Alós

Municipi: Alt Àneu

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alós, Àrreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície : 217,8 Km2

Entrada al poble d’Alós

El poble d’Alós dóna la benvinguda al visitant curiós que s’hi ha deixat caure potser sense saber que més enllà del poble d’Isil, seguint l’estreta carretera que enfila juganera entre revolts, encara queda un últim poble encaixonat dins la vall; un poble on encara s’hi respira l’aire del passat. Alós, d’origen medieval, s’esmenta a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell com una de les parròquies de la Vall d’Àneu. En aquesta època es diu que hi havia dos pobles: Alós Jussà que pertanyia al comte Artau II i Alós Sobirà dels comtes del Pallars Jussà. Del primer, avui dia en l’oblit, no en queda res més que quatre pedres del convent de Santa Eulàlia.

Joan Coromines, l’acull dins de l’Onomasticon cataloniae com “una població de l’Alt Pallars, situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 3km al NE d’Isil i coneguda administrativament com Alós d’Isil, Alós d’Àneu o Alós de Gil. La raó, segons MADOZ – (entendido comunmente por Alos de Esterri de Aneo para distingirle de otros Alos del particular de Balaguer). La necessitat de la denominació d’Alós d’Isil enfront Alòs de Balaguer només es justifica si pensem que els qui varen fer els primers nomenclàtors, eren gent poc atenta a la pronunciació dels noms de lloc. Però ningú nascut a la Vall d’Àneu pronuncia mai Alós amb –o- oberta i a la terra de Meià mai oírem Alòs pronunciat amb-o- tancada. La base –AL està emparentada amb el basc Alha (pasto).”

Alós et veu a venir quan perplex mires a dreta i a esquerra, preguntant-te per on s’entra al poble. Quan arribes, però, notes a l’instant la sacsejada del boom urbanístic d’uns anys enrere, que fins i tot, arribà a les portes d’aquest poble “l’últim dels quatre pobles que animen la part baixa de la vall d’Isil” (1).

Església de Sant Lliser

Si deixes a banda aquests apartaments, el poble et rep finalment amb la presència de l’església de St. Llíser, de factura barroca però que encara conserva alguns elements originals d’obra romànica de la fi del s. XII i inici del XIII; la més visible la portada, situada a la façana sud amb relleus esculpits a banda i banda, amb arquivoltes suportades per columnes i envoltades per un guardapols. Els motius florals i rostres humans als capitells de les columnes semblen una rèplica d’altres esglésies dels pobles dels voltants. Al tombant de l’església, l’any 1989 s’hi descobrí una necrópolis arrel d’uns problemes d’humitat que afectaven un dels murs de la part oest de l’església. Malgrat no se’n veu cap mostra, la necròpolis sembla que fou utilitzada del s. XI al s. XVIII

Casa Borbó

Davant l’església, la plaça major fa parar sobtadament al viatger, just davant les façanes de Casa Borbó i de casa la Dida, que sinó fos per les noves construccions que et queden a l’esquena, diries que els anys no han passat pel poble. Casa Borbó, és l’exemple real d’una història que conta amb més de 1000 anys! El seu propietari, en Sisco de casa La Dida es cuida prou de deixar-hi roba estesa al balcó desmanegat de fusta, perquè sinó més d’un ja hi hauria entrat a fer el xafarder! Des d’aquí, val la pena seure una estona i gaudir dels detalls que envolten la casa i amb una mica de sort, en Sisco apareix amb el seu bastó i et dóna conversa.

– Quantes cases diríeu que hi ha? – Comença a remenar els dits, l’un darrera l’altre, comptant. –“des de l’església fins al cap del poble per aquella banda (nord), en conto 16, i des d’aquí fins a l’altre banda (sud), no ho sé cap… lo menos hi ha 40 cases en tot lo poble! “

I és que el poble sembla que es divideixi en dues zones ben diferenciades, una a cada banda de l’església parroquial, unides per un únic carrer, el carrer major, antigament el camí ral.

Actualment, de cases n’hi ha una cinquantena, moltes d’elles antics pallers i quadres restaurats. En època d’estiueig a en Sisco li sembla que totes les cases són habitades i, fins i tot n’hi ha quatre o cinc amb nouvinguts, mentre que la resta són de familiars del poble.

Avui però, el poble es veu desèrtic i buit i és que els seus sis habitants tenen feina a fer després d’un hivern feixuc perquè “ si l’hivern é llarg, no es pot cap fer ré!”

Antiga Casa d’El Tort

Com la casa El Tort d’Alós en queden ben poques en tot el Pallars. Els seus enormes llosats sobresurten de la resta de cases. Casa el Tort, avuis’imposa d’una manera aclaparadora sobre la resta. El Tort, de la família Arnalot, era conegut arreu i tal com conta Pep Coll “ per la banda de ponent la seva ombra s’allargava fins a la vall de Benasc (poc més enllà de la vall de Castanesa), mentre que Andorra i la Cerdanya es marcaven els límits pel cantó de llevant.” (2)

Diuen que el Tort tenia tantes propietats escampades arreu del país que podia anar i tornar a peu de Lleida dormint cada dia a una de les seves cases i que la seva ramada trigava un dia sencer a travessar una població. De com va fer tanta fortuna se’n conten moltes llegendes, des de que posseïa el misteriós i diabòlic canut dels minairons que s’havia trobat un dia sota les runes del convent de Santa Eulàlia al desaparegut Alós Jussà, fins a que es va quedar el tresor del convent de Gerri de la Sal, quan els frares van voler fugir cap a França i els va oferir d’acompanyar-los amb cavalleries fins al port de Salau amb totes les seves riqueses, enganyant-los després tornant sol amb totes les possessions del convent i deixant els frares amb un pam de nas, això sí, ben lluny de les mans de l’enemic.

Les llegendes del Tort i la nissaga dels Arnalot formen part del patrimoni mític de la comarca i confirmen una realitat històrica en què no se sap on comença la realitat i on acaba la llegenda tramesa de generacions en generacions fins que algú ha decidit treure’n l’entrellat (3).

Detall balconada Casa d’El Tort

Després d’èpoques esplendoroses, al començament de la dècada de 1940, la immensa riquesa del Tort d’Alós va començar a minvar fins que es va fondre del tot i la casa d’Alós va canviar d’amos i de nom. Avui però, manté l’essència d’aquells temps i l’aire d’un gran casal que havia capitanejat tots els mercats ramaders durant 200 anys, conegut d’un cap a l’altre del Pirineu.

Fora del nucli del poble i a vista d’ocell podríem situar Alós en un petit replà rodejat de muntanyes; al nord, resguardant el camí cap a Montgarri i la Vall d’Aran, s’alcen els pics Bassibé i els Mulats, flanquejant a l’est la serra de Pilàs a redós del Mont-roig i a l’oest just a sobre del poble la muntanya de Campaus, el Pic de Moredo i el Pic de Qüenca altiven molt més el petit poble.

El país veí (França), li queda a una passa i se n’explica una història curiosa: en temps de sequera, un veí d’Alós se’n va anar a França, tan a prop que la tenia, a omplir aigua en un càntir d’una font miraculosa que diuen que hi havia al costat de la frontera. L’omplia d’amagat perquè quan tornava a passar la frontera, ja a Catalunya, vessava l’aigua del càntir a Alós. Quan això feia, aconseguia que plogués a Alós però per contra, pedregava a França per una provada correspondència atmosfèrica i els francesos acusaven els d’Alós com a culpables de les pedregades i dedicaven tota la seva atenció a evitar que s’acostessin més a omplir el càntir. (4)

De bona aigua a Alòs no en falta, a la plaça major hi ha la font de sant Llíser, però per en Sisco, la font bona és la de l’Abella del Tort.

Detalls amb fusta

Deixant el poble en direcció a la Borda de Perosa i als boscos de Bonabé, apareix la serradora, vora la carretera i al marge dret del Noguera, un indret ben pensat per aprofitar la força de l’aigua per serrar els troncs dels arbres ja preparats (rolls) per transformar-los en taulers, bigues o taulons, per després tenir-los ben a l’abast per a la construcció, entre altres usos. Malgrat que al 1953 es va cremar, avui està totalment reconstruïda i es pot visitar .

El poble, però, no acaba aquí. Més enllà i escampades arreu, hi ha tot de bordes, testimonis d’una economia fonamentada en l’activitat agrícola i ramadera. Les bordes tenien doble funció: guardar l’herba dallada a l’estiu i el bestiar a l’hivern i, per la ubicació on se solien trobar, segurament també havien servit d’aixopluc a més d’una família en temps de guerra.

Ens enduem el record d’un poble mig ancorat al passat però viu en el present, un poble que amaga racons amb fusta treballada, històries d’ostentoses fortunes i misteris sense resoldre.

Deixem Alós per encaminar-nos cap a Isil.

 

 

(1). com descrivia JosepM. Espinàs en el seu llibre Viatge al Pirineu de Lleida. ISBN 9788429802573

(2). Muntanyes Maleïdes. Pep Coll. ISBN 9788492549115

(3). Recomanem L’Últim Hereu. David Gràcia. ISBN 9788497797856

(4). A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. Josep Maria Espinàs. ISBN 8488791798

Avui recomanem: “Foc al faro! La festa de les falles al Pirineu”

Recomanar una pel·lícula, un àlbum de música, un plat, un llibre…. no és feina fàcil. Hi ha tantes coses que recomanaria que és difícil triar però, en aquest cas, immediatament em ve al cap “Foc faro! La festa de les falles al Pirineu”.  És un llibre de Sergi Ricart i Xavi Farré dedicat a la tradició de les falles de Sant Joan que es celebra a diverses poblacions del Pirineu central. Per als que no coneixen aquesta antiga tradició, primer de tot, sí, “falles”, però res a veure amb les falles de València.

“Foc al faro. La festa de les falles al Pirineu” de Sergi Ricart i Xavi Farré.

Quan un comença a fullejar-lo de seguida es queda atrapat observant les fotografies. Unes fotografies que recullen exactament la màgia d’aquesta nit. Però el que podríem destacar d’aquest llibre no són només les seves espectaculars fotografies, sinó la seva combinació de textos, dibuixos i imatges que ens mostren d’una forma amena el conjunt de la tradició. Aquesta festa és molt més que la baixada de les falles, l’encesa de la foguera a la plaça, o  la posterior festa amb música i ball. Això és només la posada en escena de molts dies de feina. En realitat la festa comença uns dies abans, amb la construcció de Falles i Faros. Cada poble i cada regió te les seves particularitats, però davant d’aquesta varietat, el foc i la gent en són els elements principals que no hi poden faltar.

Elaboració de les Falles. Font: Sergi Ricart

Els capítols, també aborden la qüestió actual de la festa de les Falles, la distribució geogràfica, les diferents formes de cremar-les, el seu origen i transformació, etc.

La festa de les falles és l’única festa de les terres de Ponent declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1991. Tot i ser una festa que està guanyant molta popularitat hi ha poques publicacions que en facin un recull exhaustiu. Per als que ja coneixen les falles us recomano la lectura d’aquest llibre, de ben segur que us sorprendrà i, per als que encara no les coneixien, rés millor que participar de la festa de les falles. Només així un pot entendre com aquesta celebració està tant arrelada en aquest territori i ha perdurat durant tants anys.

Encesa de les falles. Font: http://www.dansaneu.wordpress.com

Les últimes glaceres als Pirineus: Indicadors al canvi climàtic

Article de MónNatura Pirineus publicat a la revista “La Borrufa” del mes de maig.

Les glaceres són un tret distintiu de l’alta muntanya, són elements que li confereixen un encant especial per a excursionistes, naturalistes i científics, i els Pirineus, no en són una excepció. D’ençà de la fi de la darrera glaciació, però, ara fa 18.000 anys, les glaceres pirinenques, amb llengües de gel que arribaren fins els 40 km de longitud, es refugien actualment als circs més alts de la serralada. Són l’últim reducte d’aquelles grans llengües de gel que cobrien el nostre Pirineu Català, convertint-se en autèntiques peces de museu de la nostra historia geològica.

Panoràmica de la glacera de la Maladeta, 1857 (Autor: A. Civiale)

 

Panoràmica de la glacera de la Maladeta,2012 (Autor: Dani Mora)

Aquestes masses de gel es troben ja en retrocés des de la Petita Edat de Gel (a mitjans del S.XIX), però és degut al canvi climàtic, manifestat entre altres aspectes per un escalfament global i una reducció de les precipitacions en forma de neu, el responsable d’un marcat retrocés d’aquestes glaceres durant les dues últimes dècades.

En només un quart de segle (de 1982 al 2008) les glaceres del Pirineu van perdre el 53% de la seva superfície, però també han experimentat una reducció del seu gruix.

En el cas de la glacera de la Maladeta, des del 1991, quan es va començar a fer mesures de seguiment, s’ha observat una pèrdua d’espessor de més de 12 m. Tot i així, les

glaceres més importants dels Pirineus encara mantenen gruixos gens menyspreables pròxims als 30m.

Aquest retrocés és un fenòmen generalitzat a tota la serralada. Glaceres que presentaven fa 30 anys moviments i esquerdes típics de la seva dinàmica, han quedat reduïts a simples plaques de gel sense dinàmica ni moviment, coneguts com a congestes, el pas previ a la seva extinció.

En l’actualitat als Pirineus hi ha un total de 65 aparells (glaceres i congestes), distribuïts entre els Pirineus centrals de França i Osca. Tots ells situats per sobre dels 3000m, en regions orientades a cara nord, ombrívoles i poc exposades al sol. És per això que encara sobreviuen, però fins quan? D’acord amb la tendència actual de les condicions climàtiques, es preveu que l’extinció d’aquests aparells glacials serà progressiva fins a la seva completa desaparició, no arribant a superar la dècada de 2040. Serà llavors quan aquelles espectaculars fotografies captades per excursionistes i naturalistes del segle passat passaran a ser una estampa per al record.

Sabíeu què?

Als Alps, on les glaceres són un important atractiu turístic han instal·lat unes fundes cobrint algunes glaceres entre maig i setembre, i que fins al moment ha donat bons resultats. La finalitat principal d’aquestes mesures és protegir el turisme glacial i els esports de neu. No obstant això, aquest mètode no és econòmicament viable per protegir el planeta de forma global.

El zoom…

El retrocés del gel està provocant un canvi en l’aspecte dels nostres Pirineus. Un d’ells podrà ser l’aparició de nous llacs en aquells punts on el glaç va excavar el terreny o els indrets on les morrenes de les geleres actuen com a presa i actuaran com a murs de contenció de l’aigua procedent del desglaç.

L’hort remeier

Arribats a la primavera han passat estols de grues cap al nord, ja fa dies que es veuen papallones, els roquerols ja han fet niu i les flors comencen a treure el nas. Els horts ja estan plantats i sembrats i la gent està pendent que cap gelada d’última hora els els malmeti.

L’autosuficiència era la base de la manera de viure en aquestes valls fins als anys 50. Les cases tenien gallines, conills, tosinos, etc. per a l’autoconsum però, iquan tenien un mal de panxa o queixal, com s’ho feien?

Les dones de la casa, sobretot les padrines, tenien un coneixement absolut del seu entorn i sabien totes les propietats medicinals de les plantes. Curiosament, als horts no només hi havia pastanagues, trumfes, cols o enciams, sinó que també destinaven una petita part a cultivar-hi algunes plantes remeieres com el timonet o el saüc. Podríem dir que era la farmaciola de la casa. D’altres plantes calia anar-les a buscar en llocs concrets, com per exemple l’àrnica, la genciana, el te de roca, i es solien collir en una època molt determinada com era el solstici d’estiu.

De tot aquest coneixement de vegades se n’havia fet un ofici, el de trementinaire, sobretot a la zona de la vall de la Vansa i Tuixent durant els segles XIX i XX. Es dedicaven, com deien elles “a anar pel món” desplaçant-se per vendre trementina (resina de l’avet) i herbes remeieres.

L’etnobotànica és la ciència que estudia els usos tradicionals de les plantes: culinaris, tintorials, medicinals, etc. Estudia la relació entre el món vegetal i l’home, recull un saber que es transmetia a les cases, majoritàriament a través de la dona al llarg de milers de generacions i és a mitjans del segle XX quan es deixa de transmetre per diferents factors.

A grans trets podem catalogar els usos de les plantes com a:

• Aromàtiques: són aquelles que els seus principis actius estan formats per essències sovint de caràcter oliós. Tota planta aromàtica és medicinal, però no totes les medicinals són aromàtiques.
• Medicinals: són aquelles que fabriquen principis actius.
• Culinàries: són plantes amb principis actius i que acostumen a ser aromàtiques. S’utilitzen a la cuina.
• Officinalis: la planta catalogada com tal és la que està recollida en el món de la farmacopea.
• Apícoles: són les que tenen interès per les abelles, que xuclen la seva corol·la (on està el nèctar) i produeixen la mel. Aquest tipus de plantes no han de ser necessàriament aromàtiques, encara que sovint ho són.

Altres elements a tenir en compte són els principis actius i immediats:

• Principi immediat: no tenen cap efecte curatiu ni desequilibrador de l’organisme que l’ingereix. El seu interès és nutritiu.
• Principi actiu: són aquelles substàncies produïdes per algunes plantes i que tenen un efecte directe, curatiu i equilibrador.

A MónNatura Pirineus, des de l’any passat, hem creat un hort remeier amb la intenció de donar a conèixer aquesta saviesa popular a través d’activitats i posar en pràctica aquests coneixements amb tallers.

Us donarem alguna idea per fer ús d’aquestes plantes:

• Higiene i estètica: sabons, pasta de dents, cremes facials, olis essencials, perfums, olis de massatge, desodorant, sals de bany.
• Objectes decoratius: espelmes.
• Medicinal: coixinets d’herbes, oli per pell irritada, ungüent pels blaus i cops, ungüent per les picades d’insecte, xarop pels gasos, xarop pel mal de coll.
• Culinari: caramels aromàtics, sal, oli i vinagre aromatitzats, ratafia.

I acabem amb un seguit de dites de la nostra parla i cultura popular que reflecteixen l’ús d’aquestes plantes en el quotidià:

“Perfums d’espígol i flor de saüc tornen la salut”

“El fonoll i la ruda fan la vista aguda”

“L’esperit de romaní, el dolor prest fa fugir”

“S’ha mort?… i tenia sàlvia a l’hort?”

“Per la gola farigola”

“L’orenga tots els mals trenca”

“L’esperit de romaní, el dolor fa fugir”

“Al matí una ceba, al migdia una poma, i al vespre un all, i envia el metge al carall”

“Si et fa mal el païdor, farigola és el millor”

“Aire, sol, all i llimona, poca feina al metge dóna”