Després d’un octubre atípicament càlid, sembla que finalment haurem de treure l’abric, sobretot si volem sortir a observar les constel·lacions del cel nocturn de tardor i els interessants cúmuls, nebuloses i galàxies que s’hi amaguen. No ens podem oblidar del cometa ISON, que comença a ser visible amb binocles al cel de l’alba, i que ens podria donar sorpreses a partir del dia 28 de novembre depenent del que succeeixi en el seu apropament al Sol.
Constel·lacions
Les set estrelles del “Carro”, part de l’Ossa Major, que sovint ens serveixen per començar a situar la resta de les constel·lacions, són gairebé amagades o fregant l’horitzó en aquesta època de l’any, ja que és la constel·lació circumpolar que passa més baixa durant les primeres hores de la nit. Cassiopea, per altra banda, és en la seva màxima alçada, amb les seves cinc estrelles principals en forma de lletra “M”.
Com que les nits s’han allargat encara podem veure els estels Vega, Deneb i Altair, del triangle d’estiu, amagant-se a l’oest una bona estona després després de la posta de Sol. El sud no ens ofereix gaires estels brillants durant les primeres hores a banda de Fomalhaut, l’ull del Peix Austral, fins a la sortida de la brillant Sirius als voltants de la mitjanit.
A l’est, d’altra banda, ben aviat comença l’espectacle amb constel·lacions popularment ben conegudes com Orió, i també Taure, on a ull nu s’hi distingeixen les Pleiades, i més amunt, gairebé ja al zenit, la constel·lació d’Andròmeda on si som prou hàbils i sabrem trobar l’objecte difús que correspon a la coneguda galaxia.
Cel del 15 de novembre a les 22h
La Lluna
Les nits més fosques, properes a la fase de Lluna nova i per tant més adequades per a l’observació i la fotografia dels astres de cel profund, seran a principis del mes. La Lluna serà nova el dia 3 de novembre, passarà pel quart creixent el 10 i serà plena el dia 17 a les 15:17h.
Planetes observables
Venús és en la seva màxima elongació est a principis d’aquest més, i per tant és el moment que el podrem observar durant més estona abans que s’amagui, seguint el Sol. Amb el telescopi n’observarem la seva fase, com si fos la Lluna en quart creixent. Aquestes observacions van permetre demostrar a Galileu fa 400 anys la teoria heliocèntrica.
Si esperem aproximadament fins les 22h veurem sortir el planeta Júpiter per l’horitzó oposat. Amb un telescopi o uns petits binocles podrem començar a distingir els seus quatre satèl·lits principals. És interessantíssim seguir el seu moviment diari al voltant del planeta, un cop més, tal i com va fer Galileu!
Destacat del cel profund
Aquest cop ens centrem en alguns cúmuls d’estrelles ben coneguts i interessant, no tan sols per la importància que han tingut en l’astrofísica per tal de comprendre els processos d’evolució de les estrelles joves, sinó també per la seva popularitat i la mitologia associada en ser distingibles fins i tot a ull nu.
El primer d’aquests és el cúmul de les Pleiades, o Messier 45. Fàcilment crida l’atenció tot just sobre l’estel Aldebaran, ja que a ull nu es percep com un grup d’estels molt junts, i qui tingui millor vista en podrà comptar fins a 7 separadament. Amb uns binocles o un petit telescopi n’arribarem a distingir moltes més, fins i tot més d’un centenar! Amb poc més de 100 milions d’anys d’edat, es tracta d’un dels cúmuls més joves que hem estudiat, i en fotografies d’exposició llarga s’hi observen restes del gas interestel·lar responsable de la seva formació.
Des d’aquí ens traslladem fins un punt entremig de les constel·lacions de Cassiopea i Perseu. No és gaire difícil perdre’s, ja que a ull nu ja podrem distingir l’objecte al qual ens referim. El “Cúmul Doble de Perseu”, però, només s’observa en tot el seu esplendor amb uns binocles d’astronomia o un telescopi amb pocs augments. D’aquesta manera veurem els dos cúmuls brillants d’estels que es troben a una distància d’uns 7500 anys llum.
Si hem trobat aquests, amb ajut de les cartes del cel adequades podem anar fins a la constel·lació d’Auriga per mirar de localitzar els seus tres cúmuls principals, M36, M37 i M38.
El cúmul de les Pleiades (M45) amb un petit telescopi (Font: celdenit.com)
Sabies que…
Els cometes són astres gelats provinents de la part més externa del Sistema Solar, coneguda com el núvol d’Oort. Alguns d’aquests tracen òrbites molt el·líptiques, apropant-se molt al Sol en el seu periheli, i en conseqüència arribant-se a desfer totalment o parcial degut a la radiació i el vent solar. El cometa ISON passarà a menys de 2 milions de km del Sol el proper 28 de novembre. L’espectacle posterior que puguem veure als cels de desembre dependrà de si finalment sobreviu, es fragmenta o bé cau a les entranyes del nostre estel!
MónNatura Pirineus 