Els colors de la tardor

Article de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista “La Borrufa” del mes de novembre.

Moixera nana (Sorbus chamaemespilus) Foto: Hèctor Galera

Com cada tardor, l’espectacle cromàtic comença a arribar als nostres boscos. Ja des de finals d’estiu comencem a veure els diferents fruits d’arbres i arbusts amb les seves coloracions vermelloses ressaltant sobre el fons verd del bosc, amb l’objectiu de ser fàcilment localitzables pels diferents animals que s’alimenten d’ells i que dispersaran les llavors que porten a dins aquests fruits, afavorint la propagació d’aquestes espècies. Fruits vermells com els de la moixera de guilla (Sorbus acuparia), la moixera (Sorbus aria), l’arç blan o cirerer de pastor (Crataegus monogyna), la boixerola (Arctostaphilos uva-ursi) i la gerdera (Rubus idaeus) destaquen sobre el verd encara predominant al bosc. També podem observar altres fruits de coloració negra com els del  sanguinyol (Cornus sanguinea), el cirerer de guineu (Prunus mahaleb) i el saüc (Sambucus nigra) i de color lila com els fruits del nabiu (Vacinum mirtillus) i l’aranyoner (Prunus espinosa).

Tots aquests i més fruits sobre un fons verd que comença a perdre la seva uniformitat ja que apareixen arbres i arbusts amb fulles de coloració variada, del groc al vermell fosc passant pel taronja i diferents tonalitats d’ocre i marron que aniran pintant  el paisatge de colors amb el pas dels dies conforme ens anem apropant a l’hivern.

Els responsables dels colors de les fulles són els pigments fotosintètics: la clorofil·la, els carotenoides i les antocianines.

Els pigments tenen una absorció selectiva dels colors de la llum reflectint només una franja d’aquesta. La clorofil·la absorbeix els components blaus i vermells de la llum solar i l’ull humà detecta el verd reflectit. Durant la primavera i l’estiu és el pigment predominant a les fulles donant un color verd intens a aquestes, però no és aquesta funció cromàtica la única  de la clorofil·la ja que és la responsable de transformar la energia llumínica provinent del Sol en energia química que li permetrà a la planta transformar el diòxid de carboni i l’aigua en oxigen i carbohidrats mitjançant la fotosíntesis per poder créixer i produir flors, fruits i llavors.

Els carotenoides i les antocianines també son presents a les fulles. Els primers amb els seus colors grocs i taronges i els segons amb els seus tons vermellosos, tots amb funcions fotosintètiques, antioxidants i de protecció davant les diferents radiacions solars, però durant la primavera i l’estiu la clorofil·la triplica la concentració d’aquests pigments i el verd és el color predominant.

Foto: Hèctor Galera

Les coses canvien durant la tardor i amb l’arribada del fred i la disminució de les hores d’insolació i de la intensitat de la llum solar els arbres i arbusts es preparen per al rigorós  hivern portant sucres cap a les gemmes o borrons i produint una formació coriàcia entre la branca i el pecíol de la fulla per protegir-les de les gelades, però això interfereix en l’intercanvi de nutrients entre el tronc i les fulles, impedint la síntesi de la clorofil·la. Els carotenoides i les antocianines són ara majoritaris donant una coloració groguenca-vermellosa a les fulles fins la caiguda d’aquestes, amb diferències dels tons i de la intensitat d’aquests entre les diferents espècies segons la predominança dels diferents pigments, i també dins una mateixa espècie determinades pel clima i per la seva situació geogràfica.

Aquesta aturada vegetativa d’arbres i arbusts durant l’hivern ens proporciona a la tardor un espectacle cromàtic que ha sigut fons d’inspiració artística des dels temps més antics.

Sabíeu què?

S’anomena zoocòria a la dispersió de les llavors d’una planta per part d’un animal: exozoocòria si aquestes s’adhereixen a la superfície dels animals, pèls o plomes mitjançant un sistema físic i transportades de manera involuntària, i endozoocòria si l’animal se les empassa atret per la cobertura d’aquestes (testa o fruit).

Parlem d’anemocòria quan és el vent l’agent dispersant de les llavors.

Foto: http://www.wiquipedia.org

El zoom…

El safrà bord (Crocus nudiflorus) és una planta emparentada amb el safrà que es fa servir com a espècie culinària, que floreix a la tardor en prats i boscos humits entre 1400 i 2300 metres d’alçada, molt resistent al fred i que destaca al terra amb la seva coloració aportant varietat cromàtica i bellesa a aquesta estació dels colors.