Un món en miniatura. La formiga roja

Article publicat a la revista La Borrufa

 

Quan entrem al bosc, tots els nostres sentits s’activen. Escoltem i observem, a l’espera de poder veure algun animaló…, però molts cops aquesta impaciència per veure un cabirol, un gall fer, una guineu… ens fa passar per alt uns altres animals, que tot i ser de mides petites, ens superen en milions d’individus. Ens referim a la formiga roja.

Dins del gènere Formica trobem la formiga roja Formica lugubris que és molt comuna als boscos de coníferes dels Pirineus, fonamentalment en boscos de pi roig, pi negre i avetoses d’altituds entre els 1.600m i 2.300m.

Si ens estem una estona observant-les veurem que són molt actives, sobretot quan els toca el sol. Aquestes formigues fan uns nius característics. Solen ser cònics, fets amb fulles de pi, branques, terra i altres restes vegetals, aprofitant el suport d’algun tronc. Aquests nius són permanents durant tot l’any, tot i que durant l’hivern les formigues no surten a l’exterior. Durant la primavera i el bon temps es dediquen a reparar els possibles desperfectes originats per les  inclemències i si és possible també  a ampliar-lo.

 

Foto. Formiguer de formiga roja

 

 

Aquests monticles els construeixen orientats de manera que reben la màxima insolació al llarg del dia. Per tal regular-ne la temperatura interior durant els mesos de més activitat tenen un sistema de climatització molt eficaç. Quan les obreres surten a fora a escalfar-se, es passegen per sobre de la superfície del niu i quan ja han acumulat suficient calor en el seu organisme, baixen a les profunditats del niu on viu la colònia, escalfant-la. En canvi si el que volen és refredar-lo obren foradets de ventilació. D’aquesta manera poden regular la temperatura interna del niu. Amb l’arribada de la tardor i amb les primeres nevades la temperatura va baixant, paral·lela a l’activitat de les formigues, fins que aquestes ja no poden obtenir calor de l’exterior, de manera que el niu entra en el repòs hivernal.

Les formigues són animals socials, i tenen establerts diferents rols. Dins d’un formiguer habitualment hi ha la reina, les obreres i les cries. De tant en tant s’hi afegeixen els individus sexuats: mascles i reines verges. L’aliment subministrat a les larves en determinarà la casta.

Les femelles fèrtils o reines són alades igual que els mascles, però aquestes les perden en el moment que són fecundades. L’única funció dels mascles és la de fertilitzar la reina, de manera que moren quan s’acaben els vols nupcials. Les femelles estèrils o obreres no tenen ales i tenen funcions diverses: tenir cura de les cries, netejar el niu, defensar la colònia i cercar i transportar l’aliment.

Les formigues es comuniquen entre elles per mitjà de feromones, substàncies químiques que perceben gràcies a petits receptors que tenen a les antenes. Els contactes antenars també poden ser útils per demanar aliment, fer-se seguir o donar ordres.

La formiga roja Formica lugubris és una espècie molt territorial. Es tracta d’una formiga carnívora, depredadora i agressiva que ataca animals vius amb les seves mandíbules. Cacen altres insectes o fins i tot s’atreveixen amb animals molt més grans que elles com petits mamífers o rèptils.

És ben coneguda la importància d’aquest grup de formigues forestals en el bon estat i conservació dels boscos boreoalpins de coníferes, ja que, entre altres efectes beneficiosos, augmenten els nutrients i airegen el sòl de sota el monticle, i exerceixen, de manera natural, un control biològic de les plagues del bosc.

 

 

Imatge. Formiga i pulgons

 

 

Sabíeu que?

Les formigues realitzen un procés anomenat trofolàxia, que consisteix en emplenar el seu pap social (cavitat especial de la boca) en el mateix lloc on el troben, i un cop al niu, després d’un ritual que consisteix amb diversos tocs entre les seves antenes, cedeixen l’aliment a la resta d’individus.

 

El zoom…

Algunes espècies de formigues utilitzen altres tècniques per aconseguir aliment, com per exemple la ramaderia. Aquestes formigues han co-evolucionat amb els pulgons, els quals reuneixen en “ramats”, els posen arrecerats de les inclemències atmosfèriques i els protegeixen de possibles depredadors. A canvi les formigues sacsegen els pugons amb les seves antenes i els indueixen a segregar per l’anus una goteta de melassa, tal qual com si els “munyissin”, per tal d’obtenir aquesta deliciosa dosi de sucres!