Tots coneixem la fama que sempre se li ha donat a la guineu, i és que quan un s’ha d’espavilar es treuen recursos d’allà on sigui. Ha estat i és una espècie lligada a viure a les proximitats dels pobles i ciutats aprofitant els recursos alimentaris dels humans per beneficiar-se’n i així poder omplir la seva panxa.
Guineu roja o comuna (Vulpes vulpes)
Cast.: zorro, aranès: aguinèu/vop, eusk.: azerri, anglès: red fox, francès: renard.
Rep diferents noms en català com guineu, guilla i rabosa, i és de la família del cànids, igual que els gossos, llops, coiots i xacals, però aquest és el de més petites dimensions. És astut, desconfiat i ràpid en els seus moviments.
Té el crani allargat i el morro punxegut, les orelles grans i triangulars. La cua és llarga i està densament coberta de pèl i amb la punta blanca, essent un punt de referència pels cadells a l’hora de seguir la mare durant les sortides camp a través. El seu pelatge és suau i espès, de coloració bastant variable que generalment és d’una barreja de colors entre el marró-taronja-vermellós tot i que també se la pot observar de color grisós fosc, o grogós. Les parts inferiors del cos són de color blanc i la part anterior de les potes és negra. El seu pes varia dels 3 kg. les femelles fins els 8 kg. dels mascles, la longitud del cos i el cap és de 66 a 86 cm., amb una alçada a la creu de 35 a 40 cm. i amb una cua que fa de 30,5 a 55,5 cm.
Guineu femella de MónNatura Pirineus
Les seves costums i la gran capacitat d’adaptació en el medi ha fet que actualment sigui el carnívor terrestre amb la distribució geogràfica més gran, estan representada per unes 27 espècies diferents que es troben en gairebé tots els continents, encara que la més estesa és la guineu roja o comuna (Vulpes vulpes) que habita tot Europa i Amèrica del Nord. Altres guineus més representatives són la guineu àrtica o polar (Alopex lagopus), la guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus) i la guineu grisa de les illes Santa Bàrbara (Urocyon littoralis). També es va introduir, com en el cas d’Austràlia al segle XIX. Concretament, a Espanya van ser descrites les subespècies Vulpes vulpes silaceus (Miller, 1907) i Vulpes vulpes crucigera (Bechstein, 1789), encara que els últims estudis assenyalen que a Europa no existeixen subespècies concretes, però sí que sembla evident la diferència morfològica, en quan a dimensions i pelatge, entre les guineus ibèriques meridionals i septentrionals.
Mapa de distribució de la guineu comuna
Mai desaprofita les oportunitats de caça, aplicant molta paciència i intel·ligència i moltes vegades en surt ben parat. És principalment carnívor, alimentant-se de conills, perdius, gallines, ratolins, esquirols, polls d’aus, etc. però també de fruits com mores, tapaculs, figues, cireres, i ocasionalment la veiem rondant pels abocadors de deixalles aprofitant alguna resta orgànica.
Excrement de guineu adulta
Petjades de guineu adulta
El període d’aparellament és el gener i febrer, quan els mascles es disputaran les femelles i el territori. Les femelles només tenen un període de zel que dura d’1 a 6 dies i són monògams tot i que de vegades tenen comportaments polígams. La gestació dura de 52 a 53 dies. Les parelles monògames formades durant l’hivern cooperen per criar una ventrada de 4 a 6 cadells cada any, essent la mitjana de 5. Els cadells neixen completament coberts de borra de color gris fosc i no obren els ulls fins als 8-14 dies, i a les 4 o 5 setmanes surten del cau. Amb 8 setmanes ja pesen més d’un quilo i presenten un pàl·lid color crema. El deslletament té lloc cap a la novena setmana, quan els cadells ja pesen de 2 a 2,5 kg. A les 7 o 10 setmanes abandonen per complet el cau. Amb 5 mesos pesen més de 3 kg i arriben a la maduresa sexual als 9 o 10 mesos, podent-se reproduir a la temporada de cria següent al seu naixement. Les guineus en captivitat poden viure fins als dotze anys però a la naturalesa no solen sobrepassar els cinc.
Podem observar els seus rastres al llarg de qualsevol camí que travessi un bosc, doncs és el seu lloc preferit per marcar el territori amb excrements i orina per mostrar a l’individu de fora que aquell bosc hi viu i hi caça ell. Els excrements són allargats i acabats, per un extrem, en punxa o pinzell. Les petjades són molt semblants a les de gos però amb les dimensions més petites i amb una diferència molt evident; i és que si tracem una línia unint els dits posteriors, aquesta línia creuarà els dits anteriors en el cas dels gossos i no ho farà en les guineus.
Tenen el costum de guardar-se el menjar que tenen en excés en un “rebost” que foraden al terra rascant amb les potes davanteres, dipositant-hi el menjar i tapant-lo amb la terra empenyent amb el morro. És un bon sistema d’emmagatzematge doncs queda protegit i s’evita que altres animals ho trobin, resta aïllat de mosques i insectes, i no hi toca el sol, fet que podria fer malbé la carn en poques hores.
Com a curiositat
- La guineu àrtica (Alopex lagopus), que habita Groenlàndia, té unes orelles petites i una capa densa de pèl que li permet subsistir i caçar a temperatures extremes de -50 ºC. A l’estiu, aquest pelatge blanc i llarg canvia per una capa de color grisosa de pèl més curt.
- El fennec (Fennecus zerda), és la guineu més petita del món i habita al desert del Sàhara i Aràbia, té les orelles grosses, un pèl curt de color marró clar i una funció renal totalment adaptades a les condicions físiques del desert, capaces de suportar temperatures extremes i escassetat hídrica. Les orelles li serveixen de ventilació i refrigeració de la sang.
Guineu àrtica (Alopex lagopus)
Fennec (Fennecus zerda)
MónNatura Pirineus 