El voltor barbut: El trencalòs

El trencalòs és una espècie que torna a estar present a les nostres muntanyes, de vol majestuós i bonics colors i que sempre veiem rondant els cims més alts i cingleres. El seu nom científic Gypaetus barbatus fa al·lusió al seu aspecte corporal (del grec “Gyps”: voltor  i “aetos”: àguila i del llatí “barbatus”) degut a la barba que sobresurt sota del seu bec.

TRENCALÒS (Gypaetus barbatus)

cast.: quebrantahuesos, aranès.: cap-arròi, eusk.: ugatz, anglès.: bearded vulture o lammergeier, francès: gypaète.

Fa uns 70 anys aproximadament, el trencalòs va patir una forta regressió de la seva població a Europa i pròxim Orient. A Europa va desaparèixer dels Alps (1935), Carpats (1940), Balcans (2000), Sicília (1940) i Sardenya (1975), quedant escassos nuclis de població aïllats a Còrsega, Creta i Grècia, on a meitats dels anys 90 s’estimava una població de 8, 13 i 10 parelles respectivament, segons FCQ (Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos).

Distribució mundial del trencalòs (Gypaetus barbatus). Font: FCQ

A Espanya desapareix de tots els sistemes muntanyosos que ocupava: Sistema Central, Sistema Ibèric, Serralada Cantàbrica, Muntanyes de Toledo, Serra Morena i Serres Bètiques, quedant un reduït nucli aïllat en els Pirineus. Poc a poc s’ha anat recuperant i a Catalunya, l’any 1995, s’estimava, una població pirinenca de 68 parelles, de les que 38 ocupaven territori aragonès. Al 1997 es van localitzar 77 parelles, 58 a la vesant espanyola: 6 a Navarra, 15 a Catalunya i 37 a Aragó. La població augmenta lentament però paulatinament i també hi ha hagut un augment real de població ocupant territoris que abans estaven buits.

Actualment, la població de Catalunya l’any 2013, està en 35 parelles repartides per la part nord, anant des de les muntanyes d’Olot i Ripollès fins a la Vall d’Aran, passant per Cadí Moixeró, Andorra i Boumort, segons dades del DARP (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi natural). Aquesta població està creixent, ocupant territoris nous i formant-se més parelles, però la productivitat està baixant i, és en aquest punt, on els programes de seguiment tenen sentit, fent tasques de recerca per tal d’esbrinar-ne els motius.

El trencalòs es caracteritza per la seva grandària, 2’30-2’50 metres d’envergadura i 6-6’5 Kg. de pes. Té un ulls rodejats d’un anell escleròtic de color vermell, que el ressalta més quan l’individu es mostra més agressiu o nerviós. Des dels ulls s’estén un antifaç negre fins a la base del bec, on apareixen unes filoplomes (barbes). A la part superior del cap té unes plomes negres que formen un capirot. La cua té forma de cunya o rombe i els tarsos estan coberts de plomes. Passa per diferents tipus de plomatge en funció de l’edat (jove, subadult i adult). Tenen el mateix color per ambdós sexes, en el cas dels adults de color taronja degut a la costum que tenen de tenyir el seu plomatge amb fang ferruginós.

Canvis de plomatge en funció de l’edat de l’individu. Font: Fundación para la conservación del quebrantahuesos (FCQ)

A Catalunya hi ha les 4 espècies de voltors: el voltor comú (Gyps fulvus), el votor negre (Aegypius monachus), el trencalòs (Gypaetus brabatus) i l’aufrany (Nephron percnopterus) i totes elles estan dins el grup d’aus necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. El trencalòs és un au carronyaire especialitzada en l’alimentació de restes d’ossos tot i que també s’alimenta de carn. La seva àmplia comissura bucal i la possessió de gran quantitat de cèl·lules secretores d’àcid faciliten la digestió dels ossos. Els ungulats salvatges (isard, cérvol, daina, cabirol i senglar) i bestiar domèstic (ovelles i cabres) són les principals fonts d’aliment pel trencalòs en els Pirineus. Durant la cria del poll, les restes d’ungulats domèstics i salvatges poden suposar el 67% dels aports alimentaris. El seu territori per buscar el menjar i fer el niu va de 100 a 300 km².

El seu nom comú “Trencalòs” prové de la particular tècnica que utilitza per ingerir els aliments. Aquesta tècnica consisteix en trencar els ossos grans, que no es pot empassar, per fraccionar-los en trossos de dimensions adequades per ingerir-los i són llançats des de l’aire en zones rocoses que anomenem “trencadors”.

Es distingeixen dues subespècies; G. b. barbatus és la més extesa i es troba a les principals serralades d’Euro-Àsia i el Nord d’Àfrica (Atles, Pirineus, illes de Còrsega i Creta, Àsia Menor, Orient Mig, Caucas, Iran, Hindú Kush, Tian Shan, Altai, Meseta de Pamir, Karakorum, Kuen Lun e Himalaya), i G. b. meridionales, que es reparteix per algunes muntanyes del Sud i Est d’Àfrica, principalment a Etiòpia (serralada de Abisinia) i Sud-àfrica (serralada de Drackensberg), així com en alguns enclavaments muntanyosos aïllats de Kenia i Tanzania.

El principal caràcter diferenciador d’ambdues subespècies és l’absència de plomes negres en la regió auricular de G. b. meridionalis. Actualment tan sols es coneixen adequadament les poblacions de la UE: Pirineos, Alps, Còrsega i Creta i Sud-Àfrica.

Poll de trencalòs recent nascut. Font: FCQ

Les àrees de nidificació són defensades territorialment d’altres exemplars, registrant-se un interval de distàncies entre nius ocupats que oscil·la entre un mínim de 3 km. i un màxim de 28 km. Presenta un dilatat cicle reproductor, dividit en varies etapes:

–          Pre-posta (setembre – novembre): realitza activitats relacionades amb la construcció del niu, defensa territorial i activitat sexual. El material aportat als nius sol ser llana i branques. Es solen aparellar a partir dels 7 anys, que és quan arriben a la maduresa sexual, i la unitat reproductora (ur) pot estar composta per dos o tres adults, en aquest últim cas, en general són dos mascles i una femella (trios poliàndrics).

–          Incubació (desembre-febrer-març): la posta pot ser d’un o dos ous, amb un interval de 6 dies. Tan incuba el mascle com la femella i el temps d’incubació és de 53 dies.

–          Criança (març – agost): En el cas de que neixin dos polls, s’han observat comportaments d’agressivitat del primer poll nascut cap al segon, impedint-li alimentar-se i finalment mort per inanició.

–          Emancipació dels polls (juliol-agost): l’edat mitja amb la que el poll abandona el niu és de 120 dies, i a partir d’aquí haurà d’esperar a arribar a la maduresa sexual per establir una unitat reproductora i un territori.

Actualment, a Espanya, es considera una espècie en “perill d’extinció” i durant els últims anys ha estat objecte de plans de conservació en diferents països europeus. Els principals factors que afecten negativament a la conservació de l’espècie són la mortalitat no natural (intoxicacions i cablejat elèctric), la pèrdua de l’hàbitat, la reducció de recursos alimentaris i els fracassos en la reproducció degut a molèsties humanes (batudes de caça, activitats esportives, etc.) i factors toxicològics i patològics.

Adult de trencalòs. Font: Antoni Margalida.

Des del desembre del 2011, MónNatura Pirineus col·labora amb un projecte de la Unió Europea anomenat EEP (European Endangered species Programme) juntament amb membres de la FCV (Vulture Conservation Foundation) en què l’objectiu principal és la reproducció en captivitat de l’espècie per tal de tenir una descendència i que aquesta sigui alliberada a la natura. A través d’aquests programes de reintroducció, s’afavoreix a que l’estat de la població de l’espècie augmenti en número d’individus i així torni a estar present en tots els territoris on fa anys hi havia estat. Un cop aquestes poblacions de trencalòs arribin a l’equilibri, o sigui, un número d’individus suficient com per poder-se mantenir ells mateixos de forma natural, aquests programes de cria en captivitat desapareixeran. D’altra banda, MónNatura Pirineus, té un PAS (Punt d’Alimentació Suplementari) on s’hi fan aportacions d’aliment setmanals per tal d’afavorir i facilitar a que aquesta espècie trobi menjar, sense mai crear una dependència.

Esperem que amb tots aquests esforços puguem veure aquesta espècie tan fascinant volant a la natura més sovint, senyal de què la població torna a estar com era abans.

El cel nocturn d’abril

Constel·lacions

A l’abril cada gota val per mil. Esperem que la dita ens aporti bones pluges de dia que afavoreixin els cels rasos per la nit. Abril és un mes de transició en el que podem encara veure, durant les primeres hores de la nit, les constel·lacions de l’hivern com Orió, Taure, Bessons i en la matinada comencen a aparèixer les constel·lacions estiuenques com el Cigne, la Lira, l’Àguila, Entre aquestes apareixen, les constel·lacions primaverals típiques com, la Verge, protagonista per l’ubicació del planeta Mart que més endavant us esmentarem de forma rellevant.

Simulació del cel del 15 d’abril a les 22.00h

El Sol
Ja entrats en l’horari d’estiu +2h del Temps Astronòmic, els cels es començaran a enfosquir més tard.

• 5 d’Abril:   Sortida de Sol:  5.29h Posta: 18.21h
• 15 d’Abril: Sortida de Sol: 5.13h Posta: 18.32h
• 25 d’Abril: Sortida de Sol: 4.58h Posta: 18.43h

Dimarts dia 29 a les 06.03 hi haurà un eclipsi anular de Sol no visible des de la península.

La Lluna

El dia 15 d’aquest mes es produirà un eclipsi total de lluna el qual des de Catalunya es farà quasi bé inapreciable.

• Quart creixent el dia 7 a les 8:32 a Bessons
• La Lluna plena el dia 15 a les 07:45 a Verge
• El Quart minvant el dia 22 a les 07:53 a Capricorn
• La Lluna nova el dia 29 a les 06:17 a Aries

*Tots els horaris són en T.A; cal afegir dues hores

Fenòmens astronòmics

Del 15 al 28 d’Abril podrem observar el fenomen de pluja d’estels dels Lírids radiant situat entre Lira i Hèrcules; amb el seu màxim previst per la nit del 22 al 23 amb 15 meteors per hora.

Planetes observables

• Mercuri aquest mes no serà visible.
• Venus serà visible a la matinada situat en la posició Est- Sud-est. Brilla amb una magnitud de -4.2.
• Mart serà el planeta del mes. Observable tota la nit a la constel·lació de la Verge i es trobarà en oposició la nit del 8 al 9 amb la màxima lluïssor de l’any (magnitud -1.4)
• Continuarem gaudint del gegant de la nit Júpiter; ubicat als bessons amb una magnitud de -2.2.
• Podrem començar a gaudir de Saturn a la mitja nit, situat a la constel·lació de la balança.

Objectes visibles del cel profund

Us adjuntem una taula amb els objectes recomanats per observar al llarg d’aquest mes.

Cliqueu damunt la taula per consultar-la i fer-la gran

* Aquests objectes són visibles sense dificultat amb prismàtics 10×50.
¹ Els astres situats prop del zenit poden ser difícils d’enfocar amb el telescopi.
² M66 forma, juntament amb M65 i NGC 3628, l’anomenat Triplet de Leo.
³ NGC 3521 es veu millor a finals d’abril.

Sabíeu què ?

El 8 d’abril del 2014 a las 20:57 h UTC es produirà el màxim apropament del planeta Mart a la Terra (92 milions de km). Aquest fenòmen es produeix a conseqüència de què Mart disposa d’una òrbita més el·líptica i triga el doble de temps que la Terra en donar un tomb sencer al Sol. És per això que cada dos anys aproximadament aquests planetes s’apropen. A ull nu el veurem com un petit punt rogenc  situat  ala constel·lació de la Verge proper a l’estrella Spica.

Fins el mes que ve i bons cels!

Son

MUNICIPI ALT ÀNEU:

Població: 416 (2013)

Nuclis de població: Alòs, Àrreu (deshabitat), Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu

Ajuntament: València d’Àneu

Superfície : 217,8 Km2

Sense ni tant sols ésser vist en temps de descobertes literàries (1), el poble de Son, perdut el nom original de Son del Pi (“perquè mai no s’ha dit i probablement fou un afegit inventat per algun administrador a Catalunya”), s’alça sobre la vall d’Esterri, en un altiplà situat a l’esquerre del riu de Son, exhibint-se entre la vall de la Noguera Pallaresa i la de la Bonaigua a una altitud de 1390 m.

El topònim Son segons Joan Coromines en l‘Onomasticon Catalanoiae, “li ve d’arrel pre-romana, l’ibero-basca Ison, i sembla que té relació amb altres poblacions com Isavarre, Isil, Isàvena, etc. molt semblant a Isún poble del p.jud.de Jaca”. Perduda la lletra I- de l’ibèric com en altres poblacions: Ilerda (Lleida), la –N s’ha conservat en aquest nom per la fonètica pre-catalana de la toponímia del Pallars Superior. Un parlar que, segons Núria Garcia Quera, és el resultat de transformacions de l’èuscar que a finals de l’any 1000 encara es parlava en alguns llogarets. El poble de Son, però, i en boca de Coromines “ No hi ha inconvenient a admetre que ve del basc Isun (multa). Vist el gran paper que fan, en la vida pastoral d’aquestes terres les penyores per transgressions, en les pastures. S’endevina que el de Son seria el terme que els pobles veïns envejaven pel bon herbari que cobreix el seu terreny, d’altitud considerable, d’un natural tendència a violar-los les terres, d’ací la recurrent multa o isun, esgrimida per la gent de Son i els seus homònims”. En la documentació antiga s’hi troba també la forma Sonne (Sol) (s.XI), d’orígen incert, tot i que en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell ja figura com a “Anabiensis […] cumeius parrochias […] sive Sonne” (839) .

Son conserva també altres vestigis de la Catalunya romànica amb un testimoni alt i esvelt: el campanar llombard de l’església de Sancti Iusti (Sant Just i Pastor) emmarcat dins un conjunt monumental del segle XI que no deixa indiferent al visitant. Als seus peus, l’església originària d’una sola nau, avui modificada pel pas dels temps, el seu absis a llevant, el cementiri i la majestuosa Torre del Rellotge, antic Comunidor i probablement Torre de guaita, conformen un recinte emmurallat a recer d’aquelles batalles entre nobles medievals que es disputaven el territori. Avui són sentinelles, guardians d’un tresor que no té preu: el retaule original d’estil gòtic tardà del segle XV que presideix l’altar de l’església.

A cent metres del recinte, uns 82 focs (cases) i, actualment, 10/12 habitants. La població davalla enfront els pobres serveis de la zona que obliguen a buscar vivendes en zones més baixes i de fàcil comunicació. Queda també desemparada, per manca d’infants, la gran escola del poble, avui convertida en local social. Les runes de Santa Maria de Bellero i l’església de Sant Pere de l’Abadia, totalment en desús i abandonada, són mostra in situ de tràfec de vida d’uns altres temps, quan el poble comptava amb més de 400 habitants (1860).

Just al costat del riu el molí fariner, avui dia totalment restaurat, ens conta amb la seva presència històries de la vida del  poble fa més de 50 anys quan els sacs de gra, traginats per les mules, arribaven a lloc per a ser molguts per les moles de pedra empeses per la força de l’aigua. I no gaire enllà del molí, a la sortida del poble, el safareig construït el 1957-58 com a lavadero público per l’Ajuntament, testimoni mut de mil i una xafarderies.

Un poble important i poderós en època medieval; un poble atractiu i polit al segle XXI, ple d’històries que encara conten els padrins del poble a qui les vulgui escoltar.

I avui queden les mateixes 82 cases, la majoria segones residències i només 6 d’elles habitades tot l’any.

Les estacions de l’any embolcallen el paisatge deixant rastres diferents sobre les muntanyes que s’alcen ufanoses per sobre de les planes de Son. El Pinetó, el Roca Blanca i el Tèsol s’emmirallen sobre la Vall d’Espot i són un magnífic mirador del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Des del Pic de Quartíules, la vista fa un gir de 360º per abraçar part de la gegant serralada de la mítica nimfa Pirene des del Ventolau fins al Pui de la Bonaigua.

D’entre totes les muntanyes, una de sola pertany només a Son, aquella que no es veu i que la custodia la vall veïna: Sendrosa!. Pep Coll explica la història en més d’un dels seus llibres (2): “ conten que fa anys i panys en una casa de Son, van acollir una vella sense sostre que anava de poble en poble demanant una família que la volgués acollir. Sembla que la dona venia d’un poble veí, entre Son i Sorpe , anomenat (Ar)rose (3), que s’havia empestat per una estranya malaltia i tots els seus habitants menys la vella havien mort. La padrina era propietària de tota una muntanya, i en morir, la va deixar en herència a poble de Son que tant bé l’havia tractat. Aleshores, els pastors de Son, en pic arribava l’estiu, portaven el bestiar a péixer a la muntanya. La muntanya es troba situada entre la vall de ruda i la Ribera d’Aiguamòg, en terres araneses i aquests es van oposar i van voler reclamar-la per a ells a la justícia i no van parar fins aconseguir un tribunal que dictaminés la propietat legal de la muntanya. Conten que el jutge, una vegada escoltat les raons d’ambdós parts, va dictaminar sentència: “Mentre lo món sia món, Sendrosa sirà de Son”.

Baixant dels cims, podem observar com la vegetació arrela en diferents estatges segons l’altitud en què es troba. Així podem trobar boscos de pi negre a més alçada que donen pas als boscos de pi roig i bedollar amb algun avet entremig, vegetació típica d’alta muntanya.  A l’arribar als prats de dall, s’obre una petita vall resultat d’una antiga gelera, anomenada les Planes de Son, on el bestiar dels pobles dels voltants hi pasturen durant gairebé tot l’any, acompanyats moltes vegades, d’altres bèsties de peülles salvatges com les daines, els senglars o els cabirols. Quan arriba l’època de tancar-se en corrals, les eugues i els poltres baixen pel camí ramader, “lo carrer” pels habitants de Son, fins arribar als estables. Per damunt del poble i baixant de les Planes, es poden veure encara, a la vessant soleia, el testimoni d’uns temps més benignes en què la població dedicava part del seu conreu als cereals i a la vinya. Avui en queden només les despulles de les balconades, encara ben arrelades amb murs de pedra seca, que donen fe del treball de l’home a la natura.

I des de Son, els pobles veïns es troben a un tir de pedra pels transports de la nostra època i per les bones comunicacions, però en altres temps, camins de ferradura unien els pobles per on, sense altra màquina que la pròpia, unes espardenyes i acompanyats d’una bona mula, els homes i les dones traginaven amunt i avall. Aquests camins, alguns d’ells recuperats, fan les delícies dels excursionistes.

Però nosaltres ens quedem a MónNatura Pirineus, a recer de la muntanya del Tèsol, preparant el proper poble a visitar: Alós d’Isil

____________________________________________________________________

(1)    Sembla que ni en Camilo José Cela ni en Josep Maria Espinàs fan esment en la seva obra literària del poble de Son. Viatge al Pirineu de Lleida i

(2)    Viatge al Pirineu Fantàstic; guia dels Indrets Mític i llegendaris del Pallars Sobirà; Viatge al Pirineu fantàstic; Coll, Pep

(3)    Coromines esmenta el poble desaparegut  en la seva obra Onomasticon Catalanoiae. Volum IV com: (Ar)Rose i explica que la muntanya podria ser del poble de Son i el de (ar)Rose ja que Senrosa esdevé Son + (Ar) rose/ Sonrose, dissim. en Sendrosa.

El Vesc, la planta de la bona sort

Article a càrrec de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista La Borrufa del mes de març.

“Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc”

Potser us sorprendrà amics lectors, que en ple mes de març adrecem un article a un ésser viu que hom relaciona amb el Nadal. Qui no ha regalat alguna vegada un ramell de vesc en dates nadalenques per lliurar la bona sort? I és que aquesta, és una espècie singular i curiosa amb un cicle biològic que inicia la seva floració incipient entrada de la primavera.

Font: blocs.xtec.cat

El Vesc (Viscum album) és una planta semiparàsita (és a dir, un paràsit que no viu exclusivament de l’hoste, ja que pot desenvolupar la fotosíntesi) de la família de les lorantàcies que creix damunt les branques d’alguns arbres i endinsa les seves arrels (haustoris) per captar els nutrients.

Forma mates de tiges curtes i articulades, enforquillades, donant una forma esfèrica a l’arbre parasitat. Les fulles són fràgils de color verd pàl·lid, oposades, dures i presentes de 3 a 7 nervis poc marcats.

Les seves flors són petites i dioiques (és a dir, que les flors femenines i les masculines viuen separades en diferents peus, cosa que fa que hi hagi vescs “mascles” i vescs “femelles”).

Talment inspirats en Vivaldi i les quatre estacions, anem a entendre aquest cicle de la flor al fruit:

A la primavera les flors femenines desprenen una substància que atrau els insectes, els quals de ben segur portaran algun gra de pol·len que hauran obtingut de les flors masculines i aquí comença el cicle. La flor mica en mica esdevindrà fruit. A l’estiu aquest fruit començarà a tenir una forma ovalada, a la tardor aquest fruit verd ja prendrà una forma esfèrica i entrat l’hivern, amb les primeres gelades, trobarem les clàssiques baies esfèriques de 6 a 9 mm de diàmetre, carnoses i de color blanquinós. Un fruit que aleshores començarà a germinar tancant de nou el cicle.

Sabíeu què?

El vesc és una planta molt tòxica però que amb dosis baixes, a nivell farmacològic és emprat per regular la tensió arterial, problemes menstruals, diürètics i s’utilitza en homeopatia vers les malalties com l’arteriosclerosi.

El zoom…

El seu científic “viscum” té un origen incert, però es creu que pot derivar d’un nom indoeuropeu relacionat amb “força”. Se li atribueix, com a moltes plantes, la bona sort. Tradicionalment, el Celtes la consideraven una planta sagrada que havia de ser dallada amb una falç d’or pel druida i possiblement aquesta relació amb el color daurat tingui un sentit metafòric amb la coloració que pren una vegada seca.