El cel nocturn de gener

Per molts, aquestes seran les nits més fredes de l’any però també són les més llargues i amb cels més nets. Es poden aprofitar un bon nombre d’hores al vespre per contemplar, tot just sobre la boira o des d’un glaçat paisatge de muntanya, les espectaculars constel·lacions d’hivern, farcides de cúmuls i nebuloses.

Finalment no hem tingut cometa de Nadal, doncs ISON es va desintegrar en el seu pas pel periheli, però el cel nocturn d’aquest gener ens sorprendrà amb alguns dels protagonistes del nostre Sistema Solar.

Constel·lacions

Les constel·lacions més destacades del cel d’hivern, amb estels brillants i coneguts i un gran nombre d’astres de cel profund, es troben ben altes en les primeres hores de la nit.

Les constel·lacions circumpolars de Cassiopea, la Girafa i el Linx es troben en la zona més alta del cel, i també l’Ossa Major comença a ser visible novament. A l’oest, durant les primeres hores s’amaguen el Cigne i el Pegàs, mentre que Andròmeda encara és visible durant gran part de la nit. A la zona del sud, i tot pujant amunt fins al zenit, hi trobem estels com Sirius, el més brillant del cel, Betelgeuse i Rigel envoltant els tres estels del cinturó d’Orió, Aldebaran a Taure, i Capella a l’Auriga, un grapat d’estels fàcilment reconeixibles. Si seguim cap a l’est, trobem els bessons Castor i Pollux, i més tard el Lleó i la Verge.

Cel del 15 de gener a les 22.00 hores

La Lluna

Comencem l’any 2014 amb Lluna nova, i aquesta passarà per fase creixent el dia 8 de gener i serà plena el 16. Les nits més adequades per a l’observació d’un cel fosc, per tant, seran a principis i finals de mes.

Planetes observables

Júpiter, el planeta gegant del Sistema Solar, s’observa durant tota la nit. De fet, es trobarà en oposició el dia 5 de gener. És interessant seguir nit a nit, amb un petit telescopi o uns bons binocles, la posició de les llunes de Galileu, els seus quatre satèl·lits principals.

Fins a la 1h de la matinada no surt el proper planeta brillant, Mart, i a les 4h, Saturn.

Destacat del cel profund

Aquest mes centrarem la nostra atenció en alguns cúmuls estel·lars interessants, alguns d’ells ben visibles amb uns binocles d’astrònom, altres observables en tota la seva esplendor amb un telescopi. Els cúmuls són grups de desenes o centenars d’estels formats a partir d’un mateix núvol de gas i pols. Són relativament joves, i els trobem encara molt junts, per la qual cosa destaquen sobre el fons quan els observem al cel fosc.

A l’est de la constel·lació d’Orió hi trobem la de l’Unicorn, amb estels poc destacats però amb un bon nombre de cúmuls. A la banda nord, per exemple, hi ha el cúmul NGC2264 envoltat de la nebulosa del Con, que apareix espectacular a les fotografies, així com el cúmul NGC224 i la nebulosa Rosseta, enorme, que l’envolta.

Al sud d’aquesta constel·lació hi ha la de Canis Majoris, el gos gran, amb la brillant estrella Sirius, just a l’oest es troba el cúmul M41, que s’observa fàcilment amb binocles des d’un cel fosc. Un dels cúmuls més sorprenents del cel de l’hivern, però, el trobem al sud-est d’aquesta constel·lació, amb NGC2362. Necessitarem almenys un petit telescopi per poder veure els centenars d’estels que envolten Tau Canis Majoris.

La nebulosa del Cap de Cavall, visible a la constel·lació d’Orió, fotografiada des de l’observatori de MónNatura Pirineus (font: celdenit.com)

Sabies que…

Els cúmuls contenen estels de tot un rang de masses diferents, que poden anar des d’una desena part fins més de deu vegades la del Sol, tots ells nascuts en una mateixa època i situats en un mateix indret de l’espai. Els cúmuls, per tant, son una bona eina pels astrofísics per tal de poder comparar els diferents tipus d’estels i conèixer com n’evoluciona cada tipus, així com aprendre a conèixer la seva edat, lluminositat i distancia.

Més enllà d’una egagròpila

Què és una egagròpila?

Les rapinyaires diürnes i nocturnes presenten un règim alimentari basat en insectes i petits vertebrats com els micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes…). De normal ingereixen la presa sencera i els sucs gàstrics d’aquestes solen digerir les parts toves, però no material com: ossos, dents, pèl, plomes… Aquests materials no digerits van formant una massa arrodonida dins l’estómac que finalment acaba per ser regurgitat. És el que coneixem amb el nom d’egagròpila.

Per regla general les egagròpiles de les rapinyaires diürnes són molt més digerides que les de les nocturnes, ja que tenen uns enzims més actius a l’estómac.

Les egagròpiles dels rapinyaires nocturns, són sovint d’un to grisós i sempre contenen els ossos ben conservats, cosa que ens permet obtenir més informació sobre el que ha menjat (micromamífers, ocells, rèptils, amfibis…). Suposa un element important per a l’estudi de les aus que les generen ja que permeten conèixer tant les seves ràtios de caça com l’alimentació que segueixen, així com estimar la composició relativa de les poblacions dels micromamífers que habiten en les seves zones de caça. L’anàlisi d’aquestes es considera una tècnica indirecte per a esbrinar l’estat de les poblacions d’aquests petits mamífers.

Les seves mides varien molt en funció de cada espècie, i solen mesurar de pocs centímetres fins a 10 cm en el cas de rapinyaires grans com el duc.

Egagròpila d’òliba (Tyto alba). Font: Hèctor Galera

Egagròpila de duc (Bubo bubo). Font: Hèctor Galera

Altres ocells com els còrvids, també fan egagròpiles, que ens aquest cas són generalment el·líptiques o ovals i contenen molta matèria vegetal i quitina d’insectes.

Aberellol (Merops apiaster) regurgitant. Font: Hèctor Galera

On podem localitzar-les?

Per a localitzar les egagròpiles és molt  important conèixer els hàbitats i costums de les diferents espècies. Normalment els rapinyaires nocturns solen dipositar-les als nius o en els reposadors que poden estar ubicats en diversos llocs com (penya-segats, al mig del bosc, dins d’edificis deshabitats com algunes masies, campanars…).

Fent un breu resum de les espècies més comunes i els seus costums podem dir que:

• El duc (Bubo bubo) acostuma a criar en llocs bastant inaccessibles com penya-segats, això fa que sigui bastant difícil localitzar i recollir les egagròpiles.
• Els mussol banyut (Asio otus) va lligat essencialment a hàbitats boscans i sol criar a dalt dels arbres, això fa que les egagròpiles es troben als peus dels arbres on nidifica.
• El gamarús (Strix aluco) sol habitar als boscos i, com el mussol banyut, cria a sobre els arbres.  Si ens allunyem de l’època de nidificació és força difícil trobar acumulaments d’egagròpiles, ja que utilitza diferents arbres per passar-hi el dia.
• L’òliba (Tyto alba) és l’espècie més utilitzada en estudis de micromamífers. És abundant al nostre territori i el seu  règim alimentari inclou pràcticament totes les espècies d’insectívors i rosegadors que hi són presents.  Cria en llocs accessibles (masies, campanars, cases deshabitades, golfes) i al ser sedentària fa que n’acumuli moltes al llarg dels anys.

Anàlisi d’una egagròpila

Amb material senzill i unes claus dicotòmiques es pot analitzar el contingut d’una egagròpila i estudiar l’alimentació del rapinyaire i indirectament els micromamífers de la seva zona de cacera. A MónNatura Pirineus arriben egagròpiles d’òliba (Tyto alba) procedents de col·laboradors particulars, agents rurals i recollides pels propis treballadors de zones com la Noguera o el Maresme així com d’un gamarús (Strix aluco) que freqüenta una borda del municipi de Soriguera al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Les diferents escoles, instituts i famílies que realitzen el taller Més enllà d’una egagròpila col·laboren en la obtenció de dades importants per a l’estudi d’aquestes rapinyaires i de les seves preses a les diferents localitzacions.

Procediment

Treballant per parelles o individualment dipositem la egagròpila en una placa de petri i amb les mans i l’ajut d’una llanceta i unes pinces anem disgregant el seu contingut. Potser calgui tirar una mica d’aigua i netejar amb un pinzell les diferent peces òssies que anem trobant i que dipositarem sobre un paper absorbent per a la seva posterior classificació. Ens interessen sobretot els cranis i mandíbules per al recompte i identificació de les preses ingerides.

Disecció d’egagròpiles a MónNatura Pirineus. Font: Hèctor Galera

Restes òssies trobades dins una egagròpila (Font: Hèctor Galera

Crani d’ocell (Font: Hèctor Galera)

Identificació i comptatge

Podem trobar restes d’ocells, fins i tot cranis sencers fàcils de reconèixer, de sauris (sargantanes o llangardaixos), d’amfibis, d’insectes (potes senceres de saltamartins o llagostes…) i restes de micromamífers.

D’aquests últims bàsicament podrem diferenciar entre dos tipus:

–          Insectívors.  Generalment hi serà representada la família dels sorícids (musaranyes).

–          Rosegadors. Dins d’aquest grup diferenciarem entre la família dels múrids (ratolins) i la família dels arvicòlids (talpons).

Per diferenciar uns dels altres hem de seguir la següent clau dicotòmica:

1. Mirar si la mandíbula té o no diastema. El diastema és una separació entre les dents incisives i les molars i pre-molars.

–          Si té diastema ………………………………………….. ROSEGADOR (2)

–          Si no té diastema ……………………………………… INSECTIVOR (musaranya)

2. Mirar si les molars i pre-molars tenen forma arrodonida i podem diferenciar més o menys les diferents dents (RATOLÍ) o tenen forma de serreta i costa diferenciar unitats de dents (TALPÓ).

Dents de talpó (Font: Hèctor Galera)

Diastema (mandíbula de talpó). Font: Hèctor Galera

Mandíbula de musaranya (Font: Hèctor Galera)

Mandíbula de sauri (Font: Hèctor Galera)

Amb l’ajuda de claus dicotòmiques més complertes amb dibuixos de les peces dentals i utilitzant lupes binoculars per veure els detalls podem arribar a identificar l’espècie de micromamífer que estem analitzant ja que existeixen diferents espècies de musaranyes, de ratolins i de talpons i també poden aparèixer individus d’altres famílies com la rata cellarda (Eliomys quercinus).

Amb una càmera Motic podem fer fotografies com les que podeu observar a l’article  de les troballes més interessants o dels dubtes que puguin sortir per tal de consultar amb experts.

Presa de dades

És important anotar totes les dades correctament per tal de disposar d’informació valuosa per analitzar posteriorment i poder compartir amb alguns dels col·laboradors que aporten egagròpiles per a l’estudi i coneixement de les espècies de micromamífers de la seva zona i dels hàbits d’alimentació de les òlibes en aquell lloc. La realització d’aquests tallers durant tot l’any ens permet recopilar una bona quantitat de material i de dades per analitzar.

Aquest és un exemple dels resultats d’un taller de dissecció d’egagròpiles:

	Grup   d’estudi
	1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	11	12	Total	%
Ratolins			6	4			1	1	2		3	1	18	37,5
Talpons		2			3		1	2	1	1		1	11	22,9167
Musaranyes				1						4			5	10,4167
Rata cellarda													0	0
Aus	1					2						1	4	8,33333
Insectes		1						2					3	6,25
Sauris	2											5	7	14,5833
Altres													0	0
Preses/egagròpila	3	3	6	5	3	2	2	5	3	5	3	8	48	100

Talpó roig (Myodes glareolus). Font: Hèctor Galera

Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Font: Wiquipèdia

Musaranya comuna (Croccidura russula). Font: Wiquipèdia

Rata cellarda (Elomys quercinus). Font: Wiquipèdia

Atenció: abelles treballant!

Article a càrrec de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista La Borrufa del mes de desembre.

Quan arriba l’estiu, podem veure el bestiar a la muntanya. Els animals pasturen lliurement i no se’ls estabula de nou fins que no ve l’hivern. Parlem de vaques, d’ovelles, de cabres i… d’abelles!

L’apicultura és una disciplina ramadera on intervenen tres elements íntimament relacionats: les abelles, les plantes amb flors i els apicultors. El protagonista indiscutible és l’abella que, gràcies al seu esforç, treball i generositat, fa possible la fructificació d’un gran nombre de plantes presents en els nostres cultius i ecosistemes silvestres, així com l’obtenció dels productes apícoles.

Els abellaires o apicultors són els ramaders i els què tenen cura d’aquests animalons que, si bé són ben petits, mereixen una atenció especial tant sanitària com de prudència, ja que la picada de més d’una abella ens pot dur directament a l’hospital.

Des de temps immemorables l’abella se l’ha tingut en gran estima ja que proporciona mel i altres productes amb unes excel·lents propietats. L’interès dels humans per la mel i altres productes apícoles devia ser molt gran ja que en civilitzacions com l’egípcia, l’abella formava part de la vida de les divinitats i fins i tot s’emprava en el procés de momificació.

El seu ús antisèptic  donava encara més interès en els productes i els apicultors estaven molt ben pagats. Podríem dir que els primers transhumants van ser els egípcis que col·locaven els ruscs als vaixells que viatjaven pel Nil a la recerca de plantes amb flors.

Font: Cristina Cereza

Les arrels de l’apicultura són tan ancestrals com les de la ramaderia en sí, considerant l’apicultura una activitat ramadera, bàsicament lligada a la transhumància per tal de què hi hagi un aprofitament més gran de les diferents floracions silvestres i conreades. Té una importància fonamental per al desenvolupament rural, l’equilibri ecològic i constitueix la base per a la conservació i la diversitat de les plantes que depenen de la pol·linització.

Per tant, la transhumància té doble finalitat:

➢    Buscar les zones en què la floració és òptima per tal d’afavorir la producció de mel durant tot l’any i que no es quedin sense aliment a l’hivern.

➢     Pol·linitzar zones mono florals (taronger) a través de les abelles perquè afavoreixi la pol·linització per manca d’insectes.

Les mels obtingudes d’un mateix rusc depenen de la ubicació d’aquest, podent ser mono floral o de mil flors, segons la floració del lloc. Així, per exemple, la mel obtinguda de prats alpins, és de mil flors degut a una biodiversitat vegetal i la mel obtinguda d’una plantació de tarongers serà òbviament mono floral.

El bon trasllat de les abelles és a  la nit, ja que cap al tard es reuneixen al rusc i és la manera de recuperar-les totes tancant la tresquera (porta). El trasllat de l’abellar (conjunt de ruscos) es recomana fer-lo en un vehicle obert per tal de què les abelles no passin massa calor i no s’ofeguin. Alhora, cal prendre precaucions en el trasllat ja que és una càrrega perillosa (penseu que en un sol rusc – conjunt format per un eixam, el recipient que el conté i els elements propis necessaris per a què sobrevisqui -, hi podria haver fins a 50.000 abelles!). Es recomana que el faci el mateix abellaire o propietari que no pas terceres persones que no entenguin d’abelles.

Una vegada al lloc escollit, s’hauran de deixar les arnes ben col·locades i preveure una base contra la humitat, s’hauran d’orientar a sud, tal i com elles farien, i s’han d’obrir les tresqueres immediatament per tal de què les abelles es puguin orientar i puguin començar a treballar com cada dia. Les abelles exploradores necessitaran un temps per orientar-se i aleshores aniran a buscar flors, investigant el terreny. Una vegada localitzades les flors, tornaran al rusc per informar a les altres abelles mitjançant una dansa d’on es troba el menjar, a quina distància i de quina qualitat és.

I així, amb aquesta activitat, aconseguirem que el procés d’elaboració de la mel no afluixi i ajudarem a què les abelles puguin alimentar les seves cries portant pol·len al rusc, evitant l’aturada de la posta de la reina per falta d’entrada d’aliment.

Quan l’estiu s’acaba és hora de canviar de nou i tornar a l’assentament d’hivern on, amb una mica de sort, començaràn a florir les plantes més tardanes com l’heura (Hedera hèlix), la sajolida (Satureja montana) o la olivarda (Dittrichia viscosa) en zones del Pallars Jussà, per exemple.

Sabíeu què?

A part dels insecticides sistemàtics en els camps de cultius, hi ha un enemic natural de les abelles que és un altre insecte de l’ordre també dels Himenòpters, anomenada Vespa Velutina, originària del sud-est asiàtic que va penetrar a Europa el 2004 a través de França i recentment s’ha vist la presència a la comarca de la Garrotxa. Aquesta vespa és dues vegades més gran que una abella i és una depredadora voraç que, a part d’alimentar-se de les abelles, també deixa la colònia amb un 30-40% menys de larves, fent debilitar tota la colònia, incrementant encara més la seva absència!

El zoom…

L’evidència més antiga coneguda de la utilització de ruscs en la pràctica apícola, prové de les arnes cilíndriques de fang que vénen de l’antic Egipte. Encara avui en dia, arreu del món, hi ha països que venen la mel a les farmàcies, valorant llurs propietats medicinals; per contra, en d’altres indrets, et venen glucosa etiquetada com a mel.

El cel nocturn de desembre

El cel d’hivern torna a ésser creuat per una zona de la Via Làctea farcida de constel•lacions amb estels brillants i una gran quantitat de cúmuls i nebuloses. Les nits més llargues de l’any ens donen grans possibilitats d’observació del cel nocturn i un gran repertori d’astres de cel profund i planetes des del vespre fins la matinada.

El cometa ISON, a més, tot just ha creuat el periheli arribant a ésser el més brillant dels últims anys. El que n’ha quedat després de l’apropament al Sol seguirà el seu camí passant a 0.4 UA (uns 60 milions de km).

Constel·lacions

El cel d’hivern ens mostra constel•lacions amb estels molt destacats, alhora que farcides d’interessants astres de cel profund. Comencem, però, per fer un cop d’ull a la regió circumpolar, on de nou els estels de l’Ossa Major s’aixequen per la zona de l’est i ens assenyalen l’estel Polar. A la zona superior de les constel•lacions sempre visibles, durant les primeres hores de nit hi trobem el Linx i la Girafa. A l’horitzó est hi veurem com s’amaguen les constel•lacions del Pegàs i Andròmeda, i algunes de menys vistoses com la Balena i els Peixos. Mentrestant, a l’extrem oposat del cel hi apareix el Lleó, i més tard les brillants Arcturus i Spica, a les constel•lacions de Bouer i la Verge. L’espectacle del cel de desembre es concentra en la Via Làctia, que creua el firmament de nord-oest a sud-est. En aquesta zona hi trobem Canis Majoris, amb l’estel més brillant de tot el cel, Sirius. Seguint cap al nord hi trobarem fàcilment Orió, el Taure, els Bessons i l’Auriga.

Cel del 15 de desembre a les 22.00h

La Lluna

Les primeres nits del mes la Lluna no serà observable, ja que serà en fase nova el dia 3. Passarà pel quart creixent el 9 de desembre i arribarà a la fase plena al matí del dia 17.

Planetes observables

Tot i no tractar-se d’un planeta, sens dubte aquests dies és d’especial interès el seguiment del cometa ISON, que creuarà la zona circumpolar del cel durant la segons meitat del mes.

A més, Júpiter és ben visible durant tota la nit a la constel·lació de Bessons, i amb un petit telescopi en podrem distingir els seus 4 principals satèl·lits. A partir de les 22h és observable el planeta Mart, i ja a les 2h de la matinada, apareix Saturn a la constel·lació de la Balança.

Trajectòria del cometa ISON al cel pels propers dies (font: starsandstones.wordpress.com)

Destacat del cel profund

Durant aquest més, la Via Làctia ens mostra diversos astres que ens permetran observar les fases de la vida d’un estel.

La constel·lació d’Orio i els seus voltants contenen nombroses nebuloses o regions de naixement d’estels. Una n’és la coneguda nebulosa d’Orió (M42), però amb un telescopi avançat podem mirar de localitzar la nebulosa de reflexió M78 o la nebulosa del Con (NGC 2264) a la constel·lació de l’Unicorn. Aquests núvols de gas i pols formaran famílies d’estrelles, altrament anomenades cúmuls, com el que podem observar un parell de graus al sud de Sirius (M41), els nombrosos cúmuls d’Auriga, o el cúmul de les Pleiades, localitzable fàcilment al Taure, essent un dels cúmuls més joves coneguts (amb uns 100 milions d’anys d’edat).

Viatgem ara a les últimes fases de la vida d’un estel com el nostre Sol. En el moment que ha estat el seu combustible (l’Hidrogen) durant la major part de la vida s’exhaureix al nucli, aquesta gran bola de plasma en equilibri passarà per una etapa d’inestabilitat augmentant el seu radi (gegant vermella) fins arribar a expulsar tot el seu embolcall a l’espai. El cadàver estel·lar que en resulta s’anomena nebulosa planetària, i un exemple d’aquest tipus d’astres és la nebulosa de l’esquimal (NGC 3692). La podrem localitzar amb un telescopi i veurem la seva forma arrodonida si utilitzem un ocular de gran augment.

La nebulosa del Con fotografiada des de l’observatori de MónNatura Pirineus (font: celdenit.com)

Sabies que…

Les estrelles més joves i massives que neixen en una regió de formació estel·lar emeten una gran quantitat de radiació ultra-violada. Aquesta és la responsable de ionitzar els àtoms d’hidrògen que hi ha a la nebulosa que els envolta. En recombinar-se, aquests àtoms emeten fotons de radiació vermella (H-alfa) com la que veiem a les fotografies de nebuloses.