L’isard és una espècie representativa de la fauna de l’alta muntanya i emblemàtica dels Pirineus i la seva observació gairebé sempre va acompanyada de rutes i caminades per les muntanyes més altes.
És de la família dels Bòvids, com també ho són les cabres salvatges i muflons i pertanyen a la subfamília Caprinae. Tots aquests es troben dins el grup dels ungulats, mamífers que es caracteritzen per sostenir la totalitat del seu pes corporal quan es mouen amb la punta dels dits (normalment amb peülles).
Isard (Rupicapra pyrenaica ssp. pyrenaica)
Cast.: rebeco, aranès: isard, eusk.: sarrio, ang.: chamois, fr.: chamois.
Rupicapra pyrenaica ssp. pyrenaica.
Trobem tres subespècies diferents repartides en tres nuclis de població a les muntanyes del sud-est d’Europa: dos nuclis a la Península Ibèrica i l’altre als Apenins.
Subespècies de Rupicapra pyrenaica:
- R. p. ornata (Apenins)
- R. p. parva (Serralada Cantàbrica)
- R. p. pirenaica (Pirineus)
L’isard ha evolucionat segons la seva distribució en funció de les característiques de cada territori, i certs autors classifiquen apart les espècies anteriorment nombrades de l’espècie Rupicapra rupicapra, que trobem distribuïda per tot Europa amb set subespècies descrites.
Subespècies de Rupicapra rupicapra:
- R. r. asiàtica (est i nord-est de Turquia)
- R. r. balcànica (Albània, Bulgària i Grècia)
- R. r. carpàtica (Romania i els Carpats)
- R. r. cartusiana (est de França)
- R. r. caucàsica (sud de Rússia, Geòrgia i Azerbaiyán)
- R. r. rupicapra (Àustria, Alemanya i est de França)
- R. r. tatrica (Polònia i Eslovàquia)
L’isard viu sempre entre l’estatge subalpí i alpí, dels 1.600 als 2.700 metres, entrant a l’estatge montà, de 800 a 1.600 metres, en èpoques hivernals quan hi ha més quantitat de neu i baixa de cota per trobar aliment. Es solen veure enfilats en puntes de roques i llocs pràcticament inaccessibles, llocs on troben seguretat i tranquil·litat, sobretot quan es senten amenaçats. Les seves peülles estan adaptades per caminar sense relliscar per les roques d’alta muntanya, gràcies al disseny peculiar dels coixinets que ocupen la part central.
Rupicapra rupicapra ssp. cartusiana.
Tan mascle com femella són molt semblants morfològicament, no presenten dimorfisme sexual acusat, essent el mascle una mica més gran i robust. Fan uns 70-80 centímetres a la creu i pesen uns 30 quilos aproximadament. A l’estiu tenen una coloració vermellosa, amb un pèl curt i fi, i un pèl llarg i gruixut a l’hivern amb un aspecte marronós-negrós. A la cara hi porten una franja negra en forma d’antifaç i una franja també fosca al llarg de tota l’esquena dibuixant una cresta al llom. Tenen una cua petita en forma de bola de color negre i les orelles son dretes i punxegudes.
Tots dos sexes tenen banyes, que poden variar de forma i mida d’un individu a un altre, més grans en els mascles i amb un ganxo més pronunciat que les femelles. Les banyes són fundes de queratina que envolten un nucli d’os viu i en el cas de l’isard aquestes banyes són persistents, és a dir, que no cauen mai i sempre van creixent en forma d’anells per la base (un per any) sense ramificar-se, a diferència dels cèrvids que els cauen cada any i són ramificades. Comptant el número d’anelles que hi ha a les banyes podem estimar l’edat d’un isard, que pot arribar a viure fins uns 17-20 anys. Amb tot això, tenen un inconvenient, i és que si se’ls trenca una banya, aquesta no torna a créixer mai més.
Destaca en aquesta espècie la seva gran capacitat de visió per poder detectar el perill dels depredadors a centenars de metres de distància i moure’s amb facilitat per un medi agrest.
L’isard és una espècie gregària, forma ramats per sentir-se més segur i protegis, generalment format només per mascles o només per femelles amb les seves cries. Quan es senten amenaçats fan uns bufets amb el nas que s’escolten a molta distància per tal d’alertar als altres individus del ramat.
Excrements d’isard
Aquests ramats els podem observar pasturant en els prats alpins i subalpins alimentant-se de plantes herbàcies, o sigui que són herbívors. També aprofiten els brots tendres de les branques dels arbres i les seves fulles, principalment avellaner i pi. Sovint els trobarem llepant les roques per tal d’ingerir les sals minerals necessàries per assimilar l’aliment vegetal que ingereixen.
Els excrements de l’isard són unes boles allargades i enfonsades per un extrem, que trobarem amb facilitat i abundància a sobre de les roques on descansen i enmig dels prats de pastura de l’estatge alpí, indicant-nos la presència de grups d’aquesta espècie en aquella zona.
L’època de zel és durant els mesos d’octubre i novembre en el cas dels isards ibèrics, ajuntant-se els grups de mascles i els de femelles i barallant-se els mascles entre si pel dret a reproduir-se. El mascle dominant té a la seva disposició totes les femelles del ramat. La gestació dura 5 mesos (20 setmanes) i acostumen a tenir el part al mes d’abril, parint normalment un sol cabrit però ocasionalment dos. Aquests aniran amb la mare gairebé un any sencer, moment en que començaran a independitzar-se i assoliran la maduresa sexual entre els 2 i els 4 anys d’edat, madurant abans les femelles que els mascles.
Isard (Rupicapra pyrenaica ssp. pyrenaica) mascle adult.
En aquests darrers anys, els isards han patit una certa regressió de la població als Pirineus i la Serralada Cantàbrica, degut a malalties com la sarna sarcòptica , la queratoconjuntivitis infecciosa i la pestivirosis. Al 1992 va aparèixer la sarna sarcòptica a la zona Cantàbrica, una malaltia provocada pel paràsit Sarcoptes scabiei que els provoca lesions a la pell molt greus fins arribar a la mort. A la dècada dels 80, a la zona del Pirineu central i occidental, va sorgir la queratoconjuntivitis infecciosa, malaltia que els provoca inflamació de les estructures oculars, opacitat i ulceracions corneals sovint fins a causar la ceguesa total dificultant l’alimentació i provocant caigudes mortals. Periòdicament es produeixen epidèmies de queratoconjuntivitis infecciosa en els isards dels Pirineus, amb Mycoplasma conjunctivae com a causa primària de la malaltia que també afecta als ungulats domèstics que comparteixen hàbitat. En l’actualitat és la pestivirosis o malaltia de la frontera el principal problema sanitari d’aquest espècie. L’origen d’aquesta malaltia data de l’any 2001, quan es va detectar una epizoòtia molt greu a la població d’isards de la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran. Diversos brots durant els darrers anys (2005, 2007, 2009, 2010..) a diferents comarques han tingut unes conseqüències nefastes per les poblacions d’isards, amb una mortalitat entre el 60 i el 80% (SEFAS.UAB.2010). L’alopècia (manca de pèl) i hiperpigmentació periocular (més fosc al voltant dels ulls) són signes clínics de la infecció per aquest pestivirus, que provoca immunosupressió en els animals afectats amb les conseqüents infeccions secundàries i lesions neurològiques que poden provocar canvis de comportament.
L’isard és una espècie cinegètica, que es caça, i és costum veure els trofeus penjats a les parets dels bars i restaurants de pobles de muntanya. Fa anys, la gent dels pobles de muntanya també els caçava per vendre la seva carn, i així poder-se guanyar uns diners. Es parla de què abans hi havia ramats d’isards de fins a 300 individus junts.
Després de la davallada del 45% de la població de l’Alt Pallars dels darrers 6 o 7 anys, actualment la població està creixent i hi ha uns 1.986 exemplars en total.
S’han donat casos de l’existència d’exemplars híbrids entre isards i cabres domèstiques, que en resulten individus estèrils.
MónNatura Pirineus 