Municipi: Alt Àneu
Població: 416 (2013)
Nuclis de població: Alós, Arreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu.
Ajuntament: València d’Àneu
Superfície: 217.8 km2
Enfilo un dia més cap a Ca la Tona a fer el cafè i de passada si tinc sort, m’hi trobaré en Berto fent un tallat. I és que aquest home tant entranyable fa les delícies de qui el vulgui escoltar! Intento arrencar-li qualsevol història que em vulgui explicar i començo per les cases. Quantes n’hi deu haver, Berto?
– Pobra nena – em fa en Berto – avui no n’hi ha cap de cases! Aquí n’hi havia tantes que ja te’n descomptaries! M’explica que quan ell va néixer,- lo menos hi haviva 700 habitants, (ja en el fogatge del 1553 s’hi declararen 20 focs laics i 2 eclesiàstics amb 110 habitants, avui però, n’hi ha uns 40). Tenivom 2 mestres: un per les nenes i l’altre pels nens.
L’estudi de les nenes era a on ara hi ha Casa de l’Ós (casa Sastrès) (1) mentre que el dels nens era al costat de l’església on hi havia l’Ajuntament. A Casa Sastrès, m’explica la Maria de Casa Pinyana, hi anaven les nenes però que no estaven soles. – A la planta baixa hi haviva lo salon de ball que natres a vegades sentivom l’orquestra tocar mentre estàvem a estudi i fèvom així com si balléssim! Al primer pis, en aquella finestra– m’assenyala – hi havia la casa de la mestra i al costat la nostra aula i al segon pis i als caps de casa hi havia hagut 100 soldats! Me la miro esverada – Sí, sí…– em fa. Quin pou de memòria aquesta dona!
– N’érem molta de colla! Jo, en canvi, hagués dit que avui dia ja se’n veuen prou de cases, encara que la majoria són de segones residències, però el poble no se’l sent sol ni trist, sinó que se’l veu cuidat i alegre! Tanco els ulls… sí, sí que en veig de nens amunt i avall jugant, les dones feinejant i els homes segurament al tros o amb els animals.
D’animals, – em diu Berto,- en veniven molts, des de tot arreu, aquí dalt, a les muntanyes fins a Montgarri, en venien del Jussà i fins i tot, en venien de l’Aragó. Tots cap aquí dalt, i et parlo de mils d’ovelles i de vaques! També hi havia cavalls però no tants! I és que el bestiar, sobretot el de peu rodó (egües i mules) van representar una entrada de diners important a les cases, ja que els Isilencs coneixien molt bé la manera de criar aquests animals per després vendre’ls a la Fira de Salàs o a la d’Esterri. Amb el que en treien, una família podia viure prou bé durant tot l’any i es podia permetre un mosso o una mossa. D’aquí, segurament que encara es vegin al poble cases tant grans. Tot i que la canalla– diu l’Ester- sempre deia: Hi ha tres Déus: Casa Sastrès, Casa Bernat i Casa Cremat! Aquestes sí que eren grans!!!
La Noguera parteix al poble en dos
El poble té encant, però en Berto em té el cor robat! Ell fa que sigui capaç de veure amb els seus ulls un poble ple de vida.
Puc sentir el fred de l’hivern que s’escola a les cases, obligant a les famílies a reunir-se davant una bona llar de foc! I també em trobo sense llum, com diu el Berto – ja mos hi quedavom sense llum i llavors…. mare meva! Teníem una central, un molí però s’ho va emportar el riu. També em fa veure que la vida no era pas fàcil, una vida rústica i dura en uns temps difícils.
Sí, el riu es va emportar fins i tot una casa sencera a la banda d’Aragó, Casa Ignàsia, tota ella, la més gran del poble. Diuen que tenia 6 pisos, una botiga que hi havia de tot i un bar amb màquina de fer cafè. Tota ella va baixar pel riu igual que una fulla (més tard l’Ester Isus em traurà l’entrellat d’aquesta casa) i darrera en queien 25 més. Dels aiguats encara se’n parla. El poble sencer es va protegir a les muntanyes de Catalunya, esperant que la tragèdia passés el més ràpid possible. Feia fressa obrir els ulls i veure com tot s’escolava riu avall. A l’església de Sant Joan hi entrava aigua per un forat provocat pel mateix aiguat i el pont d’Aragó es fa fondre amb l’aigua, privant els uns de passar a la part del poble anomenada Catalunya (2). El pont va ser substituït per un altre de formigó que li treu l’encant que tenia.
Parlo de l’any 37, com se’l va anomenar popularment. Aquest any, juntament amb el 1907 i el 1982 van quedar ben gravats a la memòria de tot el país, sobretot el 37 pels habitants de les Valls d’Àneu que es ressentien d’una forta riuada que s’enduria 26 edificis a Isil quan el barranc d’Airoto augmentà el seu cabal amb el conseqüent arrossegament de troncs i pedres que embussà el lloc anomenat Ansola de Miquel, desviant-se cap al poble, entrant a Isil pel barri anomenat la Molina. Ensorrà les cases, començant per la més gran del poble, Casa Ignàsia. També es va endur un dels ponts romànics (Aragó) i moltes terres de cultiu van quedar destrossades així com també va afectar l’església de Sant Joan d’Isil. (3)
La Noguera parteix el poble en dos, Catalunya i Aragó, baixant les seves aigües neguitoses i escumejades empenyent-se buscant el desnivell en direcció a Borén.
Sant Joan d’Isil
Deixo el poble enrere i me’n vaig a l’església de Sant Joan i em sembla que mentre m’hi acosto, cada pas és un segle menys fins arribar al segle XI davant mateix de la porta del cementiri. En aquest segle, el lloc pertanyia als comtes de Pallars i tots els béns de la vila d’Isil eren del monestir de Santa Maria de Gerri. Més tard, fou monestir episcopal de clergues i uns quants anys priorat de Sant Joan de Jerusalem.
En queda l’edifici de planta basilical, de tres naus amb un absis central i dues absidioles, decorats per arcuacions llombardes i lesenes (es pot observar des de l’altre banda del riu a on un caminet molt ben traçat, t’hi porta). Sobre els absis podem veure finestres de doble esqueixada. Les naus es comuniquen per arcs formers de mig punt. La nau central és coberta amb encavallada de fusta mentre que l’absis és de volta de canó. Les naus laterals són cobertes amb volta de quart de cercle.
La portalada, situada a migjorn i a dins del cementiri, és d’arc de mig punt amb tres arquivoltes en degradació, sostingudes per respectives columnes i capitells decorats amb figures antropomòrfiques. Per sobre, s’hi poden veure dues finestres geminades de doble esqueixada i d’estil gòtic. Els detalls del fris de tota la façana sud destaca de la resta d’esglésies romàniques de la zona per la diversitat i riquesa de simbologia. S’hi pot veure també les figures d’un home i una dona en baix relleu que podrien ser làpides funeràries visigodes o preromàniques a on s’observa que “estan repicats de mig cos en avall”.
Als angles de l’edifici hi ha quatre torres que es van fer enderrocar al s.XVIII a causa del mal estat per ordre d’un “visitor” de la cúria de la Seu d’Urgell.
Aquests dies, a la porta del cementiri, sobre l’arc de pedra, s’hi poden veure un bon grapat de creus dibuixades amb carbó en record dels difunts. És la petja que han deixat les falles el dia 23 de juny, la nit més màgica de l’any. El poble cada any i des que se’n té constància (4) celebra el dia assenyalat la baixada de les falles des del Faro. Aquesta festa ancestral no té un origen conegut però sí un significat que ha passat de generacions en generacions i per tot el país: a primer cop d’ull sembla una celebració d’entrada del solstici d’estiu que s’interpreta en la nit de Sant Joan i la relació amb el foc que simbolitza la representació del Sol, essent venerat no només com l’astre que permet la vida a la Terra sinó també perquè marca el cicle estacional de l’any que dóna vida, molt lligat a les cultures amb una forta base agrícola i ramadera. Però també podríem interpretar la festa com un ritus d’iniciació on el fet de baixar la falla representava l’entrada dels fadrins (joves solters) a l’edat adulta. No hi ha faltat, al llarg de la història i per part del cristianisme un sentit també religiós. Les aigües i les herbes li donen el sentit més pagà i original a la festa, l’aigua com la cura de tot mal i les herbes recollides aquesta nit com a màgiques i remeieres. Hi ha qui explica una llegenda força sorprenent sobre l’origen de les falles que es remunta al juny del 1487, quan després de l’abdicació del castell de València d’Àneu a favor dels Cardona, Caterina Albert, la comtessa i esposa del compte Hug Roger III de Pallars, defensora en aquell moment del castell, va fugir acompanyada de pagesos fidels de la zona que la van guiar pel camí direcció a França amb uns troncs encesos: les falles!
La falla consisteix en un tronc de pi negre de la muntanya d’Airoto d’entre 150 i 170 cm aproximadament, que amb l’ajuda de les pigasses (destrals) en porgaven les branques, pelaven l’escorça i en treien els nusos més grossos. La part més estreta del tronc s’asclava amb tascons de ferro, donant-li una forma de creu. Els tascons eren substituïts per altres troncs de bedoll o teies que mantenien el tronc obert, per tal de que s’assequés més fàcilment. Aleshores es plantaven en grups de 20 o 30 formant una rotllana i així el secat era més ràpid. Hi havia dues mides de falles. Les més petites eren les què transportaven els fallaires a coll amb l’ajut d’un bastó d’avellaner, mentre que les més grans, s’estimbaven muntanya avall. Els fallaires comencen el descens de la muntanya quan veuen a la plaça que s’ha encès la falla major, plantada al bell mig de la plaça. El descens és lent i en ziga –zaga com si fossin cuques de llum il·luminant el camí els mateixos fallaires. Quan arriben al poble, s’hi uneix la canalla amb petites falles fetes pels padrins i els fadrins són rebuts per les fadrines amb un ram de flors, un tros de coca i un bon got de vi. Abans de descarregar les pesades falles sobre de la falla major, tot el poble acompanya els fallaires a l’església de Sant Joan per recordar els morts amb una creu dibuixada amb la falla. Tornen a la plaça donant un gran tomb pel poble i acabant amb tres voltes a l’església de la Immaculada (5) que presideix la plaça major per descarregar finalment el tronc. Els balls i la música sonarà fins que el sol torni a fer acte de presència de bon matí i la falla major quedi del tot calcinada!(5)
Estic a la casa de l’ós i rebo una visita inesperada i molt agradable: és l’Ester Isus. Quina sort perquè l’Ester sap tot i més del poble i escoltar-la és com entrar dins la història del poble i del Pallars sencer. Tinc tantes preguntes que me’n deixo la meitat; si pogués, la retindria una bona estona més només per escoltar tot el què em conta. Aprofito i li demano dubtes que tinc al cap i que no en trobo resposta enlloc:
D’on surt Casa Ignàsia que destacava tant al poble?
Casa Ignàsia neix indirectament d’un projecte d’explotació forestal a mans d’una empresa francesa anomenada Mathusier et Forest. A principis del segle XX a Bonabé es van talar més de 700.000 arbres, gairebé tots ells avets. Es volia construir un telefèric al port de Salau per transportar la fusta cap a França. Allí, a Bonabé, s’hi va instal·lar tota una colònia internacional. Hi havia gent de tot arreu: alemanys, francesos, italians… Una vegada van tenir el cable instal·lat que passava pel port de Salau, aleshores no els va funcionar amb el conseqüent litigi de la companyia del cable que no va cobrar. A resultes d’aquest error, la fusta es va quedar allí preparada per anar a enlloc i fou aleshores que van haver de menester l’electricitat construint una serradora. La fusta va anar a parar a una paperera construïda a Salau i almenys no va quedar desaprofitada. De tot plegat en queda testimoni sobretot a la part francesa amb les pilones de formigó. A la part pallaresa es va desmantellar tot, aprofitant el ferro. El vol, el què està per sobre de la terra, és a dir , l’herba era dels pagesos i veïns i el bosc es repartia de la següent manera: cada 4 arbres, tres eren pel poble i un pel compte. Els francesos van haver de comprar els drets d’explotació als ducs de Medinaccelli i també van haver de pagar als del poble per la resta de troncs. Van pagar en unces d’or i a la persona que en aquell moment era l’alcalde d’Isil, li van construir tota una casa: Casa Ignasia!. Aquesta no tenia sis pisos, però sí que destacava respecte a les altres. Era una fonda i a més tenia botiga i tot.
Permeteu-me un fragment del llibre de Ferran Blasi i Birbe (6). “La mare va demanar una plaça de mestra interina i va procurar que fos a prop de la frontera, per si es feia convenient passar a França. Li van donar la d’Isil (Gil). L’estada en a quest poble va anar acompanyada de moltes satisfaccions per la bona acollida de tothom. Ens vam allotjar a l’immoble que reunia segurament més bones condicions: Casa de l’Ignàsia on, a més dels amos – Ferran Sempau i la seva muller Elvira i els fills –hi havia també altres estadants forasters.”
A resultes de tot plegat, el poble d’Isil va tenir llum molt abans que altres pobles i, fins i tot, molt abans que Sort, la capital!
Un poble, doncs, prou important….
Casa Sastrès avui dia acull la Casa de l’ós
En aquest poble hi havia un forn comunitari. Es feien torns, es pastava un dia a la setmana; un molí fariner; una serradora que es va endur la riuada del 37, el comunidor que també havia servit de presó que va desaparèixer també l’any 37; Escola de nenes, Escola de nens, Central hidroelèctrica i sala de plens municipal…
I Casa Sastrès?
Casa Sastrès va ser comprada per l’Ajuntament i per l’alcalde Sempau de Casa Ignàsia. Després de l’aiguat del 37, quan la casa gran va desaparèixer entre les aigües del Noguera, la família de l’alcalde van anar a viure a la meitat de Casa Sastrès, que aleshores la tenien llogada a la mestra del poble. L’altre meitat va servir d’escola o estudi, de casa de lloguer, més tard de refugi o alberg i finalment de la Casa de l’Ós, iniciativa que es va dur a terme a través de l’EMD d’Isil i Alós. En aquesta casa, diuen que hi ha un túnel a on s’hi havia amagat les relíquies dels sants de l’Església de Sant Joan, en temps de la guerra civil per evitar que els sants fossin cremats a la foguera com ja ho havia estat el retaule de fusta que hi havia.
El túnel queda en la memòria d’alguns que l’havien vist i d’altres que ens agradaria descobrir-lo. La Maria de Casa Pinyana m’explica que ella sí que hi havia passat pels túnels i que n’hi havia dos, l’un anava cap a les quadres i l’altre cap a l’altre meitat de la casa. Quan li pregunto perquè, simplement em contesta que hi eren com a nexe d’unió per no passar fred per anar als corrals.
Si no fos per tota la feina de reconstrucció que s’ha fet a Casa Sastrès, ara aquest edifici històric no existiria.
Volem mostrar el nostre agraïment a tot el poble i dedicar-los aquest article, per la seva amabilitat, per la seva cortesia, pel seu tarannà alegre i per tota la informació que ens han donat. A tots us diem: gràcies i fins aviat!
Ab les falles aflamades
Devallam dels alts turons,
Nostres testes anramades
De ginestes i timons.
Al repic de la campana
Destrenam la gran sardana
Per la terra catalana
Dam al vent nostres cançons
Som l’alè de la tempesta
Som lo ritme de la festa,
Som l’olor de la ginesta
De la vetlla de Sant Joan.
Lo cant dels fallaires (fragment)
Antoni Navarro. Ponts Romànics
(1). Casa de l’Ós (Antiga Casa Sastres). Centre d’interpretació de l’ós bru dels Pirineu.
(2). El riu Noguera Pallaresa parteix el poble en dos, mantenint l’església de la Immaculada al centre. La part oest s’anomena Aragó, mentre que la contrària és Catalunya. Així és com l’anomenen els mateixos habitants del poble.
(3). Àrnica núm. 10 (1992).
(4). El 10 de juliol de 1902, es descriu dins un programa de la Festa Major d’Isil la baixada de les falles. El segon esment sobre la festa, la trobem en l’obra de Joaquim Morelló “ Les Valls d’Àneu” publicada l’any 1904. Les Falles: declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional l’any 2010.
(5). Església de la Immaculada: construcció barroca de l’any 1771. Dedicada a Sant Joan Baptista, actual església parroquial.
(6). El retorn del Temps: memòries d’un bon tros de segle” de Ferran Blasi i Birbe.
Bibliografia:
COROMINES, JOAN. “Isil” Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. ISBN 84-7256-854-7
IGLESIAS, JOSEP. El fogatge de 1553. ISBN 84-232-0189-9
ÀRNICA Nº 10 (1992)
BLASI BIRBE, FERRAN. “Memòries d’un bon tros de segle”
www.romanicobert.cat
SANCHEZ-CID, ENRIC. “Ermites i temples insòlits de Catalunya”. ISBN 84-95684-34-9
www.aneu.cat : arxiu d’imatges. Consell cultural de les Valls d’Àneu
MónNatura Pirineus 