15: SORTIDA a les 6h 34m; POSTA a les 21h 02m. Hores de sol 14h 28m.
• Dia 25: SORTIDA a les 6h 25m; POSTA a les 21h 11m. Hores de sol 14h 46m.

La Lluna

 

• LLUNA NOVA el dia 6 a les 21h 29m.
• QUART CREIXENT el dia 13 a les 19h 02m.
• LLUNA PLENA el dia 21 a les 23h 14m.
• QUART MINVANT el dia 29 a les 14h 12m.

Posició	Data	Hora	Distància
Perigeo	2016-05-06	06:15	357,827 km
Apogeo	2016-05-19	00:07	405,933 km

Planetes observables

 

• MERCURI, no és observable aquest mes. El que sí que podrem observar és el seu trànsit.
• VENUS no és observable aquest mes.
• MART és observable a Escorpí cap al Est- Sud-est poc després del final del capvespre a principis de maig, però la resta de mes és visible al llarg de tota la nit. És la nit del 30 al 31 de maig quan Mart està més a prop de la Terra, a 75 milions de quilòmetres.
• JÚPITER és visible la major part de la nit, exceptuant el final de la matinada. Situat a la constel·lació de Lleó.
• SATURN és visible durant pràcticament tota la nit a principis de maig. El podem veure a l’Est- Sudest una hora després del capvespre i a partir de mitjans de mes ja el podem observar en qualsevol moment de la nit. Es mou per la constel·lació de Serpentari.
• URÀ, s’observa amb dificultat a final de mes.
• NEPTÚ, s’observa amb dificultat a principi de mes.

Objectes visibles

 

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.
² M66 forma, juntament amb M65 i NGC 3628, l’anomenat Triplet de Leo.
³ M83 es veu millor a finals de maig.

La supernova de Kepler: l’última supernova observada a la nostra galàxia!

Durant aquest mes i fins cap a l’octubre veure’m Ophiucus (el portador de la serp o Serpentari), constel·lació que podran veure també des de l’Hemisferi Sud ja que està situada al equador celeste.

En aquesta constel·lació es localitzen algunes de les estrelles més pròximes al Sistema Solar com l’Estrella de Barnard.

En aquesta constel·lació d’Ophiucus va ser detectada la supernova de Kepler; Johannes Kepler fou un astrònom que va dedicar la major part de la seva vida a la investigació científica, resultat d’això són les tres lleis sobre el moviment dels planetes que coneixem com les Lleis de Kepler. Però hi va haver un altre fet també molt rellevant en la seva vida astronòmica: el 1604, va observar la mort d’una estrella en forma de supernova dins la Via Làctia. La va detectar a la constel·lació de Serpentari i des de llavors ha set la última supernova observada en la nostra pròpia galàxia, a uns 20.000 anys llum de la Terra. En el moment de màxima lluminositat es podia veure a simple visita sent l’objecte més brillant, a excepció del Sol, la Lluna i Venus. Kepler la va poder observar a simple vista durant uns 18 mesos, i va ser un fenomen tan impressionant que en va fer un estudi extens anomenat “De Stella nova in pede Serpentarii” (sobre la nova estrella al peu de Serpentari), en aquest estudi Kepler dóna evidencies de que l’univers no era estàtic com es pensava, sinó que estava sotmès a importants canvis.

La lluminositat de la supernova va anar disminuint fins desaparèixer, però avui en dia encara es poden observar els residus de la supernova amb telescopi, que es consideren un objecte típic i segueix sent de gran estudi en astronomia.

Diferents imatges dels residus de la supernova de Kepler captades per telescopis de la NASA.

Fins el mes que ve i molts bons cels !

 

El duc (Bubo bubo)

El duc (Bubo bubo), el més gran dels rapinyaires nocturns.

És un rapinyaire nocturn de la família strigidae, les seves mides (60-75 cm de longitud i 160-180cm d’amplada) i el seu pes (2 a 4 kg) fan d’ell el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Es calculen un total de 20 subespècies repartides a Europa, Àsia i Nord d’Àfrica. La que tenim a la península és la subespècie (B.b.hispanus) i es caracteritza per ser la més petita de totes.

Fotografia 1: Una dieta generalista i una gran capacitat d’adaptació a diferents habitats permeten que aquest animal pugui tenir aquesta gran distribució. Font de la fotografia: http://spanishfauna.blogspot.com.es/2011/03/bubo-bubo-buho-real-ave.htm

És un excel·lent caçador, amb una dieta generalista que engloba una àmplia varietat de preses. La seva esperança de vida en estat salvatge ronda els 20 anys.

Ha sofert una forta pressió dels humans al llarg de la història (caça furtiva, metzines i altres), arribant fins i tot a desaparèixer d’algunes regions. Actualment però aquests factors de pressió han desaparegut deixant com a principals amenaces la reducció de preses disponibles o accidents amb línies elèctriques. L’estat de l’espècie esta actualment catalogat de preocupació mínima per la llista vermella (UICN).

 

Però…  Què és un rapinyaire?

El terme rapinyaire prové del llatí rapax (que pren per la força), entendrem doncs per rapinyaires aquelles aus de presa o carronyaires, que presenten urpes potents i prènsils (amb capacitat d’agafar) i un bec corbat capaç d’estripar la carn.

 

L’alimentació i les egagròpiles:

Presenten una dieta generalista i d’un ampli espectre alimentari. Són especialistes en la captura de mamífers, els quals segons alguns estudis (Real et al.,1985) poden representar fins el 85% de la seva dieta, entre ells hi trobem el conill (Oryctolagus cuniculus), la llebre (Lepus europaeus) i tot tipus de mircomamífers. La resta de la dieta la conformen una àmplia varietat d’espècies  d’ocells, rèptils, amfibis, peixos i fins i tot alguns artròpodes.

El seu procediment a l’hora d’alimentar-se és molt curiós. Quan cacen un presa petita, se la mengen sencera, sense discriminar ossos de carn o pèl.  No és fins passades unes hores, un cop digerit l’aliment, que regurgitaran (expulsaran per la boca) una “bola” que rep el nom d’egagròpila i en la que hi han totes aquelles parts (pèl, ossos o quitina si es tracta d’un insecte) que no han estat capaços de digerir.

Fotografia 2: Podem observar dues egagròpiles, la de l’esquerra pertany a un duc, la de la dreta (molt més petita) pertany a una òliba. Font de la fotografia: Monnaturapirineus

La dissecció d’aquestes egagròpiles per part dels especialistes és de gran utilitat a l’hora de fer estudis de la dieta, ja que a partir dels ossos que hi resten poden determinar quines són les principals espècies d’aus o micro-mamífers de les quals s’han alimentat.

Els sentits:

Oïda: Una característica molt peculiar dels rapinyaires nocturns és que tenen la oïda interna asimètrica, l’avantatge d’això és que els arriba el so amb un petit desfàs de temps en funció de cada orella, cosa que els permet d’identificar-ne millor la procedència i origen. No tenen pavellons auditius, però sí que presenten discs facials, és tracta d’unes estructures formades per un conjunt de plomes denses i curtes situades al voltant dels ulls i que com la seva  paraula indica, formen un disc a banda i banda de la cara, una funció que se’ls hi atribueix a aquestes estructures és la d’antena parabòlica ja que ajuden a la captació dels sons.

La vista:  Ulls molt grans i de color taronja, dotats de grans pupil·les (negres i rodones) que li permeten una bona captació/aprofitament de la llum optimitzant-ne la visió en condicions de foscor. La disposició dels ulls és frontal, fet que els hi confereix una visió binocular molt precisa però de camp visual relativament reduït (160º), per compensar aquesta mancança disposen d’una gran capacitat de rotació del cap, el qual pot girar fins a  270º.

Si bé aquest animal presenta una visió privilegiada a mitja/llarga distancies, aquesta és deficitària quan es tracta de veure-hi de prop, aquesta hipermetropia podria representar un problema a l’hora de dur a terme certes activitats, com per exemple l’alimentació dels polls. La solució al problema passa per unes plomes que presenta al voltant del bec i que reben el nom de vibrisses, tenen una funció tàctil que li permeten de palpar el relleu i orientar-se a molt curtes distàncies.

Si mirem detingudament la seva estratègia de caça podrem entendre la funció que hi juguen aquests sentits:

• Primer de tot, els ducs es queden quiets en un punt alt, com un tipus de talaia des de la qual dominen bona part del territori, allà resten a l’espera d’escoltar el més mínim so que pugui provenir de qualsevol possible presa. Un cop escolten el so, la seva oïda asimètrica els permet de detectar-ne immediatament i amb exactitud la procedència.
• Una vegada detectada la procedència del so, seguidament és la visió qui juga el paper important, el localitzen amb la vista i seguidament s’hi llancen en un vol ràpid, precís i silenciós, quan ja tenen la presa a l’abast, la prenen amb les urpes.

 

Fotografia 3: Exemplar juvenil de duc, destaquen la gran mida de les seves urpes amb les que prenen i donen mort a les seves preses. Font de la fotografia: Arxiu MónNatura

 

El plomatge:

Tenen una coloració mimètica/críptica (que es confon amb el medi) de tonalitats marrons, sent més fosca en la seva part dorsal i més clara en la ventral.

A diferència d’altres aus que no són de presa, els rapinyaires (sobretot els nocturns), tenen un plomatge especialitzat que els fa extremadament silenciosos durant el seu vol. Les principals adaptacions de les plomes que  li confereixen aquest vol silenciós són:

Fotografia 4: Plomes de duc, en la superior en la de dalt, en la seva part superior es pot apreciar el detall del serrell esfilagarsat o acabat en serra, característic dels rapinyaires nocturns i que els permet de reduir el so que produeix l’aire en friccionar. Font de la fotografia: http://www.notas-de-campo-de-pedro-montoya.es/products/a14/

• L’extrem de la primera rèmige primària acaba amb un serrell esfilagarsat o en forma de serra, aquesta característica morfològica, permet de minimitzar el so que produeix  la fricció de l’aire durant el vol.

• Les plomes són molt suaus i vellutades, aquest fet afavoreix el que siguin silencioses però fa d’elles unes plomes molt delicades que necessiten de ser molt cuidades. El rapinyaire presenta una glàndula que es coneixen com glàndula uropigial, es troba a la base de la cua i secreta un oli/parafina mitjançant el qual el duc és pot untar les plomes i mantenir-les impermeables i en òptimes condicions. (centrodehalconesmadrid.blogspot.com.es)

 

No podem acabar de parlar del plomatge del duc sense esmentar els seus plomalls cefàlics. Es tracta d’unes estructures de plomes, molt característiques que presenta a la base del cap i que tenen l’aparença  d’unes  banyes o d’unes orelles, no són ni una cosa ni l’altre. Actualment es creu que la seva funció és la de mimetitzar-se amb el medi tot desdibuixant la  silueta del duc, si el veiem a contrallum (amb els plomalls aixecats) ens pot semblar una branca/soca d’arbre trencada. Tot i que sembli curiós, no és l’únic cas d’aquest tipus de mimetisme que es dona a la natura, un paral·lelisme d’aquesta estratègia la podem trobar en els pèls que en surten dels extrems de les orelles i barbes dels linx, els quals també contribueixen a desdibuixar una silueta rodona que es faria massa evident a la natura.

Hàbits de nidificació i reproducció:

No fan nius, generalment  aprofiten forats o esquerdes en cingleres, seleccionant positivament els punts més alts i inaccessibles. S’ha observat en alguns estudis (Martínez & Calvo, 2000) que ocasionalment han seleccionat les parts més baixes i exposades, aquest comportament rar i poc freqüent s’ha atribuït a una voluntat d’optimitzar els costos energètics en l’activitat de caça, ja que així minimitzen la distancia de transport de la presa cap al niu.

 Tenen un cant nupcial molt profund i greu que s’escolta des de quilòmetres de distància, de fet, el seu nom Bubo bubo prové de la onomatopeia del seu cant. Comencen a cantar a la tardor i ho van fent amb més freqüència a mesura que s’entra a l’hivern.

Fotografia 5: Un dels ducs (Mascle) que tenim al centre de fauna de MónNaturaPirineus. Font de la fotografia: arxiu de MónNaturaPirineus.

Durant els mesos Gener-Febrer fan la posta, una única posta anual que consta de 2 a 4 ous els quals són

posats amb un interval de 1-2 dies cadascun. La incubació comença tot just després de la posta del primer ou i té una durada de 34 a 36 dies, durant aquest període el mascle és qui va a buscar l’aliment mentre que la femella es queda al niu covant els ous. Un cop passada la incubació i nascuts els polls, ja seran els dos progenitors que es dedicaran a buscar aliment pels petits, és en aquest període que els hàbits dels rapinyaires es modifiquen i esdevenen també diürns, ja que han de intensificar la seva activitat de caça per tal d’alimentar als polls.

Els petits abandonen el niu aviat però es queden per les immediacions, passats 2 mesos ja poden volar però encara seran alimentats pels progenitors durant un mes més.

Aquets polls un cop abandonen el niu, no s’acostumen a dispersar molt, rarament s’instal·len un radi superior als 100 kilòmetres de l’indret de naixement. Són espècies de naturalesa territorial que acostumen a freqüentar sempre la mateixa zona, les úniques excepcions d’aquesta norma les podríem trobar en poblacions del nord-est d’Europa o de Sibèria, les quals, en hiverns molt rigorosos i freds, poden fer desplaçaments d’uns  200 Km cap a zones més càlides.

 

Funció ecològica:

Podríem dir de manera ordinària que fan el paper de policies, ja que retiren de circulació aquells individus malalts. Un bon exemple n’és el cas dels conills, els ducs sempre caçaran amb més facilitat aquells conills de la població que són afectats per la mixomatosis o la pneumònia hemorràgica vírica, al eliminar els conills afectats contribueixen que la transmissió d’aquestes malalties (ambdues de caràcter víric) es redueixi. No podem deixar de dir però que aquestes malalties han reduït notablement les poblacions de conills i els ducs se’n han ressentit, ja que en molts indrets, el conill era l’aliment principal de la seva dieta.

 

Una curiositat:

És interessant el fet de que si anem al bosc i posem reclams gravats amb ànim d’escoltar rapinyaires nocturns, hem de seguir un ordre i en cap cas hem de posar de bon començament el reclam del duc ja que si els altres rapinyaires l’escolten, s’espanten i ens podem trobar de que posteriorment posem el seu reclam i no contesti tot i ser-hi.

Bibliografia:

• Real, J., Galobart, A., & Fernandez, J. (1985). Estudi preliminar d’una població de Duc (Bubo bubo) al Vallès i Bages. Medi natural del Vallès, 175-187.
• http://centrodehalconesmadrid.blogspot.com.es/2011/02/por-que-no-hacen-ruido-al-volar-las_7289.html
• Real, J., Galobart, A., & Fernandez, J. (1985). Estudi preliminar d’una població de Duc (Bubo bubo) al Vallès i Bages. Medi natural del Vallès, 175-187.

 

 

 

 

Itinerari recomanat: Planes de Son – Mata de València – Planes de Son.

Fa més de 5 mesos que la flor del safrà bord (Crocus nudiflorus) es va fer present en els nostres prats indicant-nos la imminent arribada de les primeres glaçades. Tot això ara ja queda enrere, l’hivern s’ha acabat donant pas a una nova primavera que ens porta de nou el despertar de gran part de la natura. Dins d’aquest despertar, alguns organismes són més matiners que altres. Els avellaners per exemple, ja fa molts dies que van presentar les seves inflorescències (aments) i a poc a poc altres plantes com l’herba fetgera (Hepatica nobilis) van seguint el mateix exemple, aportant el seu granet de sorra en aquest ressorgiment de vida.

Aprofitant aquest escenari tan típic d’aquest temps, us animem a que us cordeu les botes, ompliu les cantimplores, agafeu les càmeres de retratar i us aventureu a viure i experimentar de primera mà aquest fenomen de nova vida emergent.

Hem pensat que una bona opció és endinsar-se per l’avetosa més gran de la península. No cal que diguem el nom oi? Tots els autòctons ja sabeu de quina avetosa estem parlant i de no ser així l’hauríeu d’escriure cent vegades com a penitència. Òbviament estem parlant de la Mata de València.

Itinerari Planes de Son – Mata de València – Planes de Son.

Començarem a les Planes de Son on aquí el bosc del Comial (antic tap morrènic) i les formacions de patamolls, són actualment els darrers testimonis del llac que altre temps havia existit abans de donar pas a la formació de l’actual esplanada.

Des d’aquí agafarem l’antic camí ramader que mena cap a la borda Arnaldo (Oest), just abans de la borda seguirem el camí marcat amb fites grogues que es desvia cap a la dreta i enfila cap al pas del Coro (NO). L’ascensió és forta i el fet que sigui al principi de l’excursió i els nostres muscles estiguin freds, fa que ho notem més. Mica en mica i evitant les molleres anem enfilant, un cop a dalt la recompensa és bona ja que gaudirem d’una excel·lent vista a ambdós vessants de les valls.

Seguim el camí marcat que ens portarà cap al prat de Breviari. Si anem en silenci i tenim sort podrem escoltar un ocell que amb el seu cant transforma el bosc, omplint-lo de misticisme, segurament molts de vosaltres ja el coneixereu, estem parlant ni més ni menys que del picot negre (Dryocopus martius), la possibilitat d’escoltar-lo ens acompanyarà durant la major part de la resta del recorregut.

Fotografia 1: Picot negre, habita boscos madurs amb arbres morts i de gran diàmetre dels quals aprofita la seva soca per fer-hi el niu o cercar-hi aliment. És un ocell de naturalesa esquerpa, sovint serà el seu cant qui delatarà la seva presència. Font: http://www.pinterest.com

 

Ens hem quedat a Breviari, ara ja seguim uns metres fins que trobem una bifurcació. En aquest punt podem fixar-nos amb uns arbres tombats, just a la nostra esquerra, és una bona imatge de l’efecte que causen els allaus que baixen en els hiverns de més neu. Prenem el camí de la dreta (N) que mena cap al refugi del Gredar i deixem a la nostra esquerra (O) la vall de cabanes, que de ben segur us recomanarem en un altre itinerari.

Seguint el camí (abans d’arribar al refugi) trobarem una desviació, agafarem el camí de la dreta (NE) per endinsar-nos ja definitivament a la Mata de València, un bosc madur format majoritàriament per avets (Avies alba), tot i que en espais oberts, també hi podrem trobar  altres espècies com gatsaules (Salix caprea) bedolls (Betula pendula) o Saücs de muntanya (Sambucus). En aquest tram són moltes i molt diverses les “joies” de la natura que hi podem trobar, ja hem mencionat el picot negre però per aquells amants de les plantes també teniu la possibilitat de trobar-hi, adherida a la soca en descomposició d’algun avet, la (Bauxbaumia viridis) una raresa de les molses molt apreciada pels experts.

Fotografia 2: (Bauxbaumia), un gènere de molses les quals, a diferència de la resta, el gametòfit (part vegetativa) és molt més petit que l’esporòfit (part reproductiva). El gametòfit, a més de petit es troba dins de la soca de l’arbre de manera que l’única part visible de la molsa és l’esporòfit. Font: http://www.wikipedia.es

 

El camí ens portarà a una cruïlla on passarà a ser una pista forestal, seguirem aquesta pista en la mateixa direcció (NE). De mica en mica anirem deixant enrere l’avetosa per endinsar-nos en un bosc de pi roig (Pinus sylvestris) Avellaners (Corylus avellana) i bedoll (Betula pendula). Trobem una bifurcació, prenem el camí de la dreta (SE), tot seguint el  camí del Calvari que passant per la Coma ens portarà finalment fins al poble de Son del Pi.

Aquí podeu fer una aturada i aprofitar per visitar l’església romànica abans d’emprendre el darrer tram de camí que us portarà de tornada a les Planes de Son.

Recomanem agafar el camí ramader que trobareu a la vostra esquerra (Oest) just després de la corba de Moreu. Possiblement aquest camí us porti records de l’inici de l’excursió, ja que, tot i que no és el mateix tram, sí que es tracta del mateix camí ramader que hem agafat per enfilar al pas del Coro fa més de quatre hores i mitja.

 

DADES TÈCNIQUES:

Recorregut circular: de 13 quilòmetres

Desnivell: +630 -600

Durada: 4h 30 minuts

Època recomanada: primavera, estiu, tardor.

Material recomanat: Brúixola, menjar, aigua, roba d’abrigar i impermeable.

 

 

Júpiter

Article publicat a la revista La Borrufa

Aquest mes us presentem el planeta gegant: Júpiter!

Júpiter és el cinquè planeta del Sistema Solar segons la seva distància al sol però el primer en grandària i concentra més matèria que tots els altres planetes junts! Si el comparem amb la Terra necessitem 1.321 Terres per construir un planeta gran com Júpiter.

Forma part dels planetes exteriors o gasosos i està format principalment per hidrogen i heli sense que tingui una superfície interior definida és a dir, no hi ha sòlid.

La distància mitjana a la Terra és de 628.730.000Km. Des de Júpiter a la Terra tardaríem 2 anys i 143 dies en una nau especial a 30.000km/h o dit d’una altra forma, 218.699 dies a la velocitat d’un cotxe a 120km/h.

L’atmosfera de Júpiter és la més gran del Sistema Solar. Està composada principalment per hidrogen molecular i heli amb proporcions comparables a les d’una estrella. També es troben presents altres substancies químiques però aquestes són en proporcions menors.

Aquesta atmosfera conté diferents capes que, anomenades d’interior a exterior són la troposfera, l’estratosfera, la termosfera i l’exosfera. Cada capa té un gradient tèrmic característic.

Font: www. nasa.gov

L’atmosfera de Júpiter mostra una àmplia gamma de fenòmens actius, inclosa la inestabilitat de les bandes vòtex (ciclons i anticiclons), tempestes i llamps. Té una gran formació metrològica en la seva atmosfera anomenada taca vermella que és fàcilment observable pels telescopis dels astrònoms aficionats donades les seves grans dimensions; el doble que el diàmetre de la Terra.

La gran taca vermella està situada a l’hemisferi Sud i és el vòrtex més gran conegut de tot el Sistema Solar.  Dins d’ella hi podríem encabir diferents Terres i fa que existeix almenys tres-cents anys, amb uns vents de fins a 500 km/h de velocitat! La taca petita vermella es troba al sud de la gran i té una magnitud equivalent a un terç de l’anterior.

Júpiter presenta tempestes poderoses sempre acompanyades per llamps. Aquestes són un producte de la convecció humida en l’atmosfera relacionada amb l’evaporació i condensació de l’aigua. Aquests llamps són molt més poderosos que a la Terra però són menys freqüents,  el seu nivell mitjà d’activitat és comparable al terrestre.

La temperatura mitja superficial és de -120 ºC (a la Terra  tenim una temperatura mitjana de 15ºC).

La teoria més acceptada pels nostres científics indica que Júpiter té un nucli sòlid composat de roca i gel i que és l’origen de la seva gravetat. Com que Júpiter no té superfície no hi podrem aterrar ni anar molt cap al nucli ja que la pressió va augmentant dràsticament al mateix temps que augmenta la temperatura. En el més profund de Júpiter es calcula que la seva pressió és de 2 milions de bars amb una  temperatura de 5000 Kelvin, prop de la temperatura que hi ha a la superfície del Sol.

Júpiter tarda gairebé 12 anys en donar la volta al voltant del Sol. Orbita a 779 milions de km de l’astre rei; una distància més de 5 vegades superior a la que orbita la Terra. La llum del Sol tarda 43 minuts en arribar a ell.

És el planeta que més ràpid gira sobre sí mateix. Completa una rotació en menys de 10 hores. Aquesta rotació tant ràpida  li provoca que no sigui  ben bé esfèric.

Júpiter té anells! Conté quatre anells molt finets comparats amb els de Saturn que no són visibles des de la Terra amb telescopis i que estan composats principalment de pols. El més gran d’aquests anells té una amplada de 6.000 km.

Se n’han descobert 63 satèl·lits! No tots aquests cossos  tenen el mateix origen, alguns són asteroides atrets per la gravetat i altres provenen del  Sistema Solar.

La majoria d’aquests satèl·lits tenen noms d’amants que va tenir Zeus. Els més famosos són Metis, Adrastea, Amaltea,Tebe, Ió, Europa, Ganímedes, Caliste, Leda, Himalia, Lisita, Elara, Ananke, Carmre i Pasifae. D’aquests, quatre són especialment grans: Ió, Garnímedes, Calisto i Europa; i van ser descoberts per Galileu Galilei el 1610 amb unt telescopi refractor que havia inventat un any abans i per això se’ls anomena satèl·lits galileans. Menys Europa, els altres són majors que la Lluna i van ser descoberts posteriorment al nostre satèl·lit.

A Europa, un dels satèl·lits principals, és possible que sota la seva escorça de gel (de 100km) hi hagi un gran oceà d’aigua o de gel pastós.

Sabíeu que?

La primera expedició va ser la Pioneer 10 i la Pioneer 11 al 1973 i 1974 respectivament, dos del programa Voyer (1 i 2), Ulysses, Cassini-Huygens i New Horizons.

Galileo ha estat l’única que l’ha orbitat i l’única que ha ingressat en la seva atmosfera, convertint a Júpiter en el planeta exterior més visitat.

Totes han estat exploracions aèries, és a dir, que han sobrevolant la superfície i s’han utilitzat naus especials no tripulades de la Nasa. La última missió va ser llançada per la  la Nasa el 2007.

El zoom…històric…

Júpiter deu el seu nom al déu dels déus romans, també conegut com a Zeus a l’antiga Grècia. Va ser anomenat així degut a la gran mida d’aquest planeta, el més gran de tot el Sistema Solar.

 

Font: http://www.blocs.xtec.cat