Article publicat a la revista La Borrufa
El cucut (Cuculus canorus) és un ocell amb un dels cants més coneguts (cu-cuuú, cu-cuuú) que podem començar a escoltar als boscos i zones arbrades d’arreu del territori dels Països Catalans quan entrem a la primavera.
Ocell migrador, passa l’hivern a l’Àfrica i quan comença el bon temps migra i s’estén per bona part d’Euràsia. És un ocell bàsicament insectívor, un dels pocs que es mengen les erugues peludes de la processionària, que també s’alimenta d’aràcnids, cucs, llavors i petits vertebrats. De la mida d’un falcó petit, amb ales punxegudes, cua molt llarga i pit ratllat, els mascles són de color de plom i les femelles poden ser del mateix color o bé marrons.
El sistema de reproducció d’aquesta espècie és molt característic. Indicant l’inici de la primavera el mascle canta el seu reclam nupcial per atreure a la femella, a la que no escoltarem cantar ja que necessita ser molt silenciosa per al seu objectiu final. Un cop aparellats la femella sotmet els nius d’altres espècies a un parasitisme sense escrúpols, cerca nius amb ous i diposita un ou en cadascun dels nius que visita, després de retirar-ne un amb l’ajut del bec.
Aquesta acció pot repetir-se fins a 12-13 vegades, deixant 12-13 ous en 12-13 nius visitats. Un cop realitzada la posta la femella se n’oblida dels ous i pot començar a tornar cap a l’Àfrica juntament amb el mascle, ja que els pares adoptius, sense notar variació en el nombre d’ous i gràcies al mimetisme dels incorporats envers els originals, s’encarregaran de la incubació i de la posterior alimentació del pollet.
Després de 12 dies eclosionarà l’ou i sortirà el petit cucut que va per feina de seguida: al cap de poques hores de néixer comença a notar que tot li fa nosa i no para fins que llença daltabaix del niu tots els ous i pollets (fins i tot de vegades en presència dels pares) que l’envolten, fins quedar-se tot sol com a únic habitant d’un niu que de seguida se li farà petit. Aquest comportament és necessari ja que ell sol necessita tant menjar com tots els seus germanastres junts. Els pares adoptius alimenten amb molta cura la cria de cucut i aviat es queden petits per la mida del poll i amb prou feines donen a l’abast per atipar-lo. Pit-roigs, bitxacs, rossinyols…són els ocells parasitats, molt més petits que el petit cucut, que a més te una boca amb un cridaner color interior ataronjat que actua com a reclam visual per als pares adoptius, els quals no poden parar d’alimentar-la, sempre oberta i reclamant menjar.
Després de 4-5 setmanes d’estar ben atesos cap a finals d’agost, els joves deixen el niu i marxen cap a l’Àfrica a passar l’hivern sense que ningú els hi hagi explicat el camí o els faci de guia.
Sabíeu què?
Cada cucut es recorda dels pares adoptius que l’han atipat, i a l’hora de criar busca nius de la mateixa espècie. Els cucuts que no posen l’ou en un niu adequat no tenen descendència i això frena el costum de pondre els ous a la babalà i afavoreix els que trien un hoste ben capacitat (Jaume Sañé. Conèixer els ocells).
El zoom…
El cucut reial, cucut garser o cobatxos (Clamator glandarius) és l’altra espècie de l’avifauna ibèrica que presenta el fenomen biològic de la reproducció parasitària: pon un ou o més ous en el niu de l’hoste i a diferència del cucut, no bandeja cap ou ni pollet del niu, tot i que aquests restaran condemnats a morir de fam donada les necessitats i voracitat dels petits invasors. Més escàs que el cucut, estival d’immigració primerenca habita zones obertes de les planes de Lleida parasita nius de còrvids, principalment garses i cornelles.
MónNatura Pirineus 