L’elegància i grandesa d’aquesta espècie transmet un respecte i una admiració que fa que puguem passar hores i hores observant-lo. Actualment no el trobem present a les nostres muntanyes Pirinenques, però no fa massa temps, uns 150 anys aproximadament, sí que hi era present i s’anomenava gatillop, doncs la seva semblança i grandària recordava una barreja entre un gat i un llop.
Era conegut als pobles de muntanya com un dels tres grans depredadors juntament amb el llop i l’ós, i sempre s’havia relacionat, també, amb llegendes i cultura popular. Totes tres espècies van ser eliminades del territori degut a la gran competència que hi havia amb la ramaderia extensiva, un dels pocs recursos de supervivència d’aquells temps.
Linx nòrdic (Lynx lynx)
Cast.: lince boreal o euroasiático, aranès: gatilop, eusk.: ipar-katamotz, ang.: lynx, fr.: lynx.
També conegut amb altres noms com llop cerver o llop cerval, fent referència a un animal al que se li tenia una por aterradora o excessiva. També és relaciona el nom cerval, que prové de cervo (o cérvol), per la capacitat de caçar d’aquests animals.
És de la família dels felins i és el més gran del gènere Lynx. Trobem moltes espècies de linx distribuïdes per tot el món i, concretament la del linx nòrdic, també té altres subespècies segons la regió que habita. La classificació exacta de les subespècies encara és objecte de debat, però basant-se en recents interpretacions, la llista inclou les següents subespècies:
- Lynx lynx lynx, a Escandinàvia, Europa Oriental, l’oest de Sibèria.
- Lynx lynx carpathicus, als Carpats i Europa Central.
- Lynx lynx martinoi, als Balcans.
- Lynx lynx dinniki, al Caucas.
- Lynx lynx wardi, al massís de l’Altai.
- Lynx lynx wrangeli, a l’est de Sibèria.
- Lynx lynx isabellinus, a l’Àsia Central.
- Lynx lynx kozlovi, al centre de Siberia.
- Lynx lynx stroganovi, a la Província de l’Amur.
- Lynx lynx sardiniae, a l’illa de Sardenya.
Mapa de distribució
La mida del seu cos va dels 80 als 129 centímetres i l’alçada a les espatlles té uns 70 centímetres. La cua fa entre 15 i 25 centímetres de longitud. Els mascles pesen generalment entre 18 i 30 quilograms, mentre que les femelles tenen un pes mitjà de 17,6 quilograms. Té unes potes poderoses i llargues per poder-se desplaçar sobre la neu i uns grans peus palmats i peluts que actuen com a raquetes de neu. També té una cua curta amb una punta de color negre, uns flocs de cabell negre sobre les orelles, conegut amb el nom de pinzell, i un collaret o barba de pèl llarg de color gris i negre.
El linx nòrdic mascle adult del centre de fauna de MónNatura Pirineus
Durant l’estiu, el linx nòrdic té un pelatge relativament prim de color vermellós o marró, que tendeix a ser més brillant en els individus que viuen més al sud. A l’hivern aquest és substituït per un pelatge més gruixut de pèl sedós que varia entre el gris plata i el marró grisenc. Les parts inferiors, inclosos el coll i la barbeta, són de color blanc durant tot l’any. El pelatge es troba gairebé sempre esquitxat de taques negres. Alguns individus també tenen ratlles de color marró fosc al front i a l’esquena.
És un gran carnívor amb una dieta basada de mamífers i aus, caçant llebres, conills, rosegadors, tetraònids, senglars, isards, guineus, cabirols i rens. De vegades també es pot alimentar de carronya quan en troba. L’adult necessita consumir entre 1,1 i 2 quilograms per dia, fet que fa que pugui trigar diversos dies en consumir algunes de les seves preses més grans. El fet de tenir la cua curta va lligat amb l’estratègia de caça que utilitzen, ja que ho fan amagant-se de les preses i atacar-les per sorpresa. D’això se’n diu caçar a l’aguait o espera, sempre utilitzant les seves grans aptituds auditives i visuals. Principalment és nocturn, però també pot caçar de dia, tot i que prefereix estar amagat en densa vegetació durant les hores de llum. A l’hora de detectar una presa per caçar, sobretot fa servir els sentits de l’oïda i la vista. De tots és coneguda la seva gran capacitat de visió que té; de fet, hi ha una dita popular que parla d’ella quan algú té la vista molt aguda, “té vista de linx”.
Petjada de linx nòrdic sobre la neu
Són solitaris i el seu territori és molt gran, oscil·lant de 20 a 450 km2 depenent de l’orografia i disponibilitat de preses. Els mascles tendeixen a tenir un territori més gran que les femelles, i tan sols en una nit, pot viatjar fins a 20 quilòmetres. Tota la seva àrea de territori és marcada amb marques aromàtiques com orina i excrements, i també amb rascades fetes amb les ungles als troncs dels arbres de llocs prominents que limiten el seu territori; tot això per indicar la seva presència als altres individus.
L’època de zel comença al gener i s’allarga fins l’abril. Durant aquest període la femella només sol entrar una vegada en zel entre 4 i 7 dies, tot i que si es perd la primera ventrada, sol entrar en zel una segona vegada. Les femelles prenyades construeixen caus aïllats, sovint protegits per branques o arrels d’arbres, que poden ser folrats amb plomes, pèl de cérvol, i herba seca per proporcionar un llit a les cries. El període de gestació té una durada entre 67 i 74 dies, després del qual la femella dóna a llum entre 1 i 4 cadells. Quan neixen, les cries pesen entre 240 i 430 grams, són cegues i estan desvalgudes, i tenen un pelatge llis de color marró grisenc que adquireix la coloració d’adult al voltant de les onze setmanes d’edat. Obren els ulls després del desè o dotzè dia i comencen a prendre aliments sòlids entre la sisena i setena setmana, quan comencen a sortir del cau malgrat que no són totalment deslletats fins al cinquè o sisè mes. Abandonen el cau als dos o tres mesos després del naixement, tot i que romanen amb la mare fins la següent temporada de reproducció, als voltants dels 10 mesos d’edat. Assoleix la maduresa sexual als dos o tres anys i pot viure fins a 21 anys en captivitat.
Fa temps, el linx nòrdic fou comú a tota Europa però a mitjans del segle XIX, s’havia extingit a la majoria de països de l’Europa Central i Occidental. Recentment s’han produït amb èxit intents de reintroduir l’espècie als boscos d’Alemanya i Països Baixos.
Les poblacions més grans estimades a Europa actualment són:
- Romania: És el país on es troba la major part de la població ubicat als Carpats, amb un nombre d’individus que excedeixen els 2.000 i que podria ser la més gran d’Europa.
- Balcans: El linx balcànic es troba a Montenegro, Sèrbia, Macedònia, Kosovo, Albània i possiblement Grècia. El linx balcànic està considerat un símbol nacional de Macedònia. La població actual s’estima en un centenar d’individus. El seu declivi és conseqüència de la caça furtiva.
- Noruega: El linx nòrdic gaudeix de poblacions estables arreu del país, amb l’excepció dels comtats del sud-oest, on se’ls pot trobat esporàdicament. L’objectiu nacional de criar 65 linx es va assolir el 2007, amb entre 69 i 74 individus registrats. La població estimada és d’entre 409 i 439 individus.
- Suècia: El 2006 s’estimà que hi havia una població formada per uns 1.400 individus. Se’n permet la caça controlada per les agències governamentals.
Pel que fa a Catalunya, fins a temps recents es distribuïa pels Pirineus, Prepirineu, Serralada Transversal i fins i tot a la Plana de l’Empordà, sud de Catalunya i nord del País Valencià. La davallada es deuria produir a començament del segle XX. Juli Soler i Santaló a La Vall d’Aran (1906) explica que el gatilop (amb aranès) és gairebé extint al territori aranès. Hi ha individus caçats fins als anys 30 del segle XX al Cadí i al Canigó. Hi ha constància també de rastres força fidedignes fins als anys vuitanta del segle XX, especialment als Pirineus Orientals. Entre els anys 1985 i 1989 dos estudis van recopilar més de 100 informacions referides a la possible supervivència del linx al Pirineu català i aragonès, de les quals 41 feien referència potencialment a la seva presència. Un altre estudi, en aquest cas a la serra del Cadí, Solsonès, Ripollès i Cerdanya, va detectar dos rastres de linx a la neu. Hi ha possibles dades de començament de segle XXI al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l’Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes, i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre el linx nòrdic.
Esperem que en un futur els nostres territoris puguin tornar a estar ocupats per aquest magnífic depredador.
MónNatura Pirineus 