Son

MUNICIPI ALT ÀNEU:

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alòs, Àrreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície : 217,8 Km2

Sense ni tant sols ésser vist en temps de descobertes literàries (1), el poble de Son, perdut el nom original de Son del Pi (“perquè mai no s’ha dit i probablement fou un afegit inventat per algun administrador a Catalunya”), s’alça sobre la vall d’Esterri, en un altiplà situat a l’esquerre del riu de Son, exhibint-se entre la vall de la Noguera Pallaresa i la de la Bonaigua a una altitud de 1390 m.

El topònim Son segons Joan Coromines en l‘Onomasticon Catalanoiae, “li ve d’arrel pre-romana, l’ibero-basca Ison, i sembla que té relació amb altres poblacions com Isavarre, Isil, Isàvena, etc. molt semblant a Isún poble del p.jud.de Jaca”. Perduda la lletra I- de l’ibèric com en altres poblacions: Ilerda (Lleida), la –N s’ha conservat en aquest nom per la fonètica pre-catalana de la toponímia del Pallars Superior. Un parlar que, segons Núria Garcia Quera, és el resultat de transformacions de l’èuscar que a finals de l’any 1000 encara es parlava en alguns llogarets. El poble de Son, però, i en boca de Coromines “ No hi ha inconvenient a admetre que ve del basc Isun (multa). Vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d’aquestes terres les penyores per transgressions, en les pastures. S’endevina que el de Son seria el terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbari que cobreix el seu terreny, d’altitud considerable, d’un natural tendència a violar-los les terres, d’ací la recurrent multa o isun, esgrimida per la gent de Son i els seus homònims”. En la documentació antiga s’hi troba també la forma Sonne (Sol) (s.XI), d’orígen incert, tot i que en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell ja figura com a “Anabiensis […] cumeius parrochias […] sive Sonne” (839) .

Son conserva també altres vestigis de la Catalunya romànica amb un testimoni alt i esvelt: el campanar llombard de l’església de Sancti Iusti (Sant Just i Pastor) emmarcat dins un conjunt monumental del segle XI que no deixa indiferent al visitant. Als seus peus, l’església originària d’una sola nau, avui modificada pel pas dels temps, el seu absis a llevant, el cementiri i la majestuosa Torre del Rellotge, antic Comunidor i probablement Torre de guaita, conformen un recinte emmurallat a recer d’aquelles batalles entre nobles medievals que es disputaven el territori. Avui són sentinelles, guardians d’un tresor que no té preu: el retaule original d’estil gòtic tardà del segle XV que presideix l’altar de l’església.

A cent metres del recinte, uns 82 focs (cases) i, actualment, 10/12 habitants. La població davalla enfront els pobres serveis de la zona que obliguen a buscar vivendes en zones més baixes i de fàcil comunicació. Queda també desemparada, per manca d’infants, la gran escola del poble, avui convertida en local social. Les runes de Santa Maria de Bellero i l’església de Sant Pere de l’Abadia, totalment en desús i abandonada, són mostra in situ de tràfec de vida d’uns altres temps, quan el poble comptava amb més de 400 habitants (1860).

Just al costat del riu el molí fariner, avui dia totalment restaurat, ens conta amb la seva presència històries de la vida del  poble fa més de 50 anys quan els sacs de gra, traginats per les mules, arribaven a lloc per a ser molguts per les moles de pedra empeses per la força de l’aigua. I no gaire enllà del molí, a la sortida del poble, el safareig construït el 1957-58 com a lavadero público per l’Ajuntament, testimoni mut de mil i una xafarderies.

Un poble important i poderós en època medieval; un poble atractiu i polit al segle XXI, ple d’històries que encara conten els padrins del poble a qui les vulgui escoltar.

I avui queden les mateixes 82 cases, la majoria segones residències i només 6 d’elles habitades tot l’any.

Les estacions de l’any embolcallen el paisatge deixant rastres diferents sobre les muntanyes que s’alcen ufanoses per sobre de les planes de Son. El Pinetó, el Roca Blanca i el Tèsol s’emmirallen sobre la Vall d’Espot i són un magnífic mirador del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Des del Pic de Quartíules, la vista fa un gir de 360º per abraçar part de la gegant serralada de la mítica nimfa Pirene des del Ventolau fins al Pui de la Bonaigua.

D’entre totes les muntanyes, una de sola pertany només a Son, aquella que no es veu i que la custodia la vall veïna: Sendrosa!. Pep Coll explica la història en més d’un dels seus llibres (2): “ conten que fa anys i panys en una casa de Son, van acollir una vella sense sostre que anava de poble en poble demanant una família que la volgués acollir. Sembla que la dona venia d’un poble veí, entre Son i Sorpe , anomenat (Ar)rose (3), que s’havia empestat per una estranya malaltia i tots els seus habitants menys la vella havien mort. La padrina era propietària de tota una muntanya, i en morir, la va deixar en herència a poble de Son que tant bé l’havia tractat. Aleshores, els pastors de Son, en pic arribava l’estiu, portaven el bestiar a péixer a la muntanya. La muntanya es troba situada entre la vall de ruda i la Ribera d’Aiguamòg, en terres araneses i aquests es van oposar i van voler reclamar-la per a ells a la justícia i no van parar fins aconseguir un tribunal que dictaminés la propietat legal de la muntanya. Conten que el jutge, una vegada escoltat les raons d’ambdós parts, va dictaminar sentència: “Mentre lo món sia món, Sendrosa sirà de Son”.

Baixant dels cims, podem observar com la vegetació arrela en diferents estatges segons l’altitud en què es troba. Així podem trobar boscos de pi negre a més alçada que donen pas als boscos de pi roig i bedollar amb algun avet entremig, vegetació típica d’alta muntanya.  A l’arribar als prats de dall, s’obre una petita vall resultat d’una antiga gelera, anomenada les Planes de Son, on el bestiar dels pobles dels voltants hi pasturen durant gairebé tot l’any, acompanyats moltes vegades, d’altres bèsties de peülles salvatges com les daines, els senglars o els cabirols. Quan arriba l’època de tancar-se en corrals, les eugues i els poltres baixen pel camí ramader, “lo carrer” pels habitants de Son, fins arribar als estables. Per damunt del poble i baixant de les Planes, es poden veure encara, a la vessant soleia, el testimoni d’uns temps més benignes en què la població dedicava part del seu conreu als cereals i a la vinya. Avui en queden només les despulles de les balconades, encara ben arrelades amb murs de pedra seca, que donen fe del treball de l’home a la natura.

I des de Son, els pobles veïns es troben a un tir de pedra pels transports de la nostra època i per les bones comunicacions, però en altres temps, camins de ferradura unien els pobles per on, sense altra màquina que la pròpia, unes espardenyes i acompanyats d’una bona mula, els homes i les dones traginaven amunt i avall. Aquests camins, alguns d’ells recuperats, fan les delícies dels excursionistes.

Però nosaltres ens quedem a MónNatura Pirineus, a recer de la muntanya del Tèsol, preparant el proper poble a visitar: Alós d’Isil

____________________________________________________________________

(1)    Sembla que ni en Camilo José Cela ni en Josep Maria Espinàs fan esment en la seva obra literària del poble de Son. Viatge al Pirineu de Lleida i

(2)    Viatge al Pirineu Fantàstic; guia dels Indrets Mític i llegendaris del Pallars Sobirà; Viatge al Pirineu fantàstic; Coll, Pep

(3)    Coromines esmenta el poble desaparegut  en la seva obra Onomasticon Catalanoiae. Volum IV com: (Ar)Rose i explica que la muntanya podria ser del poble de Son i el de (ar)Rose ja que Senrosa esdevé Son + (Ar) rose/ Sonrose, dissim. en Sendrosa.