El cel nocturn de setembre

Encetem el mes de setembre i amb ell, el dia 23 a les 8:20h, acomiadarem l’estiu, les seves nits càlides i donarem la benvinguda a la tardor.

Aquesta estació durarà 89 dies i 20 hores i s’acabarà el 22 de desembre amb l’inici de l’hivern. En fer-se les nits més llargues, ens permetrà observar més hores el cel nocturn, això sí, amb una mica d’abric!

És un bon moment per gaudir de l’interval del cel d’estiu amb l’inici del cel d’hivern.

 

Constel·lacions

Les nits de setembre podrem observar pel nord, les cinc circumpolars (Óssa Major, Óssa Menor, el Drac, Cassiopea i Cefeus) que començaran a ser acompanyades per l’est per les constel·lacions de Taure i la Balena.

Per la línia de l’eclíptica viatjaran les constel·lacions de Taure, Peixos, Aquari, Capricorn i Sagitari.

Pel sud trobarem la constel·lació del Peix austral i al mig de cel se situaran Pegàs, Andròmeda i Perseu. El triangle d’estiu i Hèrcules se’ns orientaran cap a l’Oest on trobarem Bover i la Corona Boreal.

 

Simulació del Cel del 15 setembre a les 23:30h

 

Fenòmens astronòmics

El dia 28 de setembre es produirà un eclipsi total de lluna. La seva màxima serà a les 04:47 h.

 El Sol*

• Dia 5: SORTIDA a les 7h 19m; POSTA a les 20h 22m. Hores de Sol 13:03.
• Dia 15: SORTIDA a les 7h 29m; POSTA a les 20h 05m. Hores de Sol 12:36.
• Dia 25: SORTIDA a les 7h 39m; POSTA a les 19h 18m. Hores de Sol 12:09.

 

La Lluna*

• LLUNA PLENA el dia 28 a les 04h 50m.
• QUART MINVANT el dia 5 a les 11h 54m.
• LLUNA NOVA el dia 13 a les 08h 41m.
• QUART CREIXENT el dia 21 a les 10h 59m.

 

Posició           Data                 Hora                 Distància

Apogeo	2015-09-14	13:29	406,465 km
Perigeo	2015-09-28	03:47	356,876 km

 

Objectes visibles

 

Cliqueu damunt la taula per fer-la gran i consultar-la

 

 

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.

 

Planetes observables*

 

• MERCURI, aquest mes no serà visible.
• VENUS, visible a la matinada, prop de la constel·lació de Cranc.
• MART, visible a la matinada, prop de la constel·lació de de Lleó.
• JÚPITER, visible a la matinada, prop de la constel·lació de Lleó.
• SATURN, visible a les primeres hores de la nit a la constel·lació de la Balança.
• URÀ, aquest mes no serà visible.
• NEPTÚ, aquest mes no serà visible .

 

*Tots els horaris són en T.A cal afegir una hora, sortides i postes de Sol a latitud 40graus nord i longitud 0 amb un horitzó teòric.

 

Sabies què?

Aquest any el telescopi Hubble ha complert 25 anys en òrbita a la Terra!

Va ser posat en òrbita el 24 d’abril de 1990 fruit d’un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA (Agència Espacial Europea) amb la missió d’aportar noves dades sobre l’espai, més enllà de l’atmosfera de la Terra.

Ha permès realitzar grans descobriments i confirmar teories sobre l’edat de l’univers o l’existència de forats negres, i ha enviat una infinitat de fotografies de galàxies, nebuloses, constel·lacions i planetes.

 

 

Telescopi Hubble . Imatge: http://www.xtec.cat

 

 

Us deixem algunes de les imatges fetes pel telescopi

 

Recull d’imatges del telescopi Hubble. Imatges: freeimatgebanks

 

 

Fins el mes que ve i molts bons cels!

Perquè brillen les cuques de llum o lluernes?

Article publicat a la revista La Borrufa

Hi ha animals que estan preparats per viure perfectament a les fosques. Digueu- l’hi al ratpenat, per exemple. Ara, l’animal més pràctic és la cuca de llum: “Què no hi ha llum? Doncs me’n faig jo, i cap problema”.

Però per què brillen les cuques de llum? Com pot ser, si no tenen pas cap bateria ni connexió per fabricar-ne?

Les cuques de llum, lluernes, llumetes, etc. són uns dels coleòpters més coneguts. Insectes del grup dels escarabats que mesuren un centímetre i mig aproximadament.

Cuca de llum (Lampyris Noctiluca)

El tipus de coleòpters que pot emetre llum a l’extrem del seu abdomen pertany a la família dels lampírids. Per tant per emetre aquesta llum no es crema res ni es desprèn calor, és un tipus de llum freda, bioluminescència, en què s’oxida un compost proteic del seu cos, la luciferina, mitjançant l’enzim luciferasa. Cada cuca de llum emet la seva llum dins un patró particular.

Fins i tot els ous de cuca de llum poden emetre llum, ja que en tenen la capacitat en totes les fases del seu desenvolupament, tot i que l’objectiu d’aquesta luminescència és aconseguir una parella o atraure les preses en els adults.

 És una família que presenta un gran dimorfisme sexual, és a dir, que els mascles i les femelles són molt diferents físicament.

Les cuques de llum mascle volen juntes després de que caigui el sol mitjançant unes ales membranoses i uns èlitres, ales dures i protectores que presenten aquest grup d’insectes, forts i ben desenvolupats.

La majoria de les femelles no poden volar perquè les seves èlitres són molt curtes i no tenen ales membranoses a sota, així que romanen a terra o entre els arbusts i mentre esperen al mascle emeten una llum verda intensa a la part posterior del seu abdomen.

Cuca de llum mascle

Cuca de llum femella

El període reproductiu volta el mes de juliol. Segons la zona geogràfica i les condicions meteorològiques, el moment en el que les larves passaran a l’estat de pupa varia, llavors a les poques hores les lluernes femelles començaran el seu festeig lluminós, corbant el seu cos per mostrar les plaques lluminoses de la part inferior de l’abdomen. Una vegada que aconsegueixin atraure l’atenció d’un mascle, s’aparellaran i realitzaran la posta d’uns 50 a 150 ous. Aproximadament als 30 dies les larves desclouran. Normalment es mantenen al terra encara que també poden trepar per alguna herba o les pedres dels murs. En general, buscaran posicions on la seva llumeta sigui visible, corbant l’abdomen, de manera que les seves llums quedin al descobert.

Larva de Nyctophila reichei depredant un cargol

A la primavera, la larva experimentarà successives mudes i serà quasi de la seva mida definitiva a finals de setembre o octubre quan tornarà a hibernar per segona vegada.

Les cuques de llum són uns depredadors especialitzats en cargols i llimacs. Una vegada ha localitzat a la seva presa es munta sobre ella per immobilitzar-la i mossegar-la amb les seves mandíbules. Durant el seu desenvolupament, una larva de la cuca de llum pot menjar més de setanta cargols. Quant arribi els primers freds entraran en estat d’hibernació sota troncs, pedres o fullaraca.

Són molt vulnerables a canvis en el medi on viuen, i és per això que ens donen informació sobre la salut d’un ecosistema. L’ús indiscriminat de plaguicides, l’assecament d’hàbitats idonis per al cicle de vida de les lluernes, massa “contaminació lumínica” , canvis globals de temperatura, increment d’organismes que depreden les larves, canvis en el patró d’ús de la terra i la constant disminució de las àrees verdes en la ciutat, en són les principals amenaces.

 

Sabíeu que?

La bioluminescència és un fenomen relativament freqüent entre bastantes espècies marines; les últimes estimacions consideren que un 90% dels éssers vius que habiten a la part mitjana i la més profunda dels mars podrien ser capaços de produir llum d’una manera o d’altra. En hàbitats terrestres, la bioluminescència no és tan comuna. La llum emesa pel peix o la carn en descomposició és deguda a bacteris, si bé la de la fusta morta es deu tant a bacteris com als micelis de certs fongs.

 

Cnidari bioluminiscent

 

El zoom…

Durant la Segona Guerra Mundial, la llenya apilada en algunes zones de Londres brillava amb tanta intensitat que s’havia de tapar per evitar que fos vista des dels avions enemics.

Els fongs bioluminescents han sigut emprats en graners per a evitar el foc, i també en mines per a evitar així el perill d’explosions.

En regions polars, on la foscor abunda durant molts mesos, els esquimals senyalen els camins mitjançant uns trossos d’escorça d’arbre en què creix un fong bioluminescent.

Mercuri

Article publicat a la revista La Borrufa

 

En aquest article parlarem del planeta més proper al Sol: MERCURI

Mercuri és el planeta del Sistema Solar més petit, a excepció dels planetes nans: Ceres, Plutó, Eris, Makemake i Huamea.
El seu diàmetre és de 4.879 Km, menor que el de la Terra però més gran que el de la nostra Lluna. Forma part dels anomenats planetes d’interior o terrestres junt amb Venus, la Terra i Mart.

Sistema solar. Font. astromia.com

 

Té una atmosfera gairebé inexistent de 10 – 15 bars; això comporta que no es mantingui una temperatura més o menys estable tenint en compte les variacions de lluminositat entre el dia i la nit. Per aquesta causa fa que hi hagi una temperatura superficial durant el dia de 420 °C mentre que a la nit baixa fins a -180 °C.
Si ens situéssim sobre Mercuri, el Sol el veuríem 2,5 vegades més gran que a la Terra i el cel sempre el veuríem de color negre, ja que no té atmosfera que pugui dispersar la llum.

Com la massa del Sol exerceix una gran força d’atracció sobre Mercuri, aquest no té prou força de gravetat per retenir una capa de gas al seu voltant. I pel mateix motiu tampoc té cap satèl·lit.

Igual que la Lluna, un 60% de la superfície de Mercuri està composada per un gran nombre de cràters i d’impactes produïts per meteorits que tenen uns diàmetres de fins 100 Km aproximadament.

L’estructura interna esta formada per un 70% d’elements metàl·lics i un 30% de silicats. La densitat de Mercuri és la segona més gran de tot el Sistema Solar, amb uns 5,43 g/cm³, una mica més petita que la de Terra (5,51 g/cm³).

La presència de camp magnètic indica que té un nucli metàl·lic; és el planeta que més ferro conté en el seu nucli. La seva alta densitat indica que aquest nucli ocupa quasi la meitat del volum del planeta.
Des que Plutó ja no es considera planeta, Mercuri és el que té l’òrbita més excèntrica (més ovalada). De fet, la seva òrbita varia de manera espectacular i va entre 46 i 70 milions de quilòmetres del Sol.

 

Mercuri. Font: astronomia.com

 

El moviment de Mercuri és bastant peculiar. El seu període orbital és de 88 dies, el més ràpid de tots, en canvi la seva rotació és molt lenta de 58,65 dies, en un eix pràcticament perpendicular al pla orbital.
La distància mitjana a la Terra és de 91.690.000 Km. Des de Mercuri a la Terra tardaríem 127 dies en una nau espacial a 30.000 Km/h o dit d’una altra forma: 31.750 dies a la velocitat d’un cotxe a 120 Km/h.

L’observació de Mercuri és complicada per la seva proximitat al Sol. Perdut a la resplendor de la gran estrella, Mercuri només es pot observar en un període molt curt durant l’alba i a la posta de Sol.

Sabíeu que?

Mercuri té menys massa que la Terra, la seva gravetat a la superfície és de 3,7 m/s², menor que la gravetat de la superfície de la Terra. Així doncs si nosaltres a la Terra pesem 100 kg, i tenint en compte que la nostra gravetat és de 9,8 m/s², a Mercuri en pesaríem 38 kg.

 

El zoom … històric …

 La paraula Mercuri ve de llatí “mercurius” i aquesta de “merx”(mercaderia).
En la mitologia Romana, Mercuri era el déu més important del comerç i també era el missatger dels déus. Portava unes sandàlies que podien volar amb el vent, de manera que es podia bellugar molt ràpid.
És el planeta que més ràpid gira al voltant del Sol, amb una velocitat de 48 Km/s. Per aquest motiu el van anomenar MERCURI.

 

Mercuri, els missatger dels Déus. Font: blocs.xtec.cat