La Mata de València, una avetosa per excel·lència

Entenem per  avetosa o avetar, el bosc format per un conjunt d’avets.

L’avet, (Abies alba) no és una conífera estrictament subalpina. S’estén profusament per l’estatge muntà, on molt sovint fa boscos mixtos amb el faig, si bé és veritat que s’enfila molt per l’estatge subalpí, mai arriba a constituir el límit del bosc natural, honor que només li pertoca al pi negre o al bedoll. Les avetoses busquen zones obagues obertes, situades sempre o preferentment per sobre del nivell de les boirades.

L’avet, és un arbre que pot arribar fins els 45 metres d’alçada, amb una forma, cónico-piramidal, amb el tronc molt recte quasi cilíndric i les branques en aparents verticils o pisos que tendeixen a la posició horitzontal. Una adaptació d’idoneïtat en els períodes de forta innivació. Presenta ramificació abundant i densa i ens dóna una ombra molt espessa, que ens permet gaudir a ple estiu d’una sensació insòlita al llarg de les nostres passejades

És un arbre de climes freds i sobretot humits. Necessita humitat regular; per tant, la precipitació estival ha de superar els 300 mm. Prefereix sòls profunds i àcids. El gran cúmul d’acícules al terra provoca que el sòl s’acidifiqui encara més.

Les seves fulles (acícules) es situen de manera helicoidal en les branques joves, però ràpidament es disposen en un sol pla, degut a la torsió del pecíol (en forma de doble pinta, o disposició dística). Aquesta posició dística possibilita un major aprofitament de la llum, permetent a l’avet habitar zones amb molts dies sense sol o amb boires permanents durant l’any. Les acícules mostren al revers dues línies que li donen un to argentat de tonalitat blanquinosa.

Les pinyes, les trobarem en disposició vertical  a la capçada de l’arbre quan són madures (setembre-octubre), es desintegren i i cauen les bràctees; al final, en l’arbre només queda l’eix central  ben pelat. El bosc d’avets, és molt dens on rarament trobem espècies acompanyants i si n’hi ha estan força disperses, com el bedoll.

El visitant que arriba a les Valls d’Àneu i s’enfila cap al cap del port de la Bonaigua direcció  a l’Aran, queda totalment sorprès per la immensitat de la Mata de València, una avetosa per excel·lència, paradís d’espècies d’ocells emblemàtiques com el Gall fer (Tetrao urogallus), el Mussol Pirinenc (Aegolius funereus), el Picot negre (Dryocopus martius) i carnívors com la Marta (Martes martes), un bosc madur singular que pren la magnitud categòrica d’estar considerada, com l’avetosa més important de la península ibèrica.

Un bosc on l’aprofitament forestal va ser des de l’edat mitjana font de recurs i benefici pels Aneuencs. Antigament i tradicionalment, en els pobles de les Valls d’Àneu hi havia una servitud a favor dels veïns del poble de rebre el 75% del producte líquid de les vendes de fusta i carbó, d’utilitzar els passius per als seus ramats i treure llenya i fusta per a propi ús. Aquest dret fou concedit pels Comtes de Pallars als seus vassalls i , més tard, quan la Casa de Cardona desposseí del seu títol a Hug Roger III, darrer comte de Pallars, aquest dret fou mantingut.

Posteriorment, la propietat d’aquests boscos va passar a la Casa de Medinaceli i finalment passà a altres propietaris mitjançant la llei desamortitzadora, fins que l’Estat els adquirí entre el 1975 i 1976.

La fusta s’utilitzava per la construcció de les cases, bordes… eren les fustes anomenades veïnals. El seu repartiment es feia per arbre o metres cúbics, segons les famílies o caps de família que hi havia  en cada poble. També utilitzaven llenya per escalfar-se i com a material de pagament de deutes..

Els aprofitaments de llenya s’havien d’obtenir  de fusta seca, en unes determinades partides del bosc i havien de ser soques velles, arbustos, arbres morts o no fusters. Estava prohibit tallar i esporgar arbres que no fossin marcats pel guarda forestal; en el cas que faltés fusta grossa per abastir a tots els veïns, es podia tallar arbres que fossin “puntiasecs”, raquítics o deformes.

La conservació actual i la gestió emprada en aquesta avetosa, actualment dins de la zona perifèrica del parc Nacional d’Aigüestortes i estany de St. Maurici ens permet disposar d’un atractiu turístic; una passejada insòlita i de record perdurable que cal preservar i que indubtablement recomanem a tots visitants que hagin triat com a destí turístic les Valls d’Àneu.