Marta (Martes martes)
Cast: marta; aran.: gat martin; vas.: lepaori; fr.: martre des pins; ang.: pine marten
La marta o mart és un mamífer carnívor de la família dels mustèlids de la mida d’un gat domèstic comuna a la major part d’Europa i algunes zones d’Orient. El color general de la marta és el marró fosc, més clar al ventre i més fosc a les potes. Al coll presenta una taca més o menys triangular, en forma de pitet, de color crema o groc ataronjat, que s’observa més nítid fora de l’època estival i que ens permet diferenciar-la de la fagina, un altre mustèlid del que és molt semblant, però aquesta presenta la taca de la gola de color blanc i amb orelles més petites i musell més arrodonit. Te el cos allargat, el cap petit i les potes curtes però més llargues que la resta de mustèlids amb pel recobrint fins la planta dels peus que li donen una alçada d’uns 25cm, amb una longitud de cap i cos d’uns 50 cm i una llarga i espessa cua de prop de 30 cm.
Font: Arxiu MónNatura Pirineus
Els mascles poden pesar entre 1,2 i 2 kg i les femelles entre 0,9 i 1,5 kg, arribant a viure en captivitat fins els 20 anys però amb una esperança de vida en estat salvatge que difícilment supera els 10 anys.
L’àrea de distribució de l espècie s’estén per Europa, oest de Sibèria, Turquia, nord d’Irak i nord d’Iran. A la península ibèrica es troba al nord de Portugal, serres orientals de Galicia, Montes de León i Zamora, Cordillera Cantàbrica, Pirineus i Prepirineu aragonès i de Navarra. A les illes de Mallorca i Menorca a estat una espècie introduïda.
Font: Wikipedia
La marta és una espècie forestal, present en boscos eurosiberians caducifolis i de coníferes. Des del nivell del mar fins a pràcticament els 2000 m d’alçada es refugia en lo més profund del bosc, apartada del medi humà, ocupant un territori que es capaç de recórrer en una sola nit saltant de branca en branca amb agilitat i fent servir la cua per equilibrar-se o desplaçant-se a salts pel terra recolzada sobre els dits (espècie digitígrada) com a espècie semi arborícola que és. En els seu ampli territori la marta disposa de diversos refugis, majoritàriament precaris i sense condicionament com a lloc de descans o refugi durant períodes de climatologia adversa, situats en el forat d’un tronc, niu abandonat, espai entre roques…D’entre aquests el triat per a criar presentarà major protecció davant els depredadors i en una zona amb bons recursos alimentaris.
L’alimentació de la marta és variada, consumeix petits mamífers, aus, rèptils, amfibis, invertebrats, fruits i ous, essent capaç de xuclar un ou agafant-lo delicadament entre les potes anteriors després de fer-li dos orificis amb les dents demostrant l’habilitat en l’ús de les potes, però estudis recents indiquen que és un especialista facultatiu en el consum de micromamífers, doncs aquests són preferits a d’altres tipus d’aliment fins i tot en les èpoques de menor abundància.
Font: http://www.iberimage.com (Martes martes)
El zel de la marta te lloc a l’estiu, dura uns quinze dies i durant aquest període els mascles es disputen a les femelles observant-se més activitat dins els territoris. Igual que a d’altres mustèlids la implantació del blastocists és diferida, això vol dir que es produeix una pausa a la gestació després de les primeres divisions cel·lulars que pot durar fins a set mesos, i no serà fins a finals de l’hivern següent quan començarà la vertadera gestació d’unes 9 setmanes per parir les cries entre març i maig. Pot tenir de 1 a 7 cries, generalment de 2 a 4, i aquestes neixen sense pèl, amb els ulls tancats i pesant tan sol uns 30 grams. Passades 5 setmanes obriran els ulls i continuaran mamant fins les 7-8 setmanes, moment en el que començaran a sortir i jugar fora del cau. Aquestes jovenetes martes no deixaran a la mare fins que entri en zel a l’estiu següent, arribant a la maduresa sexual al voltant dels 2 anys de vida.
El marcatge olorós és la principal forma de comunicació de la marta. Aquesta diposita en el medi les femtes sobre substrats cridaners i elevats, orina i secrecions de les glàndules anals i ventrals. Les principals funcions d’aquestes marques olfactives són la defensa del territori i la comunicació entre sexes durant el període reproductor.
Les seves principals amenaces són la caça no sostenible, l’enverinament accidental i la pèrdua i fragmentació dels seus hàbitats forestals. A més, és una espècie encara perseguida per la seva pell en alguns països, tot i estar-hi, en teoria, protegida. L’impacte de les diverses activitats humanes i les campanyes de caça amb trampa converteixen a l’home en el major perill per la marta, que en realitat te pocs enemics naturals, ja que la seva habilitat per trepar als arbres li permet escapar dels possibles predadors, entre els que trobem a la guineu, el duc, l’àliga daurada, el linx boreal, etc. La incidència de la predació sobre les poblacions de marta és baixa, ja que normalment els individus capturats són majoritàriament animals vells, malalts, ferits, i també algunes cries.
La seva predilecció pels boscos de coníferes de muntanya i una activitat bàsicament crepuscular i nocturna fa que sigui una espècie molt difícil d’observar a la natura.
Com a dada curiosa, el nom de la marta en finlandès és “Nokia”, i d’aquí surt el nom d’una ciutat del mateix nom i de la coneguda marca de telefonia.
MónNatura Pirineus 