Article publicat a la revista “La Borrufa”
Quan s’observa un paisatge qualsevol, ens adonem a primer cop d’ull de què està constituït per diferents formacions vegetals, que passen d’unes a altres, de forma brusca o bé gradualment a través de zones de transició més o menys amples.
En el cas de les muntanyes, si considerem la vegetació que s’hi fa des de les valls fins a dalt les carenes, els factors climàtics varien de forma progressiva, i lligats a l’altitud, produeixen una modificació regular del paisatge; és la zonació altitudinal i les bandes de vegetació que es diferencien des de la base fins al cim, els estatges de vegetació.
Els límits altitudinals entre un i altre són difícils de fixar perquè varien força d’una serralada a una altra, fins i tot dins d’una mateixa comarca, segons irregularitats orogràfiques, condicions climàtiques locals o orientació de les vessants.
L’estatge subalpí ( dels 1700 m als 2300 m) i l’estatge alpí (dels 2300 m als 3000 m) són les zones de vegetació caracteritzades per les dures condicions de l’alta muntanya.
A l’alta muntanya la temperatura baixa regularment amb l’altitud aproximadament 1 ºC cada 150 metres de desnivell, essent la temperatura hivernal més condicionant per la vida de les plantes que no pas la de l’estiu i fent que com a conseqüència del clima fred el període vegetatiu, què és l’època durant la qual són actives, s’abreugi molt, sent de un a tres mesos a l’estatge subalpí i de menys d’un mes de vegades a l’estatge alpí. Les glaçades nocturnes quan ni ho ha neu per protegir la vegetació i els grans contrastos de temperatura entre el dia i la nit, sobretot a la solana, són fets remarcables de les dures condicions que han de suportar.
L’herba blanca (Senecio leucophyllus) és un endemisme pirinenc que presenta una gran quantitat de pèls blancs que li donen un aspecte vellutat (Font: recercaenaccio.cat)
La pluviositat acostuma a ser alta a la muntanya, amb màxims a la primavera-estiu, afavorint el desenvolupament de les plantes durant la època càlida, però a l’hivern l’accés a l’aigua ve dificultat per l’estat sòlid d’aquesta i es un període de sequera per la vegetació. La humitat pot ser molt variable amb màxims a l’estatge subalpí coincidint amb els límits del bosc que coincideix amb el de les boires. El vent, sovint molt intens, afavoreix la evotranspiració de les plantes i la conseqüent pèrdua d’aigua i pot erosionar-les i descalçar-les. La radiació solar és molt intensa i rica en raigs UV i infraroigs a les zones més elevades amb una atmosfera menys densa i més neta, escalfant molt durant el dia però accentuant la pèrdua de calor durant la nit. La neu és un factor molt important, present durant bona part de l’any a l’alta muntanya, cobrint la vegetació i protegint-la de les glaçades i oscil·lacions tèrmiques, del vent, de la pèrdua d’aigua per transpiració…sent la vegetació dels vessants obacs, coberta per la neu durant més temps, la que restarà més protegida, i la dels vessants solells la més resistent als canvis de temperatura i dures condicions de l’hivern. L’enorme pes de la neu sobre la vegetació i l’efecte devastador de les allaus sobre els boscos subalpins són alguns dels efectes negatius de la neu.
La flora dels Pirineus, així com la de les grans muntanyes Alpines, presenta un seguit d’adaptacions, tant de la part vegetativa com de la reproductora, per poder sobreviure en aquestes condicions extremes. Les coníferes tenen una capçada més o menys cònica i el brancam flexible de per suportar el pes de la neu, amb fulles linears petites i coriàcies (cobertes d’una mena de cera) que eviten una excessiva pèrdua d’aigua fatal a l’hivern quan no en disposen. La majoria de plantes són perennes, per aprofitar els escassos moments favorables per poder desenvolupar-se. Algunes formen petits coixinets arrapats al terra o a la paret, o bé tenen les branques esteses a terra fet que els permet crear un microclima en el seu interior. Altres tenen tiges molt curtes o bulbs que queden enterrats sota terra durant el període desfavorable. A les tarteres i pedrusques les plantes sol en tenir grans rizomes que creixen per sota les pedres i arriben a fixar-les. Una altra adaptació és presentar abundància de pèls, que els serveix per defensar-se de les radiacions ultraviolades del sòl així com d’abrigall pel fred.
Cal destacar que si bé la majoria de plantes d’alta muntanya són força menudes, les seves flors són comparativament molt grosses, fet que atrau no només als excursionistes, sinó també als insectes pol·linitzadors.
Sabíeu què?
La flora dels Pirineus és rica i diversa, i deu rondar els 3.500 tàxons (espècies i subespècies) de flora vascular. Aquesta riquesa s’explica per la diversitat de relleus, de materials geològics i de diferències climàtiques d’aquesta serralada. Ara bé, com més rigoroses són les condicions de l’hàbitat, menys espècies hi trobem ja que poques plantes s’hi han pogut adaptar. Així, per exemple, per sobre dels 3.000 metres, als Pirineus només hi ha uns 153 tàxons, i 24 per sobre dels 3.300 metres.
El zoom…
El julivert d’isard (Xatardia scabra) és un endemisme pirinenc que viu en tarteres on pot créixer gràcies a unes arrels molt importants que van per sota les pedres.
MónNatura Pirineus 