Els grecs i els antics romans ja coneixien les begudes alcohòliques a base d’herbes aromàtiques i espècies, que elaboraven normalment a base de vi. Més tard, a l’edat mitjana, ens arriba la introducció per part dels àrabs de l’art dels destil·lats i de la producció d’aiguardents, que a la Mediterrània és de brisa o raspa de vi, un líquid incolor de 60º-70º. Fins al segle XII són els frares els que posseeixen els secrets tant del destil·lat com de l’elaboració dels licors d’herbes, secrets que aviat els pagesos comencen a conèixer i a elaborar els seus propis aiguardents, begudes fetes servir molts cops per “matar el cuc”.
De licors amb herbes, escorces, fruits, flors i espècies en trobem a pràcticament tot el mon, però la ratafia catalana és una beguda molt popular a força comarques de Catalunya, amb les receptes més antigues d’en Francesc Rosquellas de Santa Coloma de Farners al 1842, i Denominació Geogràfica registrada, que podem definir com: “ Licor fet a base d’aiguardent o d’anís, o bé una barreja dels dos, amb possible addicció de sucre, i maceració de nous verdes i plantes (herbes, escorces, arrels, pinyols, flors i espècies)”.
En podem trobar d’ elaborades a partir d’un sol ingredient, ja sigui una fruita, unes flors, una espècie o una herba. Sovint s’utilitzen les plantes que a la zona tenen més predilecció i les fruites i flors que hi abunden. La nou verda, de reconegudes propietats, donarà a la preparació, a més de color, el característic toc amarg.
De receptes en trobarem tantes com cases fan ratafia, totes seguint un tradicional i meticulós ritual que persegueix alhora propietats medicinals i digestives i un exquisit paladar. La recol·lecció de les nous verdes i les herbes es fa per Sant Joan, les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any, hi ha qui diu que cal fer-ho en sortir el sol i que l’elaboració de la ratafia hauria de ser pels volts de les 12 de la nit. Per això, arreu d’Europa, l’elaboració de licors d’herbes s’envolta d’un halo misteriós i esotèric, i fins i tot de bruixeria i druïdisme.
Per Sant Pere, si s’han guardat les herbes, es fa la barreja. Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella. Per Nadal es cola i la degustació pot ser després de Nadal, tot i qui hi ha qui no espera i ho fa per Tots Sants.
Fires, concursos, tallers d’elaboració, jornades gastronòmiques, exposicions…,sobre la ratafia, són molt freqüents a diverses poblacions catalanes especialment durant la tardor i inicis d’hivern, bon moment per degustar aquesta beguda.
Trobarem diferents propostes sobre l’origen del terme ratafia però va ser un gran aficionat a aquesta beguda, Jacint Verdaguer, qui va escriure unes pàgines sobre la llegenda de l’origen del nom:
La llegenda de la ratafia segons Jacint Verdaguer
Si no li sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. Però abans d’esbadiar [explicar] el nom parlem de la cosa. Què és la ratafia? És un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pela de nou verda
partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons els graus d’aroma que se li vulguin donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Així, mica ençà i mica enllà, car en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia. Ara vegem de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix.
Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algún assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tos els qui la tasten.
—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—. Com se’n diu?
—És una beguda que nosaltres ens fem —respongué el masover.
—I no té nom? —replicà un dels bisbes.
—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.
—Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué:
—Rata fiat! [Queda firmat.]
Amb l’aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.
Si ara és moment de degustar la ratafia feta a l’estiu, i haurem d’esperar fins el proper Sant Joan per provar noves receptes i fórmules apresses, hi ha una beguda que es pot considerar un tipus de ratafia obtinguda per maceració en anís i/o aiguardent dels fruits d’un arbre silvestre, l’aranyoner (Prunus espinosa L.), emparentat amb els cirerers i pruners, que és ara el moment adequat per elaborar-la: la ratafia d’aranyons o patxaran.
Font: Wiquipèdia
El fruit de l’aranyoner, l’aranyó, patxaran o endrina, és de la mida d’una avellana, amb pell, polpa i pinyol, de color negre blavós i aspre al gust, difícil de valorar si està madur a simple vista doncs cal tocar-lo i veure si la polpa ha adquirit una tonalitat vermellosa, moment òptim per recol·lectar-lo. De la maceració d’uns 250 gr. d’aranyons per litre d’anís o aiguardent de baixa graduació durant un període de tres a vuit mesos, amb alguna herba o espècie afegida segons la recepta, s’obté el patxaran o ratafia d’aranyons, una beguda de tonalitat vermellosa entre 25º i 30 º que proporciona les propietats medicinals de l’aranyó, ric en vitamina C, tònic, astringent i fortificant de l’estómac, molt popular a Navarra i el País Basc, que també trobem a moltes cases catalanes.
Gaudiu de les propietats medicinals i gustos exquisits de ratafies i patxarans de les nostres comarques amb la moderació que requereixen totes les begudes amb un considerable contingut en alcohol.
Salut!
MónNatura Pirineus 