El teixó

Font: Antonio Vazquez

Cast.: tejón; Euskera: azkonarra; Gallec: teixugo; Aranés: Taish/taishon; Francès: blaireau; Anglès: eurasian badger.

El teixó és un carnívor de la família dels mustèlids, l’espècie més gran d’aquesta família, amb una forma aerodinàmica per a poder passar entre la vegetació espessa del sotabosc i  entrar millor dins els seus caus (galeries subterrànies). Cap punxegut i triangular, orelles petites, cua i extremitats curtes, cos gruixut i nas mòbil i musculós, amb una longitud entre 65 i 80 cm fins la base d’una cua d’uns 15 cm i una alçada a la creu entre 45 i 55 cm, que pot arribar a pesar entre 10 i 16 kg.

El pelatge és llarg, gruixut i dens; antigament se’n feien brotxes d’afaitar amb els seus pèls i mantes amb la pell. Aquest pèl el protegeix de les plantes punxents del sotabosc. La coloració és força curiosa. Tot el cos és de color grisós, però la cara és de color ben blanca amb dos línies negres ben marcades que van del morro a les orelles, passant per sobre els ulls com si fossin un antifaç.

Són animals semi plantígrads i a més a més, tenen unes bones urpes no retràctils, sobretot a les potes davanteres molt més musculades, que fan la funció de pales excavadores quan han de construir les seves galeries sota terra o rascar el terra i buscar aliment.

Font: Proyecto Sierra de Baza

No presenta un dimorfisme sexual gaire evident però el mascle és una mica més gran i corpulent que la femella. El sentit de l’oïda i l’olfacte el tenen molt desenvolupat, no així el de la vista tot i estar ben adaptats a la vida nocturna i a moure’s en l’obscuritat.

Es distribueix per Europa i Àsia, des de l’Atlàntic al Pacífic, en una franja limitada aproximadament per els paral·lels 35º i 60º. A Europa, manca a Escandinàvia, Islàndia i les illes del Mediterrani, essent  menys abundant a l’Europa meridional que a Centre Europa o a les Illes Britàniques.

A Espanya ocupa tot el territori peninsular i manca a les Balears i a les Canàries. Àmpliament distribuït per la Península Ibèrica, es troba en totes les comarques catalanes habitant fins i tot zones humides com el Delta de l’Ebre i els Aiguamolls de l’Empordà.

El teixó té preferència pels boscos, principalment de caducifolis i mixtos i pels terrenys tous i fàcils d’excavar. A l’hivern manca en ecosistemes subalpins i a l’estiu presenta un pujada altitudinal que pot arribar fins i tot als prats alpins. Els ambients agrícoles semioberts montans li són molt adients i també freqüenta ecosistemes amb plantes del sotabosc força punxents, barrera infranquejable pels humans i lloc de tranquil·litat per a aquesta espècie, no essent una espècie molt exigent pel que fa a la proximitat de l’aigua.

És un animal nocturn, surt del cau després de la posta del sol i torna abans de que surti de nou. Durant l’estiu, amb nits curtes, l’activitat nocturna sol ser constant, però a l’hivern de tant en tant descansa i gràcies a la grassa que acumula durant primavera i tardor pot passar períodes de més d’una setmana sense menjar quan la meteorologia és adversa (pseudohivernació). D’aquí la frase feta: “Estàs gras com un teixó”.

L’estructura social dels teixons és variable i depèn de la disponibilitat de l’aliment. Quan viuen en grup, aquest està format per diferents adults que comparteixen un territori comú però busquen l’aliment i realitzen la resta d’activitats per separat, aquests grups exploten més eficaçment aliments que estan distribuïts de manera irregular. Aquest tipus d’estructura coincideix en llocs on hi ha forces cucs de terra. En canvi, a Doñana, on l’aliment principal no són els cucs, els teixons probablement viuen en solitari o en parella.

Per a reforçar els vincles entre els individus de la família juguen força entre ells i col·laboren els uns amb els altres en la higiene diària, desparassitant-se.

El zel sol ser entre febrer i abril, la còpula és força agressiva, el mascle queixala el clatell de la femella i amb les potes rasca els seus flancs i pot durar de 2 a 90 minuts.

Tenen una ovoimplantació diferida, que consisteix en què quan el blastòcit arriba a l’úter, no s’hi implanta sinó que roman lliure en el seu interior durant un període de temps que pot arribar fins als 10 mesos. Després de 7 setmanes de veritable gestació, la femella pareix entre 1-5 cries, normalment als mesos de febrer-març. Les cries al néixer són molt poc desenvolupades perquè sinó la panxa de la mare creixeria massa per a poder entrar dins els caus. Quan tenen un mes ja obren els ulls, surten del cau als dos mesos d’haver nascut i als 3 mesos comencen a ser desmamats. Cap al mes de juny s’independitzen de la mare, encara que els germans solen anar junts fins a finals d’estiu.

Quan els teixons viuen en grup només sol parir una femella per clan, normalment la mateixa cada any. És tan important el vincle entre els individus de la família que hi ha vegades que les altres femelles tenen un embaràs psicològic, produeixen llet i ajuden a alletar les cries de la germana.

Les femelles són sexualment madures als 12-15 mesos i els mascles als dos anys.

En llibertat poden viure 12-15 anys i en captivitat fins a 19 anys.

Font: Proyecto Sierra de Baza

És una espècie omnívora, capaç de menjar una gama molt àmplia d’aliments, tot i que els cucs de terra són la seva predilecció, aliment amb un alt valor energètic. La cerca la fan amb el nas enganxat al terra, capturant una mitjana de 3-4 cucs per minut!! També mengen vegetals, insectes, fruits i micromamífers i a Doñana que no hi ha tant fruit, mengen cries de conill.

Es podria dir, per a la morfologia d’aquesta espècie, que és més un animal recol·lector que caçador, així que la major part de l’energia la utilitza en la cerca i no en la captura.

La presència de teixons és fàcil de detectar pels seus inconfusibles rastres. Solen defecar en latrines, excavant petits forats al terra d’uns 20 cm de diàmetre i 5-10 cm de profunditat i a dins hi dipositen forces excrements.

Els excrements són de mida semblant als d’un gos, entre 4-8 cm de llarg, de forma irregular, cilíndrics com els d’una guineu, de color marró fosc, gairebé negre, i fan una olor a mesc no  desagradable. Sovint es veuen restes d’èlitres d’insectes. Els límits dels territoris els marquen amb excrements, sobretot els mascles i les latrines més properes als caus les utilitzen les femelles i les cries.

Són animals semiplantígrads, és per aquest motiu que les seves petjades  s’assemblen molt a les d’un os en miniatura, són inconfusibles, marquen la planta, els cinc dits i les ungles que en les potes davanteres  són molt més llargues. Els peus anteriors mesuren 5 cm de llarg sense tallar les ungles i 4,5 cm d’ample. Les posteriors poden o no marcar el taló i per tan mesuren entre 7,5-4,5 cm.

Font: Proyecto Sierra de Baza

Els seus caus són subterranis, com els de les guineus o conills però molt més grans i llargs. Solen distingir-se perquè pels voltants hi ha restes d’herba seca que utilitzen per fer els seus llits. A més a més, a l’entorn a vegades hi ha petits caminets marcats que condueixen cap a les latrines.

Font: Proyecto Sierra de Baza

Les teixoneres tenen un nombre variable d’entrades, depenent de la seva antiguitat i del nombre d’individus que hi habitin. A l’interior hi ha una complexa xarxa de galeries que uneixen cambres de 3-4 tipus: unes més grans (1m x 0,5m) folrades d’herba seca, que tenen la funció d’habitació on dormen durant el dia i unes altres més petites que utilitzen com a latrines. També hi ha les galeries  de ventilació per introduir aire pur a l’interior i  perquè hi entri llum de l’exterior, d’aquesta manera l’animal regula la seva activitat i les galeries d’escapament, vies accidentalment utilitzades per sortir de la teixonera en cas de perill o inundació. A més a més, de la teixonera principal, situada al centre del territori i utilitzada per a la cria, n’existeixen d’altres de secundàries, d’una o dos entrades i que utilitzen de manera discontínua. Algunes teixoneres tenen segles d’antiguitat, adquirint autèntiques fortaleses.

Font: Proyecto Sierra de Baza

A vegades es veuen furgades al terra, semblant a les del senglar però més petites i no tant profundes, quan busquen arrels, tubercles o insectes.

El teixó també té la costum d’afilar-se les ungles als troncs dels arbre, deixant la senyal a la base dels troncs. A més a més, també sol refregar el seu cos contra els arbres o les roques deixant els seus inconfusibles pèls enganxats.  

Font: Proyecto Sierra de Baza

Els seus enemics naturals són els grans carnívors com l’os (Ursus arctos), el llop (Canis lupus) o el linx (Linx pardinus)  i les principals causes de mortalitat són: malalties pulmonars, falta d’aliment, agressions intraespecífiques i les provocades per la influència de l’home (atropellaments i caça). El 50% moren abans dels dos anys de vida.

Un altre problema que pateix aquesta espècie és ser reservori de la tuberculosis bovina, malaltia que afecta al bestiar boví provocant grans pèrdues econòmiques en les explotacions afectades, i que origina polèmics debats en les regions on el teixó comparteix territori amb el bestiar fins al punt de plantejar possibles eliminacions d’aquesta entranyable espècie salvatge.

Confiem i desitgem que el més vegetarià dels carnívors continuï per molt temps campant pels nostres boscos i camins enriquint les nostres passejades nocturnes amb la grata sorpresa del seu avistament i deixant els seus rastres inconfusibles.